Aquests dies en Carod, en les seves intervencions publiques, em dóna la raó en la meva tesi (blog de 24 d’octubre) on us deia que el més important del resultat electoral, de les darreres eleccions autonòmiques, no seria tant qui guanyava, com el fet de clarificar espais polítics a partir de la consolidació de l’esquerra sobiranista.
Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sort que parlava de reformular l’estratègia rupturista.
La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.
Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.
Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sort que parlava de reformular l’estratègia rupturista.
La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.
Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.
De què dependrà la possibilitat d’encarar un Referèndum sobiranista a la catalunya central?
Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.
Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.
Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.
1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.
2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.
3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.
4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.
Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.
Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.
Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.
1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.
2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.
3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.
4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada