Francament, no entenc per què les persones que no estan d'acord amb l'anterior esquema no es limiten a publicar el comentari en el mateix article en comptes d'enviar-me missatges particulars. En tot cas entenc perfectament les 2 argumentacions principals: ·
1-rebuig a acceptar que l'independentisme revolucionari està fora de l'espai central de l'electorat. Què voleu que hi faci? És així, i les coses són com són. Es més fàcil que la gent voti ERC que no pas Maulets, i com he dit, l'espai revolucionari és imprescindible com a consciència social, però difícilment gestionarà el poder.
·
2-rebuig a acceptar que ICV o PSC pertanyen al projecte nacional espanyol. El més graciós és que quan els demano que rebutgin tal definició tampoc no s'atreveixen i em venen amb allò de la "nasion de nasiones"! I quan s'adonen que fan el ridícul acaben sortint amb allò de "siudadano del mundo"!
·
Dic que ho entenc perquè soc conscient de no estaríem on estem si el grau d'alienació no fós tan alt. Podríem completar aquell famós aforisme de Josep Guia amb una dedicatòria als suposats ciutadans del mon:
·
"Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!" "(...i pitjor qui s’escuda amb alusions "al món sencer" perquè vol dir que a més pateix de mala consciència)"
·
I caldria veure quan és alienació i quan plena consciència. Molts saben bé allò que són però s'ho callen perquè dir-ho potser no és prou rendible electoralment. Sort que la memòria maleïda dels aforismes polítics és més llarga del què voldrien:
·
"Nosaltres no hem mai qüestionat la unitat d'Espanya;nosaltres també som espanyols" (L'exhonorabilíssim Jordi Pujol).
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada