CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016
FANTASSIN MANEL. Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.
Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.
També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.
Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable… Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada