Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bloc Gran del Sobiranisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bloc Gran del Sobiranisme. Mostrar tots els missatges
dijous, de desembre 01, 2011
dijous, de novembre 17, 2011
PxC vol dir “Primer x Cals veïns”
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme
http://blocgran.cat/?p=7087
PxC vol dir “Primer x Cals veïns”
.
http://blocgran.cat/?p=7087
PxC vol dir “Primer x Cals veïns”
(...) La PxC té per lema “primer els de casa”, lema que la megafonia de la seva furgoneta electoral ens imposa pels nostres carrers en la llengua dels de fora. Encara que sembli contradictori, aquest engendre s’està convertint en el partit dels immigrants, en concret el de la immigració majoritària, la que el Franquisme intentava usar amb objectius de genocidi lingüístic contra el català. La veritable finalitat de la PxC no és altre que aconseguir l’hegemonia de la població hispanòfona lluitant contra la perillosa integració en el catalanisme d’aquells col·lectius immigrants minoritaris als quals tant els fot parlar català o un altre idioma, atès que son persones que venen a casa nostra conscients de la seva deslocalització (no arriben aquí dient “semos ehpañoles y estamos en España”)
LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7087
.
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)
dijous, de novembre 10, 2011
L'empobriment de Catalunya
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
“...quan tens por del carrer encara tens possibilitats de sortir-te’n, el perill arriba en aquell moment precís que t’adones que al carrer s’hi pot viure, quan de sobte veus que han passat setmanes i fins i tot t’has engreixat; a partir d’aquest moment d’inflexió ja és difícil arreglar-ho i poden passar vint anys sense adonar-te’n...”
LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7056
.
.
.
dijous, de novembre 03, 2011
És quan comencem a fer de convergents que s’apareix l’espectre de Caín
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=7020
És quan comencem a fer de convergents que s’apareixl’espectre de Caín
LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7020
http://blocgran.cat/?p=7020
És quan comencem a fer de convergents que s’apareixl’espectre de Caín
(...) fins que els estaments benestants catalans deixin de ser una colla de cagats. Mentre tant ens donen mal exemple, i això fa que la temptació dels dirigents independentistes, de veure solucionada la seva vida personal com ho fan els convergents, sigui massa forta. I els altres militants, que s’adonen de com s’apalanca un líder que ha ascendit a lloms de la rauxa secessionista, no poden evitar invocar l’espectre del sant Caín (...)
LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=7020
.
.
.
.
dijous, d’octubre 27, 2011
INDEPENDÈNCIA O MORT... de la llengua
http://blocgran.cat/?p=6954
INDEPENDÈNCIA O MORT... !!!!
(...) “Liberté, égalité, fraternité, ou la mort!” deia la Revolució Francesa“, “Libertad o Muerte” diu la bandera de l'Uruguai dels 33 orientals, la mateixa frase ("E-lef-the-rì-a i Thà-na-tos") està simbolitzada en les franges de la bandera de Grècia, “Patria o Muerte Venceremos” deien els patriotes cubans de Fidel Castro, “La Patrie ou la Mort, nous Vaincrons” llegim a l’emblema nacional de Burkina Faso, com també “Independentzia ala Hil” és un lema de l’esquerra abertzale basca, semblant al “Independència o Mort” de Terra Lliure(...)
LLEGIU LA RESTA DE L'ARTICLE A: http://blocgran.cat/?p=6954
dijous, d’octubre 20, 2011
Capitalitat nacional significa reconeixement dels herois que defensen la frontera
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
Perpinyà només és a una hora i mitja en cotxe de Barcelona però el Rovellet de l’Ou d’Elx és quatre vegades més lluny, i a més cal sumar els descansos necessaris. Però la longitud no ha de ser excusa per justificar que la capital catalana no sempre està a l’alçada del seu paper motor. És veritat que les xarxes socials han escurçat distàncies però les comunitats de parlants no poden ser virtuals (com sovint les occitanòfones) sinó que necessiten molta vida de carrer i de contacte físic. Per açò he decidit no perdre l’oportunitat de fer de “Barceloní conscient” anant a l’IEC a retre el reconeixement que mereix en Joan-Carles Martí i Casanova, en la presentació del seu llibre, dins la programació de l’Any de la Paraula Viva.
.
En la presentació, tant en Jordi Solé Comardons com Isidor Marí i Vicent Pitarch (tots ells perifèrics) han coincidit a usar reguitzells de qualificatius elogiosos per la tasca de Joan-Carles, i el conjunt de tots aquests mots, en la meua percepció, ha sintetitzat un significat de “heroïsme”. Vicent Pitarch potser ho ha fet més en el sentit de cercar-ne l’explicació en la història familiar de l’elxà, i ha cregut trobar-la. Segons la seva hipòtesi tot deriva de la necessitat de retrobar les arrels i a partir d’ací s’imposa una militància que en qualsevol altre país de mon mundial hauria estat reconeguda i premiada institucionalment. Mentre l’escolte estic pensant en les condicions tan dures d’aquella frontera, ofegada per una allau humana d’origen espanyol que ha quintuplicat la població; en aquell entorn ideològic de dreta espanyolista, malgrat les simpaties per Barcelona (a diferència del nord alacantí), haurien hagut de poder comptar més amb la capital catalana, i no ha estat aquest el cas !
.
