Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/
Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la, no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat de Catalunya és haver aconseguit sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.
He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.
Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic. Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.
Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.
Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”. És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.
Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48% l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada, de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit OCCITANOROMÀNIC.
El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que s’ha acabat la covardia.
Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.
