La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

Vull ser lliure, ara mateix

Vull ser lliure, ara mateix
Article publicat a llibertat.cat dissabte 20 de maig de 2017

https://www.llibertat.cat/2017/05/vull-ser-lliure-ara-mateix-38725

 

“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres,  y lo que reivindicáis  es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser  rica y plena la Cataluña  triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores  se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:

“…Vull ser lliure, vull ser lliure,

vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.

I abans de ser un esclau

enterreu-me sota el fang

i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,

prou segregació, ara mateix, ara mateix…”

després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.

Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com  per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras  sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria  tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint  com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu  a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.

“Si és així, com dius, per què  aquesta revolució  tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari  (no sols aquests 200 jubilats sinó també  persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant  sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”,  és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels  moments històrics com el nostre. 

Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu  compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o  sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem  de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el   “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons  revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc)  ens acabaran inspirant en  la nostra lluita...

 

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

Recuperar les rutes antifeixistes

Recuperar les rutes antifeixistes
Publicat a Llibertat.cat 13/08/2015
http://www.llibertat.cat/2015/08/recuperar-les-rutes-antifeixistes-31947

Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit  prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint  aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.

Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística.  En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar  l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.

Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus  fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).

Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).

En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.

Som valents o som covards els Catalans?

Som valents o som covards els Catalans?
Article publicat a Llibertat.cat 18/05/2014
http://www.llibertat.cat/2014/05/som-valents-o-som-covards-els-catalans-26234

Som valents, som covards? A diferència d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar? Aprofito per obrir el tema ara que fa exactament 50 anys (amb motiu dels quaranta anys –enguany noranta- de l’escoltisme català), el patriota Josep Maria Batista i Roca adreçava aquests mots al nostre jovent, encoratjant-lo a superar tals defectes i a enfortint-se en la seva lleialtat a Déu, a Catalunya i als valors cívics.

Vint anys més tard, a mitjans dels vuitanta, el binomi “divinitat-coratge” m’era conceptualment  alienígena, vist des del meu entorn laic. També, quan  em trobava amb els amics bascs, sempre hi havia algú que em sorprenia introduint en la conversa referències a  la intercessió de Déu (en conflictes sindicals, en la resistència nacional, en la utopia revolucionària...).

Per la meva banda, limitat com estava per les meves conviccions  atees, de vegades havia acoseguit bastir ponts amb els camarades creients,  fent un ús irònic dels meus referents literaris; citant Robert E. Howard, els deia que  al Déu dels Catalans  no li agraden els planys, que Ell considera que ja havia fet prou dotant-nos de coratage intel·ligent i d’obstinació i tenacitat, com l’agram que sempre rebrota.

Em demanaven: a quina sang es deu tal característica? A cap –els deia-, Catalunya és com Amèrica, som fills de tot arreu, però ens fusionem en una rotllana ritual a través de la qual generem una força increïble i una poderosa voluntat  per afrontar tots els desafiaments que ens planteja la vida, de manera que si caiem set vegades ens aixequem vuit cops.

El problema de parlar sobre la manera de ser dels pobles és que al llarg dels segles tal concepte ha estat considerat una obvietat, però jo no me l’he cregut mai. Em sorprenia que, més enllà de la broma, els amics bascs s’ho prenguessin seriosament: “doncs, des de fora de Catalunya, sempre us hem vist tous i acovardits” (una percepció no gaire allunyada de la que tenien Batista i Roca i l’escoltisme català de la clandestinitat). També he conegut madrilenys de dretes, enfrontats militarment a Euskadi, però alhora referit-s’hi amb admiració: “una tortilla a la vasca es como una a al catalana pero con més huevos”.

Mai m’he cregut les diferències de manera de ser entre pobles. D’entrada, no existeixen o són molt rares les transmissions  genètiques conductuals (com pretenia el feixisme), i crec que en l’aspecte cultural hi ha massa variables: grups socials, entorns, interessos...  A més, m’he criat en un  entorn català rural, però he participat d’una part del meu origen castellà i m’he relacionat força en francès. La percepció dels tres móns vistos des de dins no semblen tan distints com des de fora.

Sempre he tendit a pensar que els tòpics són deguts a distorsions de  comprensió degudes a la barrera idiomàtica, entre altres. Tanmateix, ja són varis els antropòlegs que  m’han qüestionat, de manera que  ho hauré d’acceptar. Podria ser veritat  que  començar les coses pel cap o pels peus (“de cap a peus” / “ de piés a cabeza”) influeix en la ideologia col·lectiva. No fa gaire, una dona Cubana  que havia viscut a Andalusia em criticava la fredor dels Catalans, assenyalant-me  un altre grup de pares de l’escola. Li vaig fer  notar que  en aquell grup  de deu persones, sols hi havia una catalana (en concret valenciana) i la resta, llevat d’un argentí, eren tots andalusos i fills d’andalusos. La dona em respongué: “entonces la frialdad catalana se pega enseguida... yo misma ya me estoy volviendo fría”.

Arribats a aquest punt d’haver d’acceptar que existeixen conductes nacionals determinades per trets culturals, cal tornar a qüestionar la qualitat de valentia i covardia, que és l’objectiu d’aques escrit. En Josep M. Batista i Roca parlava fa 50 anys d’acabar amb el complex d’inferioritat dels Catalans mitjançant  l’escoltisme. Casualment, fou anomenat “Cas Batista i Roca” un dels episodis inicials de l’independentisme modern, amb la successió de l’organització antirepressiva Socors Català pels C.S.P.C. i de l’EPOCA per Terra Lliure. Potser estàvem començant a superar la condició de derrotats?

Altres canvis també eren perceptibles: la revolta ja no estava determinada per la voluntat de Déu. Fins dos segles enrere érem una de les societats més religioses. Al 1830 ja cremàvem convents quan a la plaça de Bous els torero s’avorria  amb uns braus  massa mansos. I ara hem entrat al segle XXI convertits en laics i antitaurins, per a sorpresa de bascs, d’espanyols i d’estrangers en general. Transformacions culturals que hem simultanejat amb negocis emprenedors, inicitives cíviques i socials, mobilitzacions  antiimperialistes de ressò mundial, i amb l’actual procés  independentista. Això és covardia o és el fruit de l’orgull, del patriotisme i dels valors cívics que preconitzava Batista i Roca?

Tinc amics que neguen els canvis culturals. N’hi ha un que és molt espanyolista i diu que per molta barreja de sang que tinguem seguim sent  Fenicis, de manera que  quan entrin els tancs per la Diagonal  anirem tots a rebre’ls  cantant el Cara al Sol. D’altres amics bascs, francesos, italians i alemanys també coincideixen  en l’adhesió als tòpics. No em posaré  pas tossut. Com sempre, admeto que sóc  profà i em limito a reflexionar deixant les conclusions pels experts. Suposem que tinguin raó, que  pugui existir una manera de ser  més tranquil·la o més arrauxada, pròpia dels Catalans, i que tingui explicacions científiques en els orígens del nostre poble. Suposem després que aquests trets es transmeten inevitablement i immutables –o poc mutables-  en forma de llegat de generació en generació. Si fos així, trobaríem referències  bibliogràfiques a manta.

Què s’ha dit  històricament dels Catalans? És complicat, atès que l’enemic ha estat un censor molt hàbil. He començat cercant referències que qualifiquin de covarda l’essència catalana, però no trobo gran cosa, la majoria són entrades modernes (les mes velles de principis del segle XX)  i autocrítiques pròpies. També hi ha afalacs propis que cal esmentar, però no  n’hauríem de fer gaire cas. Per exemple, el cronista Ramon Muntaner deia que, a diferència d’altres gents que van per força i amb temor a la batalla, els Catalans hi anem amb alegria i goig. Frances d’Eiximenis (1383) ens qualificava de coratjosos i disposats a les armes. Martí l’Humà (1406)  deia que som valents en tots els fets d’armes. Els proletaris revoltats a Barcelona el 1842 cantaven el valor dels Catalans. La Generalitat, l’any 1938, lloava el coratge dels soldats catalans.

Però també des de l’estranger s’ha parlat de nosaltres. L’ambaixador de Florència a la cort de Felipe II (1511) explicava que els Catalans són ferotges i bel·licosos. Miguel de Cervantes diu per boca de Don Quixot que Barcelona és la pàtria dels Valents. Per Francisco de Quevedo (1645) som enemics amb qui sempre hi haurà guerra.  F.M. de Melo (1645)  diu que  els Catalans són  durs i inclinats a la venjança. En el seu informe al govern Francès, A. Barrilon (17010) ens descriu bel·licosos, sempre armats i disposats a la batalla. José Patiño (1715) diu que som colèrics  i afeccionats a les armes i a la llibertat. Per Voltaire  (1751) sempre hem estat guerrers i ferotges. El general Dugommier (1749) ens descriu braus , llibertaris i enemics d’Espanya.

Finalment, en situacions de clarificació “espanyols/catalans” és habitual que qui parla prengui partit i entri en contradiccions.  Per exemple, el General Prim  ens descrivia a Madrid (1851) com tigres que esquarterem qui ens maltracta.  Actualment, podem trobar a la xarxa gent franquista nascuda a Catalunya que havia començat intentant introduir propaganda espanyolista amb idees-força de valentia,  referides sovint a batallons carlistes; en la mesura que avancem vers el sobiranisme, i la societat catalana es polaritza, aquests franquistes van perdent la batalla de la identitat, es veuen obligats a anar abandonant les lloances a la valentia referides a cap català, per espanyolista que hagi estat, i s’apunten directament a la condició ètnica d’espanyols, criticant la covardia catalana (alhora que obvien parlar del seu origen català).

En fi, aquesta ha estat l’exposició de les meves reflexions sobre la naturalesa, valenta o no, dels Catalans, i si és o no intrínseca. Ara us toca a vosaltres extreure’n les conclusions.