Potser estem a les portes del Primer Contacte?

Fa una mar d’anys estava discutint amb una colla de supersticiosos (creients en religions, homeopatia i altres actes de fe) arrel d’una afirmació meva que posava en contradicció la raó i l’Església. Un dels meus contrincants era precisament un seminarista que es preparava per ser capellà, i aquest em va dir una cosa que em va semblar maquiavèlica: que els dogmes són fonamentals per mantenir la fidelitat a l’Església, i que l’Església és fonamental per a difondre els valors ètics necessaris per la subsistència de la humanitat (entre els quals valors aquest precapellà hi ficava la fantasia –ell en deia “la garantia”- de l’altra vida després de la mort). En conseqüència, si mai es descobreix que Crist no va ressuscitar, la mateixa fortalesa de l’Església hauria de permetre aturar “el caos que hauria provocat la notícia”, ajornant-ne el coneixement públic fins modificar els dogmes amb un concili o similar en el qual “el concepte de resurrecció o no” (que fins llavors hauria semblat la pedra fonamental de la fe) quedaria relativitzat o potser directament oblidat. Els dogmes només serien importants per cohesionar la parròquia, però allò important seria la institució que vetlla per mantenir-los encarrilats en allò fonamental.

M’ha vingut ara al record però hi he pensat altres vegades. De fet cada vegada que he vist o llegit com l’Església catòlica s’havia adaptat a l’ascens de la raó eliminant vertiginosament una mar de dogmes que fins llavors semblaven absolutament fonamentals.

Per què m’ha vingut ara al record? Doncs arrel de les declaracions de l’astrònom del Vaticà en el sentit de que l’existència d’alienígenes no entra en contradicció amb el cristianisme i proclamant que “els extraterrestres també haurien de tenir la possibilitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”. A Sant de què, vaig pensar, li interessa a l’Església Catòlica fer ara una declaració d’aquest tipus? D’entrada podem semblar els comentaris ingenus d’un bocamoll però no oblidem que fou publicat al principal òrgan de premsa del Vaticà.

He pensat que, de vegades, aquestes declaracions es fan per distreure el personal de coses més importants, però rumiant sobre aquest tema he recordat com, en aquella mateixa època que he esmentat al principi, vaig conèixer també un ufòleg –probablement un dels pocs ufòlegs polititzats del mon i potser l’únic que es definia marxista- indignat amb comentaris que assimilaven els ovnis a l’”opi del poble” i dient-me que si fos veritat no estaria ell i uns pocs més deixant-se la pell intentant que veiessin la llum informacions d’avistament front la terrible pressió contrària dels interessos polítics i econòmics dominants.

Recordo que va dir-me: si tots aquests manàires i empresaris ho guarden en secret és perquè així guanyen més diners que si ho difonguessin. Es clar, la meva resposta fou que també hi cabia la possibilitat de que no hi hagués notícia, i que la raó de no reconèixer una notícia inexistent no és cap contuverni, sinó la seva pròpia inexistència. Però aquest ufòleg no era un creient, era un científic i deia que les proves cantaven.

De tota manera, a l’endemà m’havia oblidat dels extraterrestres, de la jerarquia catòlica i dels meus protoguions mentals sobre conxorxes vaticanes... quan salta el govern britànic desclassificant els documents secrets sobre avistaments, igual com va fer el govern francès fa un parell d’anys, però amb un to diferent, en el qual deixen clar que no es descarta l’existència dels ovnis.

.
Quan em trobo amb dues casualitats encadenades no puc evitar recordar aquell que em deia, al primer paràgraf, que cal canviar ràpidament els dogmes amb l’objectiu de preparar-se la parròquia i les institucions, per donar a conèixer les evidències inevitables, no fos que aquestes evidències els deixin retratats davant l’opinió pública.

Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia... Leopoldo Calvo Sotelo

Repassant la premsa d'aquests dies m'adono que diversos factors, entre embolics diversos i l'empresonament d'en Franki, m'han fet passar força per alt bona part de les reaccions i els articles relatius a la mort de l'ex-president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo.

Quan he comentat a la feina i amb els amics m'ha sorprès que, al ser la majoria molt joves, ni el recordaven. Jo sí que el recordo, i molt bé, com també al Suárez i el posterior i etern González. I són anys que se'm fan molt durs en el record.

Veig que li han dedicat grans afalacs: 'Era un profundo liberal que creía mucho en la libertad y en la democracia' , "...figura de la calidad humana...", "...ejemplo de honestidad...". En Llamazares destaca la seva "aportación a España" i és potser el menys mentider. Pel català Duran Lleida, era "una persona íntegra".

Què puc dir jo d'ell? Gràcies a Lluís Llach he trobat els mots escaients:

A força de nits

envejo el nou dia,

malgrat els botxins

de raons i de vides.

No oblideu cap nom:

caldrà fer memòria

per no repetir

el pas d'una història.

"Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” (1983, Leopoldo Calvo Sotelo, president espanyol per UCD).

Experiments de descervellament de la radio eclesiàstica contra els pobres espanyols?

Experiments de descervellament de la radio eclesiàstica contra els pobres espanyols?

Avui m’he vist obligat a prendre un taxi. Habitualment acostumo a fixar-me en l’idioma en què m’atenen, la música o la ràdio que s’hi escolta etc. En base a aquests elements acostumo a decidir si li dono al taxista una propineta mínima o esplèndida.

Avui, en canvi, allò que m’ha cridat l’atenció és que el taxista ha començat preguntant-me l’opinió política, i això m’ha fet venir al cap una situació compromesa fa quinze anys: el aquella ocasió el taxista va fer tot el recorregut girat cap a mi (suposo que deuria mirar el trànsit allò mínim, donat que no vam xocar), begut i molt agitat, preguntant-me què pensava jo del fet que una dona abandonés el marit (amb to evident de que es referia a ell mateix), i jo, que anava amb nens molt petits, intentant que no s’atabalés més fins que vam arribar i vaig respirar...! En canvi avui, aquest molt digne treballador –però probablement alienat ciutadà víctima dels mitjans de comunicació de l’Església Catòlica- em diu: “¿A usté le parece bién que nuestro presidente esté pactando con los nacionalistas el desmembramiento de España? ¿Por qué estará haciendo eso? ¿Qué gana con ello?” Tot això etzibat d’un tret!

Jo d’entrada anava a respondre-li, innocentment que ...ja m’agradaria que fos veritat... però que, per desgràcia, la realitat espanyola és més propera als carpetos i als vetons que no pas a la modernitat de la llibertat dels pobles... Però, per prudència, he callat, pensant que l’home patia algun trastorn. De sobte, al davant meu, sento per la radio una veu de dona (en diuen “tertulianes”) que diu amb indignació el mateix que m’acabava de dir el taxista, i al cap d’un minut encara ho repeteix amb poques variacions, mentre el taxista –evidentment influït per les alarmants notícies que acaba de rebre de l’emissió radiofònica- continua parlant-me, encara que no l’escolto perquè estic prioritzant l’atenció a allò que deien des de la COPE.

Suposo que en altres països, més civilitzats, podeu pensar que, tot plegat, reflexa la indignació dels imperialistes front l’honradesa democràtica dels nous dirigents espanyols, però sapigueu que, en realitat, les afirmacions d’aquesta tertuliana i dels seus companys radiofònics, donant-li la raó, no eren més que pura fantasia.

El dubte és saber quina és la intenció de l’Església Catòlica al difondre la versió política de la Guerra dels Móns: activar una colla d’agents “dorments” que foren hipnotitzats pels científics nazis quan van estar enrolats la Division Asul? Enganyar els espanyols residents a Catalunya, com el pobre home que m’ha venut el seu treball, per tal de crear cèl·lules fanàtiques amb la promesa d’un paradís ple de verges monolíngües de la Secsión Femenina? Estan simplement educant la població de la metròpoli, acostumant-los a allò que s’han cregut que passarà el 2014? O es tracta d’un simple experiment al qual s’ha ofert generosament l’Església Catòlica per tal d’avaluar el nivell cultural espanyol?

Si és el darrer cas, el sistema de quantificació més probable deu estar relacionat amb l’anàlisi de l’increment o pèrdua d’oients d’aquesta emissora. Serà una dada, per tant, que haurem d’observar a partir d’ara.

Amb BABELYOU ens enganxen la llufa de la bandera espanyola

Ja no saben què fer per enganxar-nos la llufa amb la bandereta espanyola. Ara fins i tot ens ens encolomen l'estanquera amb l'esquer de l'idioma: tot en català si acceptes passar per ecspanyol. Doncs ja ho sabeu, tots els que us apunteu a Babelyou, apunteu-vos com andorrans!

Si la sentencia del Constitucional espanyol modifica l'Estatut...

(...)Si la sentencia del Tribunal Constitucional modifica l'Estatut el Govern de la Generalitat, a proposta d'Esquerra, ha de convocar al poble català a una consulta perquè pugui dir si accepta el veridicte del Tribunal Constitucional o dona un mandat al Parlament de Catalunya per poder exercir el nostre dret d'autodeterminar-nos com a poble.

Jaume Renyer

http://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer

1 de Maig català, la crisi del capital damunt dels treballadors

Un altre primer de Maig. Manifestació i converses de carrer –d’aquestes que m’agraden a mi- amb un grup de guiris italians per a explicar-los que l’independentisme català té més a veure amb el nacionalisme cubà castrista que no pas amb la dreta de la Padània.

Al meu costat hi ha un grupet que sembla ser una sola família. Porten una estelada i també una bandera espanyola republicana, una bandera roja amb la falç i el martell i una altra amb la cara estampada del Che fumant un puro, demostració, tot plegat, de que la unió majoritària dels treballadors mobilitzats fa sentir-se acollides diverses sensibilitats polítiques.

Voltant per la gran manifestació em vaig trobant, com cada any, amb altres independentistes enquadrats a CCOO, a la CGT (“-què feu aquí els àcrates? –Venim a espiar-vos, però no facis cas, hi ha més catalanistes a la CGT i més toreros espanyolistes a la CNT que anarquistes!), i fins a l’UGT. Aquests darrers, per més que estiguin a la CUP em costen més de pair, però em repliquen que el meu problema és que simplement se m’han enganxat els prejudicis de CCOO. -No sé, no sé...! Un altre, en Marc, que és nou en l'ús del català (fins fa dos anys no el parlava) i nou en l'independentisme (des de l'any passat), sentencia: "-Algú haurà de reconéixer algún día que els dos factors més importants en la integració dels immigrants a l'idioma nacional català han estat l'escola i CCOO, perquè si fos per l'actitud dels parlants... ja podríem plegar!

En fi! Com cada any ens preguntem què fem aquí en comptes d’estar amb la COS o amb la Intersindical CSC, o en l’acte de Maulets d’aquesta vesprada. Costa poc respondre-ho perquè és la resposta de cada any: som més els independentistes en aquesta mani que tots els que poden anar sumats a les altres convocatòries.

A més aquests sindicats ens permeten abastar quasi totes les empreses del país (en canvi els altres son marginals en un nombre marginal d’empreses), els treballadors ens valoren com a vers sindicalistes i tothom sap que som independentistes, per tant és la millor manera de donar exemple.

Els guiris que us comentava s’adonen que tots els manifestants, blancs i negres, criden en català, i llegint les pancartes i les pintades comenten que aquest idioma sembla una barreja de francès i d’italià. Però de sobte passen uns cridant en espanyol que, a més, no semblen treballadors. Els comentem que no ho són, perquè la lògica dels treballadors és integrar-se en la classe obrera del país, i aquests de la UCE, a més de no fer-ho, es limiten a matxacar que la nació catalana és una regió de la nació espanyola, com Extremadura. Al darrera hi desfilen uns altres nacionalistes també de tall imperialista que tampoc no és possible con fondre’ls amb treballadors: són els de Ciutadans, que cerquen la foto per tal d’intentar compensar l’afinitat que tothom els fa amb el PP i que, de tant encorbatats, el seu aspecte no lliga ni amb el dels treballadors de Banca.

Ens apropem a la columna de l’USOC, força marginal també. Hi trobem un vell conegut de les lluites obreres (“-què voleu que us digui... molts treballadors confien en mi... no canviaré ara, però... per això mateix, quan calgui fer-ho no marxaré sol.”).

Com és prop de la una ens arribem a la plaça Universitat a manifestació de la Intersindical CSC, on ens trobem la mateixa quarantena que ja ens trobàvem als anys vuitanta a la plaça Goya davant l’estàtua d'en Layret. Al capdavant les germanes Serra tampoc no acaben de lligar amb un perfil obrer que pugui engrescar la classe treballadora catalana: “-Benvinguts, feia temps que no ens vèiem” (rebuda emotiva donat que no solament ens incorporem sis a un grup tan reduït, sinó que tenim més aspecte de treballadors que tots ells . “-Només estem de pas”, diem , i els preguntem si ens veurem a la tarda a la convocatòria de la tarda de que fa Maulets amb uns quants col·lectius entre els quals un bona colla d’espanyolistes. Els nostres interlocutors no hi aniran. Els preguntem si van a l’acte de la COS de la tarda a Sitges. Tampoc. Doncs a siau!

Cofois i més que convençuts, tornem a la mani gran, on hi ha els treballadors i on som coneguts i reconeguts com a sindicalistes i com a independentistes, raó per la qual creiem que fem un eficaç proselitisme de la causa independentista . Em diu un conegut que em trobo que va està comptant la gent la gent, que creu que superem les cinquanta mil. Em sembla que aquest comentari ja l’hem repetit altres anys: “-Potser un dia hauríem de fer un bloc visible, amb estelades i tal...? –Nooo! -responem la resta-, els blocs solament fan que diferenciar-nos de la majoria dels treballadors. Es millor ser reconeguts individualment i és millor que les estelades estiguin per arreu, disperses. Un bloc de l’UCE és un ghetto, en canvi totes aquestes estelades seran percebudes com patrimoni compartit de tots els manifestants, igual que les altres banderes catalanes i les roges que hi ha per tot el llarg.

Arribem al davant de la Catedral. Dels parlaments finals em quedo amb el clam de Joan Coscubiela contra l’espoli fiscal que pateix Catalunya i contra la segregació a les escoles catalanes, i també la frase: “l’esquerra no guanya cap batalla on no lluita”. I de Josep Maria Álvarez que “els salaris han de pujar en proporció als beneficis de les empreses. Cap conveni per sota dels 1000 euros!” També les referències d’ambdós als constants assassinats de sindicalistes arreu del mon, a la manca de drets sindicals que es pateix a l’únic estat català independent, Andorra, així com a tots els treballadors que avui estan passant el dia a la platja gràcies a que altres s’han manifestat en dates com la d’avui. En canvi, el manifest que més m’ha agradat, com sempre (avui com des de fa 40 anys ) és el del PSAN, (a veure quan serem capaços d’unir l’intel·lecte independentista a l’acció de les masses treballadores!).

Ah! Recordeu: 7 d’octubre de 2008, jornada de lluita mundial.

LLIBERTAT FRANKI !

Aquesta tarda han empresonat en Francesc Argemí de Terrassa, Franki, i de la mateixa manera que s'ha desencadenat la repressió ha començat a florir la solidaritat, que es manifesta de moltes formes i arreu.

La veritable natura de l'ocupació imperialista forastera queda en envidència quan el poble és tan coherent com ho seria la gent normal als països normals. Potser al final qui gestioni el poder sigui un fianna fail de torn, però els avenços que hauran dut els pobles a la llibertat els fa la gent més coherent i més honrada, i per això més valenta. Els covards s'apunten de seguida a fer de sepoy.

Ja diuen que el nostre poble potser és massa reactiu, que necessitem l'evidència de la injustícia per a decidir-nos a estirar de la corda, que altres pobles menys llatins no ho necessitarien, sinó que com a formiguetes anirien guanyant a poc a poc la sobirania... No ho sé, potser si o potser no...! De tota manera costa poc que els poders espanyols desencadenin la repressió, detenint el Franki amb calculada visió política, és a dir, amb ganes de fer un càstic exemplar i, alhora, pensant en la solidaritat que vindria, o sigui, amb traïdoria. Es a dir, que com la repressió és consubstancial a l'espanyolitat, difícilment ens mancaran raons i evidències.

Si els nostres ocupants fossin més llestos, sabent que la peculiaritat d'aquesta etapa històrica del nostre poble no es caracteritza pel bandolerisme sino pels actes molt simbòlics de sentit comú, hauria evitat les formes de repressió d'aquest estil, perquè només generen solidaritat i consciència, és a dir, espurnes com les que van multiplicar per cent l'independentisme als anys vuitant.

La mateixa evidència de la injustícia genera més repressió, més solidaritat i més consciència. Avui mateix la policia ha carregat contra els concentrats davant de la presó Model de Barcelona. De resultes de la càrrega, de la repressió, demà serem més i demà passat encara més. No és una amenaça que faci jo, la fa la història, però fixeu-vos que la cançó diu: "...company no és la història qui avança que som els fills del poble amb el nostre combat...".

Politicalcompas a Carretero, Carod, Puigcercós i Bertran

Després de llegir el comentari del Saül Gordillo sobre l'entrevista a l'Uriel Bertran que li feu ahir la Mònica Tarribas, i també de seguir el xat al d'ahir a Vilaweb al Jaume Renyer, així com tots els debats i les polèmiques d'aquests dies, per internet, amb els partidaris de l'ala dretana d'ERC, penso que els que ens ho mirem de fora ens aclariríem més si els apliquéssim la prova del políticalcompass.

El marxisme en l'avantguarda de l'independentisme catala

El marxisme ha de continuar l'anàlisi de la realitat i ha de continuar proposant estratègies.

L'independentime ha fet aportacions importants a l'anàlisi marxista, com en Josep Guia:

(...)El nacionalisme és una ideològia d'incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament, per la formació i/o manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l'apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme" (...)

El marxisme es troba en l'avantguarda del combat independentista. Una altra cosa és que, quan ens trobem en un context de democràcia burgesa prou estable, els votants se situen majoritàriament al centre i, per tant, qui acaba gestionant el poder és la burgesia, que traeix l'independentisme en funció dels seus interesos i en contra del poble. El paper dels marxistes, en aquesta fase burgesa, és precisament, estirar de la corda.

Més per gimnàstica que per necessitat, donat que encara hi ha pensadors i lluitadors a la trinxera, he iniciat aquest grup al facebook al qual esteu tots (tots els marxistes ...seriosos, és a dir, independentistes) convidats:

http://www.facebook.com/group.php?gid=24032608240&ref=nf

Puigcercos, Benach, Carretero, Renyer...

On hi ha més debat, dins d'ERC o fora? De vegades s'oblida que l'extrem esquerre sols pot fer de consciència crítica del centre respectiu (si més no fins que torni l'època de les preses de palaus d'hivern i de revoltes d'octubre) -a part de fer vot útil republicà quan es cregui oportú i governar en algún municipi, si es pot- i molts acaben prenent partit per una opció que creuen convertirà en revolucionari aquell partit que, justament pel seu caràcter centrat aglutina prou gent com per a pelar alguna cosa en les votacions.

Més patètic és quan, aquesta consciència revolucionària que es posa a prendre partit, a base de renúncies, acaba posant l'accent en un dels conceptes o fronts de lluita i identificació. Ho dic perquè, què farem quan l'única fermesa nacional acabi abanderant-la (circumstancialment) un convergent? Posarem totes les esperances en CiU? ???

Suposo que, per a molts, és en realitat una escala més en seu llarg viatge cap al centre. Els anys no perdonen, i ja hem vist abans d'ara aquestes trajectòries. Això no treu que estigui d'acord, amb els mateixos que prenen partit, en totes les crítiques que fan a la deriva republicana.

Diu que els votants d’ERC es van quedar a casa?

Diu que els votants d’ERC es van quedar a casa. Han fet una enquesta i un estudi sociològic i han tret aquesta conclusió. Ja és curiós que el meu entorn sigui tan diferent (una vegada un altre sociòleg em va dir que vivint a poble es podien donar desviacions importants de la mitjana, però que ara que visc a ciutat no és massa probable). En fi, no ho sé! En tot cas, encara que no soc republicà (encara que ho voto quan tinc ganes de fer vot útil) he preguntat a tots els amics i coneguts que voten ERC i aquí deixo dits els resultats per si a algú li serveix:

Tinc 18 coneguts molt propers que voten ERC.
D’aquests 18, en les darreres eleccions, només han votat ERC 9.

Aquests 9 que han votat ERC són:

- 3 que mai havien votat fins ara ERC i que s’han decidit a votar ERC perquè diuen que per primer cop ERC ha parlat obertament d’independència (però abans eren votants d’ICV).
- 4 votants habituals d’ERC procedents d’allò que ara seria la CUP, en concret es defineixen d’extrema esquerra anti-espanyola.
- 2 votants habituals que s’adiuen amb el perfil d’ERC (centre-esquerra sobiranista).

En canvi, els 9 que han deixat de votar ERC són:

- 3 votants habituals d’ERC procedents d’ICV que fa anys que voten ERC i ara han votat PSC “per aturar el PP”.
- 2 votants habituals d’ERC procedents del PSC que fa anys que voten ERC i ara han tornat a votar PSC “per aturar el PP”.
- 1 votant habitual d’ERC procedent de CiU que fa anys que vota ERC i ara ha votat PSC “per aturar el PP”.
- 1 votant habitual d’ERC procedent de CiU que fa anys que vota ERC i ara ha tornat a votar CiU “perquè diu que intuïa que ERC baixaria molt i calia que hi hagués catalans a Madrid”.
- 1 votant habitual d’ERC que ha mort.
- 1 votant habitual d’ERC (procedent d’allò que ara seria la CUP, en concret es defineixen d’extrema esquerra anti-espanyola) que s’ha abstingut seguint les consignes de la CUP.

De l'oasi català a les traïcions convergents

Diu en Carod:

----------------------
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAt&idnoticia_PK=497979&idseccio_PK=1008

El líder republicà va posar especial èmfasi a recordar que aquesta situació ja es va donar quan Zapatero i el líder de CiU, Artur Mas, van pactar a la Moncloa, el gener del 2006 i a l'esquena del Govern que llavors presidia Pasqual Maragall i dels seus socis en el primer tripartit, per "carregar-se l'Estatut que havia aprovat el 30 de setembre del 2005 el Parlament".
----------------------

Realment, a Catalunya no hi ha l'omertà que diuen els feixistes espanyols, però si que hi ha un "pacte de cavallers" similar al que a França permetia respectar la vida privada de Miterrand sense que premsa ni rivals s'hi fiquessin.

Quan CiU va perdre la poltrona va sorprendre veure com es trencava aquest costum: els mateixos convergents que n'havien gaudit, de sobte, es dedicaven a emular la tradició crispatòria del PP. Però malgrat tot ells han continuat gaudint-ne, suposo que degut a l'efecte "català a Madrid".

(L'efecte "català a Madrid" consisteix en què quan arribes a Madrid t'adones que són més garrepes que els catalans però et veus obligat durant uns anys a gastar molts diners, més enllà del seny, en convits, per tal d'evitar que et matxaquin gaire sovint amb el mite del català gasiu.)
Així, doncs, el tripartit ha estat exquisit en no posar-se al mateix nivell dels atacs convergents, però més enllà d'allò raonable. Hi ha coses que cal fer-les pagar, i potser la principal és la retallada de l'estatut que va protagonitzar en Mas amb l'únic objectiu de sortir a la fot amb en Zapatero.

Retorn a la terra lliure

Si es volia donar una imatge de patetisme amb el segon documental sobre Terra Lliure ho han aconseguit. L'únic interessant han estat les reflexions del Quim. A més, l'únic que no havia sentit mai era el Carles Sastre i no m'ha decebut. Als altres ja els coneixia i massa. I ja posats en termes de setè art, cinematogràficament m'han sobrat en Castellanos i en Benítez.

En fi, al menys quan ha acabat encara he pogut veure el final de la gala del "Català de l'Any". Tornant als criteris cinematogràfics m'alegro que hagi guanyat en Maragall perquè l'home és tot un espectacle. Es com als espectacles ianquis, que els disfrutem perquè els ianquis són els reis de l'espectacle. Per això, al menys el lliurament del premi no ha avorrit gràcies a haver-li tocat el tancament a aquest homenot que és l'expresident.

I demà Sant Tornem-hi! Potser han passat els anys de les guerrilles tercermundistes (potser a Euskadi no però aquí, com deia el Cala al reportatge, vam fer tard, i com deia el Quim, la realitat és que no hi havia prou coixí social independentista) i potser a ara a Europa estem vivint un oasi burgès on no hi ha més alternativa per l'esquerra i per l'alliberament més enllà d'ERC, però al menys vivim-lo amb empenta, optimisme i amb tota la combativitat que sigui possible. O sigui, que millor que oblidem el documental i que continuï l'espectacle! Si més no, riurem.

...i al final, malgrat tot, GUANYAREM!
http://www.goear.com/listen.php?v=53bc30c
---

Els blogs en catala continuem en segona posicio mundial

http://www.knowledgesearch.org/census/lang.html

NITLE Blog Census

Languages

ERC de dreta a esquerra: el centre sempre tendeix a guanyar

No tinc tan clar que en les primàries d'ERC la militància primi la rauxa nacional més que la sensibilitat social.

La nova ERC sorgeix de la generació que argumenta la major coherència nacional (per tant, independentista) de l'esquerra patriòtica, és a dir, dels que no s'han de veure supeditats als negocis (a canvi d'acceptar Espanya, com sempre havia fet CiU), i les bases republicanes saben, com ho saben els sobiranistes de CiU, que la intensitat de la pressió nacional és tàctica. Es per això que la tendència ha estat la de constituir-se, dintre dels sistema de partits del projecte nacional català, en un eix esquerra-dreta.

Com que les lluites i les contradiccions es donen en la societat i també dins dels partits, és de preveure que qui s'emporti la victòria sigui, també dins del partit, el sector sociològicament més ampli, o sigui, el centre.

Quin és el centre ideològic social d'ERC? Donat que no soc d'ERC només puc especular: Si RCAT i en Carretero és la dreta, i l'Huget i en Xavier Vendrell és l'esquerra, probablement en Carod és el centre. Hi ha un modificador, que és el fet que en Puigcercós rebutja el marxisme i, per tant, també caldria situar-lo al centre. Per tot això, em dóna la sensació que les coses no hauran de canviar pas gaire, a no ser que hi acabi havent canvis importants en la composició de la militància durant els propers mesos.