La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.