JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/

FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.

És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.

Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.

Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.

Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.

La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.

La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits.

No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".

De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.

He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.

Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.

Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.

Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.