Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona?

Article publicat diumenge 12 de febrer de 2017 al Diari Gran del Sobiranisme

http://diarigran.cat/2017/02/necessitem-un-espai-sagrat-de-l%E2%80%99antifranquisme-a-barcelona/

FANTASSIN MANEL.  Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.

Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.

Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.

Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!

No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.

La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de  Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.

Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles  llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947.  Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.

Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República  i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior.  Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.

La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.

El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per  part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.

A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones  deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat  i a la llengua.

Poc després tingueren lloc els anomenats  Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.

La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.

Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.

Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.

En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.

Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió,  i 4-la fàbrica SEAT.

Fantassin

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Article publicat a Llibertat. cat dilluns 13 de juny de 2016

http://www.llibertat.cat/2016/06/torna-a-ser-hora-de-tibar-de-la-corda-i-desobeir-via-fora-els-adormits-35359

De contradiccions n’hi ha moltes, i més que en veurem, però sortosament el Procés català està impulsat per forces que van més enllà de les voluntats. Forces econòmiques que els més babaus creuen conjunturals però que estan en la mateixa essència d’Espanya: el domini i l’espoli de les forces productives catalanes amb el suport de la burgesia catalana, la qual assumeix ser robada de forma moderada a canvi d’evitar incerteses polítiques.

El moment de la desobediència és un dels més destacats a l’hora de les contradiccions, perquè marca la clarificació principal, aquella que deixa la propaganda a un costat i visualitza els fets reals. La desobediència de les lleis espanyoles requereix de valentia i de sacrifici. En l’espiral “acció-reacció-acció”, l’empresonament del President de la Generalitat pot generar la clarificació definitiva de la població i, tot seguit, el pols definitiu amb l’Estat, deixant en evidència tots els que estan a un costat i a l’altre. Fins la desobediència, el teatre català només té públic, còmodes butaques, guions, disfresses, attrezzo i molta, molta comèdia.

Durant anys semblava que  les classes populars rebutjaven la independència de Catalunya, tot i ser les objectivament més interessades. La causa era un pacte més o menys implícit entre l’esquerra espanyolista catalana anomenada “catalanista” i la dreta espanyolista catalana anomenada “nacionalista”, un pacte que generava una cultura d’autosatisfacció catalanista dins de les limitacions que podia tolerar el Regne d’Espanya. 

L’anàlisi política segons el qual existia un “interès objectiu però alienat  en la independència” per part dels treballadors i front la traïció burgesa feu néixer l’independentisme modern dintre de l’extrema esquerra testimonial. Després d’aquells inicis de sang i sofriment es va acabar consolidant un electorat de centre-esquerra clarament independentista entorn d’una sigla, ERC, però la dinàmica electoral autonomista  l’abocava a la letargia i per tant, de facto, en el retorn a l’autonomisme.

Durant molts anys i  en diversos documents, sota la denominació de “sistèmica independentista” o “independentisme sistèmic”  he reiterat la meva creença en la necessitat dels extremismes a l’hora de tibar la corda. Arreu del mon capitalista la gestió del poder sol recaure en els massius partits de centre, però per no adormir-se els cal la crítica i  l’acció essencialista exemplar  dels seus extrems, els quals són necessàriament petits sinó marginals, perquè en democràcia burgesa la majoria de la població vota centrista.

Aquell soroll i aquella sang dels anys vuitanta, juntament l’efecte mediàtic de la migrada acció parlamentària republicana a partir dels noranta, havien trencat el tabú i reclamar-se obertament independentista passava a ser normal. La reacció espanyola liderada pel PP va afavorir el trencament del pacte implícit entre CDC i el sistema PSC-ICV facilitant que aquell sector de les classes populars votant de CDC optés per la independència i obligant els convergents a un posat molt contradictori: liderar-lo per aigualir-lo.

El truc consistia a condicionar la implicació convergent a la legalitat. La parròquia convergent requeria de seguretat jurídica, i això implicava posar al davant de tot l’obediència de les lleis espanyoles, de la mateixa manera que durant tants anys s’havia compaginat l’estètica “nacionalista” amb l’acatament a Espanya. Es tolerava un robatori “assumible” a canvi d’evitar incerteses polítiques com les derivades d’una secessió, però l’electorat convergent se sentia patriòticament satisfet.

Tanmateix, els anomenats “extremistes” continuaven tibant de la corda. De fet, eren tres forces ben diverses: PP,  l’ANC  i la CUP les que ens van dur a contracor l’univers convergent a l’INICI DE LA FASE DE DESOBEDIÈNCIA amb la Consulta del 9 de novembre de 2014. Malauradament, la traïció d’Artur Mas, trencant la unitat sobiranista al substituir la Consulta per un “procés participatiu” (en acatar  la suspensió que en feu el Tribunal Constitucional) va trencar la confiança entre l’independentisme i  els polítics convergents.  Malgrat que la CUP va abocar-se en l’organització del succedani de votació, i més tard també els altres hi  van participar, aquella ferida va tenir aturat el procés prop d’un any i ha mantingut fins avui la desconfiança sobre l’interès real dels polítics convergents d’arribar fins al final.

El posterior rebuig per part de CDC a una candidatura sense polítics, solament a efectes de plebiscit, va continuar enrarint la unitat independentista. Només els càlculs electorals permetien a ERC  treure rendiment al seu sotmetiment. El rebuig de la CUP a fer president Artur Mas, sense alternativa possible ateses les nefastes expectatives electorals convergents, continuava beneficiant el tacticisme republicà, gràcies també en part a la neutralització de l’ANC atès que molts dels seus membres més destacats formaven part de la  candidatura JxS.

Les eleccions plebiscitàries havien evidenciat l’actual sostre electoral del sobiranisme i la clarificació de la sucursal del PSOE a Catalunya. A les eleccions espanyoles de desembre 2015, la no presència de la CUP va fer retornar a l’espanyolisme el vot que aquesta havia conquerit a l’electorat tradicional d’ICV mentre que bona part del vot cupàire més tradicional feia el clàssic “vot útil dels extrems  vers el seu centre” optant per ERC. Les noves eleccions espanyoles  de juny 2016 semblen reforçar aquests mecanismes.

Una  CDC cada cop més afeblida  podria pactar fàcilment amb les noves forces espanyoles de l’entorn Podemos que parlen de federalisme i que ara ja es defineixen “socialdemòcrates”, com ja havia succeït abans a Catalunya entre CiU i el sistema PSC – ICV. A canvi els entramats d’influència convergent podrien recuperar aquella comoditat allunyada d’incerteses econòmiques secessionistes si es tornés a garantir la reducció de l’espoli i la tolerància lingüística a nivells  d’abans. De fet, la primera desobediència frustrada, el 9N en fou el primer avís de quins són els límits.

La negativa convergent a desobeir la legalitat espanyola implica perdre anys i panys i acabar combregant amb qualsevol  enganyifa federalista.  No podem perdre una nova i potser definitiva oportunitat i per això sembla que torna a ser l’hora dels extrems que han de tibar de la corda, obligant ERC a moure fitxa. Potser de retruc les bases convergents, abduïdes per la propaganda anticupàire, s’adonaran que els seus caps han primat més el tacticisme electoral que el patriotisme en la negociació dels Pressupostos.

Tibar de la corda des del carrer i des del radicalisme és la proposta cupàire d’un Referèndum Unilateral d’Indepèndència per avalar Puigdemont  i ho és la proposta de l’ANC que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència al marge de la legalitat espanyola. Els dos grans partits de centre són els que hauran d’afrontar amb sacrificis personals  les conseqüències de la desobediència i també els que hauran de gestionar el poder, però no podem refiar-nos d’ells quan toca ser valents, atès que la seva lògica els limita als càlculs electorals i les dobles agendes. Ja s’ha vist que cal que siguin arrossegats pel Procés, no pas liderar-lo. I el pas final i més valent ha de ser la DUI, que tampoc no ens cal esperar veure-la dins les agendes parlamentària, sinó que també ens caldrà impulsar-la des del carrer.

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

Article publicat el 18/10/2015 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2015/10/la-voluntat-inequivoca-de-la-cup-per-l-acord-o-la-por-al-preu-de-la-llibertat-32697

Havent començant les converses entre JuntsxSí i la CUP, s'ha fet perceptible una disminució d'aquell hooliganisme, no tan independentista com “masista”, que ara s’ha quedat desorientat. Hi ha un canvi de prioritats que aquesta gent no controla: la discussió dels detalls del full de ruta secessionista per davant de la decisió sobre el nom del messies. Sempre, des de l'esquerra independentista, s’ha demostrat abastament la voluntat inequívoca d'acord. Ja fou així pel 9N, quan Mas, que havia trencat la unitat, va generar la desconfiança entre els aliats, provocant un greu endarreriment de l'agenda catalana, i ara, novament, la CUP torna a ser garantia que el procés sortirà bé, posant l'èmfasi en la signatura d'aquells acords que esvaeixin el perill de tornar enrere.

Les intervencions públiques dels càrrecs electes de l'esquerra independentista han reconegut no haver obtingut prou vots per condicionar JuntsxSí, que és la força guanyadora. Una altra cosa és la constatació que “ruptura i desobediència” són inevitables per la continuació del Procés, i que fora d'això només hi ha “més Espanya”. És clar que la l’Esquerra Independentista no imposarà a la majoria l'estratègia de la minoria, però també és obvi que no vol donar passos vers “més Espanya”. També s’ha demostrat que quan les altres forces han descavalcat del Procés, la CUP hi ha continuat, perquè tota desestabilització d'Espanya és un avenç per la consciència nacional. Estirar de la corda i no recular mai és allò que ens defineix.

Tanmateix, el perill d’acabar conformant-nos amb engrunes autonòmiques hi és, i potser ve més de la por a cometre “il·legalitats” que de la manca d’honradesa. He pogut copsar un bon nombre d'opinions crítiques (la majoria no tant d'esquerres com de persones anteriorment partidàries de SI), contraries a l’estratègia de la CUP d’avantposar el Pla secessionista a la figura del President. Temen que si les condicions són massa rupturistes per la gent més poruga i moderada, pot facilitar una bona excusa als guanyadors de les eleccions per fugir d'estudi, fent veure que el problema és la figura d’Artur Mas. En canvi, un acord assumible (més reformista, sense tant perill de presó o d’inhabilitacions) obligaria JuntsxSí a donar explicacions de per què, en comptes de prioritzar la independència de Catalunya, condicionen el Procés Català a la figura de l'Artur Mas (donant d’aquesta manera la raó als arguments de la premsa espanyola).

Al meu entendre, l’independentisme català conté unes característiques molt reactives. Als anys vuitanta vam créixer per l’efecte de la repressió i la tortura que queia damunt nostre. Durant els darrers deu anys no ha estat pas la intelectualització del dret dels Pobles a l’autodeterminació, sinó l’agressió espanyola contra els marges de poder autonòmics, allò que ha obert les consciències del 50% de la població del Principat. No crec que hi hagi camins reformistes a la independència però sí que puc entendre la por a la repressió. Tanmateix, segurament no hi ha altra via que pagar aquest preu, en forma d’inhabilitacions o fins i tot de presó, perquè el seu efecte reactiu permetrà generar l’impuls final de la gran majoria dels Catalans en vers l’Estat propi. És aquí, en aquest punt liminal on cal valentia, que confluirem amb la voluntat inequívoca de la CUP per signar un acord que de segur serà exitós i que ens permetrà empènyer de forma clara fins l’alliberament de la nostra terra.

Fantassin

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 09/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/el-rupturisme-estirant-de-lindependentonomisme/

FANTASSIN MANEL. Als anys vuitanta no sempre s’entenia la necessitat expressada per l’esquerra independentista d’intentar acumular forces, empenyent el catalanisme vers la ruptura, generant i dirigint moviments policlassistes. Ens advertien els intel·lectuals del purisme infantilista que les revoltes democratistes burgeses són de curta volada, però la realitat del moment ens donava la raó, perquè els moviments patriòtics policlassistes foren els sistema impulsat pel socialisme en la majoria de les lluites anticolonials.

Així, l’esquerra independentista s’ha dedicat a estirar de la corda de manera incansable, des de la duresa i els successos traumàtics dels anys vuitanta fins les grans mobilitzacions del segle XXI. Estirar de la corda implicava demostrar implicació, honradesa, coherència i disposició al sacrifici, sovint donant exemple a aquells que potser encara exercien la repressió de l’estat enemic contra nosaltres però que necessitàvem posar al nostre bàndol. No és tasca fàcil perquè els vells hàbits autonomistes espanyols està fortament arrelats en la major part del nostre poble.

No ens ha d’estranyar, doncs, que la contradicció que ha caracteritzat les dates immediatament posteriors al 27-S hagi estat, comprensiblement, el pressing de l’”independentonomisme” (invenció lèxica que serà efímera però que de moment em serveix per expressar la persistència de la mentalitat “catanyola” dintre de la major part de l’independentisme) sobre la CUP, amb l’objectiu alienat (o digueu-li “inconscient”, si ho preferiu) de reproduir tics autonomistes.

Aquesta pressió sobre la CUP, tot i manifestar-se bàsicament a les xarxes socials, ha mostrat clarament els trets propis de la resistència al canvi: amb arguments únicament heterocrítics, s’ha fet bandera del President d’una Generalitat espanyola, els que volien anar més enllà han estat acusat de connivència amb l’enemic, i s’ha especulat sobre idees comunistes confrontades a la catalanitat. En canvi, allò que hi havia per la banda de la CUP era simple desconfiança en les qualitats patriòtiques dels nous independentistes que pretenen dirigir el Procés Català. Desconfiança per aquella tendència burgesa històricament covarda i de curta volada.

La situació de desconfiança prèvia, tant per part d’ERC com de bona part de la l’ANC, parteix de quan el President Mas va trencar la unitat independentista avortant la Consulta del 9N (reduint-la a un procés participatiu) i posteriorment va avortar una llista plebiscitària absolutament unitària sense polítics pel 27-S. Això darrer va provocar que s’hagués d’anar a les eleccions autonòmiques en dues llistes, JuntsxSí i la CUP, difuminant el seu paper plebiscitari, facilitant que la campanya se centrés en el tema de la corrupció i en la gestió de l’anterior Generalitat.

El paper d’estirar de la corda “independentonomista” és progressiu dins de l’esquerra, de forma més o menys clara en funció de les poltrones polítiques. Ho feia CDC des de la seva posició inicialment de centre-esquerra. Ho ha fet ERC en el pacte de la candidatura JuntsxSí escurçant el període previ per declarar la independència, i ahir ho va fer la CUP en el seu acte públic ‘Per governar-nos, lluitem per la República’. Així, les condicions de la negociació per la independència són, bàsicament, garanties de que el procés independentista no recularà. La resta (especulacions sobre qui serà el President amb l’argument que més endavant ja triarem quin tipus de país volem) només són expressions de la natural i comprensible resistència a l’avenç en la nostra sobirania.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S
Publicat a Llibertat.cat 13/09/2015
http://www.llibertat.cat/2015/09/la-unitat-popular-i-el-vot-patriotic-del-27-s-32296

He tingut un “dejà vu” que m’ha remuntat tres dècades enrere, quan un empresari d’Alacant em justificava la contradicció aparent de donar suport al comunisme independentista: “...si els comunistes són els millors patriotes, tot empresari amb consciència nacional els hauria de recolzar...”, em deia; avui ha estat un conegut meu, de perfil lliberal i antiplutocrata, que m’ha etzibat el mateix argument per justificar el seu vot a la CUP. Aquest fenomen ja l’apuntava, en les darreries dels vuitanta, en un espès document de treball que vaig redactar per a la discussió de l’assemblea del MDT del Poblet i la cèl·lula del PSAN, amb el títol “Els Nivells Organitzatius del F.P”. No fou casualitat, perquè el treball estava basat en el meu coneixement de l’estructura del Bloc KAS i en els escrits de V. Zótov i V. Neznánov sobre la teoria leninista de les revolucions d’alliberament nacional i la transició al socialisme.

Tanmateix, no fou aquella la primera vegada que escoltava l’adhesió del democratisme revolucionari burgès a l’activisme comunista. Una anys enrere, a Bilbao, arran d’un contacte amb el malaguanyat Santi Brouard i amb Joselu Cereceda, un grup de Catalans i Bascs vam gaudir d’apassionants converses a l’Herriko Taberna d’Urribarri, on un petit empresari s’esforçava intentat fer-nos  entendre les raons per les quals una part de la petita burgesia basca recolzava el “partit comunista ETA”. Després, els militants abertzales ens explicaven la influència organitzativa dels moviments d’alliberament nacional vinculats al “socialisme real” (a la influència soviètica) en l’estructuració del Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, la qual cosa va generar uns llarguíssims debats.

El quid de la qüestió éra: com podia ser que l’esquerra espanyola no veiés els fonaments del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, desqualificant, per burgesos, uns mecanismes que eren reconeguts fora d’Euskadi? Al meu parer, la miopia infantilista pseudoesquerrana de molts “pensadors de partit” va dur-los a diferenciar la burgesia colonitzada tercermundista de tota la burgesia occidental, com si aquesta darrera fos un bloc monolític vinculat a l’imperialisme. La realitat va contradir la teoria als països de l’Est d’Europa, i, de fet, el mateix Lenin les diferenciava qualificant l’occidental d’antinacional, i considerant les orientals de sinceres, combatives i conseqüents. La burgesia nacional s’anomena nacional perquè en l’etapa de la lluita per la conquesta de la independència política els seus interessos  coincideixen  amb els de tota la nació, de tot el poble, o sigui, de la classe obrera, el camperolat, els sectors urbans i la intel·lectualitat.

Tanmateix, com s’ha demostrat històricament, la potència revolucionària de la burgesia nacional és molt limitada. El seu objectiu és independitzar-se de l’imperi per tenir la possibilitat de gaudir de l’explotació del seu poble. D’aquesta manera, finalitzat l’alliberament finalitza l’aliança tàctica independentista (front patriòtic), de manera que el  desenvolupament de les contradiccions aguditza la lluita de classes entre els treballadors, per una banda, i aquella burgesia que va perdent l’esperit revolucionari a mesura que valora les oportunitats que es deriven dels seus pactes amb l’imperialisme i la reacció interna. Per això, deia Lenin que la revolució burgesa sota la direcció de la burgesia podia ésser només una revolució inconclusa.

Els anys 1968 i 1969 van ser un període important en aquest racó d’Europa pel sorgiment de diversos moviments d’alliberament nacional influenciats per la lluita anticolonial. En paral·lel, des del comunisme que animà aquests nous partits es plantejaren accions internacionals tendents a empènyer la lluita de la “democràcia revolucionària”, que és un conjunt heterogeni, contradictori i policlassista, integrat en gran part per la petita burgesia nacionalista, i de caràcter clarament revolucionari (exactament fins al moment que pren el poder un cop alliberat el país) de l’anomenat Tercer Mon. Vegem alguns exemples:

El lema “La conquesta de la independència d’Algèria és una causa de tots els Algerians” fou criticat per l’imperialisme francès i per partits que exercien de “dreta”, com el Partit Comunista Francès, el qual recolzava la dreta francesa com estratègia útil a l’objectiu transversal francès d’enfrontament amb l’imperialisme americà. Tanmateix, aquest lema era clarament progressista, perquè l’alliberament d’Algèria, durant la lluita armada per la independència nacional (1954-1962) aprofitava el potencial combatiu de tots els  sectors i grups socials  de sentiments patriòtics de la societat algeriana, tot i que el FAN era un partit dels treballadors. Situacions i estructures semblants es van produir a Tanzània, Mongòlia, Congo, Benín, Moçambic, Angola, Iemen…

En essència, es percebia i es reconeixia la força revolucionària derivada de l’aliança entre els comunistes, compromesos i reconeguts com “patriotes de pedra picada”,  amb l’enorme massa petitburgesa dels demòcrates revolucionaris. Aquesta és l’essència de les revolucions d’alliberament nacional i del caràcter socialitzant de la transició a l’Estat propi i plenament lliure,  però també del desenvolupament democratista de la societat, de la liquidació de les restes de l’Estat opressor, així com  de la interconnexió entre les forces revolucionàries i el poble en la defensa del nou Estat independent.

 Torno al present des del  “dejà vu”. Potser les coses canvien, però tampoc no han canviat  tant en certs aspectes. Les “esquerres catalanes”, que són les creadores de l’independentisme modern, des del seu volum electoral necessàriament minoritari en un context de democràcia burgesa desenvolupada, actualment no sols continuen en primera fila de la lluita d’alliberament, sinó que el seu patriotisme és clarament reconegut per part d’alguns  Catalans que no són d’esquerres i que diuen votaran la CUP. Mentrestant, les “esquerres espanyoles a Catalunya” tornen a actuar com feia a Algèria el PCF i s’alien implícitament a l’imperialisme i a la reacció, sense adonar-se del caràcter revolucionari d’aquesta aliança policlassista que està protagonitzant el Procés Català...o potser perquè si que se n’adonen però tenen una altra agenda, com fou el cas del PCF a Algèria.

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 12/01/2015
http://www.llibertat.cat/2015/01/podemos-en-les-fronteres-de-la-unitat-popular-29304

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

Coordinar la unitat nacional-popular

Coordinar la unitat nacional-popular
Article publicat a Llibertat.cat 26/11/2013
http://www.llibertat.cat/2013/11/coordinar-la-unitat-nacional-popular-23938

L’ANC estira del carro però després els partits s’adormen fins que la mateixa ANC ha d’acabar fent la proposta de Data i de Pregunta de la Consulta. Tanmateix, després de tantes “lentituds no raonables”,  la pregunta del Referèndum ja està  fixada; l'han fixada el nostre país i la mobilització social. Que potser ara ho hauran de tornar a discutir els partits polítics? Per a què? Per a frenar, moderar, retallar…? De la mateixa manera que la pregunta, molts dels altres aspectes d’aquest procés històric que ha iniciat el nostre Poble els ha delegat després als partits de l’arc parlamentari autonòmic degut a que no tenim suficients estructures de contrapoder popular. És inevitable que la  transcendència del procés independentista actual (l’anomenat “Procés Català”) ens faci analitzar, amb noves perspectives, algunes reflexions del passat. Per exemple sobre l’ampli contrapoder nacional popular Català (l’ANC entre d’altres), i sobre quin és el requisit per ser “unitat popular”. Al meu entendre aquest requisit és la coordinació i no pas el lideratge.

És al fil d’aquestes reflexions que he estat buscant les notes d’un article que vaig publicar a El Llamp fa un quart de segle sobre la necessitat d’estimular i de coordinar l’associacionisme cívicopatriòtic. Malauradament no conservo la versió editada, però tinc apuntat que va sortir en dues parts i amb el títol “Contrapoder Popular”. La primera, el 15 de gener de 1987 (pàgina 9 del número 65), començava dient “...l’experiència històrica ens mostra que hi ha dos elements bàsics a l’hora d’estructurar un procés d’alliberament: l’organització política i l’organització cívicopopular (per dir-les d’alguna manera)...”. La resta de l’article va sortir publicada el 29 gener 87 a la pàgina 5 del número 66, i començava dient que “...les organitzacions sectorials  són la més clara expressió de l’autoorganització  del Poble per a la resolució dels problemes específics  originats per una opressió   multilateral [...] i els independentistes que hi participen tenen la responsabilitat de dinamitzar-les, treballant-hi exemplarment i fent que progressivament l’alliberament nacional esdevingui el pol de referència de més i més membres del sector...”

