Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 09/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/el-rupturisme-estirant-de-lindependentonomisme/
FANTASSIN MANEL. Als anys vuitanta no sempre s’entenia la necessitat expressada per l’esquerra independentista d’intentar acumular forces, empenyent el catalanisme vers la ruptura, generant i dirigint moviments policlassistes. Ens advertien els intel·lectuals del purisme infantilista que les revoltes democratistes burgeses són de curta volada, però la realitat del moment ens donava la raó, perquè els moviments patriòtics policlassistes foren els sistema impulsat pel socialisme en la majoria de les lluites anticolonials.
Així, l’esquerra independentista s’ha dedicat a estirar de la corda de manera incansable, des de la duresa i els successos traumàtics dels anys vuitanta fins les grans mobilitzacions del segle XXI. Estirar de la corda implicava demostrar implicació, honradesa, coherència i disposició al sacrifici, sovint donant exemple a aquells que potser encara exercien la repressió de l’estat enemic contra nosaltres però que necessitàvem posar al nostre bàndol. No és tasca fàcil perquè els vells hàbits autonomistes espanyols està fortament arrelats en la major part del nostre poble.
No ens ha d’estranyar, doncs, que la contradicció que ha caracteritzat les dates immediatament posteriors al 27-S hagi estat, comprensiblement, el pressing de l’”independentonomisme” (invenció lèxica que serà efímera però que de moment em serveix per expressar la persistència de la mentalitat “catanyola” dintre de la major part de l’independentisme) sobre la CUP, amb l’objectiu alienat (o digueu-li “inconscient”, si ho preferiu) de reproduir tics autonomistes.
Aquesta pressió sobre la CUP, tot i manifestar-se bàsicament a les xarxes socials, ha mostrat clarament els trets propis de la resistència al canvi: amb arguments únicament heterocrítics, s’ha fet bandera del President d’una Generalitat espanyola, els que volien anar més enllà han estat acusat de connivència amb l’enemic, i s’ha especulat sobre idees comunistes confrontades a la catalanitat. En canvi, allò que hi havia per la banda de la CUP era simple desconfiança en les qualitats patriòtiques dels nous independentistes que pretenen dirigir el Procés Català. Desconfiança per aquella tendència burgesa històricament covarda i de curta volada.
La situació de desconfiança prèvia, tant per part d’ERC com de bona part de la l’ANC, parteix de quan el President Mas va trencar la unitat independentista avortant la Consulta del 9N (reduint-la a un procés participatiu) i posteriorment va avortar una llista plebiscitària absolutament unitària sense polítics pel 27-S. Això darrer va provocar que s’hagués d’anar a les eleccions autonòmiques en dues llistes, JuntsxSí i la CUP, difuminant el seu paper plebiscitari, facilitant que la campanya se centrés en el tema de la corrupció i en la gestió de l’anterior Generalitat.
El paper d’estirar de la corda “independentonomista” és progressiu dins de l’esquerra, de forma més o menys clara en funció de les poltrones polítiques. Ho feia CDC des de la seva posició inicialment de centre-esquerra. Ho ha fet ERC en el pacte de la candidatura JuntsxSí escurçant el període previ per declarar la independència, i ahir ho va fer la CUP en el seu acte públic ‘Per governar-nos, lluitem per la República’. Així, les condicions de la negociació per la independència són, bàsicament, garanties de que el procés independentista no recularà. La resta (especulacions sobre qui serà el President amb l’argument que més endavant ja triarem quin tipus de país volem) només són expressions de la natural i comprensible resistència a l’avenç en la nostra sobirania.
Fantassin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada