Article publicat a Llibertat.cat 15/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/aquells-que-fugiran-de-la-catalunya-independent...-els-haura-sortit-a-compte-25797
Deia el periodista espanyolista Arcadi Espada, referint-se a la senyora Sánchez Camacho, que la carn és feble. Ho deia en referència a la poca continència verbal, com de sentiments, de la líder colonial del PP, en relació als desitjos explicitats per aquesta d’abandonar Catalunya si continua augmentant el sentiment independentista. És cert que la carn és feble però els polítics han de regir-se per les idees, i estan molt mal vistos quan se’ls nota l’interès carnal o crematístic en les seves actuacions.
Cal valorar positivament que l’Arcadi Espada s’arrengleri en el sector d’aquells que, fidels al seu pensament, es veuen a sí mateixos com “pre-derrotats”. En canvi, la diputada i senadora popular no es pot permetre la mateixa actitud, perquè els líders polítics principals es dediquen a fer grans apostes que poden catapultar-les a l’estrellat o a la indigència. Això fa d’ells una mena d’actors, sent capaços d’interpretar opcions que ni tan sols el propi electorat veu lògiques, perquè l’objectiu no sempre és captar vots sinó, massa sovint, donar gust a aquells poderosos que en un futur poden arreglar-te la vida col·locant-te en algun consell d’administració.
La senyora Sánchez Camacho no és l’única personalitat pública que diu haver estat expulsada de Catalunya. Des de l’esquerra independentista acostumem a valorar aquests autoexilis molt positivament, per molts motius, entre els quals els pedagògics: les seves opcions polítiques queden desqualificades als ulls dels catalans quan els escolten parlar de Catalunya, perquè diuen unes animalades que els televidents no reconeixen com pròpies del nostre país.
D’aquesta manera, altres personatges, com el comediant Boadella, el ràdiopiroman Jiménez, així com literats i cantants de rock mediocres, han intentat guanyar-se les garrofes a Madrid, assumint un paper victimista, fent d’exiliats catalans que fugen de “la manca de llibertat i de pluralisme”. Tanmateix, un cop arribats a les Espanyes, han continuat en caiguda lliure (perquè la mediocritat és terra erma, la posis on la posis), i això malgrat haver-se dedicat a mentir sobre Catalunya des de programes de ràdio i de televisió que, alhora, han indignat els ciutadans catalans i han fet augmentar l’independentisme.
El dubte que tinc segurament coincideix amb el que deuen tenir el mateixos que juguen a vendre’s a l’enemic: els sortirà a compte? Adverteixo que no és un tema que em preocupi massa perquè quan algú és jugador ja sap que la responsabilitat no és de ningú més. Com deia l’Arcadi Espada, la carn és feble, i jo afegeixo que qui aposta hi posa dosis de fantasia que de vegades poden ser sobredosis: estic convençut que aquells que es venen als poders oligàrquics enemics de la seva terra esperen més que trenta monedes, esperen poder viure glorificats en la seva condició de refugiats rebuts com herois.
Vull aprofitar aquesta tribuna per avisar-los d’un excés d’expectatives. Potser no tenen en compte que al lloc d’acollida aquests asilats poden arribar a ser incòmodes quan, passats pocs anys, acaba imposant-se la política real, aquella que requereix oblidar aviat els anteriors mals rotlles amb els nous veïns, per tal de poder aprofitar-se de les oportunitats de negoci mutus. La història ens ensenya que ja fa més de dos mil·lenis, malgrat les promeses de Marcus Popillius, a l’hora de la veritat Roma no pagava traïdors.
Els mediocres (literats, comediants, cantants...), que justificaven les seves baixes vendes a Catalunya en base a conxorxes catalanistes, ja llangueixen a Espanya amb la mateixa mediocritat creativa i exhaurint les excuses. En canvi, els polítics que ara ja pensen en fugir, com la senyora Camacho, potser encara són a temps de pensar-se si fer polítiques anticatalanistes els acabarà sortint a compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada