La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

La fractura moral hispano-catalana

La fractura moral hispano-catalana
Article publicat a Llibertat.cat el 17/12/2017

Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.

  

A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.

  

Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolític a l’oest dels Monegres.

  

Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.

  

Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?

  

Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe va definir  l’empresonament de 8 membres  del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.

  

Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714  i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment  contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.

  

Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”,  les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.

  

Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."

  

A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius,  en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia?  Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).

  

Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és  l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és  impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.

  

Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.

  

Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal  que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres  ho veiem injust, ells  ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar  Catalunya  i el catalanisme, sempre surt gratis.

  

Fantassin

Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005

Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.

Fantassin

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari”, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

Vull ser lliure, ara mateix

Vull ser lliure, ara mateix
Article publicat a llibertat.cat dissabte 20 de maig de 2017

https://www.llibertat.cat/2017/05/vull-ser-lliure-ara-mateix-38725

 

“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres,  y lo que reivindicáis  es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser  rica y plena la Cataluña  triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores  se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:

“…Vull ser lliure, vull ser lliure,

vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.

I abans de ser un esclau

enterreu-me sota el fang

i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,

prou segregació, ara mateix, ara mateix…”

després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.

Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com  per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras  sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria  tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint  com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu  a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.

“Si és així, com dius, per què  aquesta revolució  tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari  (no sols aquests 200 jubilats sinó també  persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant  sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”,  és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels  moments històrics com el nostre. 

Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu  compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o  sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem  de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el   “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons  revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc)  ens acabaran inspirant en  la nostra lluita...

 

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?

Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."

“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.

No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.

En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?…

Nou Article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=2006

Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions  per tren no eren tan  íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.

Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar...) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.

Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’actual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.

Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.

En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols,  ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia era la poca delimitació d’ambdues  identificacions: la catalana i l’occitana.

Aquest amic em deia  que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més  perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” ...com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!

Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s'evidencia i es consolida després, quan viatgem  i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.

Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña  nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).

De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions... (ho comenta l'Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen  entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant  d’una mena de “cosinatge vital”.

Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l'estil: "catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans...", la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.php?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”

El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de  “los cosins occitans e catalans”.  Per què?

Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües  similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que  molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.

També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i  també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.

Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat  per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?

El panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit  acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar  la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .

Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no,  tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.

Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política,  però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble,  penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.

Si els nostres polítics diuen que els europeus no som un sol poble (com si que ho son els americans malgrat la seva diversitat de cultures i origens) PERÒ QUE PODRÍEM ARRIBAR A SER-HO, com s’entendria que no poguéssim especular el mateix nosaltres que en som una subdivisió?  Potser ara ja som dues llengües, però qui sap si (dins el protopoble europeu) no podríem, la civilització cataloccitana, arribar a esdevenir un sol poble, degut a l'extrema afinitat, a partir d'una progressiva recuperació de la interrelació, facilitada per la mútua intercomprensió lingüística. Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.

Que tingueu  un bon jorn  de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!

Fantassin Manel

————————————————

  23 comentaris »

23 respostes

1. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   maig 20, 2010 a les 10:49 pm Edita
   Quin bàlsam, quina necessitat de llegir quelcom com això m’heu fet eixamplar el pit.
   Només demanar que als castellans no els ascendiu, que no són espanyols, Jordi Bilbeny diu clarament que espanya era l’imperi català, fin a Amèrica, i quan parlem dels francesos amics serà dels occitans,oc? perquè els de més amunt no ho han semblat mai.
   Sí, som occitans, 28 milions d’europeus, més que no castellans hi ha a Europa, fa cent anys ens deiem llemosins o provençals, que és e matix.
2. Fantassin Manel diu:
   maig 21, 2010 a les 12:13 am Edita
   Mira, no és un ascens i té la seva lògica en el pas del temps:
   oi que ja no som al passat i que ha plogut molt des de llavors? oi que ara aquesta etiqueta no val res? oi que ells han confiscat el nom? Oi que està tan devaluat que jo no el vull? Doncs no seré jo que lluitarà per ell, per mi ja se’l poden quedar!
   Ara no recordo quin historiador deia més o menys: “la noblesa germànica de Catalunya eren descendents dels hispani igual que la noblesa castellana, per tant podien haver tingut temptacions de lluitar pel nom d’Espanya, però per una banda aquest ja havia estat CONFISCAT pels reis emperadors castellans i per l’altre ja s’havia donat la barreja racial en l’ascens de rics a llocs de noblesa i de descens de noblesa vinguda a menys fins a situar-se en el poble, és a dir, ja no eren nobles hispani (germànics) i poble, sinó que s’estava creant la consciència nacional catalana, i gelosa de la seva independència davant el veí potencialment enemic.
   A més, fins llavors Espanya encara era el país àrab del sud (va anomenar-se expedició contra Espanya la campanya catalana contra Córdoba).
   En fi, això que et deia, que no seré pas jo que reivindiqui el nom, encara que l’hagin robat ja se’l poden quedar ! perquè la història no passa debades. Ni ganes!!
3. THONI BABIA-PRIVAT diu:
   maig 21, 2010 a les 1:08 am Edita
   Estic absolutament d’acord amb tu. Ser català és la meva manera de ser occità. La meva pàtria arriba dellà dels Alps…
   El català i l’occità potser no són la mateixa llengua des de la perspectiva lingüística dels estats-nació. Però si que són la mateixa llengua des d’una visió confederal de la llengua, amb 8 o 10 estàndards diversos (valencià, balear, catalunyer, franjatí, rossellonès, gascó, llenguadocià, llemosí, auvernià, provençal, alpí, etc…). Oblidem la implantació d’una llengua estat-nació i substituïm-la per la implantació de 10 subllengües confederades però mútuament entenedores…És com jo hi veig…
4. THONI BABIA-PRIVAT diu:
   maig 21, 2010 a les 1:09 am Edita
   volia dir “ho veig”….
5. Santi Gual diu:
   maig 21, 2010 a les 6:41 am Edita
   Les nacions catalana i Occitana sempre hauriem de ser nacions germanes, ens uneix la història i la cultura. Pero ens hem de respectar mutuament.
   Vull recordar que dintre del territori català tenim un trosset d’Occitània: La Vall d’Aran. I determinats “freakieindepes” com la Pilar Rahola han negat públicament els seus drets històrics (TV3).
   Nosaltres, més que ningú, hem de respectar la voluntat dels ciutadans de les nacions germanes, i que decideixin lliurement si és volen confederar amb Catalunya o esdevenir un Estat propi. I ho hem de respectar.
   M’agrada molt la Constitució de Catalunya que portarà Reagrupament al Parlament, perque reconeix la oficialitat de la llengua Occitana a la Vall d’Aran.
6. joan diu:
   maig 21, 2010 a les 9:34 am Edita
   Coincideixo que és un escrit que eixampla el cor i que val la pena llegir. També em sorprèn constatar allò que havia intuït i que ara entenc de manera conscient després de llegir-lo, i és que, a Occitània, la sensació de ser a casa i entre família es percep fins i tot parlant en francès. Sorprenent, oi?
   També voldria dir que, si no recordo malament, va sortir un article a l’Avui, ja ha de fer quatre o cinc anys, de Duran i Lleida, que es titulava “Occitània, país germà”, i que el vaig guardar perquè –amb independència de coincidir o no amb Duran– si que parlava d’Occitània amb una enorme emoció i em va recordar moltíssim totes les meves passejades per allà.
   Gràcies pels posts.
   Joan
7. Fantassin Manel diu:
   maig 21, 2010 a les 10:32 am Edita
   La Batalha de Murèth se debanèt lo 13 de setembre de 1213 a Murèth a 15 km al sud de Tolosa. Es un episòdi màger de la Crosada dels Albigeses. S’i afrontèron las fòrças catoccintanas menadas pel rei Pèire als crosats franceses. Lo rei i moriguèt.
   Tornem al tema: la implicació catalana arreu del nostre espai natural, que pot començar en commemoracions. Aquesta data que esmento, 13 de setembre té prou significació per l’organització d’actes de commemoració (per part d’entitats occitanistes o de caràcter oficial, tant és) assegurant la presència de delegacions oficials i civils de totes les terres catalanes fins que acabi commemorant-se també a la totalitat del territori de la mateixa manera que la Diada, és a dir, en forma de record d’una derrota que encara tenim pendent revertir i que no ens aturarem fins revertir-la per molts segles que passin !!!!
8. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
   maig 21, 2010 a les 11:49 am Edita
   Lleigu a “Descolonitzar l’istòria occitana”, de J Larzac.
   Un occitan es pas un francés.
   “Tot aiçò per dire las resisténcias de l’esperit francés a acceptar una analisi que met en question lo dògma fondamental de l’unitat francesa. Resisténcias que trapam pas solament en cò dels francimands, mas dels occitants alienats e mai (molts) d’occitanistas.”
   Igual que amb els castellan però accentuat. França no és el notre amic, mai ho ha estat, cal ser tonto per a creure-ho.
   quan diem que ens trobem tan bé a França ens referim a que ens trobem tan bé a l’Occitània. Doncs diguem que els occitans espanyols sóm a casa a tota la resta d’Occitània, també a la Gàl·lia, país destruït pels bàrbars francs.
   Com a nucli dur de la llatinitat romana, som ales Gàl·lies i a Ispània, allà on els llatins no hem estat bandejats per bàrbars del nord o del sud.
9. Fantassin diu:
   maig 21, 2010 a les 12:55 pm Edita
   Espanhòls? Pas! Europèus? Se! Catalans? Segur! Occitans? TANBEN! Cataloccitans?…
   Abans los contactes intenses entre gents de territòris limítrofs requerissián “de generacions e de sabatas”, perque las comunicacions per tren èran pas tan intimas ni massivas mas qu’avián mai utilitat per l’escambi de merças que d’inventes. Fòrça d’aquelas limitacions an sautat pels aires mercés a las ciberxarxes socialas, que son anats en creant de laces a partir d’un procès espontanèu d’afinitats.
   Una de las creissentas afinitats qu’a estonat mai es estat la que s’dona entre catalans (de Salsas a Guardamar…) e occitans; encara fòrça limitada per l’escassa coneissença de l’idiòma occitan de la part dels meteisses occitans (mas tanben favorida pel facilitat de comprene lo francés qu’an los catalans). Tanben lo fach de se far per escrit evita los problèmas derivats d’aver d’acostumar l’audida als accents particulars.
   Fa de paucs jorns conversava amb un militant aragonesista e filològ. M’explicava qu’a l’edat mejana tot l’actio_soc_tronc_de_Nadaltual Aragon parlava aragonés, e que l’aragonesa èra tan semblabla al catalan e a l’occitana que, se lo Reialme d’Aragon aguès subreviscut, sens cap de sòrta de dobte las tres lengas serián vengudas un sol e unic idiòma.
   Fins poiriá aver agut, se los azards de l’istòria nos aguèsson favorit, un vast estat amb una forma pro arrodonida, qu’auriá pogut abastar la totalitat de las actualas Occitània, Païses Catalans e Aragon (se gardatz la mapa veiretz coma se nòta que manca aquel darrièr territòri). Mas aquel amic se lamentava que l’aragonesa s’a gaireben extinguit, l’occitana gaireben tanben, e lo catalan va pel camin dins las comarcas mai meridionalas.
   En aquel contèxt l’aragonesista èra fòrça estonat per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans qu’aviá vist. Tanben m’explicava que d’autras coneguts sieus pòdon pas concebre qu’un catalan pòsca preferir la relacion amb gents pas espanhòlas qu’amb espanhòls, ni tanpauc la tipica opcion catalana de que ganhe al fotbòl una equipa pas espanhòla ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Mas m’insistissiá qu’èra pas aquel lo sieu cas, mas qu’aquò qu’a el l’estonava èra la pauca delimitacion d’ambedoas identificacions: la catalana e l’occitana.
   Aquel amic me disiá que podiá comprene que los independentistas valencians se definiscan “de catalans”, recebut que lo nom de la lenga es çò qu’es, e de mai de mai perque lo gentilici de “Païses Catalans” pòt dificilament èsser d’autre que “catalan”. Mas o podiá pas comprene en “nacions desparièras”. Es a dire, que de la meteissa manièra que cap de aragonés se presentariá pas ni coma “catalan” ni coma “occitan”, e se tanpauc cap de catalan ni cap de occitan se definirián coma “aragonés” …cossí es possible qu’el coneguèsse de catalans e occitans que los li impòrta a el pas èsser nomenats indistintament amb aqueles noms? E en avent mens observat a Perpinhan qualques expressions de mensprètz envèrs los “gavatxos”!
   Li respondèri que, malgrat èsser ieu un en ignorant en aqueles tèmas, la miá intuicion me fasiá a pensar que qualques actituds derivan de la politica, mas que d’autra devon èsser fòrça mai prigondas: Perpinhan èra estat fa 350 ans frontièra d’Espanha amb França e dins las frontièras es normala que se polaritzin los sentiments, mas per contra a la rèsta del territòri l’afinitat occitana es evidenta, quitament a Valéncia! Aquela afinitat s’fa evident e se consolida après, quand viatjam e nos trobam los toponims catalàns repetits per la geografia occitana, e mai que mai quand retrobam, parlam e intimem amb los nòstres fraires del nòrd.
   Als espanhòls los còsta d’comprene aquela dimension d’afinitat perque eles son mai abituats a confondre nacion e estat, o a se basar en las institucions per definir d’identificacions. Fòrça apèlan sovent a la politica per ensajar nos convéncer que sèm catalanistas “coma consequéncia d’èsser estat enganats” (“Pas tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña nunca tuvo título de reino!”). Sabèm ja que i a pas res mai pesat qu’un espanhòl en fasent prèdiques istoricas, rason que la majoritat de catalans acabam per el en los respondent amb justificacions que priorizan los arguments democratics mai que los istorics (“se me’n fot que Catalonha siá pas estat jamai res de res de res! Cossí se nos l’acabèssem d’inventar! Nos es plan parièr! Se volèm l’independéncia es pas per cap de pretension de devolucion, es simplament PERQUE SÈM FARTA D’ESPANHA!”).
   De tot biais, es vertat qu’en lo tèma concrèt d’Occitània i a tanben una part istorica e politica: dempuèi los romans a l’Empèri Carolingi, de las dinastias catalanas e los sieus ligams occitans fins las grandas migracions… (o comenta l’Enric Garriga-Trullols en aquel article qu’ai recuperat ont qualifica Occitània de “la nòstra America”:http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Mas es en lo contacte uman qu’apareisson aqueles autres elements d’afinitat personala que se donan solament entre un meteis pòble quand aquel parla la meteissa lenga e a lo meteis tarannà. Çò de mès de coriós del cas es qu’aiçò succedís quitament quand parlam en francés! Doncas, qualqu’uns an apuntat que parlam segurament d’una sòrta de “cosinatge vitala”.
   Fixatz-vos que, se se fan de còps de comentaris de’l estil: “de catalans e espanhòls sèm vesins, catalans e franceses sèm de cosins, catalans e occitans sèm de fraires…”, la confusion familiala es pas pauca! Fins i a un grop al Facebook que preconiza la reconciliacion entre França e Catalonha en tant que cosins (http://www.facebook.com/group.phlang-rossP?gid=13652117642 ). Nos cal tanben remembrar lo President Macià quand proclamava a París: “…partissiam cap a combatre un enemic istoric de França: Espanha, e per desliurar un pòbli amic de lo vòstre país: Catalonha, amb l’objectiu de transformar aquela frontièra hipòcritament ostila en una partió que la collaboracion e l’amistat esborrarián lèu…”
   Lo tèma del “cosinatge” es tanben recurrent a las reünions catalanooccitanes: après “metre a parir” lo tèrme “catalan e valencian, cosins fraires”, percebut coma regionalista e espanhòl, tanben s’a acabat en maudisent aquò de “los cosins occitans e catalans”. Perqué?
   Doncas perque dison que aquel modisme vòl illustrar la proximitat entre lengas similaras, a l’estil del chèc e l’eslovac, o del portugués e l’espanhòla; mas fòrça ciberparlants refusan que la similitud de catalan e occitan siá comparable als parelhs mencionats, e afirman qu’es quitament mens divèrsa qu’entre galhèc e portugués. Recebut que fòrça questionan la division en dos del galaicoportuguès, mens encara auriam d’acceptar nosautras qu’occitan e catalans siatz dos idiòmas distints.
   Se critica tanben lo papièr dels lingüistas que se limitan a levar acta notarial de las diferéncias entre parlars sens aver lo compte la causa e lo contèxt d’aquelas diferéncias, e tanben s’argumenta que la divergéncia se produsís a partir d’unas artificiositats nomenada “lenga estandard”.
   Dempuèi d’aquel punt d’enguarda, de la meteissa manièra que los espanhòls e los castelhans (o los chineses e los an, o los iranianes e los perses) son pas ni de cosins ni de fraires, perque son la meteissa causa, tanben occitans e de catalans seriam un meteis pòble separat per l’istòria, la politica e lo temps. A partir d’ara “cataloccitans”?
   Lo panoccitanisme es ancian e a alimentat non sonque lo catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista tanben s’i a nodrit en acusant los catalanistas d’èsser separatistes hispanòfils (en lo sens qu’una part dels occitans, en concrèt los barceloneses, an volgut consolidar la frontièra entre França e Espanha en se separant de l’idiòma occitan comun) e d’aver d’intencions egemonicas suls occitans meridionales e insulars (valencians e malhorquines) en avent fach que s’escindissin tanben de l’idiòma comun (en los fasent adoptar la denominacion secessionista catalana de l’occitana). D’aiçò en parlar un pauc “L’Illusion Occitana”, d’Augusta Rafanell, i avètz de referéncias a http://de webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .
   Totun, lo temps passa pas debades e, nos agrade o pas, tant politics coma lingüistas an ja fixat dos estandards: lo nomenat “catalan” e lo nomenat “occitan”. E de mai, lo darrièr es en situacion agònica. En tot cas lo mieu escrit èra pas per parlar d’idiòmas mas de politica e de pòble (ai ja remarcat que l’afinitat se percep fins parlanta en francés); en concrèt de la reivindicacion d’un “pòble cataloccità”.
   Benlèu aquel tèma “ara pas tòca” perque es pas encara util o ficar a l’agenda politica, mas de la meteissa manièra que l’independentisme catalan s’a organizat dempuèi las Corberes al Segura e a Maó (malgrat los escuelhes de proclamas, de leis e de proïbicions), mercés al contacte uman sus l’afinitat inevitabla d’èsser lo meteis pòble, pensi que cal tanben aprofechar l’afinitat panoccitana (podètz dire “cataloccitana” s’o preferissètz) per far contacte uman que genère de luchas e d’organizacions dins d’un marc, l’Europèa, qu’o facilita ara.
   Per favorir aquela relacion nos cal non sonque normalizar lo catalan e recuperar l’occitana (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) mas quitament conéisser los idiòmas oficiales a ambedós territòris (me criticaretz aicí!) Perque tòca ara trincar de frontièras de vertat e començar a nos bolegar, coma dins d’ostal, per tota l’espaci que va de Bordèu a Niça e de Montluçon a Alacant.
10. Fantassin Manel diu:
    maig 21, 2010 a les 2:41 pm Edita
    He rebut QUATRE e-mails privats, tots de lletraferits barcelonins, ACUSANT-ME DE REACCIONARI i anticientífic per defensar un espanyolista com Rafanell i per anar EN CONTRA de Pompeu Fabra “!”
    ·
    SI NO SABEM LLEGIR és que sóm més RUCS del que semblem! Fixeu-vos que m’he LIMITAT a:
    ·
    1-narrar hipòtesis medievals que m’hacomentat un conegut del xat sobre “allò que hauria pogut ser”,
    .
    2-comentar la sorpresa d’aquest per la fluïdesa de les relacions personals cataloccitanes,
    ·
    3-comentar exclamacions, que han sortit a les converses entre catalans i occitans, sobre la comparació de les nostres parles amb casos similars com el gallec i el portuguès,
    ·
    4-constatar que a occitània ens sentim com a casa i en família tot i que ens expressem en francès,
    ·
    5-posar a debat la utilitat o no d’anar pensant en una estratègia política consistent en proposar l’existència “d’un poble” i que, en base a això (a l’afinitat obvia que tenim), ens impliquem politicament, uns i altres, en ambdues bandes de la frontera (que de fet ja ho estem fent a nivell d’Euroregió, però ens interessa fer-ho a nivell de poble, d’organitzacions de base, d’independentisme).
    Collons! però si són comptats els convergents que critiquen l’existència jurídica d’un “poble espanyol” (que parla un mínim de quatre idiomes), per què cony no podria arribar a haver un “poble cataloccità”????
    ·
    6-i en el cas de Rafanell, dic que en un link (on se’l critica!) hi podeu llegir alguna referència “sobre algunes argumentacions panoccitanistes de l’anticatalanisme valencianista”. On és l’apologia del Rafanell????
    ·
    I on critico POMPEU FABRA???? Ho diuen perquè s’ho han llegit en diagonal (tots quatre!!!) i creuen que estic defensant un sol idioma, però a l’avant-penúltim paràgraf dic molt clarament:
    “Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no, tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.”
    ·
    En fi! Suposo que si tenim el símbol d’un ruc deu ser per alguna cosa :-(
    .
    Si algun altre lletraferit d’aquests que llegeixen en diagonal m’envia una crítica de l’estil, i més després d’aquestes explicacions, L’ENVIARAI DIRÈCTAMENT A CAGAR A L’ÒRT !!!!
11. Susanna Casellas Parra diu:
    maig 21, 2010 a les 5:37 pm Edita
    Conec força bé era val d’Aran, i sempre, malgrat el poc occità que s’hi sent i els esforços del Consel Generau, sempre m’hi he sentit “a casa”, igual què a la Franja, on s’hi parla el català. Per altra banda, fent la ruta dels càtars, des-del més proper (ara no em surt el nom) fins al Montsegur, igual. I el Pais Valencia no el conec, però no oblidem que els darrers “bons homes” es van anar a refugiar a les cases franques de Peñíscola….et alors?
12. Josep-Empordà diu:
    maig 21, 2010 a les 5:41 pm Edita
    Alguns empordanesos…molts, som descendents d’occitans emigrats a Catalunya el S-XV.
    En tinc constància escrita.
13. Fantassin Manel diu:
    maig 21, 2010 a les 8:19 pm Edita
    Alguns empordanesos?
    ·
