diumenge, de febrer 19, 2006

La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir!]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.
De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.
Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.
Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de presbicitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.