dijous, d’octubre 31, 2013

El Senyor (Duran Lleida) de Ballantrae

El Senyor (Duran Lleida) de Ballantrae
Article publicat a Llibertat.cat 31/10/2013
http://www.llibertat.cat/2013/10/el-senyor-duran-lleida-de-ballantrae-23618

Després d’una espessa discussió sobre la suposada traïdoria de Duran Lleida en relació al procés sobiranista, m’estava relaxant  veient una mica de Ciència Ficció. “Darmok i Jalad a Tanagra” és un episodi de Star Trek sobre una civilització  que ha construït el seu llenguatge  a partir de metàfores i paràboles  relacionades  amb la seva mitologia, raó per la qual seria extremadament difícil la comunicació amb aquesta gent. Segons la proposta dels guionistes, seria imprescindible conèixer les històries dels alienígenes Tamarian  per saber que la frase “Darmok i Jalad a Tanagra” és una invitació a cooperar, amb un amplíssim  significat (sobre confiança, malgrat el desconeixement mutu, etc.) que es dedueix de la llegenda sobre dos rivals  mítics, Darmok i Jalad, que  gràcies a haver-se trobat lluitant junts a l’illa de Tanagra contra un monstre,  enemic comú d’ambdós, van aconseguir l’amistat dels seus pobles respectius. En aquest cas una imatge (un fotograma) val per mil paraules, i tal reflexió em va fer tornar a Duran Lleida, al temps que em venia al cap la novel·la de Robert Stevenson “The Master of Ballantrae”.
Un amic m’adverteix de com la seva admiració per Errol Flynn se sent ofesa per la comparació que faig amb el líder d’Unió Democràtica de Catalunya. És obvi que el primer era més guapo, valent, bon actor i moltes coses més, però la versió cinematogràfica  (“El Príncep d’Escòcia”, 1953) és, al meu parer, un  ensucrament  que desvirtua la novel·la d’on s’inspira. Prèviament , però, us vull explicar  les raons que m’han dut a fer tal associació metafòrica: crec que caiem en l’infantilisme  sempre que limitem l’anàlisi i la crítica política a les actuacions dels polítics en comptes de fer-ho als interessos que representen. Estem fent com la propaganda Espanyola  que atribueix a Artur Mas les causes de l’independentisme.
Hem de ser conscients que ens trobem en un moment històric  àmpliament teoritzat des dels anys vuitanta per l’esquerra independentista: no hem aturat la lluita de classes, sols hem pactat acords puntuals  per a executar actuacions nacionals d’interès mutu. Els treballadors estem encara lluny del poder, la classe dirigent és l’alt empresariat, i la independència  de la Nació Catalana  es farà o a través dels empresaris (gràcies a la pressió a què s’està veient sotmesa tant pel poble Català com per l’agressió Espanyola), o es farà contra els empresaris. Ahir mateix , en una tertúlia radiofònica, perdien el temps  discutint sobre si Catalunya es quedarà o no dins de la Unió Europea, quan és evident que això dependrà exclusivament dels interessos econòmics conjunts dels empresaris Europeus i Catalans.
Estem parlant d’interessos empresarials. El patriotisme correspon al poble, sempre ha estat així, els empresaris, en canvi, prioritzen la previsibilitat, la seguretat, la pela... La imatge que tinc de “El Senyor de Ballantrae”  és la d’aquest patriotisme “distret”, en el cas del  film referit a uns magnats escocesos  que, en comptes d’unir-se  als clans escocesos de les Highlands i als Irlandesos afins, en favor del pretendent Jacobinista, decideixen assegurar-se d’estar sempre al bàndol vencedor amb una decisió salomònica: un dels fills lluitarà al bàndol protestant i l’altre al bàndol contrari. D’aquesta manera s’asseguren que, guanyi qui guanyi, la família preservarà el patrimoni.
Quan en mig de les anàlisis sobre el rol que protagonitza el líder democristià, diem “El Senyor Duran Lleida de Balantrae”  estem dient que les martingales de Duran Lleida  no són significatives en el pla individual (per molt que pensem que li han promès un ministeri), perquè la seva actuació està teledirigida per la Classe empresarial de la qual és referent. De la mateixa manera que ho és el President Mas. I la divisió entre ambdues opcions és l’expressió de l’actual estratègia política, tan poruga com sempre, de les anomenades “elits: una colla de magnats Catalans que volen preservar el patrimoni, i que potser ja va sent hora que comencin a ser pressionats per l’independentisme combatiu.

diumenge, d’octubre 27, 2013

La Doctrina Parot i el "Señor X"

http://diarigran.cat/2013/10/la-doctrina-parot-i-el-senor-x/
FANTASSIN MANEL.    A pocs llocs  ha hagut tant de suport i de solidaritat a les víctimes de totes les violències com a Barcelona, i a pocs llocs s’ha pogut llegir tanta doble moral com en alguna premsa populista de Madrid.
Havia una època  que va donar molts terroristes als més alts llocs d’honor. La qualificació d’heroi, de guerriller o de terrorista ha recaigut sovint  en les mateixes persones en funció de qui hagi escrit  la Història. Els alemanys  anomenaven “terrorista” la Resistència Francesa. Durant anys, els polítics occidentals van confraternitzar amb David Ben Gurion tot i les fortes sospites d’haver estat aquest qui havia ordenat l’atac terrorista contra l’Hotel King David (seu Britànica que també albergava una Oficina de les Nacions Unides); fou un  atemptat especialment repugnant per haver estat dissenyat amb l’objectiu de demostrar la vulnerabilitat dels anglesos, provocant una gran matança (92 morts i 45 ferits). Però la doble moral no és solament cosa del passat; fixeu-vos com avui dia els mateixos mitjans  espanyols que ens “posen a parir” quan des de Catalunya es proposa la insubordinació de les lleis espanyoles anticatalanes, són els mateixos que, arran de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, també recolzen que la justícia espanyola es declari insubmisa contra l’anulació de la Doctrina Parot.
 De vegades els canvis de denominació no provenen del nombre d’armes que es posseeixi, sinó només d’una presumpció (a principis de 1981 tant la premsa com TVE, van deixar de denominar “terroristes” als membres del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional d’El Salvador, de sobte van passar a dir-los “guerrillers”. Per a la dreta, que és la que controla ideològicament els principals mitjans de comunicació suposava un canvi de posició formal en el conflicte, perquè aquells que fins aquell moment calia aniquilar (terroristes) de sobte, donava la sensació que potser hi caldria  establir relacions diplomàtiques i comercials en un futur pròxim (“com podem ser socis de terroristes!”). No feia gaire que havia passat el mateix amb Nicaragua (19 de juliol de 1979) i el sindicalista xavier Onaindia ho descrivia, el gener de 1981, amb aquesta frase: “han estat terroristes quan  sols tenien capacitat per atemptar contra un general o un policia, han esdevingut guerrillers a partir que iniciaren la seva ofensiva apoderant-se de 14 casernes i 3 emissores de ràdio, i ara que han aconseguit la victòria final la premsa mundial els anomena herois”. Recordeu que és la dreta la que controla la premsa. El mateix Manuel Fraga Iribarne (pare del Partido Popular) va arribar a tenir molt bones -i polèmiques- relacions amb el conegut terrorista Fidel Castro, el mateixa que havia llegit davant dels tribunals “La Història m’absoldrà… cap arma, cap força és capaç de vèncer un poble que es decideix a lluitar pels seus drets”,  insinuant que  la Història faria d’ell un heroi i de Batista un terrorista, i no pas a l’inrevés. Tanmateix, qualsevol dels 638 intents d’assassinat contra Castro planejats per la CIA  hauria estat considerat una heroïcitat cas d’haver tingut èxit.
Sabeu quan creen problemes aquestes paradoxes? Quan la condemna d’un terrorista coincideix  en el temps amb la sacralització d’un altre terrorista, sense que hagi hagut temps de refredar la història. Ja era abans un problema pels mitjans de comunicació fer-nos empassar, a nivell ètic i moral, les suposades diferències entre la violència dels Americans de la del Vietcong, o la de Somoza i la dels Sandinistes. De fet, només fa quatre dies  que els americans  van celebrar la mort de Bin Laden. Ara mateix, a Catalunya, la premsa també té dificultats  per justificar  que el suport a les víctimes  del terrorisme, en el context de l’anul·lació de la Doctrina Parot,  s’acompanya d’una zero sensibilitat mediàtica pel dolor  i el sofriment de les víctimes del terrorisme franquista. Fins i tot  se’ns nega als Catalans poder fer justícia pel magnicidi del nostre president  Companys!
Podem preguntar-nos: què passarà quan la justícia acabi jutjant el “señor X” del GAL? (segurament haurà de ser la Justícia Argentina, òbviament, perquè la d’aquí sembla que  dugui ulleres de veure de  prop uns terroristes i de lluny uns altres). Quants anys haurà de passar a la presó el “misteriós” X per la seva responsabilitat en més de trenta accions terroristes que sumen més de seixanta víctimes entre ferits i assassinats amb bombes als cotxes, trets al clatell i metrallaments dins de bars i de locals diversos? Haurà judici? Algú reclamarà martingales semblants a la Doctrina Parot o, per contra, se’n facilitarà rebaixes de pena, fins i tot l’indult?  O més probablement continuarà en la més tranquil·la i feliç  impunitat…? Tan impune com la doble moral de la premsa espanyolista més immoral.
Fantassin