REFUGEES el "8 de Març", o “amb la raó però sense la força no es venç"
Aquest matí, quan he recollit a la bústia les dues revistes (en anglès i francès) de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i he començat a fullejar-les, llegit aquest text:
(...)Dès l’aube, armés jusqu’aux dents, montés sur des chevaux ou des chameaux, juchés sur des véhicules militaires déglingués, parfois accompagnés d’avions ou d’hélicoptères, ils font irruption dans des villages sans défense. Et le cauchemar commence. “Ils ont tué mon mari sous mes yeux, raconte une rescapée. Puis ils m’ont jetée à terre et violée. Ils ont enlevé l’un de mes fils et je ne l’ai jamais revu. Puis, avant de partir, ils ont mis le feu aux maisons et massacré tous mes voisins.”(...)
M’ha agafat el mal rotlle de sensació d’haver estat llegint salvatjades d’aquest tipus des de sempre, com si no passés el temps. A veure... porto rebent aquesta revista trimestralment des de 1990, és a dir, setze anys! Pel camí a la feina sento per la ràdio del mp3 una locutora tota satisfeta comentant la Diada de la Dona Treballadora, remarcant com se sent de contenta de ser cristiana, perquè allí on ha arribat aquesta religió diu que les dones són respectades. S’ha de ser ruca i cega amb tant reduccionisme! Com he dit, recordo relats com l’anterior o més esgarrifosos, si cap, de lloc cristianíssims com Guatemala o El Salvador.
La realitat és que la guerra és sempre un parèntesi en la civilització; només cal una situació d’excepció, en les estructures socials, i tots treiem el salvatge psicòpata que tenim dins, carregant contra els més indefensos amb total impunitat. Ja s’ha vist en la guerra d’Iraq que la clau de volta no està en la condició de “dones i nens” de les víctimes (que són habitualment els febles arreu), sinó en la condició conjuntural de “indefens”. Es el cas de la senyora Lynndie England, que exercia de salvatge a l’Iraq, perquè en el seu context ella era la forta i els indefensos eren homes.
“La solució és esdevenir fortes” va dir una teòrica dels drets civils. O potser va dir “...deixar de ser indefensos”? no ho recordo bé, era quelcom semblant...! En tot cas va derivar en una corrent que propugnava l’aprenentatge intensiu d’arts marcials per part de les dones. En tot cas no és res diferent del que es fa generalment en la societat i en la política, perquè allò que costa acceptar a nivell filosòfic és el pa de cada dia en el mon real. De fet les lleis i les institucions no són més que formes d'enfortir allò que és feble dins l’ordre formal. El problema és quan la civilització entra entre parèntesi. Si no, que ens ho diguin als catalans, que a la mínima que sonen sabres som els primers a dansar.
Aquest matí, quan he recollit a la bústia les dues revistes (en anglès i francès) de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i he començat a fullejar-les, llegit aquest text:(...)Dès l’aube, armés jusqu’aux dents, montés sur des chevaux ou des chameaux, juchés sur des véhicules militaires déglingués, parfois accompagnés d’avions ou d’hélicoptères, ils font irruption dans des villages sans défense. Et le cauchemar commence. “Ils ont tué mon mari sous mes yeux, raconte une rescapée. Puis ils m’ont jetée à terre et violée. Ils ont enlevé l’un de mes fils et je ne l’ai jamais revu. Puis, avant de partir, ils ont mis le feu aux maisons et massacré tous mes voisins.”(...)
M’ha agafat el mal rotlle de sensació d’haver estat llegint salvatjades d’aquest tipus des de sempre, com si no passés el temps. A veure... porto rebent aquesta revista trimestralment des de 1990, és a dir, setze anys! Pel camí a la feina sento per la ràdio del mp3 una locutora tota satisfeta comentant la Diada de la Dona Treballadora, remarcant com se sent de contenta de ser cristiana, perquè allí on ha arribat aquesta religió diu que les dones són respectades. S’ha de ser ruca i cega amb tant reduccionisme! Com he dit, recordo relats com l’anterior o més esgarrifosos, si cap, de lloc cristianíssims com Guatemala o El Salvador.
La realitat és que la guerra és sempre un parèntesi en la civilització; només cal una situació d’excepció, en les estructures socials, i tots treiem el salvatge psicòpata que tenim dins, carregant contra els més indefensos amb total impunitat. Ja s’ha vist en la guerra d’Iraq que la clau de volta no està en la condició de “dones i nens” de les víctimes (que són habitualment els febles arreu), sinó en la condició conjuntural de “indefens”. Es el cas de la senyora Lynndie England, que exercia de salvatge a l’Iraq, perquè en el seu context ella era la forta i els indefensos eren homes.
“La solució és esdevenir fortes” va dir una teòrica dels drets civils. O potser va dir “...deixar de ser indefensos”? no ho recordo bé, era quelcom semblant...! En tot cas va derivar en una corrent que propugnava l’aprenentatge intensiu d’arts marcials per part de les dones. En tot cas no és res diferent del que es fa generalment en la societat i en la política, perquè allò que costa acceptar a nivell filosòfic és el pa de cada dia en el mon real. De fet les lleis i les institucions no són més que formes d'enfortir allò que és feble dins l’ordre formal. El problema és quan la civilització entra entre parèntesi. Si no, que ens ho diguin als catalans, que a la mínima que sonen sabres som els primers a dansar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada