dimarts, de desembre 09, 2014

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis
Article publicat a Llibertat.cat 09/12/2014
http://www.llibertat.cat/2014/12/la-generacio-sobiranista-que-depen-de-la-pensio-dels-avis-28948

Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia  i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.
Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions  desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables  de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.
Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també  sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.
Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que  en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles  que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes  “patològics” en aquella generació  que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català:  els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent  però que va de camí a esdevenir  laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.
No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans  d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional.  Només amb consciència  de les causes dels propis problemes i –sobretot–   sentint-se  protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.

dilluns, de novembre 17, 2014

Plebiscitàries i Eix Social

Plebiscitàries i Eix Social
Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690

L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes  les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda,  sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.
Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes  organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions  a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.
Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana  (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien  la direcció política  d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.
Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes  darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època.  Josep Guia ho explicava assenyalant que  “... el nacionalisme, doncs,  és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol  ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola  respecte de l’espanyolisme  (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme  (proletari, és clar).
Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme  va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió  i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació  de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.
Contra la propaganda espanyolista  “programàticament  social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida  faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica  la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser  accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional  i de classe.

diumenge, d’octubre 12, 2014

La tortura en la guerra subconscient

La tortura en la guerra subconscient
Article publicat a Llibertat.cat 12/10/2014
http://www.llibertat.cat/2014/10/la-tortura-en-la-guerra-subconscient-28137

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tornat a condemnar Espanya per violar l'article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que "ningú podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants",  arran de no haver investigat la denúncia de dos militants bascs. Aquesta és la sisena condemna a l'Estat espanyol per tortures i vexacions perpetrades pels seus cossos i forces de seguretat, i una d’elles fou pel cas de 17 catalans arrestats durant l’anomenada Operació Garzón. Quanta gent coneix la notícia? A  diferència d’una petita part de l’esquerra independentista militant, sols uns quants coneguts recorden haver-ho sentit de resquitllada pel Canal 3/24, i cap dels meus amics revolucionaris madrilenys –especialment sensibles a aquestes temes– se n’ha assabentat.
En tot cas, tant se val, aquí no passa res. La percepció europea  d’aquesta peculiaritat  espanyola té dues vessants: incredulitat i tolerància. Per una banda, hi ha els ciutadans  que creuen que Espanya és una  democràcia homologable a les seves ; recordeu  quan des d’Europa  van aconsellar  l’autocensura del film “Fènix 11·23” en aquells fets reals que els espectadors considerarien impossibles i, per tant, mentides? Per una altra banda, hi ha la tolerància  dels Estats socis de la UE, sabedors que cada un d’ells  té trets específics,  tan intrínsecs que més val fer ulls clucs. És com quan detenen i multen amb 4000 euros algú que porta una estelada però no s’aprecia delicte en qui esgrimeix una esvàstica, que seria inimaginable  en altres països més civilitzats.
La rèplica espanyola front les denúncies de tortura es remet, sovint, a l’argument americà de que el sistema és bo malgrat que arreu hi ha delinqüents, i el mateix sistema té  mecanismes per a depurar les disfuncions. Els casos on ha hagut  mossos d’esquadra implicats  els serveixen d’exemple, és possible que la manca de sistemes de control  permetin la impunitat arreu. La policia interioritza l’objectiu primordial de la seva feina,  que és , juntament amb la prevenció del delicte, atrapar els delinqüents, i per això és fonamental que el mateix acusat decideixi declarar-se culpable dels delictes que li imputen. Per a confessar cal dues eines: l’element coactiu que faci entrar en raó el detingut, i mantenir la imatge de prepotència i intimidació davant del detingut. Suposadament  aquesta escenificació  implica sols  un curt període de vulnerabilitat del detingut, i la població benpensant ho accepta creient que la protecció de la llei imposa un límit acceptable als possibles actes d’impunitat policial.
Allò que caracteritza la tortura com un tret diferencial en relació als altres països europeus és la tolerància quan és usada en l’àmbit polític. Per exemple, a l’Alemanya actual  la política és un conflicte  propagandístic  entre opcions  percebudes com legítimes (ecologistes, socialistes, liberals...) i per algunes d’il·legals, com els neonazis. En cap cas s’entendria la necessitat de la tortura que requerís fer els ulls clucs com en temps de Hitler (recordareu la paròdia d’aquell personatge del film 1 2 3 del director Billy Wilder, que negava  haver sabut res del que passava a l’Alemanya nazi perquè treballava  sota terra, al Metro).  A Espanya i a Turquia els hipotètics adversaris polítics són percebuts en l’inconscient col·lectiu  com l’enemic estranger sotmès però rebel. En aquestes circumstàncies  no hem d’estranyar-nos  del poc cel de la premsa i de la justícia.
A principis dels anys vuitanta, sota pressió europea, es va crear una comissió del Parlament Espanyol encarregada d’investigar si realment existia la tortura a Espanya. El resultat  de l’estudi va concloure que es tractava d’una pràctica sistemàtica, però el Congrés espanyol, de forma gairebé unànime, decidí no fer-lo públic.  En diversos articles, en Justo de la Cueva  s’exclamava de com era de sorprenent, en tant que  fenomen sociològic, la ignorància dels castellans en relació a les tortures que tenien lloc a escassos quatre-cents kilòmetres al nord de Madrid.  Com podia ser? I posava exemples de la situació d’Euskadi que concordaven amb les cinc regles de la manipulació informativa: la simplificació i l’enemic únic;  l’exageració i la desfiguració; l’orquestració; la transfusió i la unanimitat.
Totes cinc regles són fàcilment identificables en els sis casos de tortura espanyola condemnats  pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Veiem també el desinterès de part de la població, i en això són clares les diferències territorials: ahir un comentarista radiofònic, en ocasió del 12 d’octubre que festegen l’assassinat de milions d’indis,  es queixava que molts espanyols es creuen la Llegenda Negra, i un altre puntualitzava que “no és cert, perquè fora de quatre hippies de Madrid, la Llegenda Negra sols se la creuen a Catalunya i a Euskadi”. Doncs, exactament igual que el genocidi amerindi, el desinterès pel  tema de la  tortura, continua sent generalitzat,  quan no conegut, però  tolerat pels que inconscientment  senten que en la guerra amb les colònies revoltades sovint cal  fer els ulls clucs.

diumenge, de setembre 07, 2014

El llarg Procés contra la por

El llarg Procés contra la por
Article publicat a Llibertat.cat 07/09/2014
http://www.llibertat.cat/2014/09/el-llarg-proces-contra-la-por-27575

Tenim pressa, però ja en teníem fa trenta anys, raó per la qual el procés transcendeix generacions i vides. La lluita és permanent i no posem totes les expectatives en una data final, sinó que valorem cada pas, fins i tot els passos ensopegats, per la pedagogia que aporten. D’ençà que el President Mas va anunciar la data de la consulta he pensat que per l’Esquerra Independentista la principal dimensió del 9N és la seva importància com a oportunitat pedagògica i polaritzadora.
L’any 84 ja existien els actors que a Catalunya representaven als principals interessos en lluita, a favor o en contra de la independència, i també hi eren les comparses (sovint inconscients) dels uns i dels altres. És clar que el sistema de forces polítiques era contradictori, i encara ho és (com és lògic) però hem avançat en la lenta clarificació. La classe que detempta la titularitat d’un procés revolucionari no sempre es correspon amb les sigles, sinó que cal veure  qui es veu més beneficiat per les seves polítiques.
Fa tres dècades estàvem els independentistes, embrionaris,  en un costat i els franquistes a l’altre, i en mig, els regionalistes  de centredreta catalans i els catalanistes de centreesquerra. Era precisament en aquest espai del centre on actuaven els efectes clarificadors de la repressió de l’Estat en contra de les accions patriòtiques més desinhibides.
Aquell  Onze de Setembre de 1984, els principis fundacionals del Moviment de Defensa de la Terra orientaren els parlaments  al Fossar de les Moreres, davant d’una imatge gegantina del rostre de Toni Villaescusa, i la majoria de les consignes  insistien en el propòsit de no defallir en la lluita, que havia de ser continuada, en contra de l’ocupació espanyola i sense caure en les trampes dels Estatuts d’Autonomia regionals pactats entre oligarques i traïdors.
Veníem de molts anys de terror. Aquest 2014 ja hem perdut la por, però ja no es tracta solament de superar les temences sinó de vèncer, i per vèncer sempre és requisit  que la por retorni a l’opressor.

dilluns, d’agost 18, 2014

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?
Article publicat 18/08/2014
http://www.llibertat.cat/2014/08/quines-son-les-nostres-condicions-per-romandre-espanyols-27355

Vull compartir amb vosaltres una anècdota d’estiu que m’ha encuriosit. En tres converses amb gent espanyola diferent (amics, família i coneguts), que pertanyen a regions distintes (Andalusia, Madrid i Aragó), i dilatades prop d’un mes, se m’ha preguntat pel “procés català”, hem discutit, s’han interessat per les condicions a partir de les quals els polítics catalans podrien acceptar romandre a Espanya, han manifestat acceptació (en diferents graus) de condicions econòmiques similars a les basques, fins i tot de formes d’organització política molt pròximes a les confederals, però finalment han acabat escandalitzats i rebutjant algunes demandes simbòliques que m’han semblat essencials. És obvi que no es poden treure conclusions d’una anècdota, que té el valor que té, però potser podria orientar un camp d’anàlisi interessant.
D’entrada, he de dir que aquestes converses m’han fet adonar d’un possible canvi d’opinió entre la població espanyola sobre la natura del conflicte. Fins fa poques setmanes, el “desafío soberanista” era una simple estratègia del senyor Mas per aconseguir que els Catalans fossin “más españoles que los españoles”. Aquesta és una frase que em va dir un amic de Madrid que s’usava força en converses de bar per parlar dels Catalans. Ser “más españoles” voldria dir “pretendre tenir més drets que els ciutadans d’altres autonomies”, és a dir, més prestacions sanitàries, majors subsidis, etc.
Aquests amics i familiars són persones d’esquerres, però no són pas intel·lectuals, sinó que en els tres casos són treballadors industrials. Per tant, dono força valor a la seva percepció de que, d’un parell de mesos ençà, ja s’estan estenent tres percepcions: 1-els Catalans volen marxar de debò, 2-esdevenir un Estat surt econòmicament a compte als Catalans degut a la sobreexplotació de Catalunya per part d’Espanya, i 3-l’estratègia espanyola d’impedir una votació, que probablement sortiria positiva per Espanya i negativa per l’independentisme, és el que està fent créixer l’independentisme.
Aquest estiu allò que m’ha cridat més l’atenció de les preguntes que m’han fet els coneguts, amics i familiars espanyols ha estat que volien saber “quin és el nostre preu per romandre a Espanya”. Òbviament, els he respost parlant de drets i de principis. Tanmateix, davant la seva insistència, he fet un esforç per pensar, sols com exercici intel·lectual, quines condicions podríem acceptar els independentistes per veure satisfetes les nostres necessitats nacionals mentre no fos possible tenir un Estat propi.
Els meus interlocutors esperaven números, i semblaven disposats a acceptar un cert regateig en qüestió de diners. He fet algun esment a xifres econòmiques però m’he estès pel terreny simbòlic i això els ha sorprès, perquè en els tres casos, que componen l’anècdota que us estic explicant, es pensaven que ja estem més que satisfets amb la televisió en català, l’escola, la retolació, la megafonia en català al metro de Barcelona…
En tots tres casos acceptaven l’oficialitat del català a tot l’Estat. Gràcies a la informàtica, és una solució administrativament tan fàcil com ho és la situació actual d’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. També tots ells consideraven factible l’aprenentatge obligatori del català per part de tots els espanyols, juntament amb el basc i el gallec (suposo que si a les aules espanyoles s’ensenya anglès durant tota l’escolaritat sense que els alumnes aprenguin aquesta llengua, no hi ha problema per afegir més assignatures “maries” a l’ineficaç sistema educatiu). La primera sorpresa ha estat que els grups andalús i madrileny no veien gaire possible que Espanya acceptés l’oficialitat del català al Parlament Europeu. Per què? “Perquè a nivell internacionals es donaria la imatge de ser dos estats independents”.
Ai, però hem acabat percebent quina és la frontera en tots tres casos, i això succeïa quan jo esmentava dues condicions que no sembla que constin gaires diners: 1-la necessitat incondicional de participar esportivament, en qualitat de Catalans i sols amb la nostra bandera, als Jocs Olímpics, i 2-el reconeixement oficial de la denominació del català en l’espai que comprèn València i Mallorca, i la seva condició de llengua vehicular als mitjans de comunicació i als sistemes educatius valencià i balear. Ha coincidit que aquestes dues qüestions depassen els límits de tolerància dels coneguts, amics i familiars andalusos, madrilenys i aragonesos.
Al meu parer, dins la cultura popular espanyola hi ha una certa facilitat per acceptar la negociació econòmica amb els Catalans però, alhora, uns límits simbòlics extremadament arrelats que dubto molt que sigui possible corregir en diverses generacions.

dilluns, de juliol 14, 2014

Hem d’ampliar el sentiment nacional o hem de radicalitzar-lo?

Hem d’ampliar el sentiment nacional o hem de radicalitzar-lo?
Article publicat a Llibertat.cat 14/07/2014
http://www.llibertat.cat/2014/07/hem-d-ampliar-el-sentiment-nacional-o-hem-de-radicalitzar-lo-27004

La Constitució Espanyola no és democràcia. Si un poble demana independència, són les lleis que la impedeixen les que són antidemocràtiques. La democràcia parlamentària espanyola és una democràcia policial”. Ho deia Josep Guia l’octubre de 1991 en una entrevista a El Mundo. Fou pocs dies després que el President Pujol rebutgés al Parlament de Catalunya la Independència, tot proposant-nos l’aprofundiment en la Constitució Espanyola “perquè l’objectiu dels Catalans depèn d’ampliar el sentiment nacional més que de radicalitzar-lo”.
Òbviament, el motiu de Josep Guia també era ampliar el sentiment nacional, i ampliar-lo sencer (de Salses a Guardamar...), i també fer pedagogia des dels escons del Parlament de Catalunya. La diferència amb Jordi Pujol no estava tant en la radicalitat com en la Constitució, perquè és difícil aplicar coherència quan eduques la població en la incoherència. Si fas apologia de la Carta Magna de l’enemic no amplies el sentiment nacional català sinó el de l’enemic.
M’estic referint a aquell període de fa vint-i-tres anys, perquè llavors, com ara, estàvem enmig d’un procés col·lectiu  d’alliberaments nacionals, amb les declaracions d’independència de les Repúbliques Bàltiques i les Balcàniques. El naixement de nous estats sempre arriba en tongades. Aquell cop, tots sabíem que no teníem encara força, perquè fins llavors l’independentisme havia estat un moviment revolucionari de classe, i encara embrionari, en un context internacional on la dreta tendia a l’hegemonia. Per això, no fou excessivament traumàtic que ens quedéssim a la cuneta; ja havíem tingut altres frustracions anteriors, coincidint amb la independència d’Irlanda, amb la Primera Guerra Mundial, amb la caiguda de la monarquia espanyola, amb la Segona Guerra Mundial...
Som novament en un d’aquells moments històrics i a mercè de les correlacions de forces i d’un gran nombre de variables. Sentim com al Govern Espanyol i als espanyolistes de Catalunya se’ls escapen sovint comentaris (que deuen formar part del seu full de ruta) segons els quals estan tranquils, perquè confien en el sostre poblacional de l’independentisme, que rondaria el 30%. Aquest sostre faria coincidir (llevat d’excepcions) els resultats electorals de la màxima mobilització catalanista amb el nombre de persones que tenen la llengua catalana com a llengua familiar. 
Recordo haver vist que aquestes xifres divergeixen entre els votants radicals de les CUP, on destaca un major nombre de persones castellanoparlants. Per tant, alguna cosa els falla als que diferencien en fases “radicalitat” i “ampliació del sentiment”. Jo crec que ambdós conceptes són fills de la coherència. Qui ha estat coherent i qui s’ha mogut? L’esquerra l’independentista o CiU, recolzant la Constitució amb que ens ataca Espanya? Jo no sé pas si el nostre sostre actual és el que diuen, però si creix allí on els radicals de les CUP treballen amb coherència i dient les coses clares, penso que també podrà créixer a les zones amb menys consciència catalana quan totes les forces sobiranistes assumeixin la radicalitat que deriva de la coherència.

diumenge, de juny 15, 2014

Patriotes independentistes identitaris multiculturals d'identitats compartides

Marta: -Atenció, comencem a gravar. Jo sóc la Marta. Estem aquí sis col·legues. Estem dinant al Terra d’Escudella. Portem dues hores i mitja discutint sobre “identitat”. La controvèrsia ha vingut arran del mot “identitari”, que el Manel deia que és un mot perdut perquè ha estat confiscat pel feixisme europeu de la mateixa manera que els castellans van confiscar el mot “espanyol”, i que per tant aquestes dues paraules ja no es poden recuperar.
[PAUSA]
Marta: -Els altres de la colla no hi hem estat d’acord. Bueno, sí, hem estat d’acord en relació a que la paraula Espanya ja no es pot recuperar, ni ganes. Però no hem estat d’acord que “identitari” no es pugui recuperar. Això de gravar-ho ha vingut al veure que després de molt discutir hem descobert que sent igual de patriotes -excepte el Jordi que diu que és independentista per raons pràctiques- no tenim les mateixes identitats. Però lo que ens ha frapat de debò ha sigut descobrir-nos a nosaltres mateixos dient que algunes d’aquestes altres identitats són poc importants però d’altres són tant tant fonamentals que no podríem recolzar mai, de cap de les  maneres, una independència o un procés que les negués.
[PAUSA]
Marta: -Com que no aconseguíem posar-nos d’acord per trobar l’entrellat de forma estructurada, i sobretot veient que tots tendíem a anar-nos pels “cerros d’Úbeda”, maquillar amb teories políticament correctes els nostres sentiments reals, hem decidit usar la tècnica de gravar-nos amb el mòbil preguntant-nos els uns als altres, sense cap possibilitat de modificar-ho. A veure si així descobríem quines identitats són el comú denominador que impedeixin la guerra civil. També hem acordat que el Manel ho publicarà en alguna publicació independentista,  sense cognoms però també sense canviar ni una coma, perquè hem pensat que aquest coneixement pot ser important i transcendent.
[PAUSA]
Jaume: -Però digues quines són, que aquest rotllo no l’entén ningú!
[PAUSA]
Marta: -Sí, la identitat comuna  és ser Català.
[PAUSA]
Manel: -Una precisió vull aclarir, que no tocaré ni una coma, i si algú diu renecs o potser barbarismes com “vale” o “bueno”,  tampoc. Però si algú parla malament i dieu expressions com “hem decidit preguntant-se” o “anem a gravant-se”,  o dieu les paraules a mitges, com “pro” en comptes de “però”  “Tresa” en comptes de “Teresa”, o “l’independència” en comptes de “la independència”, etc, doncs això sí que ho corregiré, eh!
[PAUSA]
Marta: -Val, val, d’acord. Doncs dèiem que la identitat comuna és “ser Català”. Cinc de nosaltres ens sentim emocionalment “patriotes”. Hem vist que algunes altres identitats són fonamentals i que un marc polític intolerant  en vers una d’aquestes identitats ens situaria en un bàndol contrari, un bàndol que no seria l’espanyol però sí que crearia divisions, escissions, afebliments… De moment hem dit que les fonamentals hem vist que són: “els Països Catalans”, “Catalunya”, “les esquerres”, “el cristianisme”, “l’islam”, “anti-patriarcalisme”, “l’ecologisme”, “el liberalisme”. En canvi els comunistes heu descartat “el comunisme”. Però després tots us heu anat retractant. Al principi estava clar que serien prescindibles “el feminisme”, “el comunisme”, “Occitània” i “l’ecologisme”. Després us heu començat a contradir. I al final tenim aquest merder que ja no ens aclarim. Potser ara al fer les preguntes en sortiran més. Comença el Jordi preguntant al Hamid. L’acord és no enrotllar-nos i fer preguntes concretes.
[PAUSA]
Jordi: -Hola, Hamid. Ens ha fet gràcia que mentre jo no em defineixo patriota català i sóc nascut a Catalunya tu ets nascut al Marroc de família berber però no ets patriota berber i en canvi ets patriota català, votes UDC i per a tu és fonamental “els Països Catalans” i “l’Islam”.
[PAUSA]
Marta: -Hosti, Jordi, no és així. Això ni és escuet ni és preguntar, ja ho has dit tot del Hamid, no cal que parli ell.
[PAUSA]
Hamid: -A veure, no cal ser nascut aquí sinó haver crescut de petit per ser patriota. Podria tenir una mica d’identitat espanyola si hagués parlat espanyol de petit però només parlava àrab i català, per tant no em sento gens Espanyol. Em sento tant o més patriota que un pagès de Vic perquè la catalana és la meva identitat principal. No em sento  berber perquè, tot i que tant  el meu pare com la meva mare eren de famílies que parlen amazigh, eren de zones molt allunyades. La meva mare és del Rif i el meu pare del sud de Marroc, es van conèixer parlant àrab i així em van parlar a mi. El coneixement de l’idioma àrab fa que senti una mica d’identitat àrab, però també parlo perfectament anglès i de tanta cinematografia de Hollywood sento que també comparteixo un punt d’identitat americana, però no sento que tingui cap identitat russa ni alemanya ni tan sols francesa, tot i que he vist molt cinema d’aquests tres països.
[PAUSA]
Jordi: -Però deies que per a tu és fonamental els Països Catalans i que no pots acceptar un independentisme que no els contempli.
[PAUSA]
Hamid: -No, no he dit això. Lo que he dit és que no podria acceptar un independentisme que els rebutgi. N’hi ha prou acceptant que en formem part i deixant la porta oberta a la reunificació.
[PAUSA]
Jordi: -Però per què per a tu és tan important i per a mi no? També has de parlar de l’Islam i de per què ara votes CiU
[PAUSA]
Hamid: -Perquè jo vinc de mogudes de barri que em van vincular a l’esquerra independentista i tu no. Jo m’he fet un tip d’anar d’Alacant a Perpinyà i tu no has fet política fora del Principat. Ens identifiquem amb allò que coneixem. I una cosa és moure’m a nivell de barri amb l’esquerra independentista i l’altra és ser ateu, i jo no podré ser ateu perquè la religió forma part de la meva identitat. Jo m’he sentit agredit verbalment pels meus amics de la CUP en la meva identitat religiosa, sense mala intenció però amb la incomoditat de qui té amics que no paren de renegar d’allò que per a tu és sagrat,  però en canvi em sento còmode en la democràcia cristiana perquè em respecten i perquè Jesucrist és un profeta de l’Islam, i creiem en la Verge Maria.
[PAUSA]
Jordi: -Vale, doncs ara et toca a tu.
[PAUSA]
Marta: -A veure si ho fas millor!
[PAUSA]
Jaume: -Hosti, mireu de ser més esquemàtics!
[PAUSA]
Hamid: -A veure, Jordi, quines són les teves identitats prescindibles i quines són tan fonamentals que no toleraries que te les neguessin?
[PAUSA]
Jordi: -En poques paraules i ben esquemàtic et diré que em sento Català i em sento molt Europeu i em sento una mica Espanyol. Suposo que tens raó que el coneixement fa molt, perquè és obvi que sento més pròpies algunes costums espanyoles, i també em passa amb algunes americans que he vist a la tele, però no puc sentir cap afinitat per allò que desconec. Em sento europeu arran d’haver fet l’erasmus a Holanda i que parlo anglès, francès i una mica d’holandès. Tots els meus ancestres són catalans, els meus cognoms no poden ser més catalans, però a la família sempre ens hem sentit Espanyols. Tinc altres identitats, com “ecologista”, “liberal” i “agnòstic” però de la mateixa manera que ara estic dins un règim espanyol i autonòmic sense agnosticisme ni liberalisme ni ecologisme institucionals, també podria passar sense aquestes polítiques en una Catalunya independent.
[PAUSA]
Jaume: -Ara jo al Manel. Manel, quines són les teves identitats fonamentals i quines són prescindibles?
[PAUSA]
Manel: -Em sento patriota i també de Països Catalans, per tant fins aquí com el Hamid. Accepto la Catalunya de les quatre províncies com la fase incompleta però com un pas endavant. També com el Hamid el tema religiós és fonamental, però en el meu cas en la forma “atea”. No podria estar en un projecte que fos intolerant amb el meu “ateisme”. Pel que fa a les identitats prescindibles, també em sento “Occità” però no presentaria una batalla identitària al respecte. I em sento “comunista”, però també ho sabria deixar aparcat. En canvi, no podria tolerar un projecte independentista que m’impedís una percepció d’esquerres i que m’impedís competir políticament amb propostes d’esquerres. O sigui, les fonamentals serien: “Catalunya”, però també “Països Catalans”, “ateisme” i “esquerres”. M’ha fet gràcia això de la identitat americana  i penso que també he de reconèixer que hi ha trets culturals “pel·liculers” que formen part de la nostre identitat. I també penso que, per exemple, em sento Europeu en la mesura que em sento còmode a França i parlant en francès. Però una part de la meva família és Espanyola, de fet la meva llengua materna és l’espanyol, i no em sento en absolut Espanyol, ni de lluny.
[PAUSA]
Manel: -Ara tu, Jaume. Quines són les teves identitats innegociables.
[PAUSA]
Jaume: -Per a mi el fet “occità” és inqüestionable i no veig per què ha de ser prescindible, però està clar que no m’oposaria a una independència que no en fes referència. L’altra identitat és “la sexual”, vosaltres no us heu definit heterosexuals perquè aqueta identitat la teniu com la normal i no la teniu amenaçada, però el meu cas és diferent, per tant no me’n fiaria d’una independència que d’entrada no reconegués en la seva constitució el respecte per la identitat “Gay”. La meva identitat religiosa no és gaire forta perquè he passat del “catolicisme practicant” al “no practicant”, o sigui que, com tampoc no ho veig amenaçat, m’és ben igual si la Catalunya independent ho respecta o no. La identitat política tampoc és important perquè crec que durant el procés hauríem d’oblidar-nos de política, i quan siguem independents podríem tornar a jugar a dretes i esquerres. Pel que fa als “Països Catalans”, no és que sigui prescindible, és que no hi crec, penso que estan perduts,  i si volen tornar a ser part de la nació catalana han de ser ells els que s’han d’espavilar.
[PAUSA]
Marta: -Em toca preguntar a la Laura. Quina és o quines són les teves identitats fonamentals i quines són aparcables?
[PAUSA]
Laura: -Jo sóc de “Catalunya”. Tampoc no crec en els “Països Catalans a nivell de o tot o res”, de manera que quan el Principat sigui independent ja anirem fent feina per atraure la resta dels territoris de cultura comuna. Com el Jaume, la identitat “sexual” és fonamental i segurament jo seria anti-independentista si l’entorn indepe fos “masclista”. En canvi, la “religió” no suposa res identitari per a mi, “l’ateisme” tampoc, i ser “d’esquerres” tampoc. La meva filosofia és ser “patriota”, com el Manel i el Hamid, i “feminista”.
[PAUSA]
Laura: -I finalment es tanca la roda i li toca a la Marta. Quines són les teves identitats?
[PAUSA]
Marta: -Doncs per a mi la identitat està lligada a la “cultura”, però no a la cultureta que només tenen quatre pagesos d’Osona, aquella que té l’etiqueta de “catalana antropològica”. No sóc tan utilitària del catalanisme com el Jordi, de fet també em sento “patriota”, però no podria ser-ho si el meu patriotisme estigués lligat a la sardana, entre altres raons perquè ni sé ballar sardanes ni m’interessen. El meu patriotisme ve de “l’orgull de sentir-me catalana perquè Catalunya ha sabut integrar la cuina senegalesa o la música americana”. Jo no podria sentir-me patriota d’un país atrofiat culturalment. Me’n recordo quan vaig estar a Algèria que els amics més patriotes que vaig fer eren els joves que se sentien orgullosos d’haver generat una música molt influenciada per formes espanyoles i anglosaxones. En canvi vaig conèixer gent se que li notava l’autoodi i a més coincidien que no generaven cap prestigi nacional i eren els que “comprenien”  la mort de Cheb Hasni. La “tolerància” hauria de ser extensiva a “totes les idees” i “totes les condicions sexuals i religioses”. Per tant, “Catalunya” i “multiculturalisme” són les meves identitats fonamentals, i per tant quan jo faig propaganda independentista estic venent modernitat, dic que la Catalunya independent quan sigui independent podrà ser tan multicultural i plurilingüística com Dinamarca. Per això mateix, qui vulgui vendre’m a mi el seu partit independentista m’hauria de seduir perquè jo hauria de veure en aquesta idea independentista l’atractiu de la modernitat.
[PAUSA]
Jaume: -Doncs, per que he apuntat, i consta gravat i serà publicat, com a grup ens mantindríem units lluitant per la independència sempre que aquest independentisme sigui de “Catalunya”, que no sigui només de Països Catalans, que sigui multicultural, que respecti la dona, que respecti la homosexualitat, que respecti la percepció política en l’eix social dreta-esquerra, però que toleri tant la identitat dels partidiaris del Països Catalans com la dels que no hi creuen, la dels religiosos i la dels ateus. A més cal que no es rebutgi ni la dimensió occitana ni l’europea, i que accepti algunes influències amb les que podem estar molt familiaritzats i que poden tenir origen cinematogràfic (americanes) o idiomàtic (espanyoles, àrabs, franceses…).  El trencament d’aquests paràmetres ens incomodaria i amb tota probabilitat ens afebliria perquè estaríem barallant-nos entre nosaltres i Espanya se n’aprofitaria. Punt final, aturo la gravació.
[CLIC]

Ha transcrit: Fantassin Manel

diumenge, de maig 18, 2014

Som valents o som covards els Catalans?

Som valents o som covards els Catalans?
Article publicat a Llibertat.cat 18/05/2014
http://www.llibertat.cat/2014/05/som-valents-o-som-covards-els-catalans-26234

Som valents, som covards? A diferència d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar? Aprofito per obrir el tema ara que fa exactament 50 anys (amb motiu dels quaranta anys –enguany noranta- de l’escoltisme català), el patriota Josep Maria Batista i Roca adreçava aquests mots al nostre jovent, encoratjant-lo a superar tals defectes i a enfortint-se en la seva lleialtat a Déu, a Catalunya i als valors cívics.
Vint anys més tard, a mitjans dels vuitanta, el binomi “divinitat-coratge” m’era conceptualment  alienígena, vist des del meu entorn laic. També, quan  em trobava amb els amics bascs, sempre hi havia algú que em sorprenia introduint en la conversa referències a  la intercessió de Déu (en conflictes sindicals, en la resistència nacional, en la utopia revolucionària...).
Per la meva banda, limitat com estava per les meves conviccions  atees, de vegades havia acoseguit bastir ponts amb els camarades creients,  fent un ús irònic dels meus referents literaris; citant Robert E. Howard, els deia que  al Déu dels Catalans  no li agraden els planys, que Ell considera que ja havia fet prou dotant-nos de coratage intel·ligent i d’obstinació i tenacitat, com l’agram que sempre rebrota.
Em demanaven: a quina sang es deu tal característica? A cap –els deia-, Catalunya és com Amèrica, som fills de tot arreu, però ens fusionem en una rotllana ritual a través de la qual generem una força increïble i una poderosa voluntat  per afrontar tots els desafiaments que ens planteja la vida, de manera que si caiem set vegades ens aixequem vuit cops.
El problema de parlar sobre la manera de ser dels pobles és que al llarg dels segles tal concepte ha estat considerat una obvietat, però jo no me l’he cregut mai. Em sorprenia que, més enllà de la broma, els amics bascs s’ho prenguessin seriosament: “doncs, des de fora de Catalunya, sempre us hem vist tous i acovardits” (una percepció no gaire allunyada de la que tenien Batista i Roca i l’escoltisme català de la clandestinitat). També he conegut madrilenys de dretes, enfrontats militarment a Euskadi, però alhora referit-s’hi amb admiració: “una tortilla a la vasca es como una a al catalana pero con més huevos”.
Mai m’he cregut les diferències de manera de ser entre pobles. D’entrada, no existeixen o són molt rares les transmissions  genètiques conductuals (com pretenia el feixisme), i crec que en l’aspecte cultural hi ha massa variables: grups socials, entorns, interessos...  A més, m’he criat en un  entorn català rural, però he participat d’una part del meu origen castellà i m’he relacionat força en francès. La percepció dels tres móns vistos des de dins no semblen tan distints com des de fora.
Sempre he tendit a pensar que els tòpics són deguts a distorsions de  comprensió degudes a la barrera idiomàtica, entre altres. Tanmateix, ja són varis els antropòlegs que  m’han qüestionat, de manera que  ho hauré d’acceptar. Podria ser veritat  que  començar les coses pel cap o pels peus (“de cap a peus” / “ de piés a cabeza”) influeix en la ideologia col·lectiva. No fa gaire, una dona Cubana  que havia viscut a Andalusia em criticava la fredor dels Catalans, assenyalant-me  un altre grup de pares de l’escola. Li vaig fer  notar que  en aquell grup  de deu persones, sols hi havia una catalana (en concret valenciana) i la resta, llevat d’un argentí, eren tots andalusos i fills d’andalusos. La dona em respongué: “entonces la frialdad catalana se pega enseguida... yo misma ya me estoy volviendo fría”.
Arribats a aquest punt d’haver d’acceptar que existeixen conductes nacionals determinades per trets culturals, cal tornar a qüestionar la qualitat de valentia i covardia, que és l’objectiu d’aques escrit. En Josep M. Batista i Roca parlava fa 50 anys d’acabar amb el complex d’inferioritat dels Catalans mitjançant  l’escoltisme. Casualment, fou anomenat “Cas Batista i Roca” un dels episodis inicials de l’independentisme modern, amb la successió de l’organització antirepressiva Socors Català pels C.S.P.C. i de l’EPOCA per Terra Lliure. Potser estàvem començant a superar la condició de derrotats?
Altres canvis també eren perceptibles: la revolta ja no estava determinada per la voluntat de Déu. Fins dos segles enrere érem una de les societats més religioses. Al 1830 ja cremàvem convents quan a la plaça de Bous els torero s’avorria  amb uns braus  massa mansos. I ara hem entrat al segle XXI convertits en laics i antitaurins, per a sorpresa de bascs, d’espanyols i d’estrangers en general. Transformacions culturals que hem simultanejat amb negocis emprenedors, inicitives cíviques i socials, mobilitzacions  antiimperialistes de ressò mundial, i amb l’actual procés  independentista. Això és covardia o és el fruit de l’orgull, del patriotisme i dels valors cívics que preconitzava Batista i Roca?
Tinc amics que neguen els canvis culturals. N’hi ha un que és molt espanyolista i diu que per molta barreja de sang que tinguem seguim sent  Fenicis, de manera que  quan entrin els tancs per la Diagonal  anirem tots a rebre’ls  cantant el Cara al Sol. D’altres amics bascs, francesos, italians i alemanys també coincideixen  en l’adhesió als tòpics. No em posaré  pas tossut. Com sempre, admeto que sóc  profà i em limito a reflexionar deixant les conclusions pels experts. Suposem que tinguin raó, que  pugui existir una manera de ser  més tranquil·la o més arrauxada, pròpia dels Catalans, i que tingui explicacions científiques en els orígens del nostre poble. Suposem després que aquests trets es transmeten inevitablement i immutables –o poc mutables-  en forma de llegat de generació en generació. Si fos així, trobaríem referències  bibliogràfiques a manta.
Què s’ha dit  històricament dels Catalans? És complicat, atès que l’enemic ha estat un censor molt hàbil. He començat cercant referències que qualifiquin de covarda l’essència catalana, però no trobo gran cosa, la majoria són entrades modernes (les mes velles de principis del segle XX)  i autocrítiques pròpies. També hi ha afalacs propis que cal esmentar, però no  n’hauríem de fer gaire cas. Per exemple, el cronista Ramon Muntaner deia que, a diferència d’altres gents que van per força i amb temor a la batalla, els Catalans hi anem amb alegria i goig. Frances d’Eiximenis (1383) ens qualificava de coratjosos i disposats a les armes. Martí l’Humà (1406)  deia que som valents en tots els fets d’armes. Els proletaris revoltats a Barcelona el 1842 cantaven el valor dels Catalans. La Generalitat, l’any 1938, lloava el coratge dels soldats catalans.
Però també des de l’estranger s’ha parlat de nosaltres. L’ambaixador de Florència a la cort de Felipe II (1511) explicava que els Catalans són ferotges i bel·licosos. Miguel de Cervantes diu per boca de Don Quixot que Barcelona és la pàtria dels Valents. Per Francisco de Quevedo (1645) som enemics amb qui sempre hi haurà guerra.  F.M. de Melo (1645)  diu que  els Catalans són  durs i inclinats a la venjança. En el seu informe al govern Francès, A. Barrilon (17010) ens descriu bel·licosos, sempre armats i disposats a la batalla. José Patiño (1715) diu que som colèrics  i afeccionats a les armes i a la llibertat. Per Voltaire  (1751) sempre hem estat guerrers i ferotges. El general Dugommier (1749) ens descriu braus , llibertaris i enemics d’Espanya.
Finalment, en situacions de clarificació “espanyols/catalans” és habitual que qui parla prengui partit i entri en contradiccions.  Per exemple, el General Prim  ens descrivia a Madrid (1851) com tigres que esquarterem qui ens maltracta.  Actualment, podem trobar a la xarxa gent franquista nascuda a Catalunya que havia començat intentant introduir propaganda espanyolista amb idees-força de valentia,  referides sovint a batallons carlistes; en la mesura que avancem vers el sobiranisme, i la societat catalana es polaritza, aquests franquistes van perdent la batalla de la identitat, es veuen obligats a anar abandonant les lloances a la valentia referides a cap català, per espanyolista que hagi estat, i s’apunten directament a la condició ètnica d’espanyols, criticant la covardia catalana (alhora que obvien parlar del seu origen català).
En fi, aquesta ha estat l’exposició de les meves reflexions sobre la naturalesa, valenta o no, dels Catalans, i si és o no intrínseca. Ara us toca a vosaltres extreure’n les conclusions.

dimecres, d’abril 23, 2014

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi
Article publicat a Llibertat.cat 23/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/una-mirada-historica-sobre-les-diades-independentistes-de-sant-jordi-25878

MEMÒRIA INDEPENDENTISTA
Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Un article publicat al Diari Gran del Sobiranisme fa un repàs històric a través de set dècades d'història del Sant Jordi i l'independentisme, una aproximació a les diades més significatives de la resistència patriòtica, política i cultural des dels anys '50 fins al 1988

23/04/2014 Història
A l'entrada amb el títol "23 d’abril, diada de llibres en català, roses i estelades", Manel Fantassin, -col·laborador també de Llibertat.cat a la secció d'Opinió- fa un repàs sobre el caràcter independentista de la Diada del 23 d'Abril.
Fantassin fa un repàs històric a través de set dècades d'història de l'independentisme i la resistència del catalanisme, assenyalant que "Durant el darrer segle ha estat una data de resistència que enllaçava amb el 14 d’Abril, amb el 25 d’abril i amb el Primer de Maig, enllaçant catalanisme, la nació sencera, republicanisme i moviment obrer."
L'article arrenca l’any 1950, en què es descriu com "es repartí àmpliament un manifest per Barcelona que deia: “En la Diada de Sant Jordi … ens trobem subjectats però demà serem lliures”. L’any 1951, una octaveta que tenia per títol “Sant Jordi! Desperta Ferro!” deia el següent: “Desperta poble! Uneix les teves forces amb les de Sant Jordi … així podrem  vèncer tota mena d’obstacles, si tenim plena  consciència  del nostre deure, i posem per damunt de tot interès personal, el destí gloriós de la Pàtria."
També descriu com aquesta diada de referència va prendre protagonisme i així l’any 1966 un comunicat del Consell Nacional  Català de Londres evocava la República Catalana i el Primer de Maig i recordava que els Drets Socials són un dels fonaments del moviment nacional català. El 23 d’abril de 1971 centenars de banderetes amb el lema “INDEPENDÈNCIA” ompliren la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, llançades mitjançant un enginyós artefacte. Uns actes de resistència vinculats sobretot al FNC.
Fantassin no passa per alt la brutal càrrega de la policia espanyola a les Rambles el 1985, una agressió contra vianants, feministes i independentistes portada a terme amb extrema violència, i durant la qual es van detenir 3 membres del MDT i fou empresonat el militant del PSAN Jordi Carles Burillo Roig.
L'article abasta fins l'any 1988, una diada de Sant Jordi que a Barcelona va compar amb una manifestació de 3000 convocada per l'MDT amb el lema “Fora el Rei”, que "es transformà en una mobilització de solidaritat amb Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, i acabà amb la detenció de 18 independentistes per part de la policia d’ocupació." Una mobilització amb sentit de Països Catalans ja que també s'hi realitzaren manifestacions i actes patriòtics antirepressius a ciutats com Girona, a Figueres, a Tavernes de Valldigna (la Safor) i a Xàtiva.
Aquest article mereix una atenció especial, ja que recupera una memòria de la lluita independentista que gran part del nou independentisme transversal, així com de l'independentisme més polititzat i d'esquerres, o bé desconeix o bé negligeix. Una aportació que convindria que tingués continuïtat en la recuperació i l'anàlisi de tantes experiències impulsades des de l'independentisme català (dates, experiències pioneres, fronts sectorials, lluites locals,  etc.).

dimarts, d’abril 15, 2014

Aquells que fugiran de la Catalunya independent... els haurà sortit a compte?

Aquells que fugiran de la Catalunya independent... els haurà sortit a compte?
Article publicat a Llibertat.cat 15/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/aquells-que-fugiran-de-la-catalunya-independent...-els-haura-sortit-a-compte-25797

Deia el periodista espanyolista Arcadi Espada, referint-se a la senyora Sánchez Camacho, que la carn és feble. Ho deia en referència a la poca continència verbal, com de sentiments, de la líder colonial del PP, en relació als  desitjos explicitats per aquesta d’abandonar Catalunya si continua augmentant el sentiment independentista. És cert que la carn és feble però els polítics han de regir-se per les idees, i estan molt mal vistos quan  se’ls nota l’interès carnal o crematístic en les seves actuacions.
Cal valorar positivament que l’Arcadi Espada s’arrengleri en el sector d’aquells que, fidels al seu pensament, es veuen a sí mateixos com “pre-derrotats”. En canvi, la diputada i senadora popular no es pot permetre la mateixa actitud, perquè els líders polítics principals es dediquen a fer grans apostes que poden catapultar-les a l’estrellat o a la indigència. Això fa d’ells una mena d’actors, sent capaços d’interpretar opcions que ni tan sols el propi electorat  veu lògiques, perquè l’objectiu no sempre és captar vots sinó, massa sovint,  donar gust a aquells poderosos que en un futur poden arreglar-te la vida col·locant-te en algun consell d’administració.
La senyora Sánchez Camacho no és l’única personalitat pública que diu haver estat expulsada de Catalunya. Des de l’esquerra independentista acostumem a valorar aquests autoexilis molt positivament, per molts motius, entre els quals els pedagògics: les seves opcions polítiques queden desqualificades als ulls dels catalans quan els escolten parlar de Catalunya, perquè diuen unes animalades que els televidents no reconeixen com pròpies del nostre país.
D’aquesta manera, altres personatges, com el comediant Boadella, el ràdiopiroman Jiménez, així com literats i cantants de rock mediocres, han intentat guanyar-se les garrofes a Madrid, assumint un paper victimista, fent d’exiliats catalans que fugen de “la manca de llibertat i de pluralisme”. Tanmateix, un cop arribats a les Espanyes, han continuat en caiguda lliure (perquè la mediocritat és terra erma, la posis on la posis), i això malgrat haver-se dedicat a mentir sobre Catalunya des de programes de ràdio i de televisió que, alhora, han indignat els ciutadans catalans i han fet augmentar l’independentisme.
El dubte que tinc segurament coincideix amb el  que deuen tenir el mateixos que juguen a vendre’s a l’enemic: els sortirà a compte? Adverteixo que no és un tema que em preocupi massa perquè quan algú és jugador ja sap que la responsabilitat no és de ningú més. Com deia l’Arcadi Espada, la carn és feble, i jo afegeixo que qui aposta hi posa dosis de fantasia que de vegades poden ser sobredosis: estic convençut que aquells que es venen als poders oligàrquics enemics de la seva terra esperen més que trenta monedes, esperen poder viure glorificats en la seva condició de refugiats rebuts com herois.
Vull aprofitar aquesta tribuna per avisar-los d’un excés d’expectatives. Potser no tenen en compte que al lloc d’acollida aquests asilats poden arribar a ser incòmodes quan, passats pocs anys, acaba imposant-se la política real, aquella que requereix oblidar aviat els anteriors mals rotlles amb els nous veïns, per tal de poder aprofitar-se de les oportunitats de negoci mutus. La història ens ensenya que ja fa més de dos mil·lenis, malgrat les promeses de Marcus Popillius, a l’hora de la veritat Roma no pagava traïdors.
Els mediocres (literats, comediants, cantants...), que justificaven les seves baixes vendes a Catalunya en base a conxorxes catalanistes, ja llangueixen a Espanya amb la mateixa mediocritat creativa i exhaurint les excuses. En canvi, els polítics que ara ja pensen en fugir, com la senyora Camacho, potser encara són a temps de pensar-se si fer polítiques anticatalanistes els acabarà sortint a compte.

dimarts, de març 18, 2014

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 18/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/pobresa-marginacio-social-sofriment-i-unitat-popular-25415

Diuen els nostres polítics que el Ple Monogràfic sobre la Pobresa celebrat al Parlament de Catalunya no ha estat un fracàs. Ha permès fer un diagnòstic i aprovar algunes dotacions econòmiques per a projectes concrets dins del Pacte contra la Pobresa i per la Inclusió Social. Sí, és clar, no és poca cosa diagnosticar el problema, és bo tenir un Pla, cal fer una acció coordinada amb les entitats que intervenen directament amb aquelles situacions on l’administració no arriba, i és cert que cal repensar i reforçar recursos i estratègies, com també és obvi que cal ampliar pressupostos i que cal blindar els subministraments bàsics d’aigua i energia a les famílies pressionant les empreses... fins i tot trobo bé que l’atenció a la dependència tingui en compte els béns patrimonials de les persones dependents. A més, està clar que el principal impediment econòmic que tenim  deriva de l’explotació econòmica Espanyola.
Tant els discursos parlamentaris com totes aquestes mesures i aquestes limitacions no han suposat cap sorpresa ni cap canvi, estaven cantades, i suposo que és per això que el visionat del Ple del Parlament hauria pogut causar frustració entre els principals interessats si l’haguessin seguit. Quants d’entre els més necessitats l’hauran vist i analitzat? No sé pas si ho sabrem mai. Però sí que podem suposar que ni el ciutadà mig ni els partits polítics ni les entitats que lluiten contra (que treballen amb) la pobresa extrema s’hauran sorprès gaire. Tanmateix, queda un altre actor a valorar, un actor encara inexistent però no utòpic: l’autoorganització en el sí de la Unitat Popular.
Els activistes de les llibertats cíviques, socials i de gènere, de l’alliberament de les nacions sotmeses, de la solidaritat i dels drets humans en general, som tan contradictoris com tothom, i cometem errors seriosos. Però en determinats moments històrics i en diversos indrets geogràfics de tot el món ens hem dotat d’eines prou efectives de democràcia participativa, gestionant des d’olles populars fins a formes de guerrilla urbana. El nom d’Unitat Popular, en sí mateix, no diu res, perquè històricament hi podem incloure formes organitzatives molt diverses, però l’experiència Catalana actual comparteix algunes característiques interessants de coordinació dels moviments socials (em refereixo a la interacció d’àmbits i de formes de lluita molt diverses). Tanmateix, la pobresa extrema no en forma part encara. Sembla estrany si la situació és realment tan dramàtica. Però hi ha vàries raons que impedeixen que situacions tant greus i tan mal ateses no acabin d’esclatar: el coixins.
Catalunya sofreix la pèrdua d’una generació sencera, pertanyent majoritàriament als fills de l’immens contingent d’immigrants espanyols arribats a Catalunya des de la postguerra fins els anys setantes. Segurament els anteriors, descendents del mig milió arribat  abans de la guerra, han gaudit, gràcies al llarg període d’arrelament, d’uns nivells de formació acadèmica que els fa globalment més competitius, al menys per a poder emigrar a Europa. Tanmateix, la generació perduda és una generació escassament formada per raó de les facilitats que tenien, quan encara eren molt joves, d’aconseguir treball molt ben pagat en la construcció. La majoria viuen en grans concentracions per tota l’àrea metropolitana de Barcelona, tenen en torn dels quaranta anys i segurament ja no trobaran feina  mai o quasi mai. No és sols pobresa, és drama, aquesta població sofreix molt i més que sofrirà.. No és sols un camp adobat per les tragèdies humanes sinó també  per  a que hi puguin niar tota mena de populismes, començant pels espanyols. Per TOTES aquestes raons ha de ser un camp de treball prioritari de la Unitat Popular.
La situació no deu ser gran greu com ho pintes –m’han dit aquests dies-  atès que no hi ha senyals d’alarma social en aquestes zones. Aquesta frase semblava recolzar el debat parlamentari, on  també sonaven tranquil·les les argumentacions de tots els polítics, des de les referències genèriques a la solidaritat, passant per les idees de nous impostos, seguint per les apel·lacions al realisme i acabant en les proclamacions de que no hi ha peles (perquè Espanya ens roba).  Em recordava aquella frase del film “1 2 3” de Billy Wilder: “la situació és greu però no desesperada”. La situació hauria de ser desesperada atès que 1 de cada 3 Catalans vivim sota el llindar de la pobresa, que 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i més de 95.000 d’aquestes són LLARS SENSE CAP INGRÉS. A més, durant el 2012 es van ordenar 25.422 desnonaments (72 per dia), mentre segueixen havent-hi 80.000 pisos buits. Per què no es desesperada? Diguem-ho clar, a Catalunya tots ens hem empobrit perquè els que treballem o percebem alguna prestació mantenim aquells dels nostres familiars que no tenen res. Estem repartint i fent de Coixí. Després, la pobresa extrema arriba quan fan acte de presència situacions de desarrelament personal i de malaltia. Aquí intervenen les entitats fent de coixí substitutiu de les famílies amb el suport d’alguns recursos de  l’administració i de la gestió de la caritat (menjadors socials, distribució d’aliments, colònies infantils, RMI, etc.).
Tornem a la Unitat Popular: dic que en la seva forma d’autoorganització dins del camp de la pobresa, és un actor necessari però encara inexistent, i dic que la raó de la seva inexistència és aquest “coixí” que no elimina el sofriment i en canvi sí que desactiva l’activisme, i posa en perill la cohesió social i nacional en zones importants de Catalunya. Després, les entitats socials permeten intervenir allí on no arriba l’administració, però per a gestionar bé els projectes d’atenció social no sempre s’aconsegueixen evitar formes que podrien semblar clientelistes. En tot cas, les relacions d’interdependència amb les administracions dificulten la reivindicació política oberta i també les accions directes més imaginatives. Sovint, dins les mateixes entitats, per molt que parteixin del treball voluntari, hi ha un moment que l’objectiu és la pròpia organització. Això és degut a que cal dirigir-la bé, la qual cosa requereix un sou; i després cal contractar personal tècnic i això implica aplicar convenis i associar-se a una patronal. Al final les relacions internes acaben sent laborals, dialèctiques i dedicades a una intervenció social limitada, pactada amb l’administració que aporta diners. Aquestes entitats són molt lloables, m’atreviria a dir que són fonamentals, però el paper de l’activisme social no s’hi ha d’assemblar en res (ni de lluny); aquest no ha de ser mai el camí de la Unitat Popular.
Allò que ha demostrat, al meu parer, el Ple monogràfic sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya és que aquí ningú s’atreveix a abordar un canvi radical i imaginatiu, arran de carrer. El que cal és “un bon cop de falç”, un abordatge original, nou i militant (sense cap sou, ni càrrecs ni salaris) de la lluita contra pobresa a Catalunya, a partir de l’autoorganització de les persones més necessitades (des de les que cerquen treball, fins als col·lectius més marginats), conjuntament amb els activistes polítics, combinant el radicalisme que requereix la realitat, les accions de solidaritat a nivell de veïnat (fins i tot olles populars si calgués), amb mecanismes pragmàtics de tipus sindical (per exemple de recerca laboral o de foment del cooperativisme), amb protestes al carrer i negociant amb els poders públics. Tot plegat, orientat amb criteris patriòtics (és a dir, a través de la Unitat Popular), perquè de l’organització del poble, en la recuperació de tot allò que li cal per satisfer algunes necessitats dramàtiques i alhora en la reivindicació, en depèn la cohesió social de les classes populars i per tant el nostre futur nacional.

divendres, de març 14, 2014

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT
Article publicat a Llibertat.cat 14/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/30-anys-de-l-assemblea-constituent-del-mdt-25380

Creieu que estaran les institucions i la premsa del nostre país a l’alçada de la importància que té aquesta efemèride per a reconèixer-la? No trigarem gaires dies a veure-ho, però d’entrada ens cal començar amb un record entranyable pels companys que ens han deixat, uns en la lluita durant aquells anys tan durs, i molts altres després,  alguns massa recentment.
No tinc cap intenció de discutir per enèsima vegada sobre el paper fonamental que va tenir el MDT, perquè estic cansat de polèmiques  amb nous independentistes que justifiquen en les contradiccions d’aquell moment les seves actituds patriòticament distretes d’aleshores. En tinc prou recordant la il·lusió i el sacrifici d’aquells anys, ja tan llunyans. Què feia jo aquell març de 1984?
No és fàcil fer un exercici de memòria, perquè guardàvem pocs papers i menys fotos, i el deteriorament cognitiu comença a treure el nas a partir dels cinquanta. Però recordo que durant l’any anterior en Toni Villaescusa, l’Antònia, el Josep, la Pilar, el Cesc, el Julià…  ens trobàvem immersos en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, entre Sant Boi i Martorell. En aquells primers mesos de 1984 érem sols quatre, però ens fèiem veure molt, o això deien els veïns. Precisament el verb “Fer” era una mena de lema del Grup de Defensa de la Terra de Martorell.
Tinc constància que aquell març havíem fet un petit homenatge particular al Xavier Romeu, mort uns mesos enrere, amb la lectura d’una de les seves obres. Una altra curiositat de l’època és que recordo que mentre preparàvem pancartes també sonaven cançons en espanyol, en concret nicaragüenques sandinistes: “Pàtria o Mort”.
Al sí dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans havíem estat treballant de valent tot 2013, i recordo que m’havia centrat especialment en els casos de Pere Bascompte, Jaume Llussà, Jordi Puig, Joan Ridaura, Carles Benítez i Xavier Montón, però la repressió havia estat molt més extensa, i a comarques eren pràcticament rutinàries les detencions d’independentistes per part de la guàrdia civil. A mi m’havien detingut a Bilbao per un pancarta i estava pendent de com aniria el procés judicial.
Havíem enllaçat el període nadalenc de solidaritat amb els presos amb el judici a diversos companys a València, amb actes en memòria de Puig Antich, i amb el període constituent del MDT que havia de ser entre els mesos de març i maig. Fins el 15 de gener s’havien anat recollint les esmenes que haurien de ser votades en l’assemblea de l’11 de març per a triar els principis fonamentals del moviment. Les ponències serien posteriorment debatudes a l’assemblea constituent de maig. La coordinadora celebrada a Cervera el mes anterior havia acordat la metodologia que regiria l’acte.
El dia 11 de març tingué lloc al Centre de Lectura de Reus la primera part de l’Assemblea Constituent del MDT. Ens havíem escarrassat en les esmenes, el debat havia estat profund, estens, il·lusionat i metòdic. La Declaració de Principis s’aprovà amb 7 punts i un annex. Recordo que en relació al quart punt vaig estar discutint força amb els companys que tenia al costat, d’un perfil més possibilista i que segurament provenien de l’autonomisme. No hi estaven gens d’acord perquè en aquell punt s’hi feia co-rresponsables de la nostra opressió als partits llavors denominats nacionalistes “perquè en la pràctica reforcen l’Estat opressor” (no sé com ho deia exactament perquè escric de memòria).
La meva discussió amb els companys de seient no va ser res comparada amb un grup d’unes quaranta persones que van abandonar l’assemblea després de constatar que la seva postura era minoritària a totes les votacions. En tot cas vam tornar de Reus diferents perquè érem diferents entre nosaltres, però ens sabíem tots part del front revolucionari d’alliberament nacional dels Països Catalans. S’havia acabat això de fer cadascú la guerra pel seu compte; sentíem que havíem posat la llavor d’una organització potent destinada a desvetllar l’independentisme popular.
A partir de l’endemà l’acció independentista a Martorell i comarca es multiplicà: accions de solidaritat amb els aturats de Sant Vicens dels Horts que romanien en vaga de fam, accions en solidaritat amb Carles Benítez i Xavier Montón, i mobilitzacions contra l’energia nuclear a Barcelona amb presència cada vegada major d’independentistes.
Aquest és el meu record d’aquell març de fa 30 anys. El mes següent l’acció independentista quedaria un xic silenciada per la campanya electoral al Parlament Catalunyès, però el judici contra el comitè executiu del PSAN, les tortures sofertes pels patriotes catalans de Sant Just Desvern, detinguts i alliberats, la instrucció del cas Berga o la condemna del cas RCAN, tingueren com a resposta una munió d’accions de resistència Catalana tant a Barcelona com a València. Cada dia que passava s’hi implicaven nous militants i arrossegàvem més gent al carrer.  Anàvem fent llavor… i aquest passat 11 de setembre ja hem estat dos milions els mobilitzats al carrer fent una cadena humana històrica. Algún dels nous indepes que esmentava a l’inici dirà que ambdós fenòmens no són la mateixa cosa, i és cert, són distints moments, sí, però d’una evolució que tingué el tret de sortida  justament aquell març de fa 30 anys.
*Aquest article ha aparegut publicat avui simultàniament al Diari Gran del Sobiranisme

dilluns, de febrer 10, 2014

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes
Article publicat a Llibertat.cat 10/02/2014
http://www.llibertat.cat/2014/02/alianca-estrategica-catalano-occitana-i-lluita-de-classes-24913


La meva intenció d’entrada no és fer una tesi, sinó sols començar a apuntar la possibilitat d’adaptar la nostra lluita al nou marc resultant de la caiguda de fronteres, però amb la proposta de fer-ho d’una manera pràctica, és a dir, aprofitant afinitats i interessos mutus per aconseguir nivells efectius de col·laboració. En l’escrit explico que: 1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris, 2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix, 3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista, 4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional.

1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris
Molts barcelonins hem tingut, de xiquets i en ple Franquisme, fins i tot en entorns zero catalanistes i d’origen espanyol com el meu, la percepció de germanor amb els valencians i de cosinatge amb els Occitans. Després vingué la lluita per la democràcia i tothom tenia  idees de com havia de ser el seu país ideal: amics partidaris d’una sola Catalunya de Salses a Guardamar; amics partidaris de refer el “Somni Catalano-Occità” de Bordeus i Niça a Guardamar; amics gallecs que confiaven en la reunificació amb Portugal, amics d’Albarracín, a tocar de Conca, que havien après l’aragonès i s’imaginaven un Aragó independent amb la Fabla substituint arreu el castellà; fins i tot vaig tenir algun conegut anarquista de debò (perquè la majoria els meus col·legues de la CNT eren espanyolistes i, per tant, malgrat la seva fraseologia antiestatalista, de forma objectivament i alienada eren aliats del capitalisme imperialista que se sustentava en la idea jacobina d’Espanya).

2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix
Els anys següents vaig veure com alguns grups culturals centrats en la unitat nacional fins al Segura (al meu parer amb excés d’elements antimarxistes), no aconseguien  cap avenç en els seus objectius de país. Això es devia, en part, a que els marcs nacionals sols són conformats per les classes socials en lluita. En concret per aquells grups socials i polítics que aconsegueixen ser vistos com els més ferms defensors del patriotisme popular (i dels seus interessos econòmics).  Això és  perquè els moviments territorials  es poden denominar tan “nacionals” com es vulgui, però no deixen de tenir  “necessitats socials” (és clar, tot i respondre a un sentiment de pertinença per afinitat, resulta que alhora han de menjar, han de d’alimentar els seus fills, han de pagar la hipoteca, etc.
En Josep Guia defineix “nacionalisme” (Annals de la UCE, Volum I) com “aquella ideologia  d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió  real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme”. En aquella Catalunya postfranquista el caràcter embrionari  de l’esquerra Catalana (CSPC, TAI, MDT, PSAN, IPC, TL, Maulets...) permeteren que l’esquerra Espanyola  (PSC, PSUC...) s’apropiés  de l’apel·lació al nacionalisme popular Català. La no submissió estatal orgànica de la dreta Catalunyesa  va permetre CiU liderar el catalanisme. Ni PSC ni PSUC ni CiU eren independentistes i per tant van sumar entre elles l’esforç d’amagar la nació sencera, els Països Catalans, tot consolidant  una percepció territorial  coincident amb el marc administratiu de l’autonomia Espanyola anomenada Catalunya. Un marc regional que no trencava l’estat capitalista Espanyol sols el consolidava.

3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista
Mentrestant, idees tan antigues com la d’un estat-nació independent de Salses a Guardamar romanien marginals (limitades als papers en algunes estructures acadèmiques, en  accions de propaganda de l’activisme residual i voluntarista, en revistes dels ghettos intel·lectuals de vegades antimarxistes, en actes de la resistència cultural...). En aquells temps la percepció de l’accés al poder polític havia canviat amb la caiguda de l’URSS, i el mapa polític Català també s’estava reestructurant. Després de les clarificacions  sofertes dins l’independentisme arran dels conflictes sectaris de 1987, s’anava consolidant un centre-esquerra nominalment independentista però abocat a l’autonomisme (especialment a partir de 1991).
En aquest període, també les restes de l’independentisme original  començaren a reestructurar-se, en el seu nou nínxol sistèmic en l’extrem esquerre, a partir de fer autocrítica del que havia estat el seu error principal: la escassa o nul·la incidència  en les lluites socials (sindicals, veïnals, ecologistes, feministes, internacionalistes, etc...). Sense incidència, el projecte independentista era impossible que arribés a capes de la població objectivament (sovint sense saber-ho) interessades. D’aquesta manera, es prengué consciència que la força sociopolítica de l’independentisme no podia residir exclusivament en els vots, perquè aquests es guanyen però també  es poden perdre si no hi ha una base social –el Poble Treballador dels Països Catalans- mobilitzada i compromesa amb el  projecte polític de l’alliberament nacional  indissociable de l’alliberament social.
Des de llavors hem impulsat i ens hem fet presents en totes les lluites socials  que tenen un contingut alliberador. Juntament amb el nostre compromís hi hem exercit  una funció d’alliberament de la nostra percepció territorial, desencotillada de la construcció regional catalano-espanyola i oberta a la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tot i això, tampoc no hem estat exemptes de contradiccions, també hem hagut d’adaptar-nos a fases i ritmes possibilistes, com quan, arran de la fusió de Maulets i les JIR, explica Joan Jubany que s’havia llevat a Catalunya i es va adormir als Països Catalans. Així doncs,  “principis fonamentals” de l’independentisme com “la nació sencera”, que havien restat adormits en ghettos culturals, solament van començar a créixer a partir de ser reclamats per grups socials en lluita (a través de l’esquerra independentista, que els reivindiquen específicament distingint-se de l’enemic de classe). No és una conclusió agradable, 50 anys després de “Nosaltres els Valencians”, però l’autocrítica mai ho és, tanmateix, és imprescindible el coneixement de la realitat per traduir-lo en estratègia.

4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional
Parlem d’estratègia: hem vist que tots els marcs territorials són de confrontació de classe, des del protoestat Europa, passant pels vells estats-nació actuals, per les Euroregions, les províncies, les comunitats autònomes... Tots ells són també contradictoris, la seva reivindicació  obeeix a les aliances de classe que s’hi poden exercir, tots ells requereixen una identificació popular (per aconseguir reconeixement electoral) a la qual s’hi pot apel·lar per raons mítiques, històriques, culturals, econòmiques, climatològiques, de moneda, de llengua, de pesos, de mesures...  o, en cas contrari, requeriran la seva homogeneïtzació posterior. Això ens porta a la qüestió OCCITANA.
Ens interessa formar part d’un marc supranacional estès de Guardamar fins Bordeus i Niça? De fet, ja hi formem part a través de la UE, i també, en part, a través de l’Euroregió Pirineus  Mediterrània. Però hem dit que els marcs territorials requereixen afinitat i que sols avancen per interès econòmic, per tant, per avançar, cal que siguin reivindicats per algun dels grups socials en confrontació. També hem dit que són projectes contradictoris, és a dir, que poder ser reivindicats per grups socials que no n’estant interessats objectivament, o a l’inrevés (com el marc regional Espanyol,  favorable a la dreta Espanyola, que fou impulsat  tant per l’esquerra Catalana com pel nacionalisme Català durant la transició Espanyola). Tornem a la pregunta: ens interessa formar part d’aquest marc tot i els tímids i contradictoris intents capitalistes de potenciar-lo? Al meu parer, des de fa més de trenta anys, els independentistes en hem fet un tip d’anar 750 Km amunt  i avall  fent Nació Catalana, de les Corberes al Segura, i per la mateixa raó ens costa poc fer-ne 350 per anar a Tolosa o a Montpeller. Ho fem majoritàriament per turisme però no podem oblidar l’activisme (l’any passat m’explicaven, a la capital llenguadociana, que “...quan entra un mal educat parlant directament en occità dins la botiga sempre resulta que no és Occità sinó Català i de Barcelona...”). Però, quin interès podria tenir l’esquerra d’ambdós territoris en formalitzar una cooperació?
Crec que hi ha condicions per a una col·laboració mútuament beneficiosa. En la fase regional del capitalisme, prèvia a la consolidació de la globalització, ens cal alternatives a Espanya i a la UE. En aquest apartat haurà opinions pragmàtiques en contra: “atesa l’escassa consciència occitanista seria millor cercar aliats a Euskadi o a Sardenya”. També veurem opinions ètniques  a favor: “els que parlem francès percebem una afinitat de civilització, inexistent més enllà d’Occitània, i podem sentir-nos plenament com a casa quan trobem algú que parla occità, atès que els nostres idiomes són diferents per elaboració però un de sol per distància (http://opinion.jornalet.com/lenga/blog/perque-occitan-e-catalan-an-de-trajectorias-distintas-1)”. També tenim recursos que poden ser potencialment  interessants pels nostres veïns del nord, com la capacitat de la metròpoli barcelonina de difusió cultural de la llengua catalana (considerada per força intel·lectuals Occitans com la segona branca, juntament amb l’occità, de la Família Lingüística Occitano-Romànica). Però, al meu entendre, no es tracta de fer política-ficció, sinó, fonamentalment, d’aprofitar les afinitats existents amb un avantatge de proximitat geogràfica, de continuïtat territorial i d’intercomprensió idiomàtica, per a donar-nos suport en lluites concretes, fins i tot a nivell local, ecologistes, sindicals, antirepressives, etc.