Potser parle més dels presentadors que del protagonista, però el Vila-realenc ha fet una altra referència que també em fa pensar, i és la percepció que l’obra de Joan-Carles Martí és una autobiografia, no volguda, en la qual “l’autor cerca contínuament el Nord geogràfic, tant en la història, com entre els cognoms i els llinatges”; diu que tots ho fem, ho fem a Castelló, ho fem a Barcelona, ho fem a Girona i -diu: “…supose que a Perpinyà s’acaba la recerca del Nord”. Doncs jo no n’estic tant segur d’aquest límit, crec que ens sentim –potser no conscientment- fills d’una civilització occitanocatalana (establerta en una part del continum lingüístic romànic que ha generat dos idiomes extremadament pròxims), raó per la qual la nostra cerca del Nord tendeix molt sovint a traspassar les Corberes.
.
En el cas de Joan-Carles, la seua dimensió occitana ho és per naixement (com el rei en Jaume, si em perdoneu l’aparent petulància comparativa) i la seua obra també ho reflecteix. De la mateixa manera que reflecteix la malícia de les argumentacions “blavencianistes” sobre el diasistema occitano-romà, així com el cinisme normatiu de l’AVL, com l’absoluta lleialtat de l’autor a l’IEC, i també la seua percepció moderna de la llengua, amb la defensa desinhibida d’un estàndard català central fort. Els idiomes que no tenen una gran ciutat mundial sempre ho tindran molt més difícil que nosaltres, diu ell, i jo afegeixo que entre els objectius de l’enemic sempré estarà l’intent de deslligar-ne les fronteres extremes .
.
Què més puc dir sinó donar les gràcies a Joan-Carles Martí per la seua obra. No em referisc sols al conjunt heterogeni que compon el llibre “Des del Rovellet de l’Ou d’Elx” sinó a la seua funció (insuficientment reconeguda des del Cap i Casal) en la nostra frontera amb les eines intel·lectuals i el coratge propis dels millors entre els defensors de la terra. Al llarg de la nostra història mai hem estat mancats de lluitadors ni en els moments més difícils, des dels occitans que combatiren al Puig i a València en 1238, passant pels 400 valencians que descansen al Fossar de les Moreres des de fa 297 anys, fins a herois com Sanchis i Guarner, Enric Valor, Joan Fuster i tants d’altres dels nostre temps. Les obres de tots ells esdevenen eines per la reconstrucció nacional, des de Barcelona i des de la frontera en mans de tots aquells activistes. Els podem reconèixer fàcilment per l’optimisme i la il·lusió incombustible, i en aquests trets podem reconèixer Joan-Carles què és alhora generador d’aquestes eines i activista: el reconeixement, doncs, també ha de ser doble.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
dijous, d’octubre 13, 2011
12 octubre: Contra l’independentisme i la immigració
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
De vegades és l’enemic qui ens aplana el camí. Estic xerrant amb una coneguda d’origen cubà que s’ha assabentat dels conflictes que va haver ahir a Barcelona “con los españoles que agredieron a unos catalanes”. Aquesta cubana es considera anticastrista però reconeix que Fidel Castro tenia raó, en els seus llarguíssims discursos sobre el tema, en els quals “es reivindicava indi i criticava el 12 d’octubre, data que commemora l’assassinat de tots els indis de Cuba i del vuitanta per cent dels de Mèxic”. Acaba dient que “…aquells espanyols que es van manifestar ahir son els autèntics immigrants però invasors, son els conqueridors, perquè els cubans vam reemplaçar la població índia massacrada, som els nous indis…”..
És clar, aquest punt de la conversa em du a una pregunta obligada: “diries que vosaltres (cubans, equatorians, marroquins…) sou els nous catalans i que, en canvi, aquests espanyols son l’enemic?” La seva resposta es fa esperar i m’acaba dient que té por de semblar castrista perquè aquests comentaris son propis de Fidel i ella és profundament anticomunista. Llavors li ensenyo les notícies de premsa que expliquen que els manifestants cridaven al mateix temps contra l’independentisme i contra la immigració. Ho llegeix amb atenció i acaba sentenciant: “…immigrants i catalans som vistos com el mateix per part d’aquesta gent infame …i a més qui defensa l’espanyolitat és el feixisme…! això demostra que anem pel bon camí, nosaltres acabarem sent catalans i aquesta gent espanyola no ho seran mai…”.Aquesta anècdota de fa ben poca estona és una visió parcial, si voleu emocional i poc elaborada, però m’ha semblat un bon exemple de la dinàmica de conflicte i de renacionalització que vivim a casa nostra. Pel que fa a Fidel Castro, he fet una recerca de referències seves contràries al 12 d’octubre i he trobat un article de La Vanguardia de 23 de juliol de 1985 que acaba dient “fins que els espanyols no facin autocrítica dels seus terribles crims no els podrem donar les gràcies per algunes coses culturals que ens haguessin quedat…”. Afegeixo jo: mentrestant el 12 d’octubre és solament la festa dels ultres invasors en contra d’immigrants i de catalans.
De vegades és l’enemic qui ens aplana el camí. Estic xerrant amb una coneguda d’origen cubà que s’ha assabentat dels conflictes que va haver ahir a Barcelona “con los españoles que agredieron a unos catalanes”. Aquesta cubana es considera anticastrista però reconeix que Fidel Castro tenia raó, en els seus llarguíssims discursos sobre el tema, en els quals “es reivindicava indi i criticava el 12 d’octubre, data que commemora l’assassinat de tots els indis de Cuba i del vuitanta per cent dels de Mèxic”. Acaba dient que “…aquells espanyols que es van manifestar ahir son els autèntics immigrants però invasors, son els conqueridors, perquè els cubans vam reemplaçar la població índia massacrada, som els nous indis…”.
.
És clar, aquest punt de la conversa em du a una pregunta obligada: “diries que vosaltres (cubans, equatorians, marroquins…) sou els nous catalans i que, en canvi, aquests espanyols son l’enemic?” La seva resposta es fa esperar i m’acaba dient que té por de semblar castrista perquè aquests comentaris son propis de Fidel i ella és profundament anticomunista. Llavors li ensenyo les notícies de premsa que expliquen que els manifestants cridaven al mateix temps contra l’independentisme i contra la immigració. Ho llegeix amb atenció i acaba sentenciant: “…immigrants i catalans som vistos com el mateix per part d’aquesta gent infame …i a més qui defensa l’espanyolitat és el feixisme…! això demostra que anem pel bon camí, nosaltres acabarem sent catalans i aquesta gent espanyola no ho seran mai…”
.
Aquesta anècdota de fa ben poca estona és una visió parcial, si voleu emocional i poc elaborada, però m’ha semblat un bon exemple de la dinàmica de conflicte i de renacionalització que vivim a casa nostra. Pel que fa a Fidel Castro, he fet una recerca de referències seves contràries al 12 d’octubre i he trobat un article de La Vanguardia de 23 de juliol de 1985 que acaba dient “fins que els espanyols no facin autocrítica dels seus terribles crims no els podrem donar les gràcies per algunes coses culturals que ens haguessin quedat…”. Afegeixo jo: mentrestant el 12 d’octubre és solament la festa dels ultres invasors en contra d’immigrants i de catalans.
dijous, d’octubre 06, 2011
Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
Alerta que potser l'objectiu ja no és robar-nos sinó empobrir-nos
http://blocgran.cat/?p=6806
Un de cada 5 catalans és pobre. M’esperava comentaris convergents atribuint als nouvinguts la condició de menesterosos, però no ha estat així perquè uns quants coneguts votants de CiU, en concret majors de 55 anys, estan passant el mes amb menys de 640 euros. És clar que una cosa són els votants (també he conegut treballadors en precari votants del PP degut a la poca consciència social i un arrelat sentiment ecpanyol) i una cosa molt diferent son els polítics, sovint emparentats entre sí i provinents de famílies benestants.
.
“(…) la burgesia catalana forma part de la classe burgesa espanyola, per tant està interessada en mantenir aquest marc estatal d’explotació de les relacions laborals, encara que lluita per majors porcions del pastís. Sent part de la burgesia espanyola també és en part corresponsable dels governs espanyols que administren l’Estat (…). Aquesta va ser la conclusió d’un interessant debat independentista l’any 1993 i d’aquesta reflexió es deduiria que l’explotació de Catalunya es limitaria al robatori, sense perjudicar la nostra estructura econòmica, atès que se’n beneficia tot l’estat Espanyol. Segurament era cert en aquell moment, però ara el mercat s’ha estès a la Unió Europea i això ha permès a la burgesia catalana deslligar-se del xantatge hispànic i valorar l’explotació colonial que sofrim des d’una altra perspectiva. Tot plegat ha derivat en una major contestació interclassita catalana, fent que el conflicte amb Madrid vagi a més (per allò de la “acció-reacció-acció”) perquè els veïns necessiten continuar prenent-nos els doblers. Però potser ara volen anar més enllà del robatori…!
.
Si seguiu la premsa internacional veureu que ja no som els únics a preveure la proximitat de la nostre independència, sinó que comença a expressar-se aquesta idea amb una certa normalitat. Saben que la pròxima parada dels catalans és l’Estat Propi i que ja no hi ha retorn. Declaracions confuses com les de Duran Lleida (rebutjant la independència i pronunciant paraules com “confederal”) només serveixen per allargar un procés inevitable. Per tant, els espanyols poden pensar que ja no té sentit salvaguardar els hipotètics beneficis per a Espanya que podria tenir una Catalunya pròspera, sinó que allò que cal és exprimir-nos el màxim abans que ens hagem separat. Qualsevol inversió en nosaltres (amb els nostres diners, of course) son un malbaratament, perquè estem marxant.
.
A més, en època de crisi és més fàcil visualitzar la relació entre el procés d’empobriment accelerat dels Catalans i els 60.000.000 d’euros que Espanya se’ns queda cada dia. Això vol dir que els nostres burgesos saben que Espanya ens està empobrint i que els espanyols saben que el seu domini sobre nosaltres ens empobreix. Però en la perspectiva de la separació judicial la lògica ja no és solament econòmica, no és solament esquilmar-nos al màxim, empipats perquè s’haurà acabat un robatori de 300 anys, sinó que també és l’hora de la geoestratègia, de les futures relacions de veïnatge, de dependència, de xantatge poblacional, de propaganda… En aquest sentit potser si que l’objectiu ja no és solament robar-nos sinó començar a empobrir-nos. No podem perdre de vista que la “intel·ligència” espanyola ja pot estar dissenyans polítiques pensant en “el dia després”.
.
http://blocgran.cat/?p=6806
.
.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
(Gothalonia)
dijous, de setembre 29, 2011
Sense “corridas de toros” Catalunya s’allunya més d’espanya
Diuen que els identitaris (eufemisme que s’està estenent en la significació de populismes feixistoides) d’un hipotètic govern Popular o d’alguna instància judicial faran revertir la prohibició de les “corridas de toros” a Catalunya. Atès que som un país tan reactiu no em preocupa en absolut, ans el contrari, això ens permetria visualitzar encara millor que la batalla que hem guanyat se situa en l’eix del conflicte sobiranista que ens enfronta, en tant que Catalans, amb els veïns que ens dominen.És veritat que aquesta pràctica sàdica havia estat anteriorment molt popular a casa nostra: diuen que l’any 1835, indignats perquè la “corrida” no era prou emocionant, tot de Barcelonins en massa va matar els toros a garrotades i després van aprofitar per apedregar convents i matar, de pas, quatre o cinc religiosos. Però encara avui alguns poquets catalanistes valoren positivament “la sort que tenen aquests bous de viure cuidats, menjant i follant fins que els arriba l’hora” …però tampoc no van moure ni un dit per defensar les “corridas”. Per què? Doncs perquè –tenen raó els espanyols- quan parlem de “la Fiesta” no parlem dels toros sinó de la “bandera”, el símbol taurí ha esdevingut una bandera espanyola.
En ocasions s’havia estigmatitzat ICV atribuint a aquesta formació una especial sensibilitat contra el maltacte animal, però la llei va triomfar el 28 de juliol de 2010 al Parlament de Catalunya gràcies a CiU (en concret a 32 diputats dels 48 que té CiU i només a 3 dels 37 que té el PSC). Si no estiguéssim parlant de “banderes” hauríem de concloure que l’esquerra sent més plaer en la contemplació de la tortura que la dreta. Però fixeu-vos que l’estocada en contra de la “Fiesta de los toros” es produeix quan aquest negoci està agonitzant, per tant la seva prohibició només podria ser un malbaratament …o un acte polític patriòtic d’afirmació nacional catalana!
Durant anys i panys he passat davant de la Monumental i he vist els escassíssims -i heroics- detractors de les “corridas”. Era escàs l’interès per l’espectacle de sadisme i també ho era l’activisme animalista. Però, en canvi, el rebuig a aquest símbol espanyol era generalitzat entre el catalanisme i tinc el convenciment que fins i tot molts diputats del PSC van votar en contra de la prohibició per pressions espanyoles, és a dir, a contracor.
També estic convençut que si els veïns no haguessin convertit les “corridas” en un símbol nacionalista espanyol no hi hauria hagut rebuig o hi hauria el mateix que poden tenir les altres festes populars catalanes amb bous que es fan a Catalunya. Felicitacions, doncs, als nostres diputats per haver fer història, no deixant que “la Fiesta” s’extingís sola, sinó mostrant al mon com executàvem un importantíssim acte d’afirmació nacional català, encara que alguns no en siguin del tot conscients.
dijous, de setembre 22, 2011
Eleccions espanyoles: comença la comèdia
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6674
Eleccions espanyoles: comença la comèdia
Estic feliç perquè diu que la nova Entesa Catalana de Progrés al Senat ja no comptarà amb ERC. Això permetrà visualitzar la relació sistèmica entre el PSC i ICV, la qual cosa contribuirà a percebre les CUP en el seu paper d’esquerra del projecte nacional independentista. De tota manera, no espero gran cosa de les properes eleccions espanyoles. Els nous comicis estan afavorint el debat i els acords per part de tothom que vol menjar de la política, però en el fons són més contaminació acústica que discursos coherents. I això succeeix tant al centre independentista com en l’espanyolisme.
L’independentisme ha d’emergir dels barris, del veïnat, del treball i de la precarietat, perquè l’opció sobiranista només tindrà prou entitat si és nacional, és a dir, que cohesiona la nació, i la nació és molta més gent que els agents polítics de la banca internacional. L’independentisme ha de ser vist com el motor de canvi dels problemes reals. Tota la resta és “més del mateix” i està condemnat a institucionalitzar-se en les engrunes del nostre espoli, és a dir, en els marges de l’Espanya autonòmica.
http://blocgran.cat/?p=6674
Eleccions espanyoles: comença la comèdia
Estic feliç perquè diu que la nova Entesa Catalana de Progrés al Senat ja no comptarà amb ERC. Això permetrà visualitzar la relació sistèmica entre el PSC i ICV, la qual cosa contribuirà a percebre les CUP en el seu paper d’esquerra del projecte nacional independentista. De tota manera, no espero gran cosa de les properes eleccions espanyoles. Els nous comicis estan afavorint el debat i els acords per part de tothom que vol menjar de la política, però en el fons són més contaminació acústica que discursos coherents. I això succeeix tant al centre independentista com en l’espanyolisme.Al mateix discurs de Rubalcaba, aquest dilluns a Barcelona, hem sentit que “els tribunals no haurien de poder corregir la sobirania del poble”. De quin poble? El mateix PSOE ens ha recordat sovint que, a efectes legals, els catalans no som poble. Per no parlar de les proclames del candidat socialista a favor de la llengua catalana: “cuideu-la!” –deia a la pineda de Gavà. Quina credibilitat tenen els que, simultàniament a aquestes paraules, estan atacant la pluralitat lingüística a través d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei Catalana de l’Occità a l’Aran?
Em diu un amic psoecialista que l’ambient al míting no era ni molt menys el que hauria hagut anys enrere, “perquè hi sobraven intel·lectuals”. Potser per això en Rubalcaba sabia que tindria més ressò si feia èmfasi a favor de la immersió lingüística que si s’hagués escalfat parlant de sanitat, educació, vivenda, foment del treball i atenció a les famílies, que son les grans víctimes del pacte pressupostari entre CiU i PP.
No sols a can sociata, sinó també en general, els treballadors seran els grans absents d’aquestes eleccions, perquè ningú no perd el temps demanant el vot d’aquells que ho tenen difícil per conciliar la política amb el desnonament. El mateix desencís que veig en els meus veïns aturats el veuen els estrategs de campanya, o sigui que ja veureu com la majoria dels missatges estaran pensats per als votants segurs que miren cap a un altre costat: burgesos, quadres i tècnics qualificats, i privilegiats que han mantingut la feina.
Son molts els catalans que han perdut la casa i ara estan en habitacions rellogades i sense perspectiva de feina (atès el vergonyós nivell formatiu de la nostra gent). Jo en conec uns quants d’independentistes i el drama personal de tots ells els situa fora de la contestació (ni que sigui electoral) perquè en aquest país, després de tants anys esclafats, no hi ha la capacitat de mobilització cívica ni sindical que tenen els alemanys o els francesos, per exemple.
Quin ha de ser el paper de l’independentisme en aquest context? No crec que haguem de perdre’ns en polèmiques allunyades del drama social que vivim, que va començar amb la banca d’inversions i la bombolla immobiliària i que ara està en la fase d’estigmatització de la pobresa i de retirada de prestacions de Renda Mínima. A contrari, hem d’abanderar la reacció de les víctimes d’aquesta estafa monumental.
Què hem de fer, doncs, durant la campanya electoral? Doncs protestar i posar en evidència els que manen, ni més ni menys! És massa dramàtica la situació de la nació, no és ètic l’oblit de la massa abstencionista i no veig per què hem de suportar, durant aquests dies, la dictadura mediàtica dels mateixos que s’han dedicat a retallar drets i atencions bàsiques. Sabem que la premsa i les càmeres miraran cap a una altra banda quan hi hagi protestes coincidint amb actes electorals, però alguna cosa queda, i la gent ha de saber que el cabreig tendeix a la secessió …no pas a la integració dins del sistema per a viure del càrrec d’independentista institucional.
dijous, de setembre 15, 2011
Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?
http://blocgran.cat/?p=6627
Hem de ser la crossa o el bisturí d'Espanya?
Què més volem? Tenim la classe política catalana conxorxada contra l'espanyolisme, encarnat pel PP. És cert que cadascú té motius amagats, però el discurs és el mateix: la defensa del català. A més hi hem arribat després d'un procés d'explicitació de la fòbia anticatalana, per part d'Espanya, que no ha tingut aturador des del debat de l'Estatut. La situació actual s'ha donat, a més, a pocs dies del 11 de setembre i això ha permès que moltes plomes habitualment cagadubtes s'hagin atrevit a escriure desinhibidament. Això també ha ajudat han ajudat a mobilitzar la societat en defensa de l'Escola Catalana. I els socialistes catalans s'han apuntat a la festa de defensa del català gairebé sense condicions, desarmats en plena agonia del PSOE. Tot plegat en un context de lladronici dels nostres diners per part d'un estat intervingut econòmicament pels seus veïns i mancat de credibilitat internacional. En resum, els catalans estem ferits i ens revoltem, però contra una bèstia que està a l'UVI. A partir d'aquí, doncs, s'obre la disjuntiva: amputar o guarir.
.
Mentre els anys anteriors convergents i republicans perdien el cul intentant picar les molles (els nostres diners) que li cauen a Espanya, el problema era un altre, llavors primava la competència caïnita per complaure l'amo. Però ara l'escenari és ben diferent ...i alhora semblant al que s'han trobat anteriors nacions alliberades: la metròpoli en crisi, col·lapsada i dependent (principalment dependent de nosaltres, els catalans). Amb tot, tampoc cal passar-se d'il·lusos, eh! que estic tip de sentir molts compatriotes absolutament convençuts que Brussel·les i Berlin ens estan esperant amb els braços oberts, i són precisament aquests veïns (Alemanya, França i rodalies) els principals interessats en la desactivació del projecte sobiranista català. És per això que no podem esperar, de la mateixa manera que els països que s'han alliberat abans no han esperat que l'enemic es recuperés ni, menys encara, que les potències veïnes reaccionessin impedint el ball de fronteres.
.
Tenim al davant un període molt més curt del què molts voldríem. El moment més favorable es limita al temps que pot durar la feblesa econòmica espanyola, que no s'aguanta ni amb els diners que ens pren. Ara és quan cal ser valents, perquè si ho deixem passar ho pagarem, de ben segur que ho pagarem, i molt car! És ara que els veïns, també amb dificultats econòmiques, podrien decidir tolerar-nos com un nou Estat, a la vista del pes i de la credibilitat de la nostra economia, i també de la inoperància hispànica (com hauran pogut veure després de tants capitals malbaratats, no sols catalans sinó també europeus).
.
Per tot plegat, és ara que veurem si CiU prendrà el matxet o la crossa. De moment hem sentit insinuacions de desacatament a la sentència del TSJC i també paraules agres contra el PP (per la Diada del 11 de Setembre no podria ser d'altra manera), però l'endemà no sols no han defenestrat l'alcalde de Badalona sinó que han aprofitat per pactar a Castelldefels amb el partit que ha dut la principal llei catalana al Tribunal Constitucional i que s'està significant en contra de la nostra llengua.
.
El mateix Josep Maria Pelegrí deia l'endemà de la Diada que les maquinacions contra el català del PP no impedirien tenir-lo en compte per pactar-hi (al meu entendre és un esforç immens de CiU per situar el PP en el centre polític català). En conseqüència, no ens hauria de sorprendre que a Premià de Dalt el govern convergent -de la ma del PP- hagi dedicat la Diada a retirar estelades. Però no sols això, també fa mala espina el silenci de Mas com a resposta a la pregunta de per què CiU es resisteix a votar que el català sigui llengua vehicular única, per una banda, i per l'altra la verbalització repetida i tediosa del mantra sobre la "Transició Nacional" que, d'entrada, fa olor d'eufemisme per fer veure que es diu alguna cosa quan no s'està dient res.
.
He de dir que tinc tot d'amistats convergents convençudes que l'Artur Mas donarà el cop de falç abans que sigui tard; precisament avui he vist un company que m'ha obsequiat amb un florit reguitzell de renecs i malediccions contra els alcaldes botiflers del seu propi partit quan li he preguntat com s'ho fa per compaginar la fe carismàtica amb fets que sembla que pretenen reanimar l'enemic. És clar, si manca clarificació malament rai, però difícilment pot fer allò que cal un partit que diu (al seu darrer programa electoral a les generals) que vol "contribuir al progrés de tot l’Estat". Prou que sabem els catalans a costa de què contribuïm a Espanya!
.
.
.
.
.
dijous, de setembre 08, 2011
11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6574
11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
http://blocgran.cat/?p=6574
11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!
Dilluns cinc de setembre 10:30 AM, al bar del desdejuni, envoltat de jubilats ociosos que comenten el diari: “…los catalanes celebramos las derrotas, por eso somos tan especiales”. El receptor del missatge no diu res però imagino que ens veu com una colla d’imbècils. No puc evitar ficar-m’hi, facilitada la intromissió gràcies al fet que conec qui ha dit aquesta bajanada (durant les passades eleccions m’havia estat lloant Laporta, tot i que a l’últim moment es va decantar per CiU). Després que jo hagi rebatut la ximpleria de les “derrotes gustoses” el debat esdevé generalitzat, en forma de guirigall típic.
EL MEU ARGUMENT: Això de la “celebració” de la Diada és una collonada espanyola (a la qual s’hi han apuntat també els convergents) en el seu intent d’assimilar-nos. La Diada mai ha estat altra cosa que una manera (la nostra manera) de recordar-nos que estem com estem degut a una derrota militar, amb la invasió, l’ocupació i el domini que se’n deriva. Així doncs, la commemoració del 11 de Setembre no té altre sentit que el de renovar al nostre compromís per l’alliberament que tenim pendent.
LA RESPOSTA DE LA PARRÒQUIA: Mil i un intents que jo reconegui una mínima dimensió festiva de la Diada (entenc que la incertesa estressa aquests jubilats). També arguments sobre la necessitat de conformar-nos amb el statu quo catanyol. Justificacions del caràcter festiu de la commemoració basades en les formes institucionals imposades per CiU des dels inicis. Exemples folklòrics curiosos on sembla ser que ambdós bàndols celebren les derrotes escenificant-les disfressats (sembla ser que als USA). Finalment reflexions sobre la poca idoneïtat festiva d’aquesta Diada, i la proposta de passar-la a Sant Jordi.
LA MEVA RÈPLICA: És clar, aquesta referència al 23 d’abril també m’he vist obligat a replicar-la explicant que per SANT JORDI tampoc tenim RES A CELEBRAR, atès que hem adoptat una data de culte solar coincident amb la del nostre sant patró (en lluita iconogràfica contra un enemic monstruós) i la de diverses anècdotes literàries internacionals, per convertir el dia del Llibre i la Rosa (a tocar del 25, inici de la invasió espanyola al nostres país per Almansa) en una “Jornada de Lluita per la Llengua Catalana”, espina dorsal, com sabem, de la consciència nacional del nostre poble.
LES CONCLUSIONS: Expressions de cabreig per part d’alguns, en el sentit que potser aquella altra data, que semblava més venial, tampoc lligaria amb una celebració constitucional. Atreviment d’algunes veus –per fi !!!!!- a proclamar que “això és el que hi ha: fins que no siguem independents no hi ha celebració que valgui !”. Reflexió meva en el sentit que “cal parlar clar, tants anys de confusió terminològica convergent (allò més clar que he escoltat fins ara és la frase “dret a decidir” i no hi ha ningú al bar que entengui què vol dir) no fan altra cosa que impedir la clarificació independentista i alliberadora dels catalans”. Que ningú parli mai més de “la celebració de la Diada”, l’ 11 de setembre no tenim res a celebrar!
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
dijous, de setembre 01, 2011
Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional
Fecunditat Convergent i Reforma Constitucional
El desembarcament de nous immigrants dins del CiU (i la casualitat que jo n’estigui en contacte per altres motius) està enriquint el nostre lèxic polític: ahir em parlaven de “fecunditat”. Estava parlant amb un noi pakistanès (en català, òbviament, perquè poca gent hi ha tan poliglota com els pakistanesos) sobre les possibilitats reals de CiU d’acabar amb l’espoli fiscal aprofitant la imminent “Reforma Exprés” de la Constitució Espanyola, i em va preguntar “per què no és més fecunda la política convergent?”. Fecunda !? Si. Realment volia dir el que sembla: “Fecunda. Per què tan pocs resultats, en el camí de la independència, tenint, com té, tanta força i influència?”.
.
Quan li vaig dir que s’havia equivocat de partit em va respondre que difícilment partits més petits podrien ser més fecunds. Al final li vaig respondre que CiU és com un condó que impedeix que fecundin les energies patriòtiques dels seus afiliats i dels seus electors. Pel que fa als democristians –tan admirats pels meus amics pakistanesos- i al Duran Lleida en concret, potser no és adequat parlar de condons, però tampoc de fecunditat, sinó de “marxa enrere”. Quan en Duran Lleida acusa PP i PSOE de “trencar el pacte constitucional” se li veu el llautó. La burgesia catalana és tan consubstancial a la Constitusion del 78 com al Franquisme i als anteriors intents d’estructural la seva dominació de classe, conjunta amb les altres burgesies, damunt els pobles sotmesos a l’estat espanyol.
.
Cal reconèixer, però, que la retòrica patriòtica (Duran i Lleida: “Ellos se lo guisan, ellos se lo comen”) és una bona oportunitat per compensar electoralment el cabreig de tants catalans que s’han quedat a l’atur i, per postres, sense PIRMI. Fins i tot, pel que veig, els més recentment arribats de Pakistan o del Magreb funcionen perfectament com catalans patriotes a l’hora de defensar els interessos del nostre poble, que són els de la família i l’entorn. Malauradament l’apel·lació al patriotisme dels catalans és pura façana, atès que tots els moviments polítics que ha realitzat la burgesia han estat per recompondre la seva part del pastís espanyol. Mai per liderar la construcció d’un estat propi..
Cap qüestionament de la nació espanyola comuna. Cap qüestionament de l’esquarterament a què està sotmesa institucionalment la nació catalana. Cap negociació amb Espanya que permeti el redreçament lingüístic i nacional de les nostres regions perifèriques. Fins i tot per engegar les iniciatives més simbòliques ha calgut esperar que la Generalitat de dalt estigués en mans espanyolistes (vergonya, senyors!) la qual cosa és patètica. Aquesta “sortida de CiU del Pacte Constitucional” serà com l’episodi burlesc de Cesc Fàbregas amb l’estelada: lluir-la, sortir a la foto i després demanar perdó tantes vegades com calgui. No us penseu que la “fecunditat” convergent arriba gaire més lluny!
.
.
.
.
.
dijous, d’agost 18, 2011
Per una terra lliure d’injustícies socials
Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6441
Mentre per un costat em diuen “a prendre pel cul el clientelisme convergent” per l’altre em diuen “Visca la Terra Lliure”. Sóc a la plaça de Sant Agustí de Barcelona, on m’he trobat un grup de persones organitzant una protesta per demà pel tema de la PIRMI. Hi ha voluntaris i hi ha pobres. Els primers estan vinculats a una desena d’entitats catòliques, i els altres, que són els protagonistes del drama, evidencien una actitud subordinada dels primers. M’ha recordat una anècdota dels anys vuitanta, en el procés del construcció del MDT, quan vaig veure el mític Quelcom adreçant-se a un jove que demanava almoina, agenollat al terra, i dient-li “organitza’t i lluita!”; i m’ha fet pensar que tal proposta era una quimera, a la vista de com veig de deteriorades aquestes persones. Estan indignats però s’evidencia la necessitat que tenen d’orientació per part dels primers. De fet, molts dels ajuts socials que reben són més per reivindicació dels agents socials (i també dels mateixos governants per a neutralitzar la mala imatge turística) que no pas per la pròpia lluita dels afectats. Precisament qui ha verbalitzat la frase que inicia el paràgraf ha estat un “agent” social, en concret un voluntari catòlic que està molt enfadat per l’actitud del govern. Tanmateix, després matisa que “…malauradament els conflictes en les relacions clientelars s’arreglen pagant trinco-trinco, i per això les entitats catòliques d’ajut a la pobresa, que estan molt enfadades, no han aixecat gaire al veu. Per una banda saben que els nostres polítics no es caracteritzen pel reconeixement dels seus pecats, i per l’altra banda saben que tard o d’hora les compensacions afavoriran aquestes entitats en forma de subvencions o col·laboracions….” Aquí he intervingut per aclarir els dos termes usats per la confusió causada en l’entorn, i és que “clientelisme” fa referència a la compra de vots i que “terra lliure” no fa referència necessàriament al terrorisme”. De tota manera el llenguatge de carrer no té perquè ser exacte i en el fons ja ens entenem.
http://blocgran.cat/?p=6441
Per una terra lliure d’injustícies socials
agost 18, 2011 | 
Fantassin Manel |
Mentre per un costat em diuen “a prendre pel cul el clientelisme convergent” per l’altre em diuen “Visca la Terra Lliure”. Sóc a la plaça de Sant Agustí de Barcelona, on m’he trobat un grup de persones organitzant una protesta per demà pel tema de la PIRMI. Hi ha voluntaris i hi ha pobres. Els primers estan vinculats a una desena d’entitats catòliques, i els altres, que són els protagonistes del drama, evidencien una actitud subordinada dels primers. M’ha recordat una anècdota dels anys vuitanta, en el procés del construcció del MDT, quan vaig veure el mític Quelcom adreçant-se a un jove que demanava almoina, agenollat al terra, i dient-li “organitza’t i lluita!”; i m’ha fet pensar que tal proposta era una quimera, a la vista de com veig de deteriorades aquestes persones. Estan indignats però s’evidencia la necessitat que tenen d’orientació per part dels primers. De fet, molts dels ajuts socials que reben són més per reivindicació dels agents socials (i també dels mateixos governants per a neutralitzar la mala imatge turística) que no pas per la pròpia lluita dels afectats. Precisament qui ha verbalitzat la frase que inicia el paràgraf ha estat un “agent” social, en concret un voluntari catòlic que està molt enfadat per l’actitud del govern. Tanmateix, després matisa que “…malauradament els conflictes en les relacions clientelars s’arreglen pagant trinco-trinco, i per això les entitats catòliques d’ajut a la pobresa, que estan molt enfadades, no han aixecat gaire al veu. Per una banda saben que els nostres polítics no es caracteritzen pel reconeixement dels seus pecats, i per l’altra banda saben que tard o d’hora les compensacions afavoriran aquestes entitats en forma de subvencions o col·laboracions….” Aquí he intervingut per aclarir els dos termes usats per la confusió causada en l’entorn, i és que “clientelisme” fa referència a la compra de vots i que “terra lliure” no fa referència necessàriament al terrorisme”. De tota manera el llenguatge de carrer no té perquè ser exacte i en el fons ja ens entenem..
Precisament la frase patriòtica que s’ha trepitjat amb la primera, “Visca la Terra Lliure”, per a sorpresa dels voluntaris catòlics, ha estat llançada amb fervor per un senyor vestit amb parracs d’uns seixanta o seixanta-cinc anys que se m’ha apropat perquè m’ha reconegut dels inicis del MDT. Es diu Antoni i no el recordo, segurament perquè en realitat és molt més jove que jo (té 44 anys, sis menys que jo, per tant era molt jovenet llavors i el deteriorament en el seu aspecte és impressionant). Malauradament ja me n’he trobat uns quants d’aquella època que han acabat dormint al carrer! Ell tampoc no s’estranya, quan li dic que no és pas el primer, perquè ell també en coneix d’altres. M’explica que és per aquesta mateixa raó que s’enfada molt quan la gent comenta que els pobres són estrangers “sóc un català de soca-rel, jo!”. També està molt enfadat amb els convergents perquè diu que és (o era) la seva opció de vot habitual. I aquí la conversa esdevé transversal, els voluntaris que ens acompanyen també son (eren) tots votants convergents habituals, però diuen que ara CiU ha creuat la línia de la moralitat i la decència. El mateix Antoni està dormint al carrer després de no haver pogut pagar a temps els 300 euros que li costa l’habitació on dormia des de feia més d’un any. Quedar-se al ras i recaure en l’alcoholisme va ser cosa del poques hores i ara, em diuen els voluntaris que el coneixen, tornar a aconseguir que no s’ho begui i així poder pagar novament un sostre serà difícil, fins i tot pot ser causa d’incompliment i retirada de la prestació. Després cal motivació, capacitat, ingrés en un centre hospitalari, ingrés en una comunitat terapèutica, tornar a estabilitzar-se domiciliàriament….
.
Em sap greu no poder estar demà a Barcelona perquè durant l’hora restant la plaça de Sant Agustí va omplint-se de gent motivada, però sobretot d’arguments. L’Antoni ha convençut ja una bona colla de persones –totes perjudicades pel dramàtic error del govern Mas en la crisi de les PIRMI- i per la banda del voluntariat catòlic s’han començat a retallar, enganxar, pintar i distribuir petites pancartes de cartró amb consignes crítiques. D’inspiració no en falta perquè tothom ha sentit l’excusa de la manca de diners per atendre les 33.000 famílies més febles del país després d’haver rebaixat fa un mes i mig l’impost de successions perdonant milions d’euros als més rics. Artur Mas puja 12.000 euros el sou de set càrrecs de confiança de les delegacions territorials (http://www.tarragona21.com/artur-mas-puja-12-000-euros-el-sou-de-set-carrecs-de-confianca-de-les-delegacions-territorials/) i només fa 2 dies sentíem aquesta veïna de l’Hospitalethttp://www.publico.es/espana/391377/artur-mas-se-rie-de-la-pobreza i el dia 12 l’Enric Colet ha justificat que s’hagi castigat, de forma potinera, els necessitats del Pirmi, en base a que hi ha casos de frau que insinua deguts a la suposada incompetència dels professionals responsables (http://rac1.org/blog/noticies/programes/el-mon-a-rac1/enric-colet-hi-ha-gent-que-ha-cobrat-lajuda-durant-10-anys-sense-que-ningu-sho-hagi-mirat/). L’Oriol Güell ho ha respost de forma clara (http://www.elpais.com/articulo/cataluna/irresponsables/elpepiespcat/20110811elpcat_8/Tes): Als polítics se’ls ha d’exigir eficàcia. I un mínim d’empatia amb els ciutadans. Cap de les dues coses han demostrat els consellers Francesc Xavier Mena i Josep Lluís Cleries, responsables de la caòtica revisió de la renda mínima d’inserció. Si combatre el frau és una obligació de tot conseller, la pèssima planificació amb què ho han fet diu molt poc de la seva capacitat de gestió. Mena i Cleries, però, han fet alguna cosa més irresponsable: minar la cohesió social. Han assenyalat als 110.000 beneficiaris d’aquest ajut d’últim recurs com a presumptes aprofitats. I estan deixant a desenes de milers de famílies durant la primera setmana del mes, quan les factures s’acumulen, sense els seus 420 euros de supervivència. El desgavell té més víctimes col·laterals: els centenars de voluntaris i treballadors socials que, a tot Catalunya i moltes vegades sacrificant temps lliure, tracten d’ajudar als afectats. Mena i Cleries, mentre, gaudeixen de les seves vacances.
.
En ple agost, amb l’entitat que ajudava l’Antoni tancada, i amb els serveis personals en mínims i saturats, els professionals qüestionats i ell en situació de vulnerabilitat …i frustrat perquè els ha votat: “jo volia la terra lliure i resulta que són els meus que em traeixen!”. Els deu voluntaris (tots ells catòlics i –fins ara- convergents) són més explícits, especialment tres d’ells, que són treballadors de la sanitat, també estan sense feina degut a les retallades: “voteu-me i us deixaré a l’atur i al carrer, hauria d’haver estat el lema electoral convergent!”. Tornen a la feina, els retoladors parlen d’immoralitat i de manca d’ètica. Els proposo que parlin de la incapacitat de reconèixer els errors i és l’Antoni qui pren el retolador, amb les seves mans de quaranta-pocs que aparenten seixanta-molts i la seva roba bruta d’haver dormit al carrer…
.
.
.
.
.
Etiquetes Política catalana | 
3 comentaris »
3 comentaris »3 respostes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
agost 18, 2011 a les 7:35 pm
potser que enlloc de donar-li 400euros li busquin feina, encara que sigui esbussant boscos, recollint fruita a terres de lleida o repartin cullerots de sopa a carites, ja que pel que sembla si algun dia ha treballat són 2 anys de paro i la resta primi
agost 18, 2011 a les 8:43 pm
agost 19, 2011 a les 9:45 pm