dimarts, de desembre 16, 2008

ELOGI DE L' EXTREMISME ...

Un article meu al Bloc Gran del Sobiranisme: http://blocgran.cat/?page_id=428
"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"

16/12/2008-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 )

 desembre 16, 2008 | 

Qui cregui que només vull crear polèmica començo declarant que no nego la possibilitat de l’efecte però si la intenció, tot i ser conscient de que, en mitjans com aquest que cerquen la transversalitat, puc ser malcomprès.  Com la blogosfera està infestada d’intel·lectuals i jo no ho soc, potser algú  sortirà assenyalant-me errors conceptuals. Tanmateix la meva intenció és la de sempre, reflexionar sobre elements sorgits en converses de bar o de carrer.

No és contradictori introduir el concepte de la necessitat dels extrems dins d’un bloc que fa bandera de la transversalitat?   No és millor donar voltes al centre, a l’independentisme ja existent i tranquil en comptes d’obrir la porta a una colla de dogmàtics?

Jo penso que no. Cal recordar que l’independentisme centrista que avui governa prové de l’extrema esquerra de fa quaranta anys i que ara farà vint anys vam acabar al Fossar a garrotades arrel dels debats sobre l’estratègia per incorporar la burgesia i les altres capes populars, a l’estil d’Herri Batasuna, sota la direcció política de l’independentisme revolucionari.

En aquest debat jo hi vaig participar amb varis escrits sobre la forma d’estructuració dels fronts patriòtics als estats socialistes de l’est d’Europa i a països com Cuba, Nicaragua, Algèria i Vietnam, També amb un article escrit amb pseudònim a la revista EL LLAMP, en dues entregues, als números 65 i 66 (de gener de 1987) sota el títol “Contrapoder Popular” del qual s’extragueren alguns elements que formaren part dels documents del debat.

Alguns dels que llavors s’oposaren a aquest procés avui també fan bandera de la transversalitat, i això és –perdoneu-me el determinisme- perquè són faves comptades! En la lluita emancipadora alguns sectors socials són més dinàmics, porten la iniciativa i tenen més capacitat de sacrifici, són més patriòtics i dirigeixen el procés, però a l’hora de la veritat cal la unió de totes les forces de la nació. De tota manera l’article no va de faves comptades sobre la inevitabilitat de la unió patriòtica,  sinó de la necessitat dels extrems com a forces necessàries per a estirar de la corda.

Abans de que em proposeu canviar “extremisme” per “radicalisme” permeteu-me dir-vos que no m’agrada l’alternativa, perquè en política “radicalisme” s’associa a les  corrents de centre-esquerra d’origen liberal. En canvi amb “extremisme” no em refereixo necessàriament a posicions dogmàtiques i a mètodes violents –tot i que no negaré la seva utilitat de la mateixa manera que no ho fan pas els estats sobirans- sinó que cal que ho entenguem principalment en el sentit sistèmic, referit a la seva posició en l’extrem ideològic  del  sistema de partits.

A tots els països normals hi ha un sistema de partits que va de l’extrem dret a l’extrem esquerre. Als països ocupats com el nostre, en canvi, hi ha un doble sistema de partits, el sistema del projecte nacional assimilacionista i el del sistema de partits del projecte sobiranista. En el nostre cas, en el primer hi ha els partidaris del projecte de nació espanyola (amb una Catalunya que se senti tan còmoda i autònoma com calgui però refusant la creació d’un estat català independent) i en el segon els que van assumint el projecte secessionista. En aquest doble sistema la lluita es dóna entre ambdós,  es dóna dins de cada sistema i es dóna dins de cada partit. En tot cas la sobirania només arribarà quan assolim l’hegemonia global del sistema de partits de projecte sobiranista.

Direu que aquest bloc, que fa bandera de la transversalitat, és un clar referent de l’objectiu que descric al paràgraf anterior, i possiblement em criticareu augurant que el retorn a posicions revolucionàries pot anar en detriment de l’objectiu.

Jo crec que no. Si bé els extrems només acostumen a sucar poder en situacions de crisi que deriven en cops d’estat i revoltes per l’estil,  és cert que a les democràcies burgeses aquests grups no tenen cap possibilitat de manar més enllà d’algun ministeri en governs de coalició. En una democràcia burgesa només el centre gestiona el poder, perquè la immensa majoria de la població vota centrista. Però el centre tendeix a autoconservar-se, la qual cosa acaba anant en detriment de l’adhesió del nou jovent. Per això, si la coherència en reivindicació independentista o en justícia social depèn del centre esquerra o del centre dreta, no podem tirar coets perquè cada vegada són menys eficaços degut a que la seva pròpia dinàmica tendeix a ensopir-los. Per això el paper d’estirar de la corda  –d’acusar-los de tous, de venuts, fins de traïdors per tal de garantir que no s’adormin, de competir amb ells-  és precisament dels extrems respectius.

Proposta de definició: els extrems són fonamentals en el procés, el seu comès sistèmic és estirar de la corda (encara que els seus dogmes i els seus objectius són revolucionaris), però a més, en una situació de doble sistema de partits com la nostra, el paper dels extrems és un paper del que deriva l’èxit o derrota del sistema sobiranista perquè facilita la incorporació del nou jovent a la causa independentista.

Tanmateix, en el cas català el sistema català de partits continua coix i això resta oli a les potencialitats de revolta del nostre poble. Revoltes, els profits de les quals seran inevitablement gestionades per ERC o CiU, però revoltes que aquest partits centristes no tenen capacitat d’impulsar. Cal que ho impulsi el jovent revolucionari a partir de totes les lluites populars i alternatives on participa.

Es evident que estem millor que abans.  Fa uns anys no havia altre centre-esquerre que l’espanyolista i avui ERC ha ocupat el centre-esquerre del sistema sobiranista de partits. La CUP va prenent poder a l’extrem esquerre. A CiU van fent forat les idees sobiranistes. Dubto que hi aparegui una extrema dreta nacional fins que no siguem un estat independent. La situació a València encara és pèssima però no cal defallir.


Direu que què tindrà a veure aquest discurs tan adust amb l’anecdotari habitual d’en Fantassin. Doncs precisament ve de converses recents amb la mateixa pedrera d’on va sorgir l’onada de jovent independentista de l’any 1984, com a reflex de les sonores lluites que iniciàrem els anys precedents. Aquesta pedrera avui és un erm on els referents necessaris per a la rauxa adolescent es limiten als llocs on hi ha presència organitzada de Maulets. Però a la resta del territori la idea independentista ja no és prou atractiva, sobretot en zones urbanes multiculturals,  perquè sovint aquesta idea només s’associa al centrisme tranquil d’ERC i de part de CiU, i els joves són més permeables a altres criteris, com la imatge, la moda, la moguda, la música d’inspiració llatina  i altres trets amb què ara s’abandera l’espanyolisme.


Fantassin Manel

 
Etiquetes | Edita|  10 comentaris »

10 respostes

  1. Salvador Soutullo Carolo.(Cogolo) diu:
    Manel, he lleguit l’article i dius una cosa que jo sempre he dit i que algúns sempre en deien que analese no era correcte. Si senyor, es veritat. A Catalunya, concebida de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar; existeix aquest sistema de partits que dius tu. Espanyols: PSC i PP. Catalans CiU i ERC. Provinent de l’aliança historica amb el PCE el PSUC i despres IC i tot els derivat com PCC etc. Aixo respecte al Parlament.
    Despres cal tenir en compte la inter-relació i la catalanització escenica ( i alguna vegade sincera de persones puntuals). I s’ha de tenir clar la historia de l’independentisme catalá com a minin desde la fundació l’any 1931 amb ERC per Francesc Macià, ex militar espanyol que ens va portar a la Independència momentanea. I despres cal analitzar al Front Nacinal de Catunya i la escisió tranquila d’ell del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1968. Cal tenir clar tot el que va pasar a l’any 1984 amb la creació del MDT, les lluites internes consecuencia de vegades de discrepancies politiques i de vegades personals. Germanes Serrqa, Cala, Fernandez Calvet, Castellanos, etc. Cal tenir en compte el paper que van jugar, i jugen, els serveis d’informacíó de l’Estat desde fora i desde dintre amb infiltrats. Cal tenir en compte la questió de la Crida, la seva fundació despres del cop d’Estat de Milans de Bosch, Armada i Tejero i un elefant blanc. El que va passar entre els espanyols per permitir aquell cop, Mugica, (PSOE) i demes. Cal tenir en compte tot aixó (Maulets, CSPC,T.LL. etc. I cal tenir en compte el proces de juliol de 1991 amb ERC. La entrada de la Crida al poder de ERC amb Colom al capdavant. La campanya electoral 1992 “Cap a la Independencia” de ERC. La creació del PI. La discriminaltzació de l’independentisme a nivell social una vegade al 1992 ERC pasa de sis a dotza diputats. La direcció posterior d’ERC, el paper d’en Carod Rovira. El paper de Puigcercós en aquell moment. La direcció actual de Puigcercós i Vendrell, els problemes interns i tot aixo. Cal analitzar la creació de CDC la aliança historica amb UDC. El paper de Pere Esteve, el paper dels “Talibans”, etc, etc. I aixo cal que ho analitzem correctement sense sectarismes per part de tots, cal ser un país normal, cal conquerir els obxectius que estan sobre la taula historicament desde el nacionalisme i l’independentisme català. Cal coneixer que va ser i que va representar el Partit Catalá del Proletariat, cal normalitzar i posar damunt de la taula qui va ser Andreu Nin,. qui va ser el Noi del Sucre, etc. El paper de la CNT-FAI a la guerra antifeixista del 1936-1939. La DICTADURA DE fRANCO, EXILI INTERIOR I EXTERIOR, i cal tenir clar que l’objectiu dels que exerceixen sincerament com a Catalans conscients desde tots els ambits social tenim que conseguir la independencia pel pais. Dintre de la legalitat marcada per les institucións internacionals. I TOT AIXÓ I MES COSES ES TENEN QUE EXPLICAR A LES ESCOLES A LA CANALLA PERQUE SAPIGUEN D’ON VENINJ I ON ANEM. a LA INDEPENDENCIA. Salut i Patria. Salvador Soutullo Carolo. (Cogolo).
  2. Carme diu:
    Cal tenir mes collons nanos! Estem adormits esperant si ens cau la figa a terra i fa un sorollet que no alteri el silenci i que ens permeti dir que ja hem fet alguna cosa. Res!!! això es com rascar-se el peu quan el que et pica es el nas. Aqui o agafem via directa o haurem d´esperar 300 anys. No li donguem més voltes…la plana política en ple, es sencillament NEFASTA pel pais. Ni tenim ni tindrem res amb ells, no ho espereu.
    O surt el genit del poble, o ja pots seure a la cadira i esperar sentat.
    Carme
    catalansreaccionem.wordpress.com
  3. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania diu:
    [...] http://blocgran.cat/?page_id=428 [...]
  4. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » 8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa diu:
    [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
  5. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… diu:
    [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
  6. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
    [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
  7. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
    [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
  8. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
    [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
  9. Cristobal diu:
    Más tonterias descerebrados.Que os creeis que los catalanes de verdad os van a dejar hacer lo que querais.
    A ver si os van a meter todas vuestras paranoias por santa sea la parte.
    No teneis ni idea de lo que fue el pasado y menos aún de que futuro nos vais a dejar.
    Coger pico y pala y a trabajar hatajo de imbéciles.
    Viva España.
    Os lo dice un catalán de verdad no de Córdoba ni Mainar
  10. Lisnard diu:
    Entiendo el idioma catalan un poco pero respondo en español para expresarme mejor. La izquierda es mala. La derecha es mala. Por que? Porque ambas se aferran a reglas y dogmas absolutos. Lo mejor es el centrismo, en donde todos puedan trabajar. Empresas publicas, empresas privadas, propiedad privada, planes sociales, salud y educacion accesible para todos, todo cabe en este mundo no? Entonces para que tomar posturas extremas hacia un lado u otro?

divendres, de novembre 21, 2008

Avergonyit de la Generalitat i de Xavier Solano

Quan va esclatar la polèmica sobre l'article de The Economist vam ser uns quants que vam escandalitzar-nos per la resposta de la Generalitat i en vam parlar per activa i per passiva en debats i xats. Dec haver fet mitja dotzena d'esborranys fins llegir l'escrit d'en Xavier Sala i Martin, i en honradesa més val reforçar una fona reflexió que no pas donar en giragonses mediocres al mateix. En conseqüència, aquí el reprodueixo amb plena identificació
Bon jorn i salut a totes i a tots!


L'autor critica per insuficient la resposta del govern a la polèmica de 'The Economist' i la troba mancada de raonaments contra els demagogs.

Avergonyit

Xavier Sala i Martín / Catedràtic de Columbia University i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra
L'edició de 'The Economist' amb el polèmic article en mans d'una lectora
F. MELCION

La setmana passada, la revista anglesa The Economist va publicar un article en què es criticava, entre altres coses, la política lingüística de Catalunya. L'article arribava a qualificar la nostra llengua d'"obsessió nacionalista". El delegat del govern, Xavier Solano, va publicar una resposta a la web de la Generalitat, que m'ha fet sentir avergonyit. Per què avergonyit? Doncs avergonyit perquè el delegat podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" britànica (o nord-americana) que obliga els seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en urdú o xinès, i no ho ha fet. Si la definició d'"obsessió nacionalista" és que un utilitza la llengua pròpia a l'escola, sense donar llibertat de triar qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos i la resta del món té la mateixa obsessió, perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles en cap d'aquests països. ¿O és que els nens immigrants poden estudiar en àrab a Valladolid?

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat catalana i hauria demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlen català. Jo faig classes a la UPF des de fa anys i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nord-americans, italians, espanyols i de molts altres països que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de The Economist s'hagués preocupat de comprovar les seves frívoles afirmacions, ho hauria vist. És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrere de les espanyoles als rànquings. En realitat, estan per sobre.

Avergonyit, perquè podria haver explicat que, sense immersió, un país corre el risc que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren, cosa que pot acabar en segregació i violència, com ha passat en altres països veïns. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades, ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martín (i no Martí) perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit, perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, seria comú trobar ciutadans monolingües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que només parli català. Jo, de fet, no conec absolutament ningú. En canvi, conec una infinitat de persones monolingües castellanes, entre les quals n'hi ha moltes que han viscut a Catalunya tota la vida. Potser hauria estat bé que el delegat de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya perquè els anglesos s'assabentessin de la realitat tal com és.

La competitivitat del país

Avergonyit, perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que són enviats a Finlàndia no es queixen pas que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre altres coses, perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen bilingüisme. ¿O és que la innovació a la monolingüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit, perquè podria haver aportat dades sobre notes de PISA per demostrar que els nens bilingües no treuen pitjors notes que els nens monolingües espanyols (i això inclou les notes de llengua espanyola), la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües, cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castella i Lleó o Andalusia.

Avergonyit, perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin el 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit, la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les mateixes lleis. I això fa que les lleis canviïn i les Constitucions canviïn. ¿O és que no ha canviat 25 cops la Constitució dels Estats Units? ¿O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els catalans hem votat legítimament un Estatut que demana més inversions a Catalunya, aquesta és la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com The Economist pensi que un Estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord a què van arribar CiU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc de defensar el nostre país i la nostra llengua amb raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els que ignoren la realitat catalana es creguin els demagogs que escriuen articles plens de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, la Generalitat va i explica que tenim mil anys d'història i defensa patèticament l'honorabilitat del president Pujol, a qui la revista acusa de "cacic" com si el punt més important de l'article fos aquesta acusació. Sense posar en dubte l'honorabilitat del millor president que Catalunya ha tingut al llarg de la història, la patètica i ridícula resposta del nostre govern demostra que és incapaç de defensar el nostre país, la nostra llengua i la nostra realitat cultural i econòmica. Per tot això, em sento avergonyit.

Xavier Sala i Martín

diumenge, d’octubre 26, 2008

La FESTA De Les SUPER CUES (o No Som Polònia que som Albània)

Surto d’un preliminar d’una hora i cinc minuts que tenia com objectiu un divertiment que ha durat exactament un minut i quaranta-vuit segons. Però no és tracta de res sexual, era el “circuit aventura per a nens de 5 a 12 anys" de La Festa dels Súpers, lloc on tinc un paper patern, en una mena de ritus de pas que passen els nens, consistent en tastar la Festa dels Súpers i afartar-se’n. El meu paper sembla el d’aquells mites grecs on un fet tràgic es repeteix fins l’eternitat, perquè ja ho vaig passar amb la meva filla gran, la qual ja mai més hi ha volgut tornar.

En fi, estava parlant d’una cua d’una hora i cinc minuts per passar per un matalàs d’aire durant un minut i quaranta-vuit segons justos. Quina sort! Al menys guanyem en alguna cosa! En cues absurdes segur que superem l’antiga Unió Soviètica. I en desmotivació segur que també. Pocs dels del meu entorn tornaran l’any que ve. Una senyora diu: “...loh catalaneh no semos todos hermanos que semos primoh, porque hay que ser primo pa venir aquí !” Em sorprèn veure tants infants de cinc anys i tan pocs de més grans. Què potser és el primer any que veniu? –pregunto. I em responen: “...també serà l’últim !”.

Mentrestant observo una absurditat diglòssica –doblement absurda a Catalunya- consistent en una família marroquina (sé distingir un marroquí d’un algerià) en què els pares es parlen entre sí en àrab però parlen en espanyol als seus fills i aquests en espanyol als pares. Jo estic esperant que la meva filla surti d’un stand on els nens pinten un dibuix durant deu minuts després d’haver esperat mitja hora llarga de cua. Els nens surten contents perquè s’han assegut una estona a l’ombra i els han regalat una goma, un parell de plastilines. Al meu costat continua la cua dels que encara no hi ha arribat. “Què hi fan aquí dins?” -pregunta un que arriba. “No ho sé” –respon un altre dels que fan cua- “...però era la cua més curta que hi havia per aquí” –acaba d’aclarir.

A tot l’entorn la majoria de cares dels nens són d’avorriment i nervis dels nens de la cua i de cansament dels pares, sota uns nivells gens saludables d’insolació (per intensitat i temps d’exposició), però l’única caseta on pots aconseguir aconseguir gorres requereix també més de mitja hora sota un sol de justícia.

Dins de l’estadi Lluís Companys és pitjor, perquè fa exactament 4 hores i quaranta-cinc minuts que començàvem la primera de les quatre “diversions” on hem anat, i hem estat anxovats entre quaranta minut i una hora i quart a les cues. Un dels vigilants o monitors, o com en diguin, ha fet un esforç per justificar-se: “és que l’espectacle del Club Super3 és només allò de l’escenari (balls i cançons) i tot la resta és accessori. Potser si, però el conjunt forma part de la planificació general de l’acte, i dubto molt que passés l’iso de qualitat més tercermundista. Com he dit, no em ve de nou, la meva filla gran mai no ha volgut tornar, i la petita, que estava emmirallada per la intensa propaganda televisiva, ara que surt d’aquest stand ja em diu que vol tornar a casa, perquè veu un carrussel aquí al costat, ella voldria pujar-hi però sap que això significaria molta més espera avorrida sota un sol esgotador. Sort dels falcons de Vilafranca! L’únic moment que he vist la meva filla entusiasmada ha estat quan pujava l’enxaneta.

Tanta ineficàcia en allò que només és diversió pot tenir a veure amb altres característiques de la realitat catalana? No crec que hagués estat tan difícil calcular el nombre d’assistents i adequar-hi el nombre d’activitats necessàries per alleugerir aquest suplici que no li desitjaria ni a l’Aznar.



Mercès per venir a donar un cop d'ull. Bon jorn i salut a totes i a tots!

Demà diumenge, tothom que puga: AL PUIG !


DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE (Al Tall)

Darrer diumenge d’octubre
el camí ja és ben sabut
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina, la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida i la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixen, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgró i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Lletra de Vicent Torrent

dimarts, de setembre 16, 2008

Aeroport de Tarba (Occitània): "Que Dieu bénisse la France !"

Ara fa anys la deesa catòlica anomenada “mare de déu” o “verge maria” va cometre el sacrilegi –a França- de fer les seves declaracions públiques EN OCCITÀ! Això passava a Lourdes, i molts catòlics exagonals ho devien passar molt malament! Però passat l’ensurt França ha gaudit aquests dies amb la imatge del summe sacerdot dels catòlics fent lloances a una de les coses bones que tenen els nostres veïns de nord, el laïcisme (lloances expressades en dialecte polític, és a dir, amb termes com “laïcisme positiu”).

Es una mostra més, per si no ens n’havíem adonat, de que tenir Estat propi és fonamental per a fer-se respectar i fins per aconseguir complicitat divina en causes innobles com l'anorreació dels pobles. Fixeu-vos que el sacrilegi marià de les converses en occità amb Bernadette no ha merescut ni un mot del Papa, i menys encara cap referència a la nació occitana que acull el santuari. Mentrestant l’autisme campa per la democràcia cristiana catalana i qualsevol dia el ministrable d’UDC aconseguirà tornar a fer venir a Barcelona o a Montserrat al senyor Ratzinger. Si després de tants anys governant, els amics de CiU no han estat capaços ni tan sols de que la benedicció urbi et orbe deixés de fer escarni i discriminació vergonyosa en vers una dels idiomes més parlats d’Europa, el català, només ens faltaria una visita del Papa per a despertar passions com les de l’Eurocopa, amb lloances a Espanya per part del Sant Pare i banderes espanyoles envaint les nostres contrades.

Si us plau, ben intencionats però equivocats amics d’Unió, no solament cal que us oblideu de tota visita papal sinó que cal que, per patriotisme, feu tot allò possible per a evitar-la.








Bon jorn i salut a totes i a tots!




dijous, de setembre 11, 2008

Diada 11 Setembre. Comiat, nostalgia, combat... / September 11

Diada 11 Setembre. Comiat, nostàlgia, combat...

He comentat altres vegades com vaig començar a usar el “nom de guerra” Fantassin com a homenatge als patriotes anònims, a aquells soldats oblidats que són carn de canó i que al final són oblidats. Aquest matí he acomiadat al tanatori en Fermí Valverde. Fort als seus 90 anys, si més no de conviccions esquerranes, catalanes, anticlericals i antiimperialistes. Fou presoner al camp de concentració d’Argelers de la Marenda i va viure feliç amb la seva estimada Esperanza, la mort de la qual fou un colp que ha marcat els seus darrers anys i és un dolor que no ha pogut minvar malgrat la companyia de la seva filla i la cura que ha tingut de la família de la seva esposa.

Per a mi allò més trist ha estat la cerimònia catòlica. És el preu que paguen els herois anònims!

Després, al Fossar, l’homenatge als amics caiguts i l’arenga política, i a la tarda el retrobament dels vells companys. Va haver un temps, sembla ahir mateix, que érem adolescents i érem quatre. Pocs anys després n’érem quaranta mil i vèiem al davant la victòria a mig termini. Vint-i-cinc anys després la victòria està més llunyana, però també n’està ple d’adolescents i, per entremig, els caps canosos dels primers. He xerrat amb el Francesc, he vist el Quelcom, m’he topat amb el Pepe Bel, amb el Fredi Bentanachs, amb l’Eduard Zanuy, he saludat el Salva Balcells, m’ha passat pel costat el Josep Sort però llavors jo estava petant-la amb el Talla i amb en Lafarga...

No és només nostàlgia, és recarregar piles després de veure tanta mediocritat en els nostres dirigents, és un context de debat i de catarsi. Serveix per a recordar, per valorar, per cabrejar-se amb allò de “no era això!” i per a proposar nous combats. Cal que el jovent que puja aprengui dels nostres errors. “...Encara hi ha combat!”



Bon jorn i salut a totes i a tots!

dimarts, de setembre 02, 2008

Mohammed versus Antonio

Mohammed és paleta i Antonio també, ambdós han quedat en atur degut a la crisi que ens afecta i ambdós cobren el mateix sou que, per cert, gairebé dobla el meu. L'esposa d'Antonio fa neteja domèstica i la de Mohammed també. Ambdós tenen fills petits i han vist com s'ha desbordat la seva hipoteca deixant-los en la pobresa i la incertesa de poder mantenir un sostre. Ni Mohammed pensa tornar a Tanger ni Antonio pensa tornar al seu poble de Sevilla. L'única diferència és que aquest Mohammed genèric, idèntic a molts que he conegut, s'està bellugant de forma frenètica buscant qualsevol tipus de feina, fent gestions per a embarcar-se en un negoci, treballant a estones en treballs agraris, ajudant a descarregar els camions que fan el repartiment pels comerços del barri, oferint-se a tots els tallers i fabriquetes ...però compte! de moment rebutja qualsevol sou que no dobli el meu. En canvi l'Antonio genèric no es belluga gaire; creu equivocadament que l'altre troba feines perquè les accepta a un preu indecent i ell no està disposat a passar per això, i quan veu que la família se'n ressenteix s'excusa amenitzan-los amb un discurs xenòfob contra l'altre. Suposo que és la història de les civilitzacions, els més forts han fet el gran viatge, que també els ha enfortit, i conserven l'empenta, però els seus fills, o aquells que ho van immigrar de xics i han crescut estables, s'han afeblit fins a nivells molt depenents.

dilluns, de setembre 01, 2008

Russos, Ossets, Abjasos i catalans

En Jaume Renyer veu l'augment de l'estatalisme en la ressolució del conflicte Osset.
Sigui com sigui al final Russia ha reconegut l'aspiració independentista d'ambdós països i tant als abjasos com a ossets això és més important que no pas els interessos que hagin orientat la política russa al respecte. Per part catalana allò que hem de mirar és com desaprofitem l'oportunitat de donar a conéixer les nostres aspiracions quan això tindria força ressó. Els parlamentaris catalans han perdut l'oportunitat de recolçar els gest rus d'evitar el genocidi osset, han perdut l'oportunitat d'una declaració de la cambra catalana -el parlament català ja ha fet altres gests simbòlics de sobirania- condemnant l'agressió georgiana i també han perdut l'oportunitat de fer declaracions públiques en suport del reconeixement que han fet els russos de la independència d'ambdues repúbliques.
Bon jorn i salut a totes i a tots!

Volem ser com Putin

Putin salva un equip de televisió rus de les urpes d'un tigre

Ningú no deia que volia ser com na Putina però tant els adolescents com les adolescents cantaven no fa gaire per les estepes que volien ser com Putin. Això només pot estranyar a esquerranistes i a utòpics d'aquells que acàben votant moderat, perquè no és cap secret que hi ha necessitats psicosocials bén arrelades al poble, necessitats que l'enemic atribueix a una invenció dels partits, però que els partits només apel·len a elles per declarar-se'n defensors i guanyar-se el vot. Això no seria bén bé populisme, populisme en seria l'exacerbació indecent. En tot cas els russos (el poble, no els polítics) de dreta i d'esquerra necessitaven sentir-se herois identificant-se en un dels seus símbols, el seu líder Putin. De fet no és gaire diferent d'allò que fan els espanyols amb el futbol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

Carta oberta a Jordi Pujol

Víctor Alexandre

La lectura del bloc de Victor Alexandre em sembla una manera sana d'iniciar setembre.

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/carta_oberta_a_jordi_pujol.html

dissabte, d’agost 09, 2008

Reflexions de Narbona a Barcelona: els “anti” sí que ens defineixen.

Per fugir de l’onada de calor africana hem fet vacances a les platges de Narbona. Són genials perquè estan a dues hores de BCN per autopista, són hipernetes, la gent és hipersimpàtica i educada, sense la cutrada hispànica, s’hi està tranquil perquè ningú crida, ni tan sols els nens parlen alt, els serveis són d’altíssima qualitat, amb l’avantatge principal de que d’estada és molt més barata que aquí, al menys per als mileuristes com jo (ja imagino que els rics tenen avantatges incomparables a la Costa Brava; també que els guiris espanyols, amb els seus problemes monoidiomàtics, ni se’ls acudeix anar a França; i que a molts guiris francesos els surt més barata la borratxera a l’Empordà).

Ja és habitual que els catalans tendim a sentir-nos com a casa quan som a França o a les seves colònies i, com era d’esperar, estava petat de catalans, de tal manera que he sentit prou converses com per nodrir les reflexions que segueixen.


En primer lloc, abans de sortir de Catalunya per les Corberes havíem estat un parell de dies per Prada, Elna, Cotlliure, Argelers i Perpinyà i ja he hagut de sentir comentaris idiotes i derrotistes de l’estil: “...està tot perdut aquí, ningú parla català...!” Aprofito per respondre’ls ara i aquí: “escolti, senyor, que jo vaig estar tres quarts d’hora plantat al mig de Barcelona fins sentir algú que no parlés espanyol, i allò que vaig sentir no m’atreveixo a qualificar-ho tampoc de català (...va, Jordi, puja de l’acera, per favor!...) i amb això no dic pas que tot estiga perdut a Barcelona, i tampoc no ho puc dir d’aquí dalt després de veure per la televisió francesa abans d’ahir un partit de rugbi dels Catalans”.

El pitjor ho he escoltat a Narbona mateix. A mi em parlaven en català fins i tot els cambrers de l’hotel (un terç parlava català i els altres ho entenien perfectament). Als altres catalans no. Per què? Doncs perquè aquestes tres famílies catalanes, que podrien haver-se expressat en català, i que vaig veure que sabien parlar també francès, i que a més podien defensar-se en anglès... s’adreçaven als cambrers en espanyol. Que potser eren sociates? Doncs no, va coincidir que les tres es dedicaven a fer apologia de CiU (deu ser un procés inevitable derivat de comparar allò que es veu a l’estranger amb la pròpia realitat i aprofitar per malparlar del Zapatero, del Montilla i per a glorificar el Pujol i el Mas) i apologia “...de les expectatives medallistes que tenim els espanyols a les olimpíades!”

La Festa del Comerç de Narbona és una gran fira per tots els carrers de la ciutat. Colpia molt negativament la gran quantitat de banderes espanyoles amb el toro estampat a moltes de les parades. Però encara era pitjor veure joves amb la bandera espanyola per capa i els colors espanyols pintats al rostre (estic parlant d’abans d’ahir). Però... que sou espanyols? No, som francesos, mais nous sommes fiers de l’Espagne et de ses couleurs!

Tot plegat m’ha fet recordar com som de reactius i com la nostra supervivència nacional té més a veure amb el desprestigi de l’ocupant que no pas amb les nostres qualitats com a poble. En conseqüència, quan creix el prestigi espanyol (per causa de l’esport –dels nostres esportistes per a glòria dels nostres ocupants- o per la modernització d’Espanya gràcies als diners robats als catalans) disminueix la consciència catalana entre els barcelonins i es reforça l’espanyolitat fins i tot entre els francesos).

En la mentalitat francesa la superestructura administrativa estatal determina la nació i els “paysans” o els “pays” no són gaire importants més enllà d’allò folklòric. Des d’aquest punt de vista no pots apel·lar a una nació (estat) inexistent (encara). Per tant, els catalanistes esdevenen, als seus ulls, uns apàtrides (d’estat) perquè l’essència d’una manca de vitalitat catalana depèn de les pujades i baixes de prestigi de l’ocupant, a més que els independentistes catalans no som precisament folklòrics com la gent de Perpinyà, sinó que ens definim com a revolucionaris i en contra de l’espanyolitat, que no ens agrada i que, a manca d’un estat català, ens canviaríem per qualsevol altra nacionalitat (estat), potser l’anglesa, potser qualsevol altra d’europea i civilitzada.

Reforçant aquest mateix tema va ser graciós veure les cares dels espanyols que en la passada Eurocopa ens deien: “...bé, voleu seleccions catalanes, però com no és el cas, no teniu altre remei que recolzar la selecció espanyola...” i nosaltres els dèiem que no, que recolzàvem Rússia o Alemanya ...i els espanyols no ho entenien. Potser també al seus ulls som apàtrides! En tot cas penso que ja és això, que no ens importa tant sentir-nos-en.

Com estava d’equivocat en Joan Ballester i Canals quan va escriure, abans de morir, aquell article on deia que “els anti no ens defineixen”! Ja em vaig empipar quan el va escriure i hi he pensat molt sovint, tip de que sempre ens toqui a nosaltres fer renúncia d’allò que ningú no demana als antifeixistes, als antifranquistes, als antiimperialistes, etc.

En fi, aquest ha estat el fil de les meves reflexions mentre conduïa per l’autopista La Catalanne i, sobretot, rebent la bufetada cultural que suposa passar la frontera de la Jonquera, on potser veiem ja cartells bilingües però on també les petjades de l’ocupant són ben patents.




Bon jorn i salut a totes i a tots!

divendres, de juliol 25, 2008

Obama ...mande?

Estava senguint el discurs pronunciat per Obama a Berlín davant de la joventut europea i només podia pensar com hauria estat el mateix acte a Barcelona. La resposta a les magnètiques paraules de l'orador eren massives per part dels 200.000 seguidors de l'acte. A Barcelona em temo que la gent hauria respost: ....mande? ...lo cualo de qué? Em temo que tenim dos greus problemes idiomàtics, ni tenim el català necessari per a ser dignament catalans ni l'anglès necessari per a ser dignament europeus.
Bon jorn i salut a totes i a tots!

dijous, de juliol 17, 2008

L'heroica lluita d'els Mossos d'Esquadra contra els CAT de les matrícules dels catalans

El dia que es despertin convençuts d'estar imbuïts de dignitat els diputats o els dirigents d'ERC, i potser també aquells d'ICV, de CiU i fins del PSC que se senten malament quan els manen mirar cap a un altre costat, podrien demanar públicament que s'aclareixi qui és l'últim responsable de que els Mossos d'Esquadra multin els ciutadans que porten el cat o de que no se sancioni als Mossos que pel seu compte se signifiquen en la creuada contra els nostres símbols.
Precisament per dignitat algú de la Generalitat hauria de proclamar la consigna d'aplicar la tolerància (o tenir el pebrots de dir que a partir d'ara no hi haurà tolerància) per aquesta estupidesa de la persecució d'enganxines catalanes més pròpia de la policia franquista.
En cas contrari potser caldria iniciar una campanya política en contra del conseller del govern català responsable dels mossos.










Bon jorn i salut a totes i a tots!

http://www.radiocatalunya.ca/noticia/8640/


Notícies
PORTAR EL "CAT", UN DELICTE ? 16.07.2008 - 13:37
"Portar el CAT, un delicte?" Dissabte 12 de Juliol a la matinada, el meu germà fou aturat per una patrulla dels mossos (un furgó i un cotxe) a l’entrada d’Aiguafreda - El Montanyà (venint direcció Vic). El meu germà es pensava que l’aturada dels mossos seria per revisar el permís de conduir , els cinturons de seguretat, o un control d’alcholèmia, doncs, oh sorpresa!, perquè el motiu de l’aturada va ser per portar tapada la E d’Espanya de la placa amb el CAT. L’agent, li va dir que o treia l’adhesiu o l’immobilitzaria el vehicle; el meu germà ho va intentar, no obstant, i veient- que no es podia treure, se li va posar finalment una multa de 92,86 euros, com si hagués comès un gran delicte de trànsit. Quin va ser el motiu de la sanció? Doncs infringir l’article 49.1 del RGV (Reglament general de vehicles). El fet denunciat pel mosso és literalment: «circular amb el vehicle amb les plaques de matricula que no són perfectament visibles o llegibles (s’observa un adhesiu blau a la placa davantera i a la posterior)». Si l’objectiu d’una bona visibilitat i llegibilitat de les plaques, és la identificació del vehicle i per tant del seu propietari, no entenc que té a veure que tu portis sobre la E d’Espanya un CAT, quan els números de la placa es veuen perfectament i quan comproves (revisant la documentació) que es tracta d’una placa legal de l’Estat espanyol. El teu objectiu d'identificació del vehicle perd el sentit un cop fet aquest exercici; el que vull dir és que, en definitiva, els agents sabien que aquell cotxe era de l'Estat espanyol i no de Rússia (per dir alguna cosa). Per què doncs, sabent que aquell vehicle podia ser identificat i que no suposava cap perill, va ser multat? Quin era el vertader objectiu dels mossos? Identificar el vehicle? O realment era l’escarment d’una petita dissidència quotidiana com és portar el CAT sobre la E? Per altra banda, em sembla totalment descabellada l’amenaça d'immobilització del vehicle, com si portar un CAT fos un perill públic! Però, quina vergonya! Quanta incompetència! Amb tot, podem arribar a una conclusió: l'aplicació de la llei no és neutral ni apolítica, perquè segons el mosso/mossa que ens trobem, portar un CAT pot ser motiu de multa o fins hi tot d'immobilització! No culparé tot el cos dels mossos, però si que acuso tots aquells agents que s’encarreguen, fent us del seu poder (jo diria fent abús de poder), de reprimir tota desobediència civil per petita que sigui. La història ens demostra que els mossos van ser creats per reprimir les ànsies de llibertat del poble català i ja veiem que hi ha agents que si per ells és continuaran empresonant, pegant i multant aquells que defensin la llibertat del poble català. Això si, ara ho faran en català. Cal seguir amb la dissidència per petita que sigui, per dignitat i per dir: aquí estem! Artur Rubinat Lacuesta Estudiant de Ciències Polítiques Informa: OPINIO NACIONAL.COM

dimarts, de juliol 08, 2008

Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)



Cartells gegants d’OFICINAS EN ALQUILER de Cushman & Wakefield (Layetana Inmobiliaria)
No és bo donar-li la raó a un paranoic i la persona amb qui conversava al davant del Centre Comercial Glories de BCN (a tocar de la Torre Agbar) té molts punts per a obtenir un diagnòstic en aquest sentit, donat que està convençut de que la Legislació catalana de Política Lingüística sols pretén fer als rics més rics a base de donar-los l’exclusivitat de l’ús de l’espanyol a Catalunya.

Quan intento fer-li veure el contrari ell es limita a assenyalar les multes als petits comerços que solament retolen en espanyol sense que ningú multi els cartells gegants de 10 metres d’alçada com el que tenim al davant, retolats única, íntegrament i ostensible en espanyol.

Bon jorn i salut a totes i a tots!