dimarts, abril 17, 2012

QUÈ HAURÍEM DE FER AMB ELS NOSTRES MONUMENTS?

Nou article al Diari Gran del Sobiranisme:



QUÈ HAURÍEM DE FER AMB ELS NOSTRES MONUMENTS?

FANTASSIN MANEL. Aquest parell de jorns passats he estat ensenyant la Capital catalana a uns bons amics occitans, arpitans i bretons. Després de moltes hores intensives de conversa m’he sentit content d’haver-los fet entendre el nostre procés d’alliberament des del punt de vista que més els ha costat sempre. La diferència fonamental que sovint havíem percebut entre nosaltres, polítics barcelonins, per una banda, i ells (i per extensió, els catalans de nord), era la qüestió material: a ells sempre els ha costat molt anar més enllà dels sentiments. En canvