divendres, d’octubre 30, 2015

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!
Article publicat el 30/10/2015 al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/2015/10/defensem-la-nostra-terra/

FANTASSIN MANEL.  Los Catalans avèm l’avantatgi que quand invocam la “tèrra” nos podèm referir al nòstre entorn institucional (la pàtria) e al natural (l’ecologia). La nòstra tradicion tend al federalisme, que permet daissar dobèrta la pòrta  a las ulteriors institucionalisacions d’aqueles domenis qu’en màger o mendre mesura nos son consubstancials: del vilatge als vilatges vesins, als parçans, a las veguerias, a la region, al país e als territòris fraires… dins tèrras sòrs avèm pas mai dreches que degun, mas nos sentèm en cò nostre;  ont sèm eroses es la nòstra tèrra, e los Catalans la defendèm amb las mans e amb çò que caldrà.
Aquesta és l’explicació que vaig haver de donar en francès a uns bretons que vaig conèixer a Montpeller el passat dissabte 24 d’octubre. Em van trobar en el transcurs de la gran manifestació en defensa de la llengua occitana, sorpresos per veure’m amb l’estelada i en mig d’una animada conversa en occità que estava mantenint amb dos vells lluitadors de Niça. Com pot ser que estigueu parlant en occità en comptes d’en francès si vosaltres sou Catalans i els altres sou de Niça? Molt més es van sorprendre en saber que la majoria dels prop  de dos-cents que lluíem estelades pels carrers de la capital de l’Erau no veníem pas de Perpinyà sinó de Barcelona.
 “Així, doncs, barcelonins i valencians sou Occitans? “  -em demanaven els astorats Bretons.  La meva resposta: “el gentilici conjunt de valencians i barcelonins pot ser complicat, com també ho és el de gascons i provençals, però allò que tinc clar és que sóc del meu vilatge, que sóc de Barcelona, que sóc Català, que no sóc pas Espanyol, que, malgrat ser d’origen familiar aragonès, a Saragossa em sento foraster, mentre que a Montpelhièr em sento com a casa meva,  i que, de la mateixa manera, no percebo pas com forasters els occitans  que em trobo per Barcelona”.
En aquest sentit, la tradició patriòtica catalana de lluita en defensa de “la terra” l’aplico globalment allí on sento que pertanyo de forma natural (gairebé ecològica). Forçat a categoritzar, tendiria a posar en el primer lloc d’aquesta pulsió el meu barri, en segon terme el meu vilatge d’origen,  en tercer terme Barcelona, en quart qualsevol indret de Catalunya, en cinquè qualsevol indret de València, Alacant, Mallorca, la Franja… en sisè terme qualsevol indret entre Bordèu i Niça, en setè terme l’àmbit cultural cataloccitan-gal·lo-rhaetocisalpin, en vuitè terme l’entorn mediterrani, en novè el conjunt europeu i en desè terme tot el mon mundial. Probablement, com més lluny del vilatge, menys sentiments d’implicació percebré.
Al final, vaig dir als sorpresos bretons: “sóc Català però també em sento cataloccitan; hauríem estat fent solidaritat internacionalista si haguéssim anat a Brest o a Aiacciu, però crec que a Montpelhièr molts barcelonins hem vingut en defensa  -de forma conscient o alienada-  de la nostra terra, i això també vol dir de la llenguanostra“. Potser no estàvem clamant per la cohesionadíssima varietat que parlem de les Corberes al Segura, sinó per aquell conjunt lingüístic (que s’estén de Bordèu a les Valadas i de Clarmont a Guardarmar), que m’estava donant l’oportunitat de gaudir d’una conversa emocionant amb dos vells patriotes de Niça, els quals m’explicaven, amb orgull i en lenga nostra, com l’any 1936 els seus pares van venir a Barcelona a lluitar contra la invasió espanyola de Franco.
Fantassin

diumenge, d’octubre 18, 2015

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

Havent començant les converses entre JuntsxSí i la CUP, s'ha fet perceptible una disminució d'aquell hooliganisme, no tan independentista com “masista”, que ara s’ha quedat desorientat. Hi ha un canvi de prioritats que aquesta gent no controla: la discussió dels detalls del full de ruta secessionista per davant de la decisió sobre el nom del messies. Sempre, des de l'esquerra independentista, s’ha demostrat abastament la voluntat inequívoca d'acord. Ja fou així pel 9N, quan Mas, que havia trencat la unitat, va generar la desconfiança entre els aliats, provocant un greu endarreriment de l'agenda catalana, i ara, novament, la CUP torna a ser garantia que el procés sortirà bé, posant l'èmfasi en la signatura d'aquells acords que esvaeixin el perill de tornar enrere.

Les intervencions públiques dels càrrecs electes de l'esquerra independentista han reconegut no haver obtingut prou vots per condicionar JuntsxSí, que és la força guanyadora. Una altra cosa és la constatació que “ruptura i desobediència” són inevitables per la continuació del Procés, i que fora d'això només hi ha “més Espanya”. És clar que la l’Esquerra Independentista no imposarà a la majoria l'estratègia de la minoria, però també és obvi que no vol donar passos vers “més Espanya”. També s’ha demostrat que quan les altres forces han descavalcat del Procés, la CUP hi ha continuat, perquè tota desestabilització d'Espanya és un avenç per la consciència nacional. Estirar de la corda i no recular mai és allò que ens defineix.

Tanmateix, el perill d’acabar conformant-nos amb engrunes autonòmiques hi és, i potser ve més de la por a cometre “il·legalitats” que de la manca d’honradesa. He pogut copsar un bon nombre d'opinions crítiques (la majoria no tant d'esquerres com de persones anteriorment partidàries de SI), contraries a l’estratègia de la CUP d’avantposar el Pla secessionista a la figura del President. Temen que si les condicions són massa rupturistes per la gent més poruga i moderada, pot facilitar una bona excusa als guanyadors de les eleccions per fugir d'estudi, fent veure que el problema és la figura d’Artur Mas. En canvi, un acord assumible (més reformista, sense tant perill de presó o d’inhabilitacions) obligaria JuntsxSí a donar explicacions de per què, en comptes de prioritzar la independència de Catalunya, condicionen el Procés Català a la figura de l'Artur Mas (donant d’aquesta manera la raó als arguments de la premsa espanyola).

Al meu entendre, l’independentisme català conté unes característiques molt reactives. Als anys vuitanta vam créixer per l’efecte de la repressió i la tortura que queia damunt nostre. Durant els darrers deu anys no ha estat pas la intelectualització del dret dels Pobles a l’autodeterminació, sinó l’agressió espanyola contra els marges de poder autonòmics, allò que ha obert les consciències del 50% de la població del Principat. No crec que hi hagi camins reformistes a la independència però sí que puc entendre la por a la repressió. Tanmateix, segurament no hi ha altra via que pagar aquest preu, en forma d’inhabilitacions o fins i tot de presó, perquè el seu efecte reactiu permetrà generar l’impuls final de la gran majoria dels Catalans en vers l’Estat propi. És aquí, en aquest punt liminal on cal valentia, que confluirem amb la voluntat inequívoca de la CUP per signar un acord que de segur serà exitós i que ens permetrà empènyer de forma clara fins l’alliberament de la nostra terra.

Fantassin



divendres, d’octubre 16, 2015

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 16/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/noticia-octubre-2040-record-de-lluis-companys/

FANTASSIN MANEL, corresponsal a Madrid. BBC NEWS. 16/10/2040. Europe
ESPANYA DEMANA PERDÓ PEL MAGNICIDI DEL PRESIDENT CATALÀ
Aquest 15 d’octubre de 2040 els despatxos de la capital d’Espanya bullien d’indignació continguda i resignada, mentre a Barcelona es desenvolupaven els actes solemnes presidits per Sa Majestat el Rei Felipe VI.
La concessió de l’ajut econòmic català que permetrà salvar per enèsima vegada els bancs espanyols s’ha retardat quasi un any amb l’objectiu de fer-lo coincidir amb el centenari de l’assassinat del President Companys. Aquest préstec s’ha condicionat a l’explicitació d’una petició de perdó per part del Regne d’Espanya, en tant que successor d’aquell Estat l’Espanyol responsable de les tortures i afusellament del President del Catalunya.
L’acord de desembre de 2039 del Parlament Català exigia un reconeixement clar del magnicidi, així com el pagament d’indemnitzacions als hereus del President màrtir, una declaració davant l’assemblea de l’ONU i la construcció d’un monòlit a Madrid com a mostra de penediment, no solament per les tortures i l’afusellament sinó també pels cent anys de negativa espanyola a tota condemna i reparació pel crim comès contra l’estat veí.
Tanmateix, algunes fonts ministerials de Madrid focalitzen la indignació espanyola més en Brussel·les o en Berlín que en Barcelona: “…no ens sorprenen gens les exigències de la República Popular i Federativa dels Països Catalans, que és un Estat il·legal, comunistoide i revanxista; allò que ens indigna és que la Unió Europea s’hagi negat a tornar a rescatar els nostres bancs…” ha declarat una font ministerial que prefereix restar en l’anonimat.
Fantassin, per BBC News Europe-2040.
 

divendres, d’octubre 09, 2015

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 09/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/el-rupturisme-estirant-de-lindependentonomisme/


FANTASSIN MANEL. Als anys vuitanta no sempre s’entenia la necessitat expressada per l’esquerra independentista d’intentar acumular forces, empenyent el catalanisme vers la ruptura, generant i dirigint moviments policlassistes. Ens advertien els intel·lectuals del purisme infantilista que les revoltes democratistes burgeses són de curta volada, però la realitat del moment ens donava la raó, perquè els moviments patriòtics policlassistes foren els sistema impulsat pel socialisme en la majoria de les lluites anticolonials.
Així, l’esquerra independentista s’ha dedicat a estirar de la corda de manera incansable, des de la duresa i els successos traumàtics dels anys vuitanta fins les grans mobilitzacions del segle XXI. Estirar de la corda implicava demostrar implicació, honradesa, coherència i disposició al sacrifici, sovint donant exemple a aquells que potser encara exercien la repressió de l’estat enemic contra nosaltres però que necessitàvem posar al nostre bàndol. No és tasca fàcil perquè els vells hàbits autonomistes espanyols està fortament arrelats en la major part del nostre poble.
No ens ha d’estranyar, doncs, que la contradicció que ha caracteritzat les dates immediatament posteriors al 27-S hagi estat, comprensiblement, el pressing de l’”independentonomisme” (invenció lèxica que serà efímera però que de moment em serveix per expressar la persistència de la mentalitat “catanyola” dintre de la major part de l’independentisme) sobre la CUP, amb l’objectiu alienat (o digueu-li “inconscient”, si ho preferiu) de reproduir tics autonomistes.
Aquesta pressió sobre la CUP, tot i manifestar-se bàsicament a les xarxes socials, ha mostrat clarament els trets propis de la resistència al canvi: amb arguments únicament heterocrítics, s’ha fet bandera del President d’una Generalitat espanyola, els que volien anar més enllà han estat acusat de connivència amb l’enemic, i s’ha especulat sobre idees comunistes confrontades a la catalanitat. En canvi, allò que hi havia per la banda de la CUP era simple desconfiança en les qualitats patriòtiques dels nous independentistes que pretenen dirigir el Procés Català. Desconfiança per aquella tendència burgesa històricament covarda i de curta volada.
La situació de desconfiança prèvia, tant per part d’ERC com de bona part de la l’ANC, parteix de quan el President Mas va trencar la unitat independentista avortant la Consulta del 9N (reduint-la a un procés participatiu) i posteriorment va avortar una llista plebiscitària absolutament unitària sense polítics pel 27-S. Això darrer va provocar que s’hagués d’anar a les eleccions autonòmiques en dues llistes, JuntsxSí i la CUP, difuminant el seu paper plebiscitari, facilitant que la campanya se centrés en el tema de la corrupció i en la gestió de l’anterior Generalitat.
El paper d’estirar de la corda “independentonomista” és progressiu dins de l’esquerra, de forma més o menys clara en funció de les poltrones polítiques. Ho feia CDC des de la seva posició inicialment de centre-esquerra. Ho ha fet ERC en el pacte de la candidatura JuntsxSí escurçant el període previ per declarar la independència, i ahir ho va fer la CUP en el seu acte públic ‘Per governar-nos, lluitem per la República’. Així, les condicions de la negociació per la independència són, bàsicament, garanties de que el procés independentista no recularà. La resta (especulacions sobre qui serà el President amb l’argument que més endavant ja triarem quin tipus de país volem) només són expressions de la natural i comprensible resistència a l’avenç en la nostra sobirania.
Fantassin

divendres, d’octubre 02, 2015

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/


FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.
És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.
Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.
Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.
Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.
La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.
La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.
Fantassin