dimarts, d’abril 19, 2016

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi


30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689
Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.
Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.
La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  
Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).
Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.


dimarts, d’abril 12, 2016

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.



Fantassin


Traduit du catalan par JP Hilaire

diumenge, d’abril 10, 2016

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.
Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.
També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.
Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

diumenge, d’abril 03, 2016

La nova disfressa dels Quintacolumnisme

La nova disfressa dels Quintacolumnisme
Article publicat el 01/04/2016 a Diari Gran del Sobiranisme: http://diarigran.cat/2016/04/la-nova-disfressa-dels-quintacolumnisme/

FANTASSIN MANEL.  En l’època dels generals espanyols Emilio Mola i José Enrique Varela, la Quinta Columna estava formada pels simpatitzants del Cop d’Estat franquista que, dins de la capital espanyola, treballaven clandestinament en pro de la victòria del bàndol colpista.  L’expressió es fa servir des de llavors per designar, en moments de confrontació, a un conjunt de persones potencialment deslleials a la comunitat en què viuen i susceptibles de col·laborar de diferents maneres amb l’enemic.
El quintacolumnisme a Catalunya podria ser tant complicat com en altres indrets on poblacions senceres s’hi ha vist afectades. Per sort, els factors religiós, ètnic, lingüístic o racial han estat prou desactivats en el Procés Independentista Català, de tal manera que solament d’interès econòmic d’uns pocs corruptes, que viurien molt bé a costa de l’espoli de tota la població catalana, activaria una Quinta Columna més o menys coordinada amb els serveis secrets espanyols. Sovint, els catalans que voten unionisme no ho fan perquè volen ser robats sinó per una percepció alienada de la realitat que els fa creure en un encaix còmode de Catalunya (el qual és impossible degut a la pròpia natura d’Espanya).
Tanmateix, i en contra d’aquestes reflexions del paràgraf anterior, la Quinta Columna sí que existeix. El que passa és que no la veiem perquè es troba fora dels marges esmentat. Els quintacolumnistes catalans no treballen a favor de l’enemic  per motius ètnics, racials, religiosos, lingüístics, ni per corrupció econòmica, i és per això que no els trobem on hauria d’estar. La Quinta Columna en realitat es troba dintre del sobiranisme, probablement degut a una clarificació encara incompleta de l’independentisme.
Hem avançat molt en tant poc temps gràcies a l’”accelerador PSOE-C’s-PP”, que ha permès que aquell espai convergent que sempre havia rebutjat l’independentisme s’hi incorporés. Per fi l’electorat ha pogut votar sobiranisme des de la dreta fins l’esquerra. Tanmateix, hi ha uns altres que parlen de sobirania, que als seus estatuts es parla de sobirania, que preconitzen el referèndum d’autodeterminació, però que a l’hora de la veritat exerceixen molt més clarament que els convergents de Quinta Columna. Em refereixo a l’espai “ICV-En Comú-Podemos”. Atès que no fan un espanyolisme explícit, perquè no es desmarquen del sobiranisme, ningú podria dir que actuen a favor del bàndol espanyolista.
Tant els convergents com aquests darrers incorren en contradiccions.  Per exemple, ahir mateix vèiem com els convergents de Ripoll trencaven la unanimitat que havia caracteritzat fins ara les declaracions de persona non grata a Felipe VI, i també ahir llegíem que el “codi ètic” de Barcelona en Comú exigeix amor a la constitució espanyola (http://www.directe.cat/noticia/488882/barcelona-en-comu-vol-que-els-treballadors-municipals-garanteixin-la-defensa-i-el-respecte).
La diferència entre ambdós rau en que la cosmovisió d’aquests darrers és menys revolucionària, mentre que els convergents continuen en la vella política la qual és més de blancs i negres. La tàctica de la revolució des de dins que fan Podemos i les seves sucursals és un plantejament individualista, adreçat a cercar la comoditat com a ciutadans. Per aquesta raó els hem sentit sovint rebutjant situar-se en l’eix dreta-esquerra. El seu objectiu és remoure injustícies i corrupteles just fins al punt de la màxima ètica democratista, però dins de la realitat. I la realitat actual és l’Estat capitalista espanyol.
Per tot plegat, penso que els límits de l’espai “ICV-En Comú-Podem”  no són pas patriòtics ni revolucionaris, sinó solament l’exercici “gimnàstic” de la democràcia en la mesura que siguin possibles, a partir de la negociació amb l’Estat i fins arribar a la situació en la quals els ciutadans se sentin còmodes. Amb una política reformista d’aquest tipus sempre és més fàcil que ICV-En Comú-Podem coincideixin amb el PSOE (per exemple en la descentralització d’Espanya i en actes democratistes, com les votacions sobre la forma de l’Estat que ahir mateix proposaven). Aquestes actuacions que es fan suposadament des de dins del sobiranisme però que tendeixen a la salvaguarda de l’Estat són l’autèntica Quinta Columna dels nostres temps.

Fantassin

divendres, de març 18, 2016

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.
Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.
 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.
Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.
Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

dimecres, de febrer 17, 2016

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017


Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

El futurisme és, entre altres coses, una necessitat emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals” (fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.

Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un desastre  a casa nostra, de manera que l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o perdre-ho tot.  Durant la segona meitat del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir reduir  significativament  l’ansietat entre les classes benestants d’Europa i Amèrica i Rússia.

En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes populars,  temorenques de  tornar a ser víctimes d’actes de guerra per part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans, la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?

Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents: disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E, F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...

Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals. En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat canviat gairebé anualment,  i ara aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:

Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la burgesia catalana (principal  temorosa de les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol.

Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència, al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017 veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que "mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.

No puc saber què passarà, si serem els primers votant la Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española;  si seran molts o pocs els Catalans que preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no fer res especial l’onze de setembre.

Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació directament proporcional a  la quantitat de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i preparar alternatives. Desitgem que el  futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de la Revolució Catalana !!!!

Fantassin

dimarts, de febrer 09, 2016

Projecte CATALOCCITAN








Projecte CATALOCCITAN
OBJECTIU:
-Estendre la percepció del conjunt dels territoris de parles occitanes i catalanes com "una comunitat d'afinitat cultural" més enllà de les coincidències lèxiques".
JUSTIFICACIONS:
1-Existència de parts de la comunitat cataloccitana amb nivells terminals de consciència de sí mateixa.
2-Necessitat de percepció de conjunt, per part d'aquells territoris amb major capacitat de donar suport a la resta.
3-Necessitat de percepció de conjunt per part dels territoris més vulnerables al separatisme propiciat pels Estats enemics.
4-Necessitat del Procés sobiranista catalunyès,, especialment en els moments de major conflicte amb Espanya i França, de poder comptar els germans d'afinitat cultural com amics naturals i bons veïns.
MÈTODE:
-Consolidació d'un col.lectiu de persones, distribuït en totes les contrades, que es manté en relació virtual constant, comunicant-se indistintament i passiva en totes les modalitats dialectals.
ESTRATÈGIES:
1-Implementació d'un sistema de pàgines web per difondre els eixos del projecte i motivar la participació als fòrums d'interrelació:
-Reflexió "Cataloccitania (blogspot- 1/12/2010)"
-Interdialectalisme "Cataloccitan (FB)"
-Interrelació personal "Païses Cataloccitans (FB)"
-Independentisme "Cataloccitania Independenta (FB)"
2-Implementació d'un sistema de fòrums-web de debat com a marcs de relació en base a interessos comuns:
-Lèxic "Dialectes (FB)"
-Paremiologia "Comparam Proverbis (FB)"
-Humor "Galejadas (FB)"
-Fotografia del territori "Fotografia (FB)"
-Música "Musica e Cançon (FB)"
-Convocatòries culturals i polítiques "Païses Cataloccitans (FB)"
-Conversa "Convèrsa Cataloccitana (FB-1/11/2010)"
TEMPORALITAT:
-Creació de totes les eines-web: 5,5 anys (08/2010-03/2016), sent obligatòria la consolidació de la pàgina anterior (fòrum o web) prèviament a abordar l'endegament de la següent.
-Dinamització: indefinida.
-Avaluació: 6 anys (08/2016).

≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,



≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,

Comentaris rebuts a facebook:


Joan Miquel Touron
Joan Miquel Touron No has pas mai llegit les guerres de Cadells i Nyerros , l'odi que els tenen als occitans fa por ! els occitans durant desenes d'anys van ser els nostres pitjors enemics , huguenots i proptestants !
 
 
Manel Fantassin Sirvent
Manel Fantassin Sirvent sí, i també hem tingut guerres civils entre catalans, però aquí no es tracta d'història sinó de pensar en les aliances i els bons veïnats que necessitarem. I és obvi que les aliances i els bons veïnats poden ser més fàcils on hi ha intercomprensió i interessos comuns (al nord de les Corberes) que no pas entre gents de mentalitats molt allunyades de la nostra i amb interessos contraposats als nostres (a l'oest dels Monegros).

dilluns, de gener 25, 2016

Aimi viure dins lo quartièr de la Sagrada Familha perque malgrat que viatgi pas pòdi gaudir dins la carrièra d'un ambient cosmopolita. Ièr un òme de Besièrs i èra tanben perque creguèt que i auriá de toristas franceses a qui poiriá demandar ajuda. La grua municipala li aviá retirat la veitura e poguèt pas lo recuperar perque la siá carta visa foncionava pas. Anèt al Consulat e los foncionaris li permetèron de telefonar lo sieu banc sens poder resòlvre lo problèma, e telefonar a la siá familha mas trobèt pas degun. Ditz que pensa far una denóncia a la Presidéncia de la Republica contra lo Consulat perque lo daissèt fin finala dins la carrièra sens li donar cap de solucion. Li ai donat qualques conselhs per ensajar de passar la nuèch. Me ditz: “quin astre que vos parletz francés, lo mieu problèma es qu'ieu parli pas ni anglés ni espanhòl”. Li respondi qu'a pas cap de problèma perque el es de Besièrs e lo dialècte de Barcelona es fòrça semblable al de Besièrs, "doncas se vos parlatz en Besierenc tot lo mond a Barcelona vos comprendrà". Après d’un moment de confusion me ditz “vos fasètz referéncia al Lengadocian? Ieu soi de Besièrs mas parli pas lengadocian perque çò mai normal es de lo parlar pas”. Li ai respondut: "E ben, a Barcelona ço normal dels barceloneses es de parlar barcelonés coma ço normal dels gironins es de parlar gironin. S'a Besièrs es pas normal parlar besierenc avètz força de problèmas".

dijous, de gener 14, 2016

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%

Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 48%
Article publicat a Llibertat.cat el 14/01/2016
http://www.llibertat.cat/2016/01/vostes-tenen-un-problema-i-aquest-problema-es-diu-48-33653

-----------------------------------
Jo crec que l’anomenat “punt fluix” del Procés: “que els de l’opció independentista no hem arribat al 50% dels suports electorals”, requerirà de molts estudis en un futur llunyà. Dic “llunyà” perquè se suposa que ara no és gaire adequat de continuar donant-li voltes, atès que toca anar per feina en un sprint de 18 mesos. Tanmateix, no és pas un tema que hagi passat a segon terme: en parlem nosaltres per justificar les nostres limitacions i sobretot en parlen els espanyolistes per recriminar-nos que una minoria volem endegar un procés que la majoria no accepta.

En aquestes condicions, és força difícil curar ferides intestines i deixar de banda sospites sobre els interessos que han generat un problema previsible. Cada vegada que apareix l’argument del 48% hem de callar i fer veure que només sentim com plou? Com és de creïble l’argument que el 27-S una llista electoral“plebiscitària pura”, és a dir, sense polítics (només amb personalitats catalanes reconegudes del mon de les arts i la cultura), hauria sumat encara menys perquè l’atractiu principal era Artur Mas?

Jo no conec ningú que dubti de l’èxit potencial que hauria suposat una llista unitària, una sola llista que hagués representat el “Sí nítid” a la independència. Per què no hi va haver llista unitària? Pels espanyols? Doncs no, precisament va ser per imposició dels suposadament més interessats en un Sí (tot i que la meva intuïció ho atribueix a Artur Mas en persona). I això com s’entén? Jo crec que degut a interessos més personals que patriòtics. El resultat era el previsible: una campanya electoral que en comptes de debatre entre “Independència Sí / Independència No” se centraria en “La independència és una excusa per salvar el cul als presumptes corruptes que s’amaguen a la vostra llista? / No, no és veritat això que dius”.

