dissabte, d’agost 09, 2008

Reflexions de Narbona a Barcelona: els “anti” sí que ens defineixen.

Per fugir de l’onada de calor africana hem fet vacances a les platges de Narbona. Són genials perquè estan a dues hores de BCN per autopista, són hipernetes, la gent és hipersimpàtica i educada, sense la cutrada hispànica, s’hi està tranquil perquè ningú crida, ni tan sols els nens parlen alt, els serveis són d’altíssima qualitat, amb l’avantatge principal de que d’estada és molt més barata que aquí, al menys per als mileuristes com jo (ja imagino que els rics tenen avantatges incomparables a la Costa Brava; també que els guiris espanyols, amb els seus problemes monoidiomàtics, ni se’ls acudeix anar a França; i que a molts guiris francesos els surt més barata la borratxera a l’Empordà).

Ja és habitual que els catalans tendim a sentir-nos com a casa quan som a França o a les seves colònies i, com era d’esperar, estava petat de catalans, de tal manera que he sentit prou converses com per nodrir les reflexions que segueixen.


En primer lloc, abans de sortir de Catalunya per les Corberes havíem estat un parell de dies per Prada, Elna, Cotlliure, Argelers i Perpinyà i ja he hagut de sentir comentaris idiotes i derrotistes de l’estil: “...està tot perdut aquí, ningú parla català...!” Aprofito per respondre’ls ara i aquí: “escolti, senyor, que jo vaig estar tres quarts d’hora plantat al mig de Barcelona fins sentir algú que no parlés espanyol, i allò que vaig sentir no m’atreveixo a qualificar-ho tampoc de català (...va, Jordi, puja de l’acera, per favor!...) i amb això no dic pas que tot estiga perdut a Barcelona, i tampoc no ho puc dir d’aquí dalt després de veure per la televisió francesa abans d’ahir un partit de rugbi dels Catalans”.

El pitjor ho he escoltat a Narbona mateix. A mi em parlaven en català fins i tot els cambrers de l’hotel (un terç parlava català i els altres ho entenien perfectament). Als altres catalans no. Per què? Doncs perquè aquestes tres famílies catalanes, que podrien haver-se expressat en català, i que vaig veure que sabien parlar també francès, i que a més podien defensar-se en anglès... s’adreçaven als cambrers en espanyol. Que potser eren sociates? Doncs no, va coincidir que les tres es dedicaven a fer apologia de CiU (deu ser un procés inevitable derivat de comparar allò que es veu a l’estranger amb la pròpia realitat i aprofitar per malparlar del Zapatero, del Montilla i per a glorificar el Pujol i el Mas) i apologia “...de les expectatives medallistes que tenim els espanyols a les olimpíades!”

La Festa del Comerç de Narbona és una gran fira per tots els carrers de la ciutat. Colpia molt negativament la gran quantitat de banderes espanyoles amb el toro estampat a moltes de les parades. Però encara era pitjor veure joves amb la bandera espanyola per capa i els colors espanyols pintats al rostre (estic parlant d’abans d’ahir). Però... que sou espanyols? No, som francesos, mais nous sommes fiers de l’Espagne et de ses couleurs!

Tot plegat m’ha fet recordar com som de reactius i com la nostra supervivència nacional té més a veure amb el desprestigi de l’ocupant que no pas amb les nostres qualitats com a poble. En conseqüència, quan creix el prestigi espanyol (per causa de l’esport –dels nostres esportistes per a glòria dels nostres ocupants- o per la modernització d’Espanya gràcies als diners robats als catalans) disminueix la consciència catalana entre els barcelonins i es reforça l’espanyolitat fins i tot entre els francesos).

En la mentalitat francesa la superestructura administrativa estatal determina la nació i els “paysans” o els “pays” no són gaire importants més enllà d’allò folklòric. Des d’aquest punt de vista no pots apel·lar a una nació (estat) inexistent (encara). Per tant, els catalanistes esdevenen, als seus ulls, uns apàtrides (d’estat) perquè l’essència d’una manca de vitalitat catalana depèn de les pujades i baixes de prestigi de l’ocupant, a més que els independentistes catalans no som precisament folklòrics com la gent de Perpinyà, sinó que ens definim com a revolucionaris i en contra de l’espanyolitat, que no ens agrada i que, a manca d’un estat català, ens canviaríem per qualsevol altra nacionalitat (estat), potser l’anglesa, potser qualsevol altra d’europea i civilitzada.

Reforçant aquest mateix tema va ser graciós veure les cares dels espanyols que en la passada Eurocopa ens deien: “...bé, voleu seleccions catalanes, però com no és el cas, no teniu altre remei que recolzar la selecció espanyola...” i nosaltres els dèiem que no, que recolzàvem Rússia o Alemanya ...i els espanyols no ho entenien. Potser també al seus ulls som apàtrides! En tot cas penso que ja és això, que no ens importa tant sentir-nos-en.

Com estava d’equivocat en Joan Ballester i Canals quan va escriure, abans de morir, aquell article on deia que “els anti no ens defineixen”! Ja em vaig empipar quan el va escriure i hi he pensat molt sovint, tip de que sempre ens toqui a nosaltres fer renúncia d’allò que ningú no demana als antifeixistes, als antifranquistes, als antiimperialistes, etc.

En fi, aquest ha estat el fil de les meves reflexions mentre conduïa per l’autopista La Catalanne i, sobretot, rebent la bufetada cultural que suposa passar la frontera de la Jonquera, on potser veiem ja cartells bilingües però on també les petjades de l’ocupant són ben patents.




Bon jorn i salut a totes i a tots!

5 comentaris:

Salvador ha dit...

A Narbona et parlaven català? Ja hem recuperat Occitània!

Fantassin ha dit...

Va coincidir que quan entràvem a l'hotel la meva filla de cinc anys s'adreça al recepcionista dient-li: "vostè parla català?" i ell, per a sorpresa meva li respon amb un perfecte català que "i tant que si" i a partir d'aquell moment ell i dos cambrers se'ns van adreçar amb un català perfecte amb accent de Perpinyà. I n'hi havia dos més que l'entenien. Suposo que per casualitat devien ser tots perpinyanesos d'origen.

Jordi Guara ha dit...

A veure si ho entenc:

-insinues que els catalans ens sentim a gust a França i que entre ser espanyols o ser francesos preferiríem ser francesos o anglesos o suecs...

-insinues que els convergents som una especie de traidors a Catalunya perque no som antiespanyols sino que preferim ser espanyols i catalans abans que antiespanyols i apàtrides com tu.

-¡Esteu ben sonats els independentistes! la realitat es que els independentistes sou els responsables de l'anticatalanisme dels valencians. Sense cuestionar Espanya i a l'estil de Jordi Pujol s'hauria anat produint l'acostament de catalans i valencians. En canvi amb la vostra obsessió pels Paisos Catalans sou els responsables de l'allunyament dels valencians i de retruc dels problemes idiomàtics a Valencia.

-Es una TONTERIA I UNA IDIOTADA això de que l'augment de prestigi d'Espanya causi la reculada del catalanisme o que la pèrdua de prestigi es tradueixi en increment del nacionalisme. Al contrari, quan Espanya ha estat pitjor és quan ens ha perjudicat més. Potser si que pot afectar la reculada de l'independentisme gracies a que els catalans assenyats no ens esforcem en l'antiespanyolisme com tu sino en l'afirmació positiva de la catalanitat, encara que sigui com a espanyols. Gràcies a això CiU ha guanyat els vots de la majoria, ha governat i ha preservat Catalunya tots aquests anys, gràcies a això Catalunya ha prosperat y gràcies a això hem sobreviscut els catalans a Perpinya sense qüestionar el ser francès com molt bé dius tu amb expressions folclòriques però amb fort sentit identitari. Si comencem a cuestionarlos també la francesitat ocasionareu el seu trencament sentimental amb el catalanisme igual com heu fet a Valencia y en part també a Catalunya.

-I si que tenia raó en Joan Ballester Canals, ELS ANTI NO ENS DEFINEIXEN.

Auxi Fangaire ha dit...

Tens tota la raó Fantassin és patètic escoltar el castellà macarrònic que empren algunes catalanes i catalans per fer-se entendre en llocs on el castellà no el saben ni els guies.

Si algú encara creu que el castellà és una llengua de món que corri món i ho aprendrà. Per cert guarà o guara, et cal una mica de Prozac cada matí, seràs més feliçment espanyol.

Un petò.

Fantassin ha dit...

Amic Jordi Guara,


http://fantassin.blogspot.com/2008/08/per-fugir-de-lonada-de-calor-africana.html?showComment=1219311240000#c1047838860479302170


agraeixo les teves crítiques, coherents amb el teu perfil pujolista. Es evident que hi ha un abisme entre l'independentisme el la CiU pre-independentista (des dels seus inicis fins ara mateix)

amb tot, penso que et convé llegir l'escrit d'avui del Victor Alexandre:


http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/carta_oberta_a_jordi_pujol.html


salutacions antiimperialistes i, en conseqüència, antiecspanyolistes.