Article publicat el 16/11/2015 a Llibertat.cat
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069
“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?”
–m’heu demanat els familiars i companys. Us he hagut de respondre que
el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per
les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que
anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc
francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó bretons, corsos i occitans, i
quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.
És clar, apart dels amics, també conec
camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys,
Bretons... s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els
debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els
camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci
als morts de Beirut, com no podia ser de cap altra manera. Per la
banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola
bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells
militants Catalans ni de cap altre indret de l’hexàgon imperial, que
hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per
llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a
l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició
internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia
del poble treballador d’arreu).
Tanmateix, no tot és aigua clara: un
misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,
es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva
en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i
tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió
centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”
Una ullada per la xarxa catalanista ens
mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa
els independentistes de sempre, per una banda, i els nous
independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot
denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes
víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de
l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els
interpel·lats no sols es neguen a substituir la bandera francesa per
l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen
de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen
amb arguments contradictoris (per exemple, dient que “els morts no
tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi
republicà).
No és habitual de la militància catalana
una traïció massiva com la que es percep, però aquesta és la
impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests
catalanistes que han causat l’escàndol de tants amics que al nord dels
Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la
resistència front l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat
d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien
caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que
porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de
convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat
en plataformes com Ciutadans pel Canvi.
Però un altre tret els caracteritza: la
majoria dels que he vist forma també part de la “claca hooligan” que
les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat
dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern
amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem
durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure algunes consideracions
d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs
(arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per
una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia
suposar, amb greus carències de coherència política i, per tant, sense
una consciència clara que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per
l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta vulnerable a
l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge
inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra
independentista de negociar amb seriositat. La meva conclusió és que tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada