dimarts, de febrer 28, 2006

Deixem-nos de mites i reconeguem-nos els defectes

Mal dia, el d’ahir, pels mites. Il Corriere della Sera ens revelava un estudi segons el qual les rosses, tan reivindicades des de sempre, ja siga pel III Reich, ja sigui per Hollywood, no són més que la pervivència d’un defecte genètic, conegut en totes les races, però que va perdurar degut a les condicions casuals de l’època glacial i gràcies al morbo dels caçadors que, quan tornaven delmats al poblat, havien de triar entre les vint esposes que tocaven per cap.

A més ahir sentia al ràdio, tot fent zapping, algú que deia sentir-se malament degut a que, com a cristià sempre havia usat la paraula “fariseu” com a insult, però ara acabava de descobrir que Jesucrist era seguidor de la corrent de pensament farisea. El presentador li va preguntar quin mite havia caigut per a ell, si Jesucrist o els fariseus, i va respondre que els segons, doncs ja no eren els dolents que ell creia (realment hi ha gent per a tot!). En tot cas demostra que som capaços de viure ben alienats i amb la nostra vida mediatitzada per absurditats; aquells que sempre has concebut com els dolents passen a ser els bons, i els innocents d'ahir avui els veus com a pèrfids.


També ahir, en saber-se el referèndum d’autodeterminació de Montenegro, quèien fets miques els mites amb què sempre hem volgut explicar (o justificar) per què, els catalans, sempre som els últims a recuperar la dignitat. He estat en vàries tertúlies (a finals del segle passat) en què es comentava comparativament el paper que havia de tenir Catalunya entre els estats de l’Europa del XXI. En elles sempre es feia referència a un procés que, havent començat a Noruega, ara estava a punt de tocar-li a Catalunya. I també aquí començaven les explicacions de consolació:

En el cas concret de la independència de Noruega l’any 1905 la resposta típica era que “els suecs són demòcrates, a diferència dels espanyols, com és ben sabut”. I quan es comentava la independència d’Irlanda, amb la que Catalunya es va emmirallar l’any 1921, el comentari era sobre “el sentit comú dels anglesos”. Als nous estats de l'est -Lituània, Letònia (que els espanyols havien posat com exemple d’impossible independència degut a l'alta concentració de ciutadans russos, fent paral·lelisme amb l’alt nombre d’espanyols que hi ha a Catalunya), Croàcia o Eslovènia- l’excusa era que aquests països “tenien amics”, en referència a alemanys i finesos. En el cas d’Eslovàquia l’explicació era altre cop el tarannà demòcrata dels descendents de la Primavera de Praga.


Doncs ara, amb Montenegro convocant un referèndum d'autodeterminació, que els catalans no tenim dret a fer (ni ningú ho ha exigit, en més de 20 anys de col·laboracionisme, com a contraprestació), l’excusa no pot ser allò mateix que dèiem de Suecs i Anglesos referit als Servis. Jo crec que la raó única de la diferència amb Catalunya rau en la voluntat de la classe política d’aquests països de posar la seva dignitat per damunt dels interessos petits i mesquins, i per la voluntat del poble de lligar curt els seus polítics.

Ja és hora de reconèixer els defectes propis i de deixar-nos de tant mite que usem per a justificar prudències que ratllen la traïdoria.

1 comentari:

bado ha dit...

tota la raó.
Sols l'autodeterminació queda com ha resposta a tantes preguntes!