dimarts, de desembre 11, 2012

Ha mort Antonio Cubillo, amic dels catalans i membre de varis dels nostres grups de facebook independentistes catalans  http://www.vilaweb.cat/noticia/4063422/20121210/mort-antonio-cubillo-lhistoric-dirigent-anticolonial-canari.html 
Cubillo arrossegava diverses lesions des de l'atemptat que va patir l'abril del 1978 a Alger i que fou comès per les forces de seguretat espanyoles.

diumenge, d’octubre 07, 2012

Armes contra els catalans

Diu que la Primera causa de mort dels catalans és el suïcidi degut a la crisi. Els efectes de la crisi no són homogenis globalment sinó gestionats pels polítics. Per tant la principal causa de mort dels catalans són els polítics.

dimecres, de juny 06, 2012

els soldats catalans

ara fa pocs minuts, al film Troia, l'actor que representa Agamenon diu "la història recorda els reis no pas els soldats"... És una veritat de sempre i d'arreu. Precisament el meu nick Fantassin deriva de com em denominaven els lectors d'aquell vell article que faig fer al blog francoitalià reivindicant "els herois anònims i oblidats de tantes batalles, que són, en realitat, els artífex reals de la història". Aquest dies els patriotes catalans recordem un dels nostres soldats, perquè fa anys que caigué en combat. Oblidats arreu i sempre? No pas a casa nostra! els catalans recordem i recordarem els nostres soldats perquè és la seva determinació (no pas l'exemple dels manàires) que ens empeny endavant... fins perdent nostres banderes!

dissabte, de maig 26, 2012

Culés amb samarretes espanyolistes?


És l’endemà de la xiulada, amb triomf del Barça inclòs, a Madrid, i pel carrer veig nanos amb samarretes on hi ha escrt "Viva España!" Això era inconcebible, anys enrere, a Catalunya! Veig,  per la simbologia, que la samarreta està relacionat amb la selecció espanyola i, per tant, tot apunta a què iniciem una escalada de prestigi hispànic similar a aquella altra, del triomf de La Roja, que va seguir la massiva manifestació de Barcelona del 10 de juliol de 2010 amb el lema "Som una nació Nosaltres decidim". Com que em costa mossegar-me la llengua els pregunto als que les porten si no són catalanistes. Em responen, amb cara de sorpresa,  que “és clar que sí, visca el Barça!” Intento fer-los veure que catalanisme i espanyolisme són incompatibles i em responen que si la selecció espanyola té jugadors del Barça cal cridar “vivaspaña!”. Malament rai, si els joves creixen amb aquesta consciència... quan siguin grans no pretenguem que siguin independentistes, perquè seran allò que ningú els obliga a ser, és a dir, "patriotes catalanoculés i, en conseqüència (des del seu punt de vista), espanyolistes"!. La única solució consisteix a engegar campanyes prèvies als partits de La Roja que aconsegueixin estendre la idea que Barça i Selecció Espanyola són conceptes incompatibles, que la coincidència, dins de La Roja, de jugadors catalans, és sols un indicador d’esclavatge. 
Amb quines eines ho podem fer? Doncs, com això té pinta de ser una batalla que durarà anys, per començar se m’acut iniciar-ho amb pàgines de facebook com aquesta https://www.facebook.com/pages/Catalonia-National-Football-Team-YES-Spain-National-Football-Team-NEVER/281781408583840  per a cridar l’atenció a nivell internacional (però sols com a tret de sortida per a desenvolupar, a curt, mig i llarg termini, totes les estratègies possibles). 

dimarts, d’abril 17, 2012

QUÈ HAURÍEM DE FER AMB ELS NOSTRES MONUMENTS?

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:



QUÈ HAURÍEM DE FER AMB ELS NOSTRES MONUMENTS?

FANTASSIN MANEL. Aquest parell de jorns passats he estat ensenyant la Capital catalana a uns bons amics occitans, arpitans i bretons. Després de moltes hores intensives de conversa m’he sentit content d’haver-los fet entendre el nostre procés d’alliberament des del punt de vista que més els ha costat sempre. La diferència fonamental que sovint havíem percebut entre nosaltres, polítics barcelonins, per una banda, i ells (i per extensió, els catalans de nord), era la qüestió material: a ells sempre els ha costat molt anar més enllà dels sentiments. En canvi, nosaltres potser no posem tant d’èmfasi en les banderes i les declaracions d’orgull patriòtic, com es fa sovint a Perpinyà (per exemple), però anem decidits a la conquesta del poder, és a dir, d’un Estat propi.
Estic content perquè després de quatre hores d’arguments (en francès)  sobre la necessitat de ser un Estat de la Unió Europea (entre altres raons per a no tallar l’espai de civilització cataloccitana) al final he vist que m’han comprès. La única cosa que no he aconseguit fer-los entendre és la necessitat de l’idioma propi, perquè per a ells n’hi hauria prou amb el sentiment de pertànyer al mon cèltic (en el cas bretó), o usant folklòricament l’occità i l’arpità. Però aquests amics meus tampoc no són pas dirigents polítics sinó solament gent del carrer, és a dir, la clientela necessària dels futurs moviments d’alliberament nacional als seus països.
Però m’ha frustrat la part del comiat, perquè abans de deixar Barcelona volien veure els monuments als grans herois històrics que jo els havia explicat amb tanta passió.  He pogut percebre la decepció als seus rostres. Potser no tant a la flama del Fossar, però sí a la plaça del General Moragues,  davant del monument a Macià i especialment de l’estàtua de Pau Claris. Per postres al darrere d’aquesta hi havia un paio lluint una bandera espanyola al braç. El comentari dels meus amics s’ha referit primer a aquest, en relació als seu aspecte relaxat (“…se’l veu content, no sembla que tingui cap por de lluir pel carrer la vostra bandera opressora…”), i després a l’estàtua (“…als catalans us sembla prou digna per a un personatge del seu pes històric i patriòtic…?”). Els he respost que faria pública la pregunta, en relació a tots els monuments nacionals que tenim a la nostra Capital, en un escrit del Diari Gran del Sobiranisme. Ara ho estic fent, ja em direu què en penseu!
Comments
2 Responses to “Què hauríem de fer amb els nostres monuments?”
  1. vallfosca escrigué:
    Manel.
    En general el desconeixement de la Història, i especialment de la nostra, és un fet punyent i objectiu. Per a posar-te un exemple. Quan es creu i es diu “els bretons senten la seva pertinença (com els gal·lecs) al món cèltic” és una enorme, colossal, perversió de la realitat, és a dir de la Història.
    Els gal·lecs, com els bretons, eren on son avui, molts segles abans de l’arribada del keltois. Els primers eren ibers de pagès i el keltois eren aris, de règim oligàrquic tribal, nòmades itinerants.
    Va estar en Renfrew, historiador ari, qui va confegir la mentida representada en la postal on s’hi veu “un celta tocant un arpa al costat d’un megàlit”.
    En aquestes circumstàncies les “estàtues” només serveixen per a retre veneració cega a la ignorància.
    Cordialment
  2. Ramon escrigué:
    fa uns anys, al voltants del 1985, em varen obligar a fer la mili a Càdis. Vaig tenir sort i vaig estar en un cuartel molt petit i tots erem força ben avinguts. Però una cosa em va enlluernar d’aquells andalusos que vaig conèixer a l’altra banda de la península: el sentiment patriòtic andalús. De quina manera se sentien andalusos i orgullosos de ser-ho! En aquells moments vaig quedar desconcertat, ja que creia que se sentirien espanyols per sobre de tot. Però no, se sentien andalusos!
    Jo sempre he pensat: si els catalns tinguessin un sentiment de catalanitat tan fort com els andalusos vers el seu territori, ja seriem independents.
    Per cert, els monuments, només són això: monuments, un record del passat. I, no per tenir-los més grans o importants, el país actual és més gran o important.

VISCA CONVERGÈNCIA SOBIRANISTA !!!!

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=7146


VISCA CONVERGÈNCIA SOBIRANISTA !!!!

Fantassin Manel.  A poble dèiem que de les aigües podrides escapen fins els animals més bruts, encara que molta gent opini el contrari. Els dies posteriors  al Congrés de Convergència era interessant comparar la incredulitat de la dreta espanyola amb la més intel·ligent dels intel·lectuals d’esquerres (particularment l’Hèctor López Bofill des de les pàgines d’El Punt Avui). Els primers oscil·len entre la indignació i l’oportunitat de captar més pastís de l’electorat catanyol, i els altres, que coneixen millor la fauna convergent, s’apunten a la indiferència, sabedors que la Casa Gran, quan ha de triar entre les engrunes i la dignitat, no és precisament  un exemple de valentia.
Tanmateix, jo sóc dels més satisfets pel succés esdevingut a CDC (i estic segur que  Unió va camí de seguir-li els passos!). Estic més content, fins i tot, que molts dels herois convergents que, resistint Quico Homs, van aconseguir finalment tenyir de sobiranisme la ponència política. No he canviat pas de lloc les meves coordenades ideològiques, no us ho penséssiu pas!, ni tinc la percepció intel·ligent del món distreta, al contrari, cada dia sóc més independentista i d’esquerres. I tampoc crec que el govern d’Artur Mas sigui prou valent per capitanejar la dignitat del nostre poble. Però, en canvi, considero que la nova definició convergent sobre l’Estat propi permet una revolució fonamental: trencar la FRONTERA MENTAL  d’una massa immensa de catalans, seguidors d’una CiU cada vegada més desacomplexadament de dretes. Aquest era l’espai pendent del sobiranisme.
Des del punt de vista sistèmic sempre he defensat la necessitat de completar tots els espais ideològics, des de l’Extrema Dreta a l’Extrema Esquerra (ambdós necessàriament marginals atesos els hàbits electorals de la població) passant pels grans Centres respectius, que són els cridats a governar. És el pas previ indispensable per començar a acumular forces. La gran anomalia que ha sofert Catalunya els darrers anys ha estat precisament al resistència de CiU a definir-se sobiranista.
Potser el President Mas continuarà pactant amb els grans enemics de Catalunya (com deia ahir Libération: “autonomista de dia i independentista de nit”), però això també ho sap fer ERC; són errors tàctics (tot i que tràgics). En canvi, allò que clarifica realment l’avenç del nostre poble és l’adscripció personal, ideològica i sentimental, a l’espanyolisme o al sobiranisme; és per això que l’anomalia del “punt mig”, que definia fins ara CiU, no ens feia cap bé perquè impedia fer un clar exercici de consciència. A partir d’ara es completa el sistema sobiranista de partits i per fi la gent pot saber que (malgrat que les polítiques puguin ser diverses i contradictòries) optar per un partit (CiU, ERC…) o per un altre (PP, PSC…) implica ser dels que al final volen un Estat propi o ser dels partidaris d’Espanya. Aquest exercici de consciència ja no el poden obviar tan senzillament els votants convergents i ens fa avançar més del que molts us penseu.

Comments
8 Responses to “Visca Convergència Sobiranista !!!!”
  1. Fantassin Manel escrigué:
    Alguns comentaris ja me’ls han fet en privat, majoritàriament de les files de Solidaritat, criticant-me que defineixi sobiranista CiU quan no ho és i quan, a més, fa política espanyola.
    És veritat, però SI FESSIN L’ESFORÇ DE LLEGIR FINS EL FINAL TOT L’ARTICLE VEURIEN que ho dic només en referència a que: malgrat que els convergents continuïn pactant amb l’enemic i facin política espanyola, la “definició” que els va sortir del congrés de Reus pot afavorir-nos, trencant la “frontera mental” del seu electorat (la por a la independència que tenien fins ara els milions de catalans que votaven CiU).
  2. David escrigué:
    Ets politòleg? Jo crec que no, i t’estàs ficant en la seva feina per que no en tens ni idea!
    • Fantassin Manel escrigué:
      Se me’n fot. A més em cauen malament els politòlegs i de pas tota la resta d’intel·lectuals. La meva és habitualment la percepció de gent treballadora (habitualment dedicada a altres problemes més pròxims i matarials) des de la tertúlia del bar a l’hora de dinar. I de tant en tant, com ara, també les meves elocubracions al respecte, que tenen la gràcia ludopàtica d’engrescar-me després a comprovar si l’he encertada o no. N’hi ha de tot, de vegades l’erro i de vegades l’encerto, però en aquesta temàtica en concret ja li he vaig agrafant la mesura.
  3. Frank escrigué:
    Molt bé, Frank
  4. Frank escrigué:
    Vull dir molt bé, Manel!
  5. Pau V. escrigué:
    Doncs a mi Manel, m’interessen les opinions dels politólegs i de tot Déu… No estic molt d’acord amb el que dius, però si que hi ha una cosa en la que et dono la raó i que pot ser positiu… I és que com els seguidors de CiU s’ho creuen tot, els hi pot anar calant la idea d’arribar a ser un estat. Llàstima que tal com ho planteja en Mas, i la seva Mas-sachusets, passaríem de nació sense estat a estat sense nació. I la interpretació no és meva, però la comparteixo al cent per cent.
    Una abraçada a tots, en especial al Manel.
    • Fantassin Manel escrigué:
      A mi m’interessen totes les opinions però no em cauen bé les persones que viuen d’opinar. No dic que no siguin respectables però no m’agraden perquè viuen d’això. Jo vinc d’un entorn treballador on l’opinió deriva de l’experiència vital i l’anàlisi dels propis interessos, i es produeix després de la jornada laboral (o a l’hora d’esmorçar), que és quan llegim aquestes opions als diaris i normalment no hi estem d’acord (tot i com som nosaltres de diversos). Si la majoria d’opions generen en grup divers de treballadores un 99% de desacord, per què collons aquesta gent pot viure de formular-les?
      Pel que fa a CiU em cal unir la meva visió comunista del mon amb el sentit comú, i des d’aquí veig evident que per molt independentistes que siguem els que sempre ens estem mirant el melic convençuts que la secessió es produirà d’aquí a dos anys, la realitat és que no en tenim prou amb allò que ens diuen les enquestes de com respondien els electors convergents a una pregunta determinada. Això és perquè la massa convergent no es defineix independentista seguint la les consignes del partit (el vot convergent és molt fidel i la majoria dels que jo conec acaten la definició “nacionalista” i tenen clar que no són independentistes). Per aquests electors convergents a partir d’ara la consigna de l’Estat Propi suposarà un canvi en la seva cosmovisió perquè ja no n’hi ha prou amb el sentiment i amb l’autonomia sinó que ara l’objectiu és un altre i és precís.
      Això no treu, com he dit, que CiU faci una política tan espanyolista com vulgui, però com he dit, la política espanyolista és tàctica (i ERC també ho sap fer, tàctica errònia i tràgica). La diferència era que en el cas dels republicans la militància pot després evocar els objectius del partit per acusar la direcció de no haver estat conseqüents i pot canviar la direcció. A partir d’ara això també podria passar amb CiU.
  6. Andreu escrigué:
    Manel, coincideixo en algunes coses amb tu, Sobretot, també a mí, se m’en foten els qui es diuen politòlegs, entre altres coses perrquè no hi ha cap ciència ni cap facultat de Politologia, la qual cosa comporta que els qui s’atribueixen una condició professionnal inexistent, ja es defineixen amb els fets: mentiders falsaris, i enredadors professionals.. Ja sé que algunes persones i fins i tot hi ha un col.legi professional, equiparen als llicennciats en ciències polítics al terme politòleg. Però per molt que la mona es vesteixi de seda, roman mona,
    El DIEC, l’unic diccionari normatiu no ho recull. (politòleg, -òloga:no recollit al DIEC no recollit al DIEC)
    Per cert, conec a diveros i diverses llicenciades en C.Politiques pero no en conec cap, de politoleg.

divendres, de març 30, 2012

EL 29 DE MARÇ CATALUNYA HA SORTIT AL CARRER

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:

http://diarigran.cat/?p=6846


FANTASSIN MANEL. La megafonia feia omnipresent la veu de Lluís Llach cantant l’Estaca damunt la gernació. Pau Claris era una marea humana… però la manifestació no era a Pau Claris sinó al Passeig de Gràcia, on no hi cabia ni una agulla. Quanta gent ben atapeïda hi cap? No ho sé, però després he baixat fins la Gran Via amb el Passeig de Sant Joan i m’he dedicat a comptar un espai de mil persones. A continuació he anat desfent el camí, comptant espais més o menys del mateix gruix, fins tornar a la Diagonal amb el Passeig de Gràcia. El resultat: 1162 espais d’unes mil persones (a ull). M’abstindré d’assegurar que érem un milió cent seixanta-dues mil persones perquè la Guàrdia Urbana ja n’ha comptat 80.000 i els sindicats 800.000, i  se suposa que en saben més que jo.
En tot cas avui Catalunya era al carrer, i farà malament el govern català si no reconeix el caràcter nacional d’aquesta manifestació perquè gairebé tots els convergents que conec hi eren. Això sí, argumentant i deixant ben clar que és contra la Reforma Laboral del PP. Dels convergents que conec que estan afiliats a un sindicat (en concret a l’UGT) cap d’ells –òbviament- és empresari,  per tant el seu posicionament de sumar-se a la vaga és coherent. En qüestions laborals no hi ha ideologia, solament interessos. Per tant, si ets treballador, per molt que votis CiU no és gens probable que t’interessi que t’acomiadin per estar malalt, o de forma barata sense necessitat d’excusa, ni ser recontractat en precari, ni que t’allarguin la jornada i t’abaixin el sou argumentant pèrdues, sense necessitat de negociar i sense que puguis emparar-te en el conveni del sector.
De tota manera allò més interessant ha estat la presència independentista. Però no em refereixo a l’admirable activisme de l’Assemblea Nacional Catalana, ni als misèrrims blocs polítics independentistes (és clar que també són minsos els altres partits, el mateix grup del PSC era similar en nombre al grup ERC seguit de SI), ni als sindicats independentistes, sinó a la gran quantitat d’estelades per tot el llarg de la manifestació. D’entrada et podien semblar gent isolada… fins que veies que els senyalers estelats  anaven també plens d’enganxines  de CCOO, CGT o UGT.
El problema de l’adscripció política dels sindicats és un tema vell que arrosseguem de fa trenta anys, quan només ens reuníem els quaranta de sempre sota l’estàtua de Layret. La realitat de Catalunya és que els sindicats majoritaris entre els catalans són més creïbles entre la majoria dels independentistes. Això és perquè el sindicalisme no és essencialista sinó reformista per definició, de manera que als treballadors només ens convenç allò que percebem útil.
Això no treu que no cregui important el paper del sindicalisme més radicalment independentista. De la mateixa manera veig fonamental l’existència de grups polítics radicals, en els quals m’hi incloc, i també que hi hagi un centre dreta que PER FI s’adscriu explícitament al sobiranisme, perquè, com sabeu, en la meva visió sistèmica allò importat és el conjunt.
En tot cas allò més interessant de la Vaga serà veure qui en traurà més rendiment polític. Aquests dies hem vist autèntics analfabets funcionals dels propis drets prendre consciència de l’agressió que per a ells suposa al Reforma Laboral. Alguns prenien consciència que ja se’ls aplicava la Reforma en ser amenaçats amb insinuacions si secundaven la vaga. A Catalunya aquesta massa de noves consciències s’indignen, voten i militen… o poden fer-ho.
La majoria dels catalans no som pas empresaris, que som treballadors. Malament rai si per manca de liderat sobiranista tota aquesta gernació troba millor aixopluc en l’espanyolisme. La majoria dels independentistes que estan sindicats són a CCOO, a la CGT, a UGT. Els més activistes ho estan als sindicats explícitament independentistes. Uns pocs milers conformen la militància dels partits polítics sobiranistes. La resta són la majoria sociològica que revelen les enquestes, que sofreixen actualment una salvatge –i alhora inútil- retallada de drets. Des d’un punt de vista patriòtic haurien de ser els partits sobiranistes (fins la mateixa CiU), no pas els espanyolistes, els que lideressin la Defensa de la Terra, entesa com la defensa dels drets socials, laborals i sindicals que se’ls –se’ns- pretén arrabassar. Fer el contrari implica facilitar que l’espanyolisme torni a guanyar terreny electoral, la qual cosa no ens podem permetre.
Comments
10 Responses to “El 29 de març Catalunya ha sortit al carrer”
  1. Andreu escrigué:
    Ara nomes cal redrendar-ho algna vegada a l’únic, SÍ L’UNIC, lloc que val en democràcia i en llibertat, que són les urrnes , i que són les úniques que atorgeun representativitat democràtica.
    Ha estat una vaga general espanyola, convocada i organitzada, i piketejada violentament, i de manera vergonyant per centrals sindicals espanyoles.. Els pikets paarlaven, entre sí nomes en espanyol. O sa que………….menys èpica, que no n’hi ha hagut cap.
    • Fantassin Manel escrigué:
      Doncs algú s’equivoca, i en aquest cas només hi ha dues possibilitat: o t’equivoques tu o s’equivoquen (mira les fotos de la mani) SI, ERC, Solidaritat per la Independència, una mar de gent de CiU, les CUP, l’Assemblea Nacional Catalana, la COS, la Intersindical CSC… Per no parlar de la base més independentista de les associacions de veïns (i del mon associatiu en general, especialment el vinculat al Tercer Sector, força relacionat amb CiU, que els conec a tots, tots hi convocaven i tots hi eren).
      En aquestes coses els catalans podem fer com sempre tancant els ulls a la realitat i fer el mateix de sempre (o tan poc com sempre) justificant-nos amb entelèquies, o podem agafar el toro per les banyes.
  2. Andreu escrigué:
    Sorry, Es, of course, “refrendar-ho alguna vegada”.
  3. vallfosca escrigué:
    Manel, vius a les boires, ep! com tanta bona gent.
    1- Identificar “La Nació” amb un eix ideològic, de totes les coses dolentes que podem fer, és, de lluny, la pitjor.
    Això em fa sospitar, que els que feu això, en realitat esteu per a la “revolució social”, i, que l’afer de La Nació us la sua bastant. Hi teniu dret, però actueu amb cinisme.
    No m’hi trobareu.
    En aquest sentit, tant SI com ANC l’han ben CAGAT en prendre una actitud ideològic proactiva.
    Això, tot això, reforça en moltíssim el vot a CiU.
    Us dieu “independentistes” però esperoneu l’eix “ideològic”.
    No sou més rucs ni entrenant-vos, que hi farem.
    2- La ignorància és el GRAN mal de la Humanitat.
    a) NO heu entès de que es tracte aquesta crisi. Només fa falta veure els “axiomes” que encapçalen les pancartes “Volen acabar amb TOT”. La crisi no te res a veure amb cap conspiració, i menys de classe.
    b) Estar en contra del sistema no és ésser crític, per què no teniu cap alternativa d’actuació, cap de seriosa.
    c) La qüestió dels “drets”, vull dir la seva manipulació, ja fa pudor. Que tingui dret a l’habitatge o al treball no vol dir que l’Estat m’hagi de garantir una feina o un habitatge, el que em garanteix és el lliure accés. També tinc dret a la família i l’Estat no em busca novia, i menys encara em garanteix el matrimoni de per vida. Ja n’hi ha prou.
    La ignorància supina amb que teniu sotmès al ramat impedeix que, en general, que la gent no pugui entendre que per a un cert nivell de benestar, cal, és necessari un nivell d’eficiència.
    Us recomano molt, que llegiu http://www.deumil.cat/bloc/2011/01/17/xgpujol/una-politica-llastimosa-i-obsoleta-2/
    3- La derivada resultant de tot plegat, és negativíssima.
    a) La oposició “ideològica” a les polítiques de contenció i reducció del deute no te cap proposta a fer, cap, zero. La qual cosa ens deixa a les palpentes, kaos, ineptitud, fracàs.
    b) La imatge internacional és desastrosa, absolutament. Per a la majoria d’europeus aquesta Catalunya se’n pot anar al carall marí per a no tornar mai més. Aquesta vaga és l’èxit més gran que ha obtingut el nacionalisme espanyol amb 35 anys.
    • Fantassin Manel escrigué:
      Vallfosca, de vegades qui menys hi veu no és el cec sinó el borni: ahir CiU en pès (els afiliats més la massa votant i possiblement també alguns dirigents de segona fila) eren en pes a la manifestació, i hi eren perquè disociaven l’actitud de Mas (que pot ser equivocada) de l’actitut estratègica del PP (atacant frontalment aquella part de la pàtria consistent en el conjunt de drets socials i laborals de què gaudim/gaudíem els catalans. I també hi eren perquè els catalans som treballadors i s’ha de ser ximple com a català qui accepta ser putejat com a treballador.
      • vallfosca escrigué:
        Pel que s’ha de ésser ximple és per enviar el País a la FALLIDA.
        El benestar que “gaudim”, ara per ara, és INSOSTENIBLE, i és absolutament indiferent qui ho meni o qui ho digui.
        Aquesta “batalla” està PERDUDA, fracassada, i amb ella els seus adlàters, independentistes inclosos, si s’hi entossudeixen.
        Barrejar xurres amb merines afavoreix al NACIONALISME ESANYOL.
        • Fantassin Manel escrigué:
          -El benestar que “gaudim”, ara per ara, és INSOSTENIBLE, fins aquí és correcte.
          -Cal fer reformes, fins aquí també és correcte.
          -De pas que fem reformes i que la població n’està conscienciada aprofitem també per prendre mesures que no tenen res a veure amb l’economia productiva (com ho demostra el sistema sindical alemany) sinó amb interessos partidaris empresarials financers…) Això ja no és correcte.
          -Com que ens hem empassat com babaus que la política del PP és correcta permetem l’atac contra els drets dels CATALANS (i a més ho fem pensant que la defensa dels drets dels catalans és “Barrejar xurres amb merines afavoreix al NACIONALISME ESANYOL.”) Això no solament tampoc no és correcte sinó que és tràgic.
          Tràgic però per sobre de tot és “més del mateix”: és una prova més de com els espanyols ens han ensarronat durant segles impedint que ens adonéssim de com respira el carrer. Un i un altre cop ens hem perdut en entelèquies (basades en la inexistència de les motivacions socials i apostant per un eix només nacional que segle rera segle no s’acava de consolidar perquè massa sovint obvia el sofriment de la gent del carrer).
          Qui ho ha fet bé ha estat el Salmond des d’Escòcia des d’un posicionament de centreesquerra i apelant al nacionalisme des del punt de vista de la butxaca dels ciutadans), i a casa nostra també ho estan fent prou bé tant SI com l’ANC que es miren la nació des del carrer en comptes de des de la filosofia…
  4. Andreu escrigué:
    Manel: deixem, si us plau, una estoneta, les “manis”. L’objectiu de la vaga general espanyola era doble: aturar tot l’estat una jornada (29/3) i “obligar” el gobierno a modificar fortament la darrera reformaa laboral.Ni un ni l’altre objectiu s’han aconseguit. Això es el fracàs dels convocants, i pel mig, els brots de violència, mes que brots, ja, a BCN, la sortida a fer destrosses de les rates que van amb passamuntayes, i els pikets que no informen, hostien, pressionen , no respecten la llibertat dels comerciants, i també provoquen aldarulls.
    Ha estat una vaga general espanyola, de les dues centrals sindiclasespanyoles. Perque la jornada era de “vaga”, no de manis. Que eren el “xupito”. I aixi ho diuen els mèdia internacionals. Vaga a Spain.Violència a Barcelona. Trist deshonor per a la capital de Catalunya, plena de carallots destrossadors que nomes es parlen, entre ells, en castellà.
  5. Joan escrigué:
    Que hi hagués independentistes no vol dir res. La vaga, no solament no ho era sinó que era anacional. Com si el robatori fiscal no afectés els treballadors. Seguidisme pur i dur. No haver creat un sindicat nacional fort ahir és el peatge d’avui. Els sindicats són estat i el defensaran tant com podran.