L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill  Lumpenterrorista

En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes. 

Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals). 

Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses? 

El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats... 

En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ. 

Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.

I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

Desactivar l'enemic fent-lo inviable

Desactivar l'enemic fent-lo inviable
Article publicat a Llibertat.cat 09/03/2015
http://www.llibertat.cat/2015/03/desactivar-l-enemic-fent-lo-inviable-30025

“El tema del terrorisme islamista només serveix per emmarcar alguna salvatjada regional (guerres d’Irak i d’Afganistan incloses) i per guanyar vots a Europa, però no té cap interès estratègic perquè no pot tenir cap repercussió global més enllà del nivell conjuntural. En canvi, allò que ens durà a la guerra serà Rússia, i si no t’ho creus, pregunta-ho als polítics europeus!” Aquesta ha estat una de les sentències, a mode de conclusions, d’un debat virtual transatlàntic sobre anàlisis estratègiques on he participat com a únic europeu i, per tant, únic destinatari del missatge. A l’hora d’aportar el meu punt de vista, he tingut clar que els pronòstics històrics quasi mai l’encerten, però que no sols fallen per a preveure conflagracions  sinó també per poder assegurar que es mantindrà la pau. La gràcia de les anàlisis estratègiques és que sempre semblen poc possibles; la realitat és així, i la Gran Guerra fou tan imprevisible com el posterior creixement d’una Alemanya esclafada, la consolidació del comunisme a Rússia, la conquesta d’Europa per part dels Alemanys, el triomf Rus sobre Alemanya fins controlar mitja Europa, la caiguda de l’URSS, la pacífica conquesta alemanya d’Europa… cada episodi ha trasbalsat Europa molt pocs anys després de l’anterior.

En aportar el “procés català” als debats estratègics vaig reconèixer el caràcter insospitat de l’ascens independentista dels darrers anys. És cer que això ens ha aportat un avenç significatiu de la consciència nacional,  però sense garanties de no recular novament. En tot cas, no sembla que la tendència apunti vers un atac violent contra els Catalans, però cal acceptar que tampoc no existeixen garanties i que tot és possible. I aquest tema va obrir la reflexió sobre la “desactivació”  que vull transmetre en aquest article. El títol del debat era, en concret: les estratègies de “desactivació” de l’enemic en moments de pau. Segons la tesi dels amics americans, quan els Estats no poden fer la guerra (no saben si estan a pocs dies, mesos o anys del conflicte potencial, o potser aquest no succeirà mai) llavors, allò que fan és desactivar l’adversari amb formes diverses -dissimulades-  de sabotatge.

Mai no sabrem, fins que no ens hi trobem,  quan haurà guerra amb Rússia o si n’hi haurà, però mentrestant, tots els bàndols actuals es dediquen a neutralitzar-se, en tant que enemics potencials, amb èxit divers. En el cas de Rússia,  inhabilitant el funcionament  ple i autònom dels seus veïns fins convertint-los  en “estats tap” (buffer states): al Kazakstan el 30% de població russa del nord converteixen aquest país en una barrera front el mon turc per on es podria extendre l’OTAN; en el cas d’Ucraïna l’episodi de restitució de Crimea no té res a veure amb la tàctica actual que, malgrat la propaganda, no pretén cap independència; i el mateix podem dir de Geòrgia i de Moldàvia. Aquest mecanisme no és sols rus, el podem trobar a tot el mon, tant entre països sotmesos i les metròpoli, com entre Estats sobirans, i fins entre suposats aliats.

A nosaltres no ens toca posar gaire èmfasi ni en l’Islamisme radical  (poc rellevant estratègicament) ni en el conflicte d’Ucraïna (que no és la nostra prioritat) sinó en la relació Catalunya-Espanya. A Madrid no ha passat desapercebuda la coincidència de l’increment catalanista amb la crisi econòmica. Bé que recorden com érem de marginals els independentistes quan Espanya tenia prestigi econòmic i cultural, i estan convençuts que el “problema català” desapareixerà quan tornem a “lligar els gossos amb llangonisses”. Mentres esperen, la dinàmica de la Metròpoli és la mateixa que arreu del mon: tenir-nos dividits en comunitats territorials i lingüístiques, i posar-nos entrebancs administratius de tot tipus, en resum:  desactivar-nos i mantenir-nos en la inviabilitat. Tanmateix, aquesta dinàmica és universal i bidireccional, i segurament  les nacions sotmeses tard o d’hora deixen de “limitar-se a desitjar” que l’estat opressor no surti de la crisi. Deu haver un moment en que el pobles en lluita, en tant que protoestats,  passen del desig a l’exercici de polítiques actives, normals arreu, d’impuls de tàctiques orientades a entorpir i dividir les estructures polítiques, culturals, territorials, lingüístiques, morals, econòmiques… de la nació opressora.