Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitat nacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitat nacional. Mostrar tots els missatges

dimarts, de setembre 26, 2017

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005



Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.


Fantassin

dissabte, d’abril 01, 2017

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES


Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017
http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.
Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.
Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).
Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).
Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.
És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).
Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin

diumenge, de juny 15, 2014

Patriotes independentistes identitaris multiculturals d'identitats compartides

Marta: -Atenció, comencem a gravar. Jo sóc la Marta. Estem aquí sis col·legues. Estem dinant al Terra d’Escudella. Portem dues hores i mitja discutint sobre “identitat”. La controvèrsia ha vingut arran del mot “identitari”, que el Manel deia que és un mot perdut perquè ha estat confiscat pel feixisme europeu de la mateixa manera que els castellans van confiscar el mot “espanyol”, i que per tant aquestes dues paraules ja no es poden recuperar.
[PAUSA]
Marta: -Els altres de la colla no hi hem estat d’acord. Bueno, sí, hem estat d’acord en relació a que la paraula Espanya ja no es pot recuperar, ni ganes. Però no hem estat d’acord que “identitari” no es pugui recuperar. Això de gravar-ho ha vingut al veure que després de molt discutir hem descobert que sent igual de patriotes -excepte el Jordi que diu que és independentista per raons pràctiques- no tenim les mateixes identitats. Però lo que ens ha frapat de debò ha sigut descobrir-nos a nosaltres mateixos dient que algunes d’aquestes altres identitats són poc importants però d’altres són tant tant fonamentals que no podríem recolzar mai, de cap de les  maneres, una independència o un procés que les negués.
[PAUSA]
Marta: -Com que no aconseguíem posar-nos d’acord per trobar l’entrellat de forma estructurada, i sobretot veient que tots tendíem a anar-nos pels “cerros d’Úbeda”, maquillar amb teories políticament correctes els nostres sentiments reals, hem decidit usar la tècnica de gravar-nos amb el mòbil preguntant-nos els uns als altres, sense cap possibilitat de modificar-ho. A veure si així descobríem quines identitats són el comú denominador que impedeixin la guerra civil. També hem acordat que el Manel ho publicarà en alguna publicació independentista,  sense cognoms però també sense canviar ni una coma, perquè hem pensat que aquest coneixement pot ser important i transcendent.
[PAUSA]
Jaume: -Però digues quines són, que aquest rotllo no l’entén ningú!
[PAUSA]
Marta: -Sí, la identitat comuna  és ser Català.
[PAUSA]
Manel: -Una precisió vull aclarir, que no tocaré ni una coma, i si algú diu renecs o potser barbarismes com “vale” o “bueno”,  tampoc. Però si algú parla malament i dieu expressions com “hem decidit preguntant-se” o “anem a gravant-se”,  o dieu les paraules a mitges, com “pro” en comptes de “però”  “Tresa” en comptes de “Teresa”, o “l’independència” en comptes de “la independència”, etc, doncs això sí que ho corregiré, eh!
[PAUSA]
Marta: -Val, val, d’acord. Doncs dèiem que la identitat comuna és “ser Català”. Cinc de nosaltres ens sentim emocionalment “patriotes”. Hem vist que algunes altres identitats són fonamentals i que un marc polític intolerant  en vers una d’aquestes identitats ens situaria en un bàndol contrari, un bàndol que no seria l’espanyol però sí que crearia divisions, escissions, afebliments… De moment hem dit que les fonamentals hem vist que són: “els Països Catalans”, “Catalunya”, “les esquerres”, “el cristianisme”, “l’islam”, “anti-patriarcalisme”, “l’ecologisme”, “el liberalisme”. En canvi els comunistes heu descartat “el comunisme”. Però després tots us heu anat retractant. Al principi estava clar que serien prescindibles “el feminisme”, “el comunisme”, “Occitània” i “l’ecologisme”. Després us heu començat a contradir. I al final tenim aquest merder que ja no ens aclarim. Potser ara al fer les preguntes en sortiran més. Comença el Jordi preguntant al Hamid. L’acord és no enrotllar-nos i fer preguntes concretes.
[PAUSA]
Jordi: -Hola, Hamid. Ens ha fet gràcia que mentre jo no em defineixo patriota català i sóc nascut a Catalunya tu ets nascut al Marroc de família berber però no ets patriota berber i en canvi ets patriota català, votes UDC i per a tu és fonamental “els Països Catalans” i “l’Islam”.
[PAUSA]
Marta: -Hosti, Jordi, no és així. Això ni és escuet ni és preguntar, ja ho has dit tot del Hamid, no cal que parli ell.
[PAUSA]
Hamid: -A veure, no cal ser nascut aquí sinó haver crescut de petit per ser patriota. Podria tenir una mica d’identitat espanyola si hagués parlat espanyol de petit però només parlava àrab i català, per tant no em sento gens Espanyol. Em sento tant o més patriota que un pagès de Vic perquè la catalana és la meva identitat principal. No em sento  berber perquè, tot i que tant  el meu pare com la meva mare eren de famílies que parlen amazigh, eren de zones molt allunyades. La meva mare és del Rif i el meu pare del sud de Marroc, es van conèixer parlant àrab i així em van parlar a mi. El coneixement de l’idioma àrab fa que senti una mica d’identitat àrab, però també parlo perfectament anglès i de tanta cinematografia de Hollywood sento que també comparteixo un punt d’identitat americana, però no sento que tingui cap identitat russa ni alemanya ni tan sols francesa, tot i que he vist molt cinema d’aquests tres països.
[PAUSA]
Jordi: -Però deies que per a tu és fonamental els Països Catalans i que no pots acceptar un independentisme que no els contempli.
[PAUSA]
Hamid: -No, no he dit això. Lo que he dit és que no podria acceptar un independentisme que els rebutgi. N’hi ha prou acceptant que en formem part i deixant la porta oberta a la reunificació.
[PAUSA]
Jordi: -Però per què per a tu és tan important i per a mi no? També has de parlar de l’Islam i de per què ara votes CiU
[PAUSA]
Hamid: -Perquè jo vinc de mogudes de barri que em van vincular a l’esquerra independentista i tu no. Jo m’he fet un tip d’anar d’Alacant a Perpinyà i tu no has fet política fora del Principat. Ens identifiquem amb allò que coneixem. I una cosa és moure’m a nivell de barri amb l’esquerra independentista i l’altra és ser ateu, i jo no podré ser ateu perquè la religió forma part de la meva identitat. Jo m’he sentit agredit verbalment pels meus amics de la CUP en la meva identitat religiosa, sense mala intenció però amb la incomoditat de qui té amics que no paren de renegar d’allò que per a tu és sagrat,  però en canvi em sento còmode en la democràcia cristiana perquè em respecten i perquè Jesucrist és un profeta de l’Islam, i creiem en la Verge Maria.
[PAUSA]
Jordi: -Vale, doncs ara et toca a tu.
[PAUSA]
Marta: -A veure si ho fas millor!
[PAUSA]
Jaume: -Hosti, mireu de ser més esquemàtics!
[PAUSA]
Hamid: -A veure, Jordi, quines són les teves identitats prescindibles i quines són tan fonamentals que no toleraries que te les neguessin?
[PAUSA]
Jordi: -En poques paraules i ben esquemàtic et diré que em sento Català i em sento molt Europeu i em sento una mica Espanyol. Suposo que tens raó que el coneixement fa molt, perquè és obvi que sento més pròpies algunes costums espanyoles, i també em passa amb algunes americans que he vist a la tele, però no puc sentir cap afinitat per allò que desconec. Em sento europeu arran d’haver fet l’erasmus a Holanda i que parlo anglès, francès i una mica d’holandès. Tots els meus ancestres són catalans, els meus cognoms no poden ser més catalans, però a la família sempre ens hem sentit Espanyols. Tinc altres identitats, com “ecologista”, “liberal” i “agnòstic” però de la mateixa manera que ara estic dins un règim espanyol i autonòmic sense agnosticisme ni liberalisme ni ecologisme institucionals, també podria passar sense aquestes polítiques en una Catalunya independent.
[PAUSA]
Jaume: -Ara jo al Manel. Manel, quines són les teves identitats fonamentals i quines són prescindibles?
[PAUSA]
Manel: -Em sento patriota i també de Països Catalans, per tant fins aquí com el Hamid. Accepto la Catalunya de les quatre províncies com la fase incompleta però com un pas endavant. També com el Hamid el tema religiós és fonamental, però en el meu cas en la forma “atea”. No podria estar en un projecte que fos intolerant amb el meu “ateisme”. Pel que fa a les identitats prescindibles, també em sento “Occità” però no presentaria una batalla identitària al respecte. I em sento “comunista”, però també ho sabria deixar aparcat. En canvi, no podria tolerar un projecte independentista que m’impedís una percepció d’esquerres i que m’impedís competir políticament amb propostes d’esquerres. O sigui, les fonamentals serien: “Catalunya”, però també “Països Catalans”, “ateisme” i “esquerres”. M’ha fet gràcia això de la identitat americana  i penso que també he de reconèixer que hi ha trets culturals “pel·liculers” que formen part de la nostre identitat. I també penso que, per exemple, em sento Europeu en la mesura que em sento còmode a França i parlant en francès. Però una part de la meva família és Espanyola, de fet la meva llengua materna és l’espanyol, i no em sento en absolut Espanyol, ni de lluny.
