diumenge, de març 19, 2017

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill  Lumpenterrorista

En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes. 
Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals). 
Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses? 
El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats... 
En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ. 
Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.

I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.

dimarts, de març 14, 2017

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076




La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.




Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.




Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

diumenge, de febrer 12, 2017

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona?
Article publicat diumenge 12 de febrer de 2017 al Diari Gran del Sobiranisme


FANTASSIN MANEL.  Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.

Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.

Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.

Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!

No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.

La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de  Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.

Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles  llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947.  Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.

Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República  i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior.  Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.

La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.

El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per  part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.

A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones  deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat  i a la llengua.

Poc després tingueren lloc els anomenats  Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.

La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.

Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.

Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.

En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.

Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió,  i 4-la fàbrica SEAT.


Fantassin

divendres, de febrer 10, 2017

Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?

Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?
Publicat a Llibertat.cat divendres 10 de febrer de 2017
http://www.llibertat.cat/2017/02/qui-no-vol-esmicolar-l-estat-capitalista-37771

No hem de tenir cap dubte que vivim un moment terriblement contradictori. Ho és tant, que bona part de l’impuls independentista està generat per aquell enemic que té la base més enllà dels Monegros. No cal ser gaire espavilat per adonar-se dels errors que comet la direcció policèntrica del Procés, i això és degut a la manca de clarificació i la gran diferència d’interessos (entre els quals segurament pesen força els personals, conjunturals i superflus). La prova ha estat com, en la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, no s’ha dubtat a prioritzar quelcom, tant mal vist per la ciutadania, com l’exoneració d’impostos als més rics, i a posar en perill una oportunitat fonamental de generar consciència com és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al setembre.

Quan imaginàvem aquest moment, prevèiem un front patriòtic capaç d’estructurar en xarxa el país en forma de contrapoder efectiu, que fes funcionar alhora unes elaboracions intel·lectuals de gran qualitat i consens, una direcció política centralitzada, i totes les actuacions militants coordinades i de gran efectivitat que calguessin. Tampoc prevèiem que l’oportunitat històrica de trencar un estat capitalista tingués un rebuig tan clar per part de l’esquerra d’origen espanyol. Una esquerra que ha prioritzat el sentimentalisme patriòtic colonial i, per tant, l’aliança objectiva amb els interessos de l’oligarquia espanyola, abans que l’aliança tradicional, tàctica i puntal del comunisme d’alliberament amb les burgesies nacionals.

L’Adam Majó especulava l’altre dia amb l’arquitectura sistèmica de l’independentisme. Venia a dir que part de les contradiccions que sofrim deriven d’una gran separació entre les coordenades ideològiques de la forma actual que té la Unitat Popular i la tebior Republicana, una mena de forat sociològic que encara no hem estat a temps d’ocupar, i on la gent que s’hi sent identificada queda inevitablement sota la influència de l’espanyolisme. A pocs mesos del xoc de trens, és tan improbable que la direcció política madrilenya de Podemos permeti que les seves franquícies catalanes vagin gaire més enllà de l’acceptació formal del dret a decidir, com que l’esquerra independentista sigui capaç de tapar aquest forat amb estructures pròpies.

Les contradiccions de l’aliança que vol trencar l’Estat capitalista espanyol tampoc no faciliten els pactes puntuals amb aquell espai d’esquerra espanyolista, perquè els antics Convergents, que tant volien eixamplar la base social de l’independentisme, són els mateixos que, obcecats per dificultar la progressivitat fiscal, han posat esculls a l’eixamplament. De tota manera, els militants que he conegut de l’esquerra espanyolista a Catalunya tampoc m’han amagat mai que sols esperen la finalització del Procés per poder bastir governs d’esquerres autonòmics que puguin ser útils als seus interessos a Madrid.  

Així doncs, al marge de tots els pactes que siguin necessaris amb l’espai de Podemos i derivats, en temes d’interès mutu (com l’enèsima sol·licitud de fer una referèndum al govern de Rajoy, qüestions democratistes o mostres de solidaritat amb els represaliats), la meva proposta és que no actuem a la desesperada durant aquests mesos perdent temps i forces intentant una entesa impossible per un referèndum unilateral que mai no acceptaran. L’objectiu principal de l’esquerra independentista ha de ser el de treballar des de ja en la construcció d’aquest espai ideològic pendent entre les CUP i ERC actuals, amb independència de si al setembre hi ha o no xoc de trens.

Fantassin

dissabte, de febrer 04, 2017

Les armes xenòfobes contra el Procés independentista


Les armes xenòfobes contra el Procés independentista



De debò de debò us dic que com més s'apropi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, més "agents dorments'"(suposats catalanistes) veurem intoxicant les xarxes catalanes amb propaganda "casualment antiàrab".

Auguro que per les xarxes socials catalanistes començaran a córrer consignes xenòfobes, però no pas centrades en l'islam o el terrorisme (o potser només circumstancialment) sinó en concret contra la "immigració àrab", i que aquestes consignes les emetran perfils suposadament catalanistes. 

Per què ho penso? Doncs perquè setmanes prèvies al 9N i a les darreres eleccions ja ho vaig detectar i ara penso que allò poden haver estat assajos. I allò que vaig veure no era anti-islamisme, ni xenofòbia contra tothom (i menys que ningú contra la immigració castellana a Catalunya) sinó contra els àrabs, estigmatitzant-los de "ser estructuralment delinqüents i de viure a costa dels nostres serveis socials". 

Això em fa pensar que la diferència entre els àrabs i altres minories immigrants és què gràcies a la poca distància del Magrib és fàcil que ens arribin treballadors poc qualificats (en canvi els que arriben d'altre indrets més allunyats acostumen a ser més qualificats professionalment, és dir, que arriben perquè s'ho poden permetre, perquè les seves qualitats els fan mereixedors del suport del clan per arribar aquí sabent que podran prosperar fàcilment). Per aìxò, per la poca qualificació professional, és més fàcil que siguin magrebins alguns dels que han de recórrer als serveis socials. 

Aquest fet permet els feixistes d'estigmatitzar tots els àrabs del mon mundial, però també permet l'Estat espanyol (i els seus agents dorments a casa nostra disfressats d'independentistes) iniciar campanyes entre la població per distreure'ns de la dialèctica Catalunya-Espanya ("...si tots els immigrants àrabs són gent aliena a nosaltres que viuen dels nostres serveis socials, en conseqüència els Espanyols són part de nosaltres...") , i seria una manera de desactivar aquella part dels catalans catalanistes que pogués ser permeable al racisme.

dissabte, de novembre 12, 2016

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

Article publicat a Llibertat.cat el 12/11/2016
https://www.llibertat.cat/2016/11/de-perpinya-a-montsegur-passant-pels-encants-36787


Torno de Perpinyà una mica amoïnat per l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris” (pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de sempre.
Sense tenir res en clar, l’endemà escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible) accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren positivament les performances antioccitanes que havien escenificat alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme, que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els meus dubtes.
Ara sóc als Encants Vells Nous de Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”, pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix, Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò que interessa a París i a Madrid.
Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”, de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”. Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions. Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre obert el perill de tornar a l’autonomisme.
En conclusió: penso que un perill típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla. Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i polítics de tots els actors.

Fantassin

diumenge, d’octubre 23, 2016

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista 

Article publicat a Llibertat.cat el  23/10/2016

https://www.llibertat.cat/2016/10/la-repressio-anticatalana-com-indicador-de-l-avenc-independentista-36582

 

Jo crec que gairebé tots els Catalans han intuït, des del començament de l’anomenat Procés Sobiranista, que no és possible cap resposta per part d’Espanya diferent de la repressió en qualsevol de les seves formes. Segurament, allò de “parlem-ne” ho trobaríem en democràcies més avançades, com potser la britànica o la suïssa (que tenen polítics més espabilats i avesats als negocis que a l’atracament a ma armada institucionalitzat), però no pas en els espanyols. De fet, el mateix inici d’aquest gran canvi ideològic, que ha transformat en independentistes prop de la meitat de l’electorat català, es troba situat dins l’equació acció-reacció-acció, a partir de la ribotada de l’Estatut.
És veritat, com acaba de dir el ministre Margallo, que “el partido de Catalunya no se juega en casa, sino fuera”, però això només serveix per modular els nivells de violència espanyola que els seus creditors internacionals li toleraran en la repressió dels Catalans. Malgrat que l’Artur Mas, augurant la inevitable negociació amb Espanya,  faci el paper conciliador fins uns nivells que semblen absurds, l’Estat espanyol ja té una llarga tradició repressiva en la gestió de les independències de les seves colònies, i no és probable que precisament ara es transmuti com el plom dels alquimistes.
Potser acabarem reactivant, actualitzant-los a la nova realitat,  els vells CSPC, motor d’aquell primer independentisme que canalitzava la solidaritat de molts veïns del carrer que ni tan sols eren independentistes, però se’n feien tot seguit. Recordo un regidor convergent de Martorell amb qui vaig discutir la possibilitat que l’Ajuntament aprovés una moció de suport, arran d’un judici imminent (no recordo l’any ni el cas però devia ser entorn de l’any 1983), perquè ell em deia que no hi veia cap possibilitat, atès que es tractava de terroristes confessos i no pas de detinguts innocents acusats injustament. Finalment,  l’ajuntament acabà aprobant resolució de suport, perquè la resposta a la reacció espanyola motivava més que qualsevol altra consideració.
Desenganyem-nos! Tots els actors polítics ho saben, però la premsa no ho ha traslladat encara aquest futurible a la població: la repressió creixerà de manera continuada durant els propers mesos i segurament tindrà el seu punt àlgid coincidint amb la data del referèndum. Arribat el moment, no serà tan important si el podem fer o no com els efectes de la reacció espanyola, i si l’impediment de la votació acaba sent obra de les forces policials, permetent la visualització de la violència, el nivell de consciència dels Catalans creixerà exponencialment, fent-se determinant per encarar la revolta final.

 Fantassin

 

divendres, de setembre 09, 2016

És pastoreig, no pas postureig

És pastoreig, no pas postureig
Publicat a Llibertat.cat el 09/09/2016
https://www.llibertat.cat/2016/09/es-pastoreig-no-pas-postureig-36163

Ara que s’ha posat de moda el mot postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte revolucionari.
Allò fotut que tenen els fenòmens socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició molt incòmoda tots aquells partits catalans que  compartien marcs territorials  de  referència amb l’enemic. El resultat fou que d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol plurinacional) enfrontats  a Catalunya.
Arran d’aquest canvi  sociopolític, caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava una clarificació que afectaria especialment els convergents  i l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial (aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real), i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot, Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà  més aviat socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de l’actual PDC,  ni tant democristià com la quasi difunta UDC).
La clarificació de l’esquerra espanyola a Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè després de la purga sobiranista interna,  el PSC creu atribuir-se com a marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan explícits.
Així doncs, el paper més ridícul no l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica. Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la contradicció d’haver de compartir postureigs  amb els uns i amb els altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.

 Fantassin

dimarts, d’agost 16, 2016

Impunitat, institucions i ensopiment

Impunitat, institucions i ensopiment
Publicat al Llibertat.cat el 16 d'agost de 2016
https://www.llibertat.cat/2016/08/impunitat-institucions-i-ensopiment-35983

 Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé” independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys;  el souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa, cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de 42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !
Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a Catalunya,  l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només fa quatre dies que el  centre-dreta català, votant de CiU, apostava per aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i per tant, és plausible pensar que encara  hi ha moltes “agendes B” disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya, cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana, s’han dedicat a “fitxar” per les  sucursals de les noves empreses espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els  garanteixen la nòmina sense necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc entendre tot.
Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou).  Sabem que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva performance), i que sense pressió res no es belluga.
Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció, que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.
Per exemple, després de conèixer els inconvenients causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies ferroviàries catalanes, de quina manera  creieu que es gestionaran les solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.
En cas contrari, després de la desmobilització causada per la falsa sensació de que “ja  hi ha algú que des del Parlament s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional, anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.

Fantassin

dilluns, de juny 13, 2016

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!


Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Article publicat a Llibertat. cat dilluns 13 de juny de 2016

http://www.llibertat.cat/2016/06/torna-a-ser-hora-de-tibar-de-la-corda-i-desobeir-via-fora-els-adormits-35359



De contradiccions n’hi ha moltes, i més que en veurem, però sortosament el Procés català està impulsat per forces que van més enllà de les voluntats. Forces econòmiques que els més babaus creuen conjunturals però que estan en la mateixa essència d’Espanya: el domini i l’espoli de les forces productives catalanes amb el suport de la burgesia catalana, la qual assumeix ser robada de forma moderada a canvi d’evitar incerteses polítiques.

El moment de la desobediència és un dels més destacats a l’hora de les contradiccions, perquè marca la clarificació principal, aquella que deixa la propaganda a un costat i visualitza els fets reals. La desobediència de les lleis espanyoles requereix de valentia i de sacrifici. En l’espiral “acció-reacció-acció”, l’empresonament del President de la Generalitat pot generar la clarificació definitiva de la població i, tot seguit, el pols definitiu amb l’Estat, deixant en evidència tots els que estan a un costat i a l’altre. Fins la desobediència, el teatre català només té públic, còmodes butaques, guions, disfresses, attrezzo i molta, molta comèdia.

Durant anys semblava que  les classes populars rebutjaven la independència de Catalunya, tot i ser les objectivament més interessades. La causa era un pacte més o menys implícit entre l’esquerra espanyolista catalana anomenada “catalanista” i la dreta espanyolista catalana anomenada “nacionalista”, un pacte que generava una cultura d’autosatisfacció catalanista dins de les limitacions que podia tolerar el Regne d’Espanya. 

L’anàlisi política segons el qual existia un “interès objectiu però alienat  en la independència” per part dels treballadors i front la traïció burgesa feu néixer l’independentisme modern dintre de l’extrema esquerra testimonial. Després d’aquells inicis de sang i sofriment es va acabar consolidant un electorat de centre-esquerra clarament independentista entorn d’una sigla, ERC, però la dinàmica electoral autonomista  l’abocava a la letargia i per tant, de facto, en el retorn a l’autonomisme.

Durant molts anys i  en diversos documents, sota la denominació de “sistèmica independentista” o “independentisme sistèmic”  he reiterat la meva creença en la necessitat dels extremismes a l’hora de tibar la corda. Arreu del mon capitalista la gestió del poder sol recaure en els massius partits de centre, però per no adormir-se els cal la crítica i  l’acció essencialista exemplar  dels seus extrems, els quals són necessàriament petits sinó marginals, perquè en democràcia burgesa la majoria de la població vota centrista.

Aquell soroll i aquella sang dels anys vuitanta, juntament l’efecte mediàtic de la migrada acció parlamentària republicana a partir dels noranta, havien trencat el tabú i reclamar-se obertament independentista passava a ser normal. La reacció espanyola liderada pel PP va afavorir el trencament del pacte implícit entre CDC i el sistema PSC-ICV facilitant que aquell sector de les classes populars votant de CDC optés per la independència i obligant els convergents a un posat molt contradictori: liderar-lo per aigualir-lo.

El truc consistia a condicionar la implicació convergent a la legalitat. La parròquia convergent requeria de seguretat jurídica, i això implicava posar al davant de tot l’obediència de les lleis espanyoles, de la mateixa manera que durant tants anys s’havia compaginat l’estètica “nacionalista” amb l’acatament a Espanya. Es tolerava un robatori “assumible” a canvi d’evitar incerteses polítiques com les derivades d’una secessió, però l’electorat convergent se sentia patriòticament satisfet.

Tanmateix, els anomenats “extremistes” continuaven tibant de la corda. De fet, eren tres forces ben diverses: PP,  l’ANC  i la CUP les que ens van dur a contracor l’univers convergent a l’INICI DE LA FASE DE DESOBEDIÈNCIA amb la Consulta del 9 de novembre de 2014. Malauradament, la traïció d’Artur Mas, trencant la unitat sobiranista al substituir la Consulta per un “procés participatiu” (en acatar  la suspensió que en feu el Tribunal Constitucional) va trencar la confiança entre l’independentisme i  els polítics convergents.  Malgrat que la CUP va abocar-se en l’organització del succedani de votació, i més tard també els altres hi  van participar, aquella ferida va tenir aturat el procés prop d’un any i ha mantingut fins avui la desconfiança sobre l’interès real dels polítics convergents d’arribar fins al final.

El posterior rebuig per part de CDC a una candidatura sense polítics, solament a efectes de plebiscit, va continuar enrarint la unitat independentista. Només els càlculs electorals permetien a ERC  treure rendiment al seu sotmetiment. El rebuig de la CUP a fer president Artur Mas, sense alternativa possible ateses les nefastes expectatives electorals convergents, continuava beneficiant el tacticisme republicà, gràcies també en part a la neutralització de l’ANC atès que molts dels seus membres més destacats formaven part de la  candidatura JxS.

Les eleccions plebiscitàries havien evidenciat l’actual sostre electoral del sobiranisme i la clarificació de la sucursal del PSOE a Catalunya. A les eleccions espanyoles de desembre 2015, la no presència de la CUP va fer retornar a l’espanyolisme el vot que aquesta havia conquerit a l’electorat tradicional d’ICV mentre que bona part del vot cupàire més tradicional feia el clàssic “vot útil dels extrems  vers el seu centre” optant per ERC. Les noves eleccions espanyoles  de juny 2016 semblen reforçar aquests mecanismes.

Una  CDC cada cop més afeblida  podria pactar fàcilment amb les noves forces espanyoles de l’entorn Podemos que parlen de federalisme i que ara ja es defineixen “socialdemòcrates”, com ja havia succeït abans a Catalunya entre CiU i el sistema PSC – ICV. A canvi els entramats d’influència convergent podrien recuperar aquella comoditat allunyada d’incerteses econòmiques secessionistes si es tornés a garantir la reducció de l’espoli i la tolerància lingüística a nivells  d’abans. De fet, la primera desobediència frustrada, el 9N en fou el primer avís de quins són els límits.

La negativa convergent a desobeir la legalitat espanyola implica perdre anys i panys i acabar combregant amb qualsevol  enganyifa federalista.  No podem perdre una nova i potser definitiva oportunitat i per això sembla que torna a ser l’hora dels extrems que han de tibar de la corda, obligant ERC a moure fitxa. Potser de retruc les bases convergents, abduïdes per la propaganda anticupàire, s’adonaran que els seus caps han primat més el tacticisme electoral que el patriotisme en la negociació dels Pressupostos.

Tibar de la corda des del carrer i des del radicalisme és la proposta cupàire d’un Referèndum Unilateral d’Indepèndència per avalar Puigdemont  i ho és la proposta de l’ANC que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència al marge de la legalitat espanyola. Els dos grans partits de centre són els que hauran d’afrontar amb sacrificis personals  les conseqüències de la desobediència i també els que hauran de gestionar el poder, però no podem refiar-nos d’ells quan toca ser valents, atès que la seva lògica els limita als càlculs electorals i les dobles agendes. Ja s’ha vist que cal que siguin arrossegats pel Procés, no pas liderar-lo. I el pas final i més valent ha de ser la DUI, que tampoc no ens cal esperar veure-la dins les agendes parlamentària, sinó que també ens caldrà impulsar-la des del carrer.

dissabte, de maig 28, 2016

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/


FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.
La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).
El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?
Fantassin


divendres, de maig 20, 2016

Estelades i Drets Socials

Estelades i Drets Socials
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 20 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/estelades-i-drets-socials/

FANTASSIN  MANEL.   Diu que no té res a veure la final de la Copa del Reyamb la Manifestació pels Drets Socials del proper 29 de maig? És veritat que probablement  no en la gestació, encara que  al final tindrà força relació la presència de Catalans mobilitzats degut a la suma d’ambdós factors. El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, segurament ho negarà,  però quan m’assabento que una bona colla de coneguts que no tenien previst ser a la manifestació ara sí que hi aniran arran  de l’afer de la prohibició de les estelades, ja podem trobar elements de causa-efecte. Què passa? Que potser una de les motivacions desqualifica l’altra? No ho crec pas, perquè el detonant és comú:  l’atac contra la nostra dignitat.
Fins fa quatre dies el Procés Sobiranista sofria una suposada desacceleració (que el gruix de la població sospitava que era acomodament i paralització). A nivell de repartiment de butaques, tornava a primar la hipoteca dels polítics per damunt de l’espoli del país. La discreció no aconseguia dissimular que l’independentisme d’esquerres tornava a enfrontar-se amb aquells altres que abans feien proclames de nacionalisme sentimental  per a que res no canviés (millor robats i oprimits moderadament abans que la incertesa d’una secessió traumàtica),que són els mateixos que ara fan proclames d’independentisme sentimental per a que res no canviï.
Un poble tan reactiu com el nostre no pot desvetllar-se sense rebre una garrotada de tant en tant.  Per sort, només calia esperar. Som l’enveja d’altres nacions que es mantenen en la letargia prèvia a l’extinció degut a que els Estats que les oprimeixen mai les fereixen en la dignitat sinó que es limiten a no prohibir-les res, però sense ajudar-les, i això fa que tinguin els dies comptats. En canvi, nosaltres estem dominats per uns  que s’autoidentifiquen fonamentalment en la seva condició de conqueridors de Catalunya per damunt d’altres matisos com franquisme, liberalisme o socialdemocràcia. La nostra sola pervivència els indigna tant, però tant, que ens claven la guitza just quan estàvem a punt d’adormir-nos.
Transcripció literal: “…Estic desanimat;  és clar que m’afecta que el TC hagi suspès les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, és clar que m’indigna la retallada de serveis públics i el terrible augment de la pobresa a Catalunya, però no aniré a la manifestació del dia 29…”  Només dos dies més tard: “…I tant si aniré a la manifestació del drets socials, els espanyols s’estan passant un ou amb nosaltres, i això de la prohibició de les estelades ha estat la gota que ha fet vessar el got; el dia 29 tothom davant la Subdelegació del Gobierno espanyol a protestar contra el TC per haver suspès els drets dels Catalans…”.
No cal que ens enganyem: el futbol és un bon conductor emocional. Treball digne, drets socials, democràcia real, desigualtats socials i de gènere, etc., són revolucions lentes que de vegades s’acceleren arran d’una crisi bèl·lica, i la clatellada de les banderes és allò que actualment més s’hi sembla. Hi ha alguns Catalans que voldrien el reconeixement legal de l’estelada als estadis de futbol; són  els mateixos que somnien amb la integració còmoda de Calunya dins d’una Espanya respectuosa, la qual cosa, com prou sabem les esquerres independentistes, és absolutament impossible. Per això, i gràcies al PP, podem estar prou contents, perquè la criminalització de les estelades pot ser  un bon punt de partida per reactivar  la resistència i accelerar la lluita vers una República Catalana laboralment justa, socialment solidària i nacionalment independent.



dimarts, de maig 17, 2016

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?
Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."
“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.
No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.
En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

divendres, de maig 06, 2016

LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.
He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.
Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.
Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.
Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.
Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.
El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.
Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.