Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Article publicat a Llibertat. cat dilluns 13 de juny de 2016

http://www.llibertat.cat/2016/06/torna-a-ser-hora-de-tibar-de-la-corda-i-desobeir-via-fora-els-adormits-35359

De contradiccions n’hi ha moltes, i més que en veurem, però sortosament el Procés català està impulsat per forces que van més enllà de les voluntats. Forces econòmiques que els més babaus creuen conjunturals però que estan en la mateixa essència d’Espanya: el domini i l’espoli de les forces productives catalanes amb el suport de la burgesia catalana, la qual assumeix ser robada de forma moderada a canvi d’evitar incerteses polítiques.

El moment de la desobediència és un dels més destacats a l’hora de les contradiccions, perquè marca la clarificació principal, aquella que deixa la propaganda a un costat i visualitza els fets reals. La desobediència de les lleis espanyoles requereix de valentia i de sacrifici. En l’espiral “acció-reacció-acció”, l’empresonament del President de la Generalitat pot generar la clarificació definitiva de la població i, tot seguit, el pols definitiu amb l’Estat, deixant en evidència tots els que estan a un costat i a l’altre. Fins la desobediència, el teatre català només té públic, còmodes butaques, guions, disfresses, attrezzo i molta, molta comèdia.

Durant anys semblava que  les classes populars rebutjaven la independència de Catalunya, tot i ser les objectivament més interessades. La causa era un pacte més o menys implícit entre l’esquerra espanyolista catalana anomenada “catalanista” i la dreta espanyolista catalana anomenada “nacionalista”, un pacte que generava una cultura d’autosatisfacció catalanista dins de les limitacions que podia tolerar el Regne d’Espanya. 

L’anàlisi política segons el qual existia un “interès objectiu però alienat  en la independència” per part dels treballadors i front la traïció burgesa feu néixer l’independentisme modern dintre de l’extrema esquerra testimonial. Després d’aquells inicis de sang i sofriment es va acabar consolidant un electorat de centre-esquerra clarament independentista entorn d’una sigla, ERC, però la dinàmica electoral autonomista  l’abocava a la letargia i per tant, de facto, en el retorn a l’autonomisme.

Durant molts anys i  en diversos documents, sota la denominació de “sistèmica independentista” o “independentisme sistèmic”  he reiterat la meva creença en la necessitat dels extremismes a l’hora de tibar la corda. Arreu del mon capitalista la gestió del poder sol recaure en els massius partits de centre, però per no adormir-se els cal la crítica i  l’acció essencialista exemplar  dels seus extrems, els quals són necessàriament petits sinó marginals, perquè en democràcia burgesa la majoria de la població vota centrista.

Aquell soroll i aquella sang dels anys vuitanta, juntament l’efecte mediàtic de la migrada acció parlamentària republicana a partir dels noranta, havien trencat el tabú i reclamar-se obertament independentista passava a ser normal. La reacció espanyola liderada pel PP va afavorir el trencament del pacte implícit entre CDC i el sistema PSC-ICV facilitant que aquell sector de les classes populars votant de CDC optés per la independència i obligant els convergents a un posat molt contradictori: liderar-lo per aigualir-lo.

El truc consistia a condicionar la implicació convergent a la legalitat. La parròquia convergent requeria de seguretat jurídica, i això implicava posar al davant de tot l’obediència de les lleis espanyoles, de la mateixa manera que durant tants anys s’havia compaginat l’estètica “nacionalista” amb l’acatament a Espanya. Es tolerava un robatori “assumible” a canvi d’evitar incerteses polítiques com les derivades d’una secessió, però l’electorat convergent se sentia patriòticament satisfet.

Tanmateix, els anomenats “extremistes” continuaven tibant de la corda. De fet, eren tres forces ben diverses: PP,  l’ANC  i la CUP les que ens van dur a contracor l’univers convergent a l’INICI DE LA FASE DE DESOBEDIÈNCIA amb la Consulta del 9 de novembre de 2014. Malauradament, la traïció d’Artur Mas, trencant la unitat sobiranista al substituir la Consulta per un “procés participatiu” (en acatar  la suspensió que en feu el Tribunal Constitucional) va trencar la confiança entre l’independentisme i  els polítics convergents.  Malgrat que la CUP va abocar-se en l’organització del succedani de votació, i més tard també els altres hi  van participar, aquella ferida va tenir aturat el procés prop d’un any i ha mantingut fins avui la desconfiança sobre l’interès real dels polítics convergents d’arribar fins al final.

El posterior rebuig per part de CDC a una candidatura sense polítics, solament a efectes de plebiscit, va continuar enrarint la unitat independentista. Només els càlculs electorals permetien a ERC  treure rendiment al seu sotmetiment. El rebuig de la CUP a fer president Artur Mas, sense alternativa possible ateses les nefastes expectatives electorals convergents, continuava beneficiant el tacticisme republicà, gràcies també en part a la neutralització de l’ANC atès que molts dels seus membres més destacats formaven part de la  candidatura JxS.

Les eleccions plebiscitàries havien evidenciat l’actual sostre electoral del sobiranisme i la clarificació de la sucursal del PSOE a Catalunya. A les eleccions espanyoles de desembre 2015, la no presència de la CUP va fer retornar a l’espanyolisme el vot que aquesta havia conquerit a l’electorat tradicional d’ICV mentre que bona part del vot cupàire més tradicional feia el clàssic “vot útil dels extrems  vers el seu centre” optant per ERC. Les noves eleccions espanyoles  de juny 2016 semblen reforçar aquests mecanismes.

Una  CDC cada cop més afeblida  podria pactar fàcilment amb les noves forces espanyoles de l’entorn Podemos que parlen de federalisme i que ara ja es defineixen “socialdemòcrates”, com ja havia succeït abans a Catalunya entre CiU i el sistema PSC – ICV. A canvi els entramats d’influència convergent podrien recuperar aquella comoditat allunyada d’incerteses econòmiques secessionistes si es tornés a garantir la reducció de l’espoli i la tolerància lingüística a nivells  d’abans. De fet, la primera desobediència frustrada, el 9N en fou el primer avís de quins són els límits.

La negativa convergent a desobeir la legalitat espanyola implica perdre anys i panys i acabar combregant amb qualsevol  enganyifa federalista.  No podem perdre una nova i potser definitiva oportunitat i per això sembla que torna a ser l’hora dels extrems que han de tibar de la corda, obligant ERC a moure fitxa. Potser de retruc les bases convergents, abduïdes per la propaganda anticupàire, s’adonaran que els seus caps han primat més el tacticisme electoral que el patriotisme en la negociació dels Pressupostos.

Tibar de la corda des del carrer i des del radicalisme és la proposta cupàire d’un Referèndum Unilateral d’Indepèndència per avalar Puigdemont  i ho és la proposta de l’ANC que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència al marge de la legalitat espanyola. Els dos grans partits de centre són els que hauran d’afrontar amb sacrificis personals  les conseqüències de la desobediència i també els que hauran de gestionar el poder, però no podem refiar-nos d’ells quan toca ser valents, atès que la seva lògica els limita als càlculs electorals i les dobles agendes. Ja s’ha vist que cal que siguin arrossegats pel Procés, no pas liderar-lo. I el pas final i més valent ha de ser la DUI, que tampoc no ens cal esperar veure-la dins les agendes parlamentària, sinó que també ens caldrà impulsar-la des del carrer.

sistèmica catalana

El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista

El llarg camí des de l’extrema esquerra fins al centre dreta independentista:


http://blocgran.cat/?page_id=978


Fantassin Manel:
http://blocgran.cat/?page_id=428
http://blocgran.cat/?page_id=429


Bon jorn i salut a totes i a tots!

Carretero o el sobiranisme entre la tactica i l’estrategia en la fase de clarificacio del centre independentista.

Carretero (o el sobiranisme entre la tàctica i l’estratègia) en la fase de clarificació del centre independentista.


Aprofitant que en Josep Sort ha començat elogiant que Polònia parli de la sortida de Carretero d’ERC, m’afanyo a fer el mateix, però assenyalant com el sentit comú dels guionistes “polacs” els veuen abocat a CiU quan la lògica sistèmica i les realitats post-electorals hagin situat la necessitat dels sobiranisme en una conjuntura de front patriòtic (acord tàctic entre les forces sobiranistes) en comptes de en una "candidatura suposadament transversal i plebiscitària de punt únic ni de dretes ni d’esquerres".

I això és perquè l'experiència de l’independentisme històric, aquell que ha fet avançar la consciència independentista a partir dels grups socials més interessats en la independència, ens assenyala que en aquest moment la clarificació està situada en l’espai electoral de CiU. Per això m’agrada el gest de Carretero, perquè les clarificacions són bones, encara que suposin pèrdues electorals temporals, i no sols a ERC sinó també a CUP. Es lògic, la confusió de l’electoral du a una certa decepció que comporta menys ganes de votar, però és el preu per fer un pas endavant.

Per a que funcioni un front patriòtic (a l’estil del que formen PSOE i PP contra Catalunya però a l’inrevés) cal que CiU esdevingui independentista de dretes. El procés és lent però ja se li veuen els ulls. De la mateixa manera que els demòcrates de centre van començar a abandonar el PSUC quan van tenir altres opcions, de la mateixa manera que alguns empresaris que vaig conèixer dins el PSAN van tenir posteriorment opcions de centre-esquerra més adequades al seu pensament que no pas el marxisme-leninisme, de la mateixa manera els independentistes menys esquerrans comencen a desembarcar dins de CiU, perquè no hi ha cap altre espai disponible dins del sistema català de partits.

Ara bé, és un procés contradictori en el qual s’evita justificar-se en l’eix dreta-esquerra perquè, com en tot procés d’alliberament, allò que arrossega les consciències és la reivindicació patriòtica i la capacitat de liderar totes les capes populars. Ho fa CiU reivindicant-se com els més catalanistes (i transversals) -i molta gent , amb mala memòria, s’ho creu-, ho fa ERC, ho fa l’extrema esquerra independentista i ho fa en Carretero.

Tot i així, el determinisme sistèmic és taxtatiu i, com deia, no hi ha més espais dins el sistema sobiranista de partits, que una extrema dreta, un centre-dreta, un centre-esquerra i una extrema esquerra. Les candidatures suposadament transversals i de punt únic són superades sense contemplacions per la història, com ha passat a nivell català amb el PI i a nivell ecspanyolista amb Siudadanos. Allò que estem contemplant ara és l’esperada clarificació (afavorida també gràcies a la inoperància de la direcció republicana) de l’espai de centre-dreta, i que ha de culminar amb l’acceptació de l’objectiu sobiranista per part de CiU.

Serà a partir d’aquell moment que es podran dur a terme mogudes transversals, però de la manera lògica, és a dir, en forma de front patriòtic del sub-sistema sobiranista de partits, i en el moment decisiu de la nostra història, quan el principal partit de centre-dreta, CiU, i el principal partit de centre-esquerra, ERC estiguin totalment d'acord en trencar amb Ecspanya, i probablement ambdós "estimulats" per l'acció reivindicativa de les CUP, és a dir, d'aquells que poden ser més patriòtics donat que tenen menys a perdre.

Bon jorn i salut a totes i a tots!

ELOGI DE L' EXTREMISME ...

Un article meu al Bloc Gran del Sobiranisme: http://blocgran.cat/?page_id=428

"Elogi de l'extremisme des de la sistèmica independentista"

16/12/2008-Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 )

 desembre 16, 2008 | 

Qui cregui que només vull crear polèmica començo declarant que no nego la possibilitat de l’efecte però si la intenció, tot i ser conscient de que, en mitjans com aquest que cerquen la transversalitat, puc ser malcomprès.  Com la blogosfera està infestada d’intel·lectuals i jo no ho soc, potser algú  sortirà assenyalant-me errors conceptuals. Tanmateix la meva intenció és la de sempre, reflexionar sobre elements sorgits en converses de bar o de carrer.

No és contradictori introduir el concepte de la necessitat dels extrems dins d’un bloc que fa bandera de la transversalitat?   No és millor donar voltes al centre, a l’independentisme ja existent i tranquil en comptes d’obrir la porta a una colla de dogmàtics?

Jo penso que no. Cal recordar que l’independentisme centrista que avui governa prové de l’extrema esquerra de fa quaranta anys i que ara farà vint anys vam acabar al Fossar a garrotades arrel dels debats sobre l’estratègia per incorporar la burgesia i les altres capes populars, a l’estil d’Herri Batasuna, sota la direcció política de l’independentisme revolucionari.

En aquest debat jo hi vaig participar amb varis escrits sobre la forma d’estructuració dels fronts patriòtics als estats socialistes de l’est d’Europa i a països com Cuba, Nicaragua, Algèria i Vietnam, També amb un article escrit amb pseudònim a la revista EL LLAMP, en dues entregues, als números 65 i 66 (de gener de 1987) sota el títol “Contrapoder Popular” del qual s’extragueren alguns elements que formaren part dels documents del debat.

Alguns dels que llavors s’oposaren a aquest procés avui també fan bandera de la transversalitat, i això és –perdoneu-me el determinisme- perquè són faves comptades! En la lluita emancipadora alguns sectors socials són més dinàmics, porten la iniciativa i tenen més capacitat de sacrifici, són més patriòtics i dirigeixen el procés, però a l’hora de la veritat cal la unió de totes les forces de la nació. De tota manera l’article no va de faves comptades sobre la inevitabilitat de la unió patriòtica,  sinó de la necessitat dels extrems com a forces necessàries per a estirar de la corda.

Abans de que em proposeu canviar “extremisme” per “radicalisme” permeteu-me dir-vos que no m’agrada l’alternativa, perquè en política “radicalisme” s’associa a les  corrents de centre-esquerra d’origen liberal. En canvi amb “extremisme” no em refereixo necessàriament a posicions dogmàtiques i a mètodes violents –tot i que no negaré la seva utilitat de la mateixa manera que no ho fan pas els estats sobirans- sinó que cal que ho entenguem principalment en el sentit sistèmic, referit a la seva posició en l’extrem ideològic  del  sistema de partits.

A tots els països normals hi ha un sistema de partits que va de l’extrem dret a l’extrem esquerre. Als països ocupats com el nostre, en canvi, hi ha un doble sistema de partits, el sistema del projecte nacional assimilacionista i el del sistema de partits del projecte sobiranista. En el nostre cas, en el primer hi ha els partidaris del projecte de nació espanyola (amb una Catalunya que se senti tan còmoda i autònoma com calgui però refusant la creació d’un estat català independent) i en el segon els que van assumint el projecte secessionista. En aquest doble sistema la lluita es dóna entre ambdós,  es dóna dins de cada sistema i es dóna dins de cada partit. En tot cas la sobirania només arribarà quan assolim l’hegemonia global del sistema de partits de projecte sobiranista.

Direu que aquest bloc, que fa bandera de la transversalitat, és un clar referent de l’objectiu que descric al paràgraf anterior, i possiblement em criticareu augurant que el retorn a posicions revolucionàries pot anar en detriment de l’objectiu.

Jo crec que no. Si bé els extrems només acostumen a sucar poder en situacions de crisi que deriven en cops d’estat i revoltes per l’estil,  és cert que a les democràcies burgeses aquests grups no tenen cap possibilitat de manar més enllà d’algun ministeri en governs de coalició. En una democràcia burgesa només el centre gestiona el poder, perquè la immensa majoria de la població vota centrista. Però el centre tendeix a autoconservar-se, la qual cosa acaba anant en detriment de l’adhesió del nou jovent. Per això, si la coherència en reivindicació independentista o en justícia social depèn del centre esquerra o del centre dreta, no podem tirar coets perquè cada vegada són menys eficaços degut a que la seva pròpia dinàmica tendeix a ensopir-los. Per això el paper d’estirar de la corda  –d’acusar-los de tous, de venuts, fins de traïdors per tal de garantir que no s’adormin, de competir amb ells-  és precisament dels extrems respectius.

Proposta de definició: els extrems són fonamentals en el procés, el seu comès sistèmic és estirar de la corda (encara que els seus dogmes i els seus objectius són revolucionaris), però a més, en una situació de doble sistema de partits com la nostra, el paper dels extrems és un paper del que deriva l’èxit o derrota del sistema sobiranista perquè facilita la incorporació del nou jovent a la causa independentista.

Tanmateix, en el cas català el sistema català de partits continua coix i això resta oli a les potencialitats de revolta del nostre poble. Revoltes, els profits de les quals seran inevitablement gestionades per ERC o CiU, però revoltes que aquest partits centristes no tenen capacitat d’impulsar. Cal que ho impulsi el jovent revolucionari a partir de totes les lluites populars i alternatives on participa.

Es evident que estem millor que abans.  Fa uns anys no havia altre centre-esquerre que l’espanyolista i avui ERC ha ocupat el centre-esquerre del sistema sobiranista de partits. La CUP va prenent poder a l’extrem esquerre. A CiU van fent forat les idees sobiranistes. Dubto que hi aparegui una extrema dreta nacional fins que no siguem un estat independent. La situació a València encara és pèssima però no cal defallir.

Direu que què tindrà a veure aquest discurs tan adust amb l’anecdotari habitual d’en Fantassin. Doncs precisament ve de converses recents amb la mateixa pedrera d’on va sorgir l’onada de jovent independentista de l’any 1984, com a reflex de les sonores lluites que iniciàrem els anys precedents. Aquesta pedrera avui és un erm on els referents necessaris per a la rauxa adolescent es limiten als llocs on hi ha presència organitzada de Maulets. Però a la resta del territori la idea independentista ja no és prou atractiva, sobretot en zones urbanes multiculturals,  perquè sovint aquesta idea només s’associa al centrisme tranquil d’ERC i de part de CiU, i els joves són més permeables a altres criteris, com la imatge, la moda, la moguda, la música d’inspiració llatina  i altres trets amb què ara s’abandera l’espanyolisme.

Fantassin Manel

 

Etiquetes | Edita|  10 comentaris »

10 respostes

1. Salvador Soutullo Carolo.(Cogolo) diu:
   desembre 19, 2008 a les 10:11 am Edita
   Manel, he lleguit l’article i dius una cosa que jo sempre he dit i que algúns sempre en deien que analese no era correcte. Si senyor, es veritat. A Catalunya, concebida de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar; existeix aquest sistema de partits que dius tu. Espanyols: PSC i PP. Catalans CiU i ERC. Provinent de l’aliança historica amb el PCE el PSUC i despres IC i tot els derivat com PCC etc. Aixo respecte al Parlament.
   Despres cal tenir en compte la inter-relació i la catalanització escenica ( i alguna vegade sincera de persones puntuals). I s’ha de tenir clar la historia de l’independentisme catalá com a minin desde la fundació l’any 1931 amb ERC per Francesc Macià, ex militar espanyol que ens va portar a la Independència momentanea. I despres cal analitzar al Front Nacinal de Catunya i la escisió tranquila d’ell del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) l’any 1968. Cal tenir clar tot el que va pasar a l’any 1984 amb la creació del MDT, les lluites internes consecuencia de vegades de discrepancies politiques i de vegades personals. Germanes Serrqa, Cala, Fernandez Calvet, Castellanos, etc. Cal tenir en compte el paper que van jugar, i jugen, els serveis d’informacíó de l’Estat desde fora i desde dintre amb infiltrats. Cal tenir en compte la questió de la Crida, la seva fundació despres del cop d’Estat de Milans de Bosch, Armada i Tejero i un elefant blanc. El que va passar entre els espanyols per permitir aquell cop, Mugica, (PSOE) i demes. Cal tenir en compte tot aixó (Maulets, CSPC,T.LL. etc. I cal tenir en compte el proces de juliol de 1991 amb ERC. La entrada de la Crida al poder de ERC amb Colom al capdavant. La campanya electoral 1992 “Cap a la Independencia” de ERC. La creació del PI. La discriminaltzació de l’independentisme a nivell social una vegade al 1992 ERC pasa de sis a dotza diputats. La direcció posterior d’ERC, el paper d’en Carod Rovira. El paper de Puigcercós en aquell moment. La direcció actual de Puigcercós i Vendrell, els problemes interns i tot aixo. Cal analitzar la creació de CDC la aliança historica amb UDC. El paper de Pere Esteve, el paper dels “Talibans”, etc, etc. I aixo cal que ho analitzem correctement sense sectarismes per part de tots, cal ser un país normal, cal conquerir els obxectius que estan sobre la taula historicament desde el nacionalisme i l’independentisme català. Cal coneixer que va ser i que va representar el Partit Catalá del Proletariat, cal normalitzar i posar damunt de la taula qui va ser Andreu Nin,. qui va ser el Noi del Sucre, etc. El paper de la CNT-FAI a la guerra antifeixista del 1936-1939. La DICTADURA DE fRANCO, EXILI INTERIOR I EXTERIOR, i cal tenir clar que l’objectiu dels que exerceixen sincerament com a Catalans conscients desde tots els ambits social tenim que conseguir la independencia pel pais. Dintre de la legalitat marcada per les institucións internacionals. I TOT AIXÓ I MES COSES ES TENEN QUE EXPLICAR A LES ESCOLES A LA CANALLA PERQUE SAPIGUEN D’ON VENINJ I ON ANEM. a LA INDEPENDENCIA. Salut i Patria. Salvador Soutullo Carolo. (Cogolo).
2. Carme diu:
   gener 9, 2009 a les 9:23 pm Edita
   Cal tenir mes collons nanos! Estem adormits esperant si ens cau la figa a terra i fa un sorollet que no alteri el silenci i que ens permeti dir que ja hem fet alguna cosa. Res!!! això es com rascar-se el peu quan el que et pica es el nas. Aqui o agafem via directa o haurem d´esperar 300 anys. No li donguem més voltes…la plana política en ple, es sencillament NEFASTA pel pais. Ni tenim ni tindrem res amb ells, no ho espereu.
   O surt el genit del poble, o ja pots seure a la cadira i esperar sentat.
   Carme
   catalansreaccionem.wordpress.com
3. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Primer de Maig: Sense els treballadors no hi ha sobirania diu:
   abril 30, 2010 a les 12:00 am Edita
   [...] http://blocgran.cat/?page_id=428 [...]
4. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » 8 maig a l’ONU (Ginebra) per l’Estat Propi – 9 maig a Europa diu:
   maig 6, 2010 a les 10:43 pm Edita
   [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
5. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… diu:
   maig 20, 2010 a les 8:59 pm Edita
   [...] – Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista [...]
6. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
   maig 27, 2010 a les 10:32 pm Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
7. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
   juny 3, 2010 a les 11:12 pm Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
8. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
   juny 18, 2010 a les 12:03 am Edita
   [...] -Elogi de l’extremisme des de la sistèmica independentista ( http://blocgran.cat/?page_id=428 ) [...]
9. Cristobal diu:
   juliol 16, 2010 a les 3:27 pm Edita
   Más tonterias descerebrados.Que os creeis que los catalanes de verdad os van a dejar hacer lo que querais.
   A ver si os van a meter todas vuestras paranoias por santa sea la parte.
   No teneis ni idea de lo que fue el pasado y menos aún de que futuro nos vais a dejar.
   Coger pico y pala y a trabajar hatajo de imbéciles.
   Viva España.
   Os lo dice un catalán de verdad no de Córdoba ni Mainar
10. Lisnard diu:
    juliol 29, 2010 a les 4:35 pm Edita
    Entiendo el idioma catalan un poco pero respondo en español para expresarme mejor. La izquierda es mala. La derecha es mala. Por que? Porque ambas se aferran a reglas y dogmas absolutos. Lo mejor es el centrismo, en donde todos puedan trabajar. Empresas publicas, empresas privadas, propiedad privada, planes sociales, salud y educacion accesible para todos, todo cabe en este mundo no? Entonces para que tomar posturas extremas hacia un lado u otro?