dimecres, de març 22, 2006

La singularitat d’Euskadi

Fa un any que vaig iniciar aquesta bitàcola de reflexions personals. Interessant aniversari que coincideix amb dues notícies sonades: l'afaitat estatutari i l'alto el foc permanent d'ETA.
.
Ahir va aprovar-se en Comissió el text definitiu del nou estatut del Principat i avui ETA anuncia un “alto el foc”. Això podria contradir l’article que vaig escriure al meu blog el desembre passat referit a que retallar l’estatut, que va aprovar el nostre Parlament, suposaria donar ales al terrorisme, perquè demostraria que la voluntat democràtica de catalans o bascs no serveix per a res sense els beneplàcit dels veïns que exerceixen d’ocupants.
.
De tota manera dubto que la coincidència en tal contradicció pugui sorprendre ningú. Ja en temps d’Hipercor se sentien, entre les files de l’independentisme català, comentaris sobre si les accions d’ETA al nostre país no estarien més pensades per aturar l’estratègia catalana, que no pas en clau del conflicte basco-espanyol. I també em ve al record un comentari de Carod-Rovira, de fa pocs dies, referit a la possibilitat de que els bascos aconsegueixin més reconeixement que nosaltres.
.
Es mentida que l’Estat de les Autonomies sigui un “cafè per a tots”, perquè Euskadi gaudeix de privilegis que semblen quasi confederals, i a ningú se li escapa que el terrorisme hi devia influir en el seu moment. Vaja, que potser la manera de cedir al xantatge de les armes consisteix en mantenir la singularitat basca. Euskadi fins podria independitzar-se sense afectar gaire els comptes d’Espanya, però Catalunya no, perquè Euskadi és molt petita, i podria passar per una minoria ètnica limítrof, però en canvi nosaltres som la segona part d’allò que en realitat és un binomi, som el gran territori de l’est del qual s’extreu importants recursos, que permeten mantenir el tren de vida -de govern i d’oligarquia de gran estat- dels que manen a Madrid.
.
En conclusió, que la manera de cedir front Euskadi és, en primer lloc, assegurar-se que Catalunya no ho té, assegurar-se que es manté, durant al menys mig segle més, la singularitat en drets dels bascos. Per tant, les concessions a Euskadi només podrien venir un cop assegurades, a la baixa, les restriccions jurídiques identitàries catalanes, així com les restriccions del nostre marge de maniobra econòmic.
.
A banda del tema etarra, i centrant-nos en la retallada estatutària, veig confirmada la meva apreciació, plasmada en vàries entrades anteriors al meu blog, de que potser el nou estatut ens
deixarà respirar (perquè en el temps que ens ha tocat viure, quan més "apretats" estem, menys ens mobilitzem) però que, en tot cas, la qüestió ja fa temps que està posada en clau electoral. I en clau electoral ERC podria haver-la cagat, però, no sabem si, més per fina estratègia que per atzar o a l’inrevés, la qüestió és que “ho ha brodat”. A partir d’aquí la situació, si es continua jugant correctament, pot traduir-se en una pujada substancial de vots dels republicans, una baixada de convergents i iniciatius i, no sabria dir què passarà amb els socialistes catalans, perquè en el seu cas depèn molt de l’abstencionisme del seu electorat tradicional.
.
I finalment, a nivell estratègic, la nova situació marca l’inici d’un nova etapa, amb
l’horitzó a cinquanta anys vista marcat per l’assoliment de l’objectiu independentista (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=1798280). El gran enemic de la consciència autodeterminista és la invisibilitat de l’opressió, i el discurs dels “assenyats” segons el qual “tot és possible en democràcia” i que "només caldria una majoria suficient de votants per a ser allò que decidim”. El procés del debat estatutari haurà servit per a despertar consciències, per a evidenciar que l’anticatalanisme és consubstancial a Espanya i que l’elecció democràtica dels catalans te menys pes que el comitè executiu del partit que mana a Madrid i que els interessos econòmics d'aquells dels nostres conciutadans que són més fidels a la butxaca que no pas a la pàtria.

divendres, de març 17, 2006

Trista condició la de qui viu sense saber


Francament, no entenc per què les persones que no estan d'acord amb l'anterior esquema no es limiten a publicar el comentari en el mateix article en comptes d'enviar-me missatges particulars. En tot cas entenc perfectament les 2 argumentacions principals:
·
1-rebuig a acceptar que l'independentisme revolucionari està fora de l'espai central de l'electorat. Què voleu que hi faci? És així, i les coses són com són. Es més fàcil que la gent voti ERC que no pas Maulets, i com he dit, l'espai revolucionari és imprescindible com a consciència social, però difícilment gestionarà el poder.
·
2-rebuig a acceptar que ICV o PSC pertanyen al projecte nacional espanyol. El més graciós és que quan els demano que rebutgin tal definició tampoc no s'atreveixen i em venen amb allò de la "nasion de nasiones"! I quan s'adonen que fan el ridícul acaben sortint amb allò de "siudadano del mundo"!
·
Dic que ho entenc perquè soc conscient de no estaríem on estem si el grau d'alienació no fós tan alt. Podríem completar aquell famós aforisme de Josep Guia amb una dedicatòria als suposats ciutadans del mon:
·
"Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!" "(...i pitjor qui s’escuda amb alusions "al món sencer" perquè vol dir que a més pateix de mala consciència)"
·
I caldria veure quan és alienació i quan plena consciència. Molts saben bé allò que són però s'ho callen perquè dir-ho potser no és prou rendible electoralment. Sort que la memòria maleïda dels aforismes polítics és més llarga del què voldrien:
·
.
En tot cas les opinions personals són futils (en època de Josep Pallach vaig conéixer companys de PSC profundament independentistes, i després he conegut alguna persona espanyolista -d'un espanyolisme camuflat entre la fraseologia leninista- dins l'esquerra independentista); allò realment important és la funció que tens dins del sistema.

dilluns, de març 13, 2006

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema.

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

M'han demanat tantes explicacions i m'han plogut tantes crítiques sobre el meu escrit de si "cal repensar l'estratègia rupturista" de resposta a Josep Sort, que, ja posats, us ho envio en esquema. De fet no és pas res nou ni novedós, és l'esquema típic, sinó que el problema rau en que molta gent està conveçuda de que ara mateix és igual de possible establir un règim revolucionari com en temps de la Unió Soviètica, i em temo que no és tan així, que les coses han canviat força.
 
 

LINKS

PARTITS

POLÍTICS

projecte nacional català

(unitaristes i confederals)

projecte nacional espanyol

(unitaristes i confederals)

ext.

Dret.

Varis Varis

centr.

Dret.

CDC, UDC, BCBNV, UM PP

centr.

Esqu.

ERC -illes -erpv -nord, PSM-Entesa, PSC, CpC, PSIBPSPV, CdeC

ext.

Esqu.

Endavant, PSAN, CUP, Maulets IC-V, EUiA, LI, POR, PCPC, UCE

- En tot país sotmès imperialment pel país veí coexisteixen dos projectes nacionals que competeixen entre sí per l'hegemonia.

- Dins de cada projecte nacional els espais de centre-dreta i centre-esquerra competeixen entre sí per l'hegemonia.

- Els extrems són imprescindibles com a consciència crítica dels seus centres respectius, però els centres acaben gestionant el poder  (excepte en contextos de guerra).

 

dimecres, de març 08, 2006

REFUGEES el 8 de Març o amb la rao pero sense la força no es venç

REFUGEES el "8 de Març", o “amb la raó però sense la força no es venç"

Aquest matí, quan he recollit a la bústia les dues revistes (en anglès i francès) de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i he començat a fullejar-les, llegit aquest text:

(...)Dès l’aube, armés jusqu’aux dents, montés sur des chevaux ou des chameaux, juchés sur des véhicules militaires déglingués, parfois accompagnés d’avions ou d’hélicoptères, ils font irruption dans des villages sans défense. Et le cauchemar commence. “Ils ont tué mon mari sous mes yeux, raconte une rescapée. Puis ils m’ont jetée à terre et violée. Ils ont enlevé l’un de mes fils et je ne l’ai jamais revu. Puis, avant de partir, ils ont mis le feu aux maisons et massacré tous mes voisins.”(...)

M’ha agafat el mal rotlle de sensació d’haver estat llegint salvatjades d’aquest tipus des de sempre, com si no passés el temps. A veure... porto rebent aquesta revista trimestralment des de 1990, és a dir, setze anys! Pel camí a la feina sento per la ràdio del mp3 una locutora tota satisfeta comentant la Diada de la Dona Treballadora, remarcant com se sent de contenta de ser cristiana, perquè allí on ha arribat aquesta religió diu que les dones són respectades. S’ha de ser ruca i cega amb tant reduccionisme! Com he dit, recordo relats com l’anterior o més esgarrifosos, si cap, de lloc cristianíssims com Guatemala o El Salvador.

La realitat és que la guerra és sempre un parèntesi en la civilització; només cal una situació d’excepció, en les estructures socials, i tots treiem el salvatge psicòpata que tenim dins, carregant contra els més indefensos amb total impunitat. Ja s’ha vist en la guerra d’Iraq que la clau de volta no està en la condició de “dones i nens” de les víctimes (que són habitualment els febles arreu), sinó en la condició conjuntural de “indefens”. Es el cas de la senyora Lynndie England, que exercia de salvatge a l’Iraq, perquè en el seu context ella era la forta i els indefensos eren homes.

“La solució és esdevenir fortes” va dir una teòrica dels drets civils. O potser va dir “...deixar de ser indefensos”? no ho recordo bé, era quelcom semblant...! En tot cas va derivar en una corrent que propugnava l’aprenentatge intensiu d’arts marcials per part de les dones. En tot cas no és res diferent del que es fa generalment en la societat i en la política, perquè allò que costa acceptar a nivell filosòfic és el pa de cada dia en el mon real. De fet les lleis i les institucions no són més que formes d'enfortir allò que és feble dins l’ordre formal. El problema és quan la civilització entra entre parèntesi. Si no, que ens ho diguin als catalans, que a la mínima que sonen sabres som els primers a dansar.