LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.

He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.

Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.

Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.

Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.

Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.

El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.

Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.

  

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!
Article publicat el 30/10/2015 al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/2015/10/defensem-la-nostra-terra/

FANTASSIN MANEL.  Los Catalans avèm l’avantatgi que quand invocam la “tèrra” nos podèm referir al nòstre entorn institucional (la pàtria) e al natural (l’ecologia). La nòstra tradicion tend al federalisme, que permet daissar dobèrta la pòrta  a las ulteriors institucionalisacions d’aqueles domenis qu’en màger o mendre mesura nos son consubstancials: del vilatge als vilatges vesins, als parçans, a las veguerias, a la region, al país e als territòris fraires… dins tèrras sòrs avèm pas mai dreches que degun, mas nos sentèm en cò nostre;  ont sèm eroses es la nòstra tèrra, e los Catalans la defendèm amb las mans e amb çò que caldrà.

Aquesta és l’explicació que vaig haver de donar en francès a uns bretons que vaig conèixer a Montpeller el passat dissabte 24 d’octubre. Em van trobar en el transcurs de la gran manifestació en defensa de la llengua occitana, sorpresos per veure’m amb l’estelada i en mig d’una animada conversa en occità que estava mantenint amb dos vells lluitadors de Niça. Com pot ser que estigueu parlant en occità en comptes d’en francès si vosaltres sou Catalans i els altres sou de Niça? Molt més es van sorprendre en saber que la majoria dels prop  de dos-cents que lluíem estelades pels carrers de la capital de l’Erau no veníem pas de Perpinyà sinó de Barcelona.

 “Així, doncs, barcelonins i valencians sou Occitans? “  -em demanaven els astorats Bretons.  La meva resposta: “el gentilici conjunt de valencians i barcelonins pot ser complicat, com també ho és el de gascons i provençals, però allò que tinc clar és que sóc del meu vilatge, que sóc de Barcelona, que sóc Català, que no sóc pas Espanyol, que, malgrat ser d’origen familiar aragonès, a Saragossa em sento foraster, mentre que a Montpelhièr em sento com a casa meva,  i que, de la mateixa manera, no percebo pas com forasters els occitans  que em trobo per Barcelona”.

En aquest sentit, la tradició patriòtica catalana de lluita en defensa de “la terra” l’aplico globalment allí on sento que pertanyo de forma natural (gairebé ecològica). Forçat a categoritzar, tendiria a posar en el primer lloc d’aquesta pulsió el meu barri, en segon terme el meu vilatge d’origen,  en tercer terme Barcelona, en quart qualsevol indret de Catalunya, en cinquè qualsevol indret de València, Alacant, Mallorca, la Franja… en sisè terme qualsevol indret entre Bordèu i Niça, en setè terme l’àmbit cultural cataloccitan-gal·lo-rhaetocisalpin, en vuitè terme l’entorn mediterrani, en novè el conjunt europeu i en desè terme tot el mon mundial. Probablement, com més lluny del vilatge, menys sentiments d’implicació percebré.

Al final, vaig dir als sorpresos bretons: “sóc Català però també em sento cataloccitan; hauríem estat fent solidaritat internacionalista si haguéssim anat a Brest o a Aiacciu, però crec que a Montpelhièr molts barcelonins hem vingut en defensa  -de forma conscient o alienada-  de la nostra terra, i això també vol dir de la llenguanostra“. Potser no estàvem clamant per la cohesionadíssima varietat que parlem de les Corberes al Segura, sinó per aquell conjunt lingüístic (que s’estén de Bordèu a les Valadas i de Clarmont a Guardarmar), que m’estava donant l’oportunitat de gaudir d’una conversa emocionant amb dos vells patriotes de Niça, els quals m’explicaven, amb orgull i en lenga nostra, com l’any 1936 els seus pares van venir a Barcelona a lluitar contra la invasió espanyola de Franco.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27