Allò previsible es va complir: uns debats on en comptes de negar la independència, els partits unionistes parlaven de corrupció. I tots coneixem electors partidaris de la independència que no van votar pas Junts Pel Sí i que tampoc no van votarCUP (“perquè tothom sap que la CUP, malgrat la seva propaganda anti-Mas, el primer que farà serà investir Mas com President”). Si afegim els desconfiats aquells altres que haurien votat de forma referendària si no s’hagués avortat la proposta d’una llista unitària (sense polítics), com voleu que no haguéssim depassat de llarg el 51%?

Com deia la CUP, hauria estat molt lleig no proclamar la DUI havent superat el 50%, entre altres raons perquè una percepció de reconeixement internacional hauria estat inevitable, alhora que l’espanyolisme difícilment s’hauria salvat d’una greu crisi d’autoestima. En aquest sentit, la diferència entre el 48% i el 51% és tan, però tan, però tan fonamental... que aquelles decisions que amb molta probabilitat ens han furtat un resultat històric determinant, així com els interessos que les han influït, tard o d’hora haurien passar pel judici de la Història.

I aquí poso fi a les meves reflexions post-electorals, perquè ara cal anar per feina: no sols en el cos a cos de la lluita d’alliberament, sinó també vigilant que determinats interessos, sempre amagats dins del bàndol suposadament republicà, no tornin a donar munició al bàndol monàrquic. Cal incorporar aquests pròxims 18 mesos al llistat de Glòries Catalanes i a la Història de les Revolucions Populars del mon modern.


divendres, de gener 08, 2016

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 08 de gener de 2016
http://diarigran.cat/2016/01/de-la-percepcio-de-la-cup-a-la-de-cdc/

FANTASSIN  MANEL.   Hi ha veus dins l’independentisme que valoro per damunt d’altres, molt més aquelles amb qui vaig coincidir als anys vuitantes que no pas d’alguns nous independentistes que potser sols han envernissat el seu autonomisme per defensar-se d’anys de corrupció conxorxada amb Espanya. Una de les opinions valuoses per a mi és la del Joan Ridaura; del seu comentari d’avui m’ha quedat al pensament un paràgraf que m’està fent rumiar des de fa hores. Diu: “…sembla que ho hem oblidat però del que es tracta no és pas d’una investidura d’un President de la Generalitat autònoma. Ara estem parlant de, tots plegats, enfrontar-nos a l’Estat espanyol i tots els seus poders i aliats per a construir la República Catalana. I per anar a aquest combat cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”.
Crec que les raons del Joan per fer aquestes reflexions tenen molt a veure amb l’estratègia que ha menat ERC durant tot l’any passat, un cop fou sotmesa al xantatge convergent. Sense deixar de donar-li la raó a l’amic Ridaura, he de dir que el motiu del meu article no és pas demanar eleccions sinó un altre; el meu objectiu només és parlar sobre la diferència radical entre les cosmovisions de la CUP i de CDC, diferència que, al contrari del que podeu pensar, no té res a veure amb l’eix Esquerra-Dreta sinó amb el culte a la personalitat. Direu que no pot ser, perquè tenim la tendència a mirar-nos el melic i ens pensem que la interpretació de la realitat és una sola, però no, no és així.
Us posaré l’exemple d’aquest titular:  “algunes persones i/o interessos estan dinamitant el Procés des de dins”. No tothom el descodificarà de la mateixa manera. Pels fans d’Artur Mas, els quals identifiquen la seva persona amb el Procés, qui dinamita l’independentisme és qui no l’investeix com President, mentre que pels qui no li tenen cap confiança (majoritàriament per tres factors: 1-per haver traït la Consulta substituint-la amb un procés participatiu, 2-per haver impossibilitat la candidatura unitària en rebutjar una llista sense polítics que contaminaria –com així va succeir- el debat independentista amb el tema de la corrupció, provocant la pèrdua del Plebiscit, i 3-per haver condicionat la convocatòria electoral a una posició subordinada d’ERC dins d’una llista única), qui dinamita el Procés és el mateix President en Funcions, per condicionar-lo a la seva presidència.
També ahir, al Facebook, vaig veure com es difonia la idea que, “si la tria” de les persones més adequades per determinats càrrecs institucionals implicava posar Artur Mas en un paper diferent del de guia suprem, això suposaria “l’aniquilació política de President”. Sí,  ja sabem que el mon actual permet que la ximpleria d’un ximple es difongui massivament. Xarxes socials i medis de comunicació interessats han multiplicat exageracions anecdòtiques (tant d’individus pertanyents als sector que demanava un President de consens, com dels que havien segrestat el Procés amb l’objectiu de regenerar estructures sospitoses de corrupció). Malauradament, no és gaire fàcil conèixer les magnituds d’un fenomen social fins que no es fan estudis independents, i això requereix que passin uns anys. Quan això succeeixi, estic segur que l’any 2015 haurà estat molt llaminer per a dedicar-li tesis històriques, sociològiques i fins de psicologia social. Es més, quan els dirigents d’ERC es decideixin a parlar de l’Artur Mas probablement es generarà la mateixa incredulitat que ha provocat en part de l’opinió pública el cas Pujol.
A l’espera del necessari pas del temps que cal per fer estudis amb perspectiva, em crida l’atenció les estigmatitzacions que he escoltat en relació als votants de la CUP. Tant de bo que poguessin haver tants independentistes que es reconeguessin anticapitalistes , però no crec que tal proporció siguin probable a Catalunya (per molt que des dels canals de transmissió de la cosmovisió convergent ens bombardegin amb la imatge d’una gernació de més de tres-cents mil okupes antisistema, tipus Can Vies). Fins que no es facin els estudis sociològics, només puc fer-me’n una idea de qui són, quants són i com són per la gent que conec, i la gent que conec que ha votat CUP han estat, en la seva gran majoria, anteriors votants d’ERC indignats amb l’Artur Mas. D’altres votants, ex-partidaris d’Iniciativa o d’altres formacions d’esquerres, no n’he conegut, perquè aquells amb qui vaig parlar rebutjaven votar CUP, atès que, segons ells, “…el primer que farà la CUP serà investir President l’Artur Mas…”.
Soc conscient que la gran majoria d’aquests vots “prestats” tornaran ara a ERC. Potser també en pot haver alguns dels que haurien volgut la investidura de Mas i no comprenen formes de decisió assembleàries que impliquen assumir el criteri majoritari. D’altres, alguns fins i tot poden ser representants polítics, no són capaços de defensar aquelles decisions diferents de la pròpia que han resultats majoritàries. I també n’hi ha que s’hauran cregut les intoxicacions en forma de rumors sobre camarilles que prenen decisions al marge de l’assemblea. En resposta a aquella advertència que ens fa el Joan Ridaura al primer paràgraf d’aquest article (“…cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”), tant la majoria de vots prestats a la CUP com els necessàriament pocs (per radicals) de perfil estrictament cupàire tenen en comú la mateixa visió de la realitat: interpreten que la persona que no és patriòticament de fiar és, en concret, la contrària de qui pensen els convergents. En canvi, com veiem, la percepció Republicana està en un interessat mode off, i finalment la cosmovisió JxS no existeix.
Hi ha solució? No pas pel problema òptic: la Història ens diu que el relat dominant acabarà sent el del grup dominant. Sota el principi-excusa de que “no es pot excloure ningú” es consolidarà el principi de “l’exigència d’acatament” en contra del principi del “consens”. En canvi, el problema polític, com molt bé diu el Joan Ridaura, està bé que es dirimeixi electoralment. Tinc la sensació de que l’única manera d’evitar noves eleccions seria que el President en funciona donés una pas al costat sota amenaça de l’ANC de presentar-se a eleccions directament com ANC (frustrant els interessos electorals de CDC i d’ERC), però per fer això l’Assemblea hauria de canviar els seus estatuts, i a més, els seus membres no haurien d’estar vinculat a convergents i republicans, ni l’ambient polític hauria d’estar tant fanatitzat en el sentit que Mas és el Procés. Sigui com sigui, amb aquest article només vull ressaltar un fenomen que, digui el que digui la Història, segurament acabarà mereixent algun estudi interessant: la coexistència a Catalunya de dues visions de la realitat diametralment oposades durant aquell 2015 en relació a la figura d’Artur Mas.
Fantassin
.

dijous, de desembre 31, 2015

Fa un any el Procés estava encallat perquè no es convocaria cap Plebiscit si prèviament no s'estipulava que Mas seria Presidenciable en una llista unitària on ERC tingués un rol Subordinat. Ara el procés està encallat perquè la cup no vol votar Mas i aquest no té el seny patriòtic de permetre proposar un altre presidenciable. SEMBLA MENTIDA QUE, un cop detectada la dificultat (sigui aquesta per les causes que sigui), no s'imposi la lògica! Tant fàcil com seria esquivar la dificultat per tal d'aconseguir un Bé Major!
Em recorda una festa popular que s'havia de fer al poble on feia vacances, una festa a l'aire lliure que tenia el nom de l'indret on es feia: quan era a punt de començar, es fa fotre a ploure amb ganes. Les reaccions van ser 1-esperar a començar quan parés de ploure (la qual cosa era poc probable que passés) o 2-suspendre la festa fins l'altra setmana (passada la festa major, quan la majoria dels grups tampoc podrien venir per problemes d'agenda). La solució fàcil per esquivar el problema hauria estat fer-la dins d'un local tancat disponible a l'altre punta del poble, però els organitzadors ho rebutjaven perquè el nou indret ja no coincidiria amb el nom de concert. En conclusió: no future.

dilluns, de desembre 28, 2015

1515 partidaris d'anar a la independència amb valentia i claredat (sense autonomistes dubtosos com Mas), contra uns altres 1515 que creuen que la clarificació de que Mas quedi com un covard o com un traïdor serà el motor definitiu de la independència; són dues estratègies lícites per un mateix objectiu. Tanmateix, quines possibilitats havia d'aquest empat perfecte? Ja veureu que a partir d'ara passarem del hooliganisme convergent a la conspiranoia (...que si els tentacles del Mas, que si el CNI, que si l'ISIS..., i fins i tot al Canal Historia acabarem veient un documental preguntant-se quins interessos i quines raons van tenir els extraterrestres per induir telepàticament els votants). !!!!

dijous, de desembre 24, 2015

El "purs" (catars) no volen que mani el diable, però l'església oficial s'ha apropiat de l'amor i el paratge sobiranistes, i els seguidors de l'aspirant, fanatitzats per la Fe en el massies, somnien convertir Sabadell el 27D en el Prat dels Cremats. La Massacre no sols afecta els purs sinó també els sospitosos ("ja triarem després quins eren dels nostres"). Mentrestant, el bon rei Oriol dorm, i qui sap si quan es desvetlli també serà víctima de la croada...

dissabte, de desembre 19, 2015

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...
Article publicat el 15/12/2015 a  Llibertat.cat
http://www.llibertat.cat/2015/12/aquell-27-s-que-podria-haver-estat-triomfal-i-reconegut-internacionalment...-33393

Els espanyols diuen “lo que pudo haber sido y no fué”; nosaltres podríem parlar d’aquell “triomf que ens van furtar el 27-S”.
Havíem acumulat forces fins que el 9-N de l’any anterior entràvem de ple en la definitiva clarificació independentista que d’entrada ens era favorable. Quan el President Artur Mas va trair la unitat independentista, fent-se enrere en la Consulta sobiranista i substituint-la per una llei de Processos participatius pescada de l’anterior Tripartit, ens vam enfonsar en una greu aturada del Procés causada per la desconfiança envers la voluntat real del president de desobeir la legalitat espanyola, que seria allò que marcaria la diferència entre exercir la sobirania o gestionar indefinidament una autonomia caracteritzada per la verbalització eterna de la seva voluntat d’independitzar-se.
Després de la confusió inicial, la CUP van donar suport a l’organització d’aquella activitat; l’ANC també però exigint eleccions plebiscitàries en 3 mesos; ERC finalment hi va col·laborar; però la clarificació independentista va iniciar-se abandonant ICV el procés sobiranista. El mateix dia 9, Artur Mas va declarar que intentaria –ara sí- una consulta definitiva, legal, vinculant i pactada amb el govern espanyol, però si no pogués ser possible es faria en forma d’eleccions autonòmiques anticipades. ERC s’hi va oposar i exigia, per contra, un govern de concentració després d’aquestes eleccions i la proclamació unilateral de la independència (fet que implicaria “delicte de rebelió”, penat de 15 a 25 anys pels instigadors).
El debat acabà amb una proposta per part del President, consistent en una candidatura unitària que, en guanyar, hauria d’aconseguir la independència després de 18 mesos d’un govern autonòmic, presidit per Mas, que es dediqués a construir “estructures d’Estat”. No hi cabien altres consideracions, com per exemple què passaria si no ens deixessin crear cap d’aquestes estructures d’Estat; era “o caixa o faixa” perquè només el President té potestat per convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que el mateix President mantindria a l’aire fins que no s’acceptessin les seves condicions; fou llavors quan l’incipient ciberhooliganisme començà a acusar ERC de tenir el Procés paralitzat per impedir que Mas convoqués el pseudo-plebiscit.
Durant la primera meitat de 2015 ens van estar arribant rumors des d’ERC i des de la CUP que les enquestes feien molt probable un triomf del Plebiscit. Les possibilitats de superar el 50% implicaven un potencial d’autèntica revolució i de reconeixement internacional. Jo crec que es va acollonir tothom davant d’aquesta possibilitat, especialment les forces espanyoles, però també aquells que es veurien obligats a fer una DUI l’endemà mateix (perquè superant el 50% hauria quedat molt lleig no fer-ho). Les propostes d’ERC i de la CUP de fer un Plebiscit “net”, sense polítics, sense formar govern, simplement per saltar-nos la prohibició espanyola i, un cop fet, convocar –llavors sí- les eleccions legislatives, foren rebutjades pel President impedint d’aquesta manera no sols una candidatura unitària del Sí, sinó també la possibilitat d’acumular prou forces per superar el 50%.
Aquestes eleccions, que haurien pogut confrontar favorables i detractors de la independència, van quedar condemnades a caracteritzar-se per una campanya electoral centrada en les acusacions de corrupció que afectaven diversos membres i formacions participants de la llista del Sí per la independència. Moltíssima gent tampoc no va votar la CUP (“perquè aquests de la CUP el primer que faran serà investir Artur Mas”). Guanyada la majoria parlamentària però perdut el Plebiscit no es podia fer una DUI. Junts pel Sí no en volia ni sentir a parlar fins passats els 18 mesos i el ciberhooliganisme s’activà novament culpant la CUP per que no es feia immediatament una Declaració d’Independència.
Fins aquí la percepció des del meu entorn relacional, caracteritzat per coincidir nous i vells amics en el treball independentista de base, raó per la qual, tot i que donem suport a uns o altres partits, no en som militants estrictes, i per això no tenim informació directa sobre molts dels esdeveniments que he esmentat. Segurament és per aquesta perspectiva que allí on tots plegats parlen de negociació nosaltres sols hem percebut “tacticisme i cap voluntat de negociar seriosament a l’espera de veure com afavoreix a convergents i/o a republicans la correlació de forces resultant de les eleccions espanyoles amb vistes a unes eleccions on ERC ja no estaria condicionada”.
Ara que la “llum i taquígrafs” s’ha canviat per la “discreció”, i mentre aquell anterior linxament en vers els Republicans que ara s’ha magnificat contra la CUP està mantenint tothom ben distret, pensem que la història haurà de jutjar per quines raons i a quins interessos haurà servit que ara estiguem gestionant el decebedor 47,8% del Plebiscit en comptes del triomf, percebut internacionalment, d’una “candidatura unitària i efímera, sense polítics” –sense cap ni un- i centrada en el concepte de la independència, en comptes d’en la corrupció, que hauria servit només per fer el referèndum que Espanya ens negava i que s’hauria dissolt tot seguit per a convocar novament eleccions, aquest cop per a triar els polítics que haurien d’executar el resultat del triomf plebiscitari.