Article publicat a Llibertat.cat el 12/11/2016
https://www.llibertat.cat/2016/11/de-perpinya-a-montsegur-passant-pels-encants-36787
Torno de Perpinyà una mica amoïnat per
l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme
que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris”
(pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència
de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa
pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà
acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que
romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències
meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per
l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una
majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament
catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi
departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el
Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i
d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus
amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que
l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en
el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals
de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de
sempre.
Sense tenir res en clar, l’endemà
escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de
Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies
estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un
altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells
s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible)
accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les
percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a
criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren
positivament les performances antioccitanes que havien escenificat
alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses
de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort
creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme,
que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els
meus dubtes.
Ara sóc als Encants Vells Nous de
Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre
molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre
metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”,
pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels
Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols
arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és
pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol
als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits
per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix,
Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som
independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat
per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a
Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la
integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la
dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò
que interessa a París i a Madrid.
Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”,
de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles
Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents
termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”.
Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per
mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves
reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant
implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en
el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i
reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una
revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions.
Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà
l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per
l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels
parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per
part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre
obert el perill de tornar a l’autonomisme.
En conclusió: penso que un perill
típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la
negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla.
Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més
manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners
autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al
final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos
en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i
Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té
sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que
estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions
clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i
polítics de tots els actors.
Fantassin