És clar, eren altres temps, érem quatre gats, jo era el freak (l’únic independentista) del meu poble d’origen i ara tot ha canviat, ara som hegemònics. Tot i això no podem badar. És per això que torno a aquella reflexió de l’any 1987  que després encara vaig desenvolupar, per al debat polític en l’àmbit local (l’assemblea del MDT del barri del Poblet, a Barcelona), en desenes de fulls mecanografiats, fulls que no conservo però suposo que en deuen quedar exemplars perquè anys més tard, el recentment malaguanyat i enyorat Jordi-Carles Burillo em va regalar un resum que ell mateix havia fet d’un aquests texts. També recordo que alguns paràgrafs foren incorporats al document  aprovat per la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra celebrada a Vinaròs el 30 d’agost de 1987.

En tot cas, l’espurna de la reflexió sobre la necessitat de la coordinació del moviment popular, com a clau per a convertir la unitat en un veritable contra-poder, havia sorgit en un dels viatges que havia fet a Euskadi: La frase “...la coordinación no sólo como motor cualitativo del proceso independentista sinó también por su capacidad de multiplicar las adhesiones de los vascos…” la vaig recollir apuntant-la en un tovalló de l’Herriko Taberna d’Uríbarri. Un amic meu, pertanyent a l’organització de KAS pel moviment popular, ASK, m’explicava a principis dels anys vuitanta que un moviment que no era de classe sinó policlassista,  la Unidad Popular, liderat per l’esquerra independentista basca, havia avançat de forma exponencial en pocs mesos a partir  de la incorporació de part del variat associacionisme  ciutadà (a través d’ASK i d’altres organitzacions assembleàries, dins  de la “coordinació estratègica” del bloc patriòtic socialista KAS).

Una altra frase apuntada al tovalló: “...sofríem una greu crisi econòmica i ni tan sols els sindicats abertzales eren capaços de mobilitzar la població, i sofríem repressió nacional sense que els partits aconseguissin  fer reaccionar el poble...” fins que van aconseguir la “Coordinació”. Atenció! He de reconèixer que potser als bascs els és més fàcil posar-se d’acord, ateses les diferències culturals amb nosaltres que vaig percebre aquell estiu, perquè amb posterioritat, després de tres dies sencers de reunió de la Taula Antinuclear i Ecologista, enyorava aquelles reunions de Bilbao on es coordinaven tan fàcilment militants joves de l’esquerra abertzale amb gent gran, alguns dels quals  em reconeixien que eren  votants del PNB i fins del PSE però que tot i així estaven implicats en l’associacionisme cívic i patriòtic.

Quantes vegades hem pronosticat que si la crisi fos molt dura la gent sortiria al carrer? Doncs hi hem arribat, aquí hi ha fam, a Barcelona hi ha fam... i els Moviments d’”Indignats” romanen ineficaços, quan no efímers. Hem sofert laboralment però amb els sindicats només hem aconseguit fer algunes vagues que semblaven que havien de ser simbòliques (gairebé folklòriques), tot un luxe per les nostres butxaques sabent que les hem fet sense esperances de canviar res, com s’ha demostrat després. Hem estat vexats greument com a Catalans però la ineficàcia dels partits Catalans per defensar-nos ha fet que hagués de ser el nostre Poble el que prengués el liderat a través de l’ANC i d’altres organitzacions de base. Visca! Però ara mateix els partits  formals  -els sobiranistes-  alternen el seguidisme en vers l’ANC (quan aquesta i altres organitzacions del poble alcen la veu), amb la mandra i l’entorpiment del procés a la mínima que badem. Em diu un amic amb qui he estat debatent aquest tema que el moviment popular,  per la seva pròpia essència, és dispers, de manera que és normal que acabi deixant als partits (a aquests partits tan poc fiables) la direcció del procés. Jo li he respost que això passarà llevat que aconseguim bastir organismes efectius de coordinació de tot el moviment nacional popular.