[PAUSA]
Manel: -Ara tu, Jaume. Quines són les teves identitats innegociables.
[PAUSA]
Jaume: -Per a mi el fet “occità” és inqüestionable i no veig per què ha de ser prescindible, però està clar que no m’oposaria a una independència que no en fes referència. L’altra identitat és “la sexual”, vosaltres no us heu definit heterosexuals perquè aqueta identitat la teniu com la normal i no la teniu amenaçada, però el meu cas és diferent, per tant no me’n fiaria d’una independència que d’entrada no reconegués en la seva constitució el respecte per la identitat “Gay”. La meva identitat religiosa no és gaire forta perquè he passat del “catolicisme practicant” al “no practicant”, o sigui que, com tampoc no ho veig amenaçat, m’és ben igual si la Catalunya independent ho respecta o no. La identitat política tampoc és important perquè crec que durant el procés hauríem d’oblidar-nos de política, i quan siguem independents podríem tornar a jugar a dretes i esquerres. Pel que fa als “Països Catalans”, no és que sigui prescindible, és que no hi crec, penso que estan perduts,  i si volen tornar a ser part de la nació catalana han de ser ells els que s’han d’espavilar.
[PAUSA]
Marta: -Em toca preguntar a la Laura. Quina és o quines són les teves identitats fonamentals i quines són aparcables?
[PAUSA]
Laura: -Jo sóc de “Catalunya”. Tampoc no crec en els “Països Catalans a nivell de o tot o res”, de manera que quan el Principat sigui independent ja anirem fent feina per atraure la resta dels territoris de cultura comuna. Com el Jaume, la identitat “sexual” és fonamental i segurament jo seria anti-independentista si l’entorn indepe fos “masclista”. En canvi, la “religió” no suposa res identitari per a mi, “l’ateisme” tampoc, i ser “d’esquerres” tampoc. La meva filosofia és ser “patriota”, com el Manel i el Hamid, i “feminista”.
[PAUSA]
Laura: -I finalment es tanca la roda i li toca a la Marta. Quines són les teves identitats?
[PAUSA]
Marta: -Doncs per a mi la identitat està lligada a la “cultura”, però no a la cultureta que només tenen quatre pagesos d’Osona, aquella que té l’etiqueta de “catalana antropològica”. No sóc tan utilitària del catalanisme com el Jordi, de fet també em sento “patriota”, però no podria ser-ho si el meu patriotisme estigués lligat a la sardana, entre altres raons perquè ni sé ballar sardanes ni m’interessen. El meu patriotisme ve de “l’orgull de sentir-me catalana perquè Catalunya ha sabut integrar la cuina senegalesa o la música americana”. Jo no podria sentir-me patriota d’un país atrofiat culturalment. Me’n recordo quan vaig estar a Algèria que els amics més patriotes que vaig fer eren els joves que se sentien orgullosos d’haver generat una música molt influenciada per formes espanyoles i anglosaxones. En canvi vaig conèixer gent se que li notava l’autoodi i a més coincidien que no generaven cap prestigi nacional i eren els que “comprenien”  la mort de Cheb Hasni. La “tolerància” hauria de ser extensiva a “totes les idees” i “totes les condicions sexuals i religioses”. Per tant, “Catalunya” i “multiculturalisme” són les meves identitats fonamentals, i per tant quan jo faig propaganda independentista estic venent modernitat, dic que la Catalunya independent quan sigui independent podrà ser tan multicultural i plurilingüística com Dinamarca. Per això mateix, qui vulgui vendre’m a mi el seu partit independentista m’hauria de seduir perquè jo hauria de veure en aquesta idea independentista l’atractiu de la modernitat.
[PAUSA]
Jaume: -Doncs, per que he apuntat, i consta gravat i serà publicat, com a grup ens mantindríem units lluitant per la independència sempre que aquest independentisme sigui de “Catalunya”, que no sigui només de Països Catalans, que sigui multicultural, que respecti la dona, que respecti la homosexualitat, que respecti la percepció política en l’eix social dreta-esquerra, però que toleri tant la identitat dels partidiaris del Països Catalans com la dels que no hi creuen, la dels religiosos i la dels ateus. A més cal que no es rebutgi ni la dimensió occitana ni l’europea, i que accepti algunes influències amb les que podem estar molt familiaritzats i que poden tenir origen cinematogràfic (americanes) o idiomàtic (espanyoles, àrabs, franceses…).  El trencament d’aquests paràmetres ens incomodaria i amb tota probabilitat ens afebliria perquè estaríem barallant-nos entre nosaltres i Espanya se n’aprofitaria. Punt final, aturo la gravació.
[CLIC]

Ha transcrit: Fantassin Manel