El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista:http://blocgran.cat/?page_id=978
Fantassin Manel:
http://blocgran.cat/?page_id=428
http://blocgran.cat/?page_id=429
Bon jorn i salut a totes i a tots!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esquerra-Radical. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esquerra-Radical. Mostrar tots els missatges
dimarts, de novembre 10, 2009
El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista
El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista:http://blocgran.cat/?page_id=978
Fantassin Manel:
http://blocgran.cat/?page_id=428
http://blocgran.cat/?page_id=429
Bon jorn i salut a totes i a tots!
dissabte, de maig 02, 2009
Carretero o el sobiranisme entre la tactica i l’estrategia en la fase de clarificacio del centre independentista.
Carretero (o el sobiranisme entre la tàctica i l’estratègia) en la fase de clarificació del centre independentista.Aprofitant que en Josep Sort ha començat elogiant que Polònia parli de la sortida de Carretero d’ERC, m’afanyo a fer el mateix, però assenyalant com el sentit comú dels guionistes “polacs” els veuen abocat a CiU quan la lògica sistèmica i les realitats post-electorals hagin situat la necessitat dels sobiranisme en una conjuntura de front patriòtic (acord tàctic entre les forces sobiranistes) en comptes de en una "candidatura suposadament transversal i plebiscitària de punt únic ni de dretes ni d’esquerres".
I això és perquè l'experiència de l’independentisme històric, aquell que ha fet avançar la consciència independentista a partir dels grups socials més interessats en la independència, ens assenyala que en aquest moment la clarificació està situada en l’espai electoral de CiU. Per això m’agrada el gest de Carretero, perquè les clarificacions són bones, encara que suposin pèrdues electorals temporals, i no sols a ERC sinó també a CUP. Es lògic, la confusió de l’electoral du a una certa decepció que comporta menys ganes de votar, però és el preu per fer un pas endavant.
Per a que funcioni un front patriòtic (a l’estil del que formen PSOE i PP contra Catalunya però a l’inrevés) cal que CiU esdevingui independentista de dretes. El procés és lent però ja se li veuen els ulls. De la mateixa manera que els demòcrates de centre van començar a abandonar el PSUC quan van tenir altres opcions, de la mateixa manera que alguns empresaris que vaig conèixer dins el PSAN van tenir posteriorment opcions de centre-esquerra més adequades al seu pensament que no pas el marxisme-leninisme, de la mateixa manera els independentistes menys esquerrans comencen a desembarcar dins de CiU, perquè no hi ha cap altre espai disponible dins del sistema català de partits.
Ara bé, és un procés contradictori en el qual s’evita justificar-se en l’eix dreta-esquerra perquè, com en tot procés d’alliberament, allò que arrossega les consciències és la reivindicació patriòtica i la capacitat de liderar totes les capes populars. Ho fa CiU reivindicant-se com els més catalanistes (i transversals) -i molta gent , amb mala memòria, s’ho creu-, ho fa ERC, ho fa l’extrema esquerra independentista i ho fa en Carretero.
Tot i així, el determinisme sistèmic és taxtatiu i, com deia, no hi ha més espais dins el sistema sobiranista de partits, que una extrema dreta, un centre-dreta, un centre-esquerra i una extrema esquerra. Les candidatures suposadament transversals i de punt únic són superades sense contemplacions per la història, com ha passat a nivell català amb el PI i a nivell ecspanyolista amb Siudadanos. Allò que estem contemplant ara és l’esperada clarificació (afavorida també gràcies a la inoperància de la direcció republicana) de l’espai de centre-dreta, i que ha de culminar amb l’acceptació de l’objectiu sobiranista per part de CiU.
Serà a partir d’aquell moment que es podran dur a terme mogudes transversals, però de la manera lògica, és a dir, en forma de front patriòtic del sub-sistema sobiranista de partits, i en el moment decisiu de la nostra història, quan el principal partit de centre-dreta, CiU, i el principal partit de centre-esquerra, ERC estiguin totalment d'acord en trencar amb Ecspanya, i probablement ambdós "estimulats" per l'acció reivindicativa de les CUP, és a dir, d'aquells que poden ser més patriòtics donat que tenen menys a perdre.
Bon jorn i salut a totes i a tots!
dimarts, d’abril 21, 2009
L'enigma Carretero
Estic llegint una novel·leta sobre misteris històrics políticomístics "L'apostol número 13" i, al mateix temps, a la premsa digital, tot un reguitzell d'especulacions, també políticomístiques sobre en Carretero, alguns dels quals (no tant amb el contingut però si amb el to) gairebé semblen insinuar que serà el salvador, aquell que ens durà a l'alliberament. Però per aconseguir-ho abans haurà de ser injustament represaliat, d'entrada interrogat i després expulsat d'ERC. Ja ha arribat un moment que començo a confondre els personatges d'una i altra novel·la. La diferència entre un i altre personatges no és tant la traïdoria que els envolta ni la distància històrica, ni els malentesos que els acompanyen a partir de les exageracions i manipulacions dels respectius admiradors, sinó allò que en Pere Fontanals anomena el Monoprograma.
Ja ho deia ahir, molt encertadament, en Josep A.Vilalta a l'Avui: "És un intent d’aglutinar el descontentament amb la línia oficial d’ERC. Una candidatura amb un únic punt programàtic només podria tenir sentit si ja hi hagués una majoria social favorable a la independència, que permetés proclamar-la l’endemà".
Si hi hagués de ficar jo cullerada, em remetria a les meves obsessions politicositèmiques per a proclamar, tan deterministament com sempre, que els partits de centre s'espabilen -fins i tot patriòticament- quan se'ls pressiona pels extrems (cosa que no li passa encara a ERC perquè la CUP encara no és al Parlament). Quan estàs al poder i ningú t'atabala tens molt a perdre a nivell personal si et radicalitzes, per això el PSC i CiU són el mateix a nivell catalanista (els primers orgànicament i els segons per interès), i quan CiU ensuma poder de seguida es converteix en el més traïdor de tots.
Tot això ho dic perquè en Carretero no és un extrem, és algú que com el Mas, que ara no té poder. No sabem si quan estigués en la direcció d'ERC no faria el mateix ! Les classes socials més valentes a nivell patriòtic (i reconegudes com tals per les masses que es deixaven liderar) han variat al llarg dels segles. En aquest moment no les trobem encara al centre-dreta i molt poquet al centre-esquerra. En Carretero només els fa por a nivell de competència personal dins d'ERC. Ja està bé que faci les seves declaracions posant en evidència la tebior dels actuals dirigents, però l'estratègia transversal que proposa té les mancances que esmenta en Pere Fontanals al seu bloc.
Com venia a insinuar en Vilalta, els fronts patriòtics s’engeguen quan tens les masses a favor (o, afegiria jo, quan hi ha un partit revolucionari exercint un liderat indiscutible). En Carretero, dins o fora d'ERC, pot dinamitzar el centre independentista però no ens apropa a la independència. La independència s'apropa amb l'aproximació dels no independentistes a l'independentisme com a reconeixement de les lluites socials en les quals els independentistes estem a primera línia.
[...i disculpeu el meu esquematisme típic de mitjans del segle passat ! ]
Bon jorn i salut a totes i a tots!
dimarts, de desembre 16, 2008
ELOGI DE L' EXTREMISME ...
Un article meu al Bloc Gran del Sobiranisme: http://blocgran.cat/?page_id=428
"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"
"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"
16/12/2008-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 )
desembre 16, 2008 |
Qui cregui que només vull crear polèmica començo declarant que no nego la possibilitat de l’efecte però si la intenció, tot i ser conscient de que, en mitjans com aquest que cerquen la transversalitat, puc ser malcomprès. Com la blogosfera està infestada d’intel·lectuals i jo no ho soc, potser algú sortirà assenyalant-me errors conceptuals. Tanmateix la meva intenció és la de sempre, reflexionar sobre elements sorgits en converses de bar o de carrer.
No és contradictori introduir el concepte de la necessitat dels extrems dins d’un bloc que fa bandera de la transversalitat? No és millor donar voltes al centre, a l’independentisme ja existent i tranquil en comptes d’obrir la porta a una colla de dogmàtics?
Jo penso que no. Cal recordar que l’independentisme centrista que avui governa prové de l’extrema esquerra de fa quaranta anys i que ara farà vint anys vam acabar al Fossar a garrotades arrel dels debats sobre l’estratègia per incorporar la burgesia i les altres capes populars, a l’estil d’Herri Batasuna, sota la direcció política de l’independentisme revolucionari.
En aquest debat jo hi vaig participar amb varis escrits sobre la forma d’estructuració dels fronts patriòtics als estats socialistes de l’est d’Europa i a països com Cuba, Nicaragua, Algèria i Vietnam, També amb un article escrit amb pseudònim a la revista EL LLAMP, en dues entregues, als números 65 i 66 (de gener de 1987) sota el títol “Contrapoder Popular” del qual s’extragueren alguns elements que formaren part dels documents del debat.
Alguns dels que llavors s’oposaren a aquest procés avui també fan bandera de la transversalitat, i això és –perdoneu-me el determinisme- perquè són faves comptades! En la lluita emancipadora alguns sectors socials són més dinàmics, porten la iniciativa i tenen més capacitat de sacrifici, són més patriòtics i dirigeixen el procés, però a l’hora de la veritat cal la unió de totes les forces de la nació. De tota manera l’article no va de faves comptades sobre la inevitabilitat de la unió patriòtica, sinó de la necessitat dels extrems com a forces necessàries per a estirar de la corda.
Abans de que em proposeu canviar “extremisme” per “radicalisme” permeteu-me dir-vos que no m’agrada l’alternativa, perquè en política “radicalisme” s’associa a les corrents de centre-esquerra d’origen liberal. En canvi amb “extremisme” no em refereixo necessàriament a posicions dogmàtiques i a mètodes violents –tot i que no negaré la seva utilitat de la mateixa manera que no ho fan pas els estats sobirans- sinó que cal que ho entenguem principalment en el sentit sistèmic, referit a la seva posició en l’extrem ideològic del sistema de partits.
A tots els països normals hi ha un sistema de partits que va de l’extrem dret a l’extrem esquerre. Als països ocupats com el nostre, en canvi, hi ha un doble sistema de partits, el sistema del projecte nacional assimilacionista i el del sistema de partits del projecte sobiranista. En el nostre cas, en el primer hi ha els partidaris del projecte de nació espanyola (amb una Catalunya que se senti tan còmoda i autònoma com calgui però refusant la creació d’un estat català independent) i en el segon els que van assumint el projecte secessionista. En aquest doble sistema la lluita es dóna entre ambdós, es dóna dins de cada sistema i es dóna dins de cada partit. En tot cas la sobirania només arribarà quan assolim l’hegemonia global del sistema de partits de projecte sobiranista.
Direu que aquest bloc, que fa bandera de la transversalitat, és un clar referent de l’objectiu que descric al paràgraf anterior, i possiblement em criticareu augurant que el retorn a posicions revolucionàries pot anar en detriment de l’objectiu.
Jo crec que no. Si bé els extrems només acostumen a sucar poder en situacions de crisi que deriven en cops d’estat i revoltes per l’estil, és cert que a les democràcies burgeses aquests grups no tenen cap possibilitat de manar més enllà d’algun ministeri en governs de coalició. En una democràcia burgesa només el centre gestiona el poder, perquè la immensa majoria de la població vota centrista. Però el centre tendeix a autoconservar-se, la qual cosa acaba anant en detriment de l’adhesió del nou jovent. Per això, si la coherència en reivindicació independentista o en justícia social depèn del centre esquerra o del centre dreta, no podem tirar coets perquè cada vegada són menys eficaços degut a que la seva pròpia dinàmica tendeix a ensopir-los. Per això el paper d’estirar de la corda –d’acusar-los de tous, de venuts, fins de traïdors per tal de garantir que no s’adormin, de competir amb ells- és precisament dels extrems respectius.
Proposta de definició: els extrems són fonamentals en el procés, el seu comès sistèmic és estirar de la corda (encara que els seus dogmes i els seus objectius són revolucionaris), però a més, en una situació de doble sistema de partits com la nostra, el paper dels extrems és un paper del que deriva l’èxit o derrota del sistema sobiranista perquè facilita la incorporació del nou jovent a la causa independentista.
Tanmateix, en el cas català el sistema català de partits continua coix i això resta oli a les potencialitats de revolta del nostre poble. Revoltes, els profits de les quals seran inevitablement gestionades per ERC o CiU, però revoltes que aquest partits centristes no tenen capacitat d’impulsar. Cal que ho impulsi el jovent revolucionari a partir de totes les lluites populars i alternatives on participa.
Es evident que estem millor que abans. Fa uns anys no havia altre centre-esquerre que l’espanyolista i avui ERC ha ocupat el centre-esquerre del sistema sobiranista de partits. La CUP va prenent poder a l’extrem esquerre. A CiU van fent forat les idees sobiranistes. Dubto que hi aparegui una extrema dreta nacional fins que no siguem un estat independent. La situació a València encara és pèssima però no cal defallir.
Direu que què tindrà a veure aquest discurs tan adust amb l’anecdotari habitual d’en Fantassin. Doncs precisament ve de converses recents amb la mateixa pedrera d’on va sorgir l’onada de jovent independentista de l’any 1984, com a reflex de les sonores lluites que iniciàrem els anys precedents. Aquesta pedrera avui és un erm on els referents necessaris per a la rauxa adolescent es limiten als llocs on hi ha presència organitzada de Maulets. Però a la resta del territori la idea independentista ja no és prou atractiva, sobretot en zones urbanes multiculturals, perquè sovint aquesta idea només s’associa al centrisme tranquil d’ERC i de part de CiU, i els joves són més permeables a altres criteris, com la imatge, la moda, la moguda, la música d’inspiració llatina i altres trets amb què ara s’abandera l’espanyolisme.
Fantassin Manel
Etiquetes | Edita| 
10 comentaris »
10 comentaris »10 respostes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
desembre 19, 2008 a les 10:11 am Edita
Despres cal tenir en compte la inter-relació i la catalanització escenica ( i alguna vegade sincera de persones puntuals). I s’ha de tenir clar la historia de l’independentisme catalá com a minin desde la fundació l’any 1931 amb ERC per Francesc Macià, ex militar espanyol que ens va portar a la Independència momentanea. I despres cal analitzar al Front Nacinal de Catunya i la escisió tranquila d’ell del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1968. Cal tenir clar tot el que va pasar a l’any 1984 amb la creació del MDT, les lluites internes consecuencia de vegades de discrepancies politiques i de vegades personals. Germanes Serrqa, Cala, Fernandez Calvet, Castellanos, etc. Cal tenir en compte el paper que van jugar, i jugen, els serveis d’informacíó de l’Estat desde fora i desde dintre amb infiltrats. Cal tenir en compte la questió de la Crida, la seva fundació despres del cop d’Estat de Milans de Bosch, Armada i Tejero i un elefant blanc. El que va passar entre els espanyols per permitir aquell cop, Mugica, (PSOE) i demes. Cal tenir en compte tot aixó (Maulets, CSPC,T.LL. etc. I cal tenir en compte el proces de juliol de 1991 amb ERC. La entrada de la Crida al poder de ERC amb Colom al capdavant. La campanya electoral 1992 “Cap a la Independencia” de ERC. La creació del PI. La discriminaltzació de l’independentisme a nivell social una vegade al 1992 ERC pasa de sis a dotza diputats. La direcció posterior d’ERC, el paper d’en Carod Rovira. El paper de Puigcercós en aquell moment. La direcció actual de Puigcercós i Vendrell, els problemes interns i tot aixo. Cal analitzar la creació de CDC la aliança historica amb UDC. El paper de Pere Esteve, el paper dels “Talibans”, etc, etc. I aixo cal que ho analitzem correctement sense sectarismes per part de tots, cal ser un país normal, cal conquerir els obxectius que estan sobre la taula historicament desde el nacionalisme i l’independentisme català. Cal coneixer que va ser i que va representar el Partit Catalá del Proletariat, cal normalitzar i posar damunt de la taula qui va ser Andreu Nin,. qui va ser el Noi del Sucre, etc. El paper de la CNT-FAI a la guerra antifeixista del 1936-1939. La DICTADURA DE fRANCO, EXILI INTERIOR I EXTERIOR, i cal tenir clar que l’objectiu dels que exerceixen sincerament com a Catalans conscients desde tots els ambits social tenim que conseguir la independencia pel pais. Dintre de la legalitat marcada per les institucións internacionals. I TOT AIXÓ I MES COSES ES TENEN QUE EXPLICAR A LES ESCOLES A LA CANALLA PERQUE SAPIGUEN D’ON VENINJ I ON ANEM. a LA INDEPENDENCIA. Salut i Patria. Salvador Soutullo Carolo. (Cogolo).
gener 9, 2009 a les 9:23 pm Edita
O surt el genit del poble, o ja pots seure a la cadira i esperar sentat.
catalansreaccionem.wordpress.com
abril 30, 2010 a les 12:00 am Edita
maig 6, 2010 a les 10:43 pm Edita
maig 20, 2010 a les 8:59 pm Edita
maig 27, 2010 a les 10:32 pm Edita
juny 3, 2010 a les 11:12 pm Edita
juny 18, 2010 a les 12:03 am Edita
juliol 16, 2010 a les 3:27 pm Edita
A ver si os van a meter todas vuestras paranoias por santa sea la parte.
No teneis ni idea de lo que fue el pasado y menos aún de que futuro nos vais a dejar.
Coger pico y pala y a trabajar hatajo de imbéciles.
Viva España.
Os lo dice un catalán de verdad no de Córdoba ni Mainar
juliol 29, 2010 a les 4:35 pm Edita