    Està registrat que més de la meitat de la població de Sant Boi de Llobregat era població immigrada d’occitania.
    ·
    A partir de la documentació d’aquest 50% s’especula que entre el XV i el XVII ho van ser més del 40% de la població del Baix Llobregat, el Penedés, l’Anoia i el Bages.
    ·
    Em sembla fins i tot que és més fàcil trobar els cognoms Pujol i Maragall per Occitània que no pas per Catalunya.
    ·
    Un conegut occità em deia que la primera reconquesta, els primers comtats catalans, foren creats amb gent lenguadociana, que quan la frontera amb Al Andalus estava a l’Anoia i el Penedés les terres foren poblades amb gent de la zona de Tolosa i Albi, i que tot i que la repoblació de Lleida i Tortosa fou feta ja amb molta gent portava segles a Catalunya, encara també va fer falta una gran massa provinent de la Provença.
    ·
    Jo crec que si hi afegeixes les migracions que esmentes dels segles XV a XVII, més els refugiats de les guerres de religió, etc, veuràs que tenim el nostre origen majoritàriament més enllà de les Corberes.
14. Fantassin Manel diu:
    maig 21, 2010 a les 8:38 pm Edita
    AQUESTA PAGINA:
    http://monoccitania.50webs.com/
    ESTÀ CENSURADA AL FACEBOOK.
    SIGUEU SOLIDARIS AMB ELLA
    I VISITEU-LA
15. Josep-Empordà diu:
    maig 22, 2010 a les 7:47 am Edita
    Vajam Fantassin,
    No dubto…és més, n’estic convençut del que dius, però jo em refereixo al cas personal meu.
    La meua familia prové d’Occitània, i va arribar A ON SOC ARA a finals del S-XV…més concretament l’any que en Colom va arribar a Amèrica.
16. Festival Sèm e serem diu:
    maig 22, 2010 a les 6:42 pm Edita
    Un altre acte de fraternitat és el festival occitano-català que es celebrarà entre el 26 de maig i el 12 de juny de 2010 a Tolosa: Sèm e serem! No hi falteu :)
17. andriu diu:
    maig 26, 2010 a les 8:51 am Edita
    Que romántico todo….
    Pero la realidad es que, cuando vas a Alicante, Valencia o las zonas más sureñas de Castellón, lo de Paises Catalanes sólo produce risa y en algún caso comentarios como el hecho en algún comentario de este mismo post sobre lo del “burro catalán”.
    Y si vas a Francia, desde Sete hasta Bayonne y pasando por Pau e incluyendo Touluse, de catalanes nada de nada. Pero nada de nada.
    La sensación en el pecho que algunos habéis sentido, sólo responde a una ilusión nacida de una mezcla de historia tergiversada y de ignorancia total.
    Te puedes sentir tan en casa en esas zonas como en Italia, Suiza o Portugal.
    Pero no os preocupéis. Todo el problema se cura viajando.
18. pere diu:
    maig 26, 2010 a les 10:21 pm Edita
    RESPOSTA Andriu: Aqui el unico que nos produce risa eres TU, que culpa tenemos los que somos de aqui que TU no tengas ni idea de la historia de nuestro PAIS. El UNICO que responde a una ilusion eres TU, que no tienes ni IDEA de donde estas, el UNICO IGNORANTE ERES TU. Que corto ERES, que LASTIMA ME DAS. Anda, Anda, vete a tu tierra que por supuesto no es ESTA.Y SIGUE VIAJANDO, SIGUE…..JAJAJAJA.
19. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
    maig 27, 2010 a les 6:04 pm Edita
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
20. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
    juny 4, 2010 a les 8:34 am Edita
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
21. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Visca el Tribunal Constitucional !!!! diu:
    juny 10, 2010 a les 11:20 pm Edita
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
22. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
    juny 18, 2010 a les 1:21 am Edita
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
23. anonim diu:
    setembre 29, 2010 a les 9:37 pm Edita
    Llemosins..Passat de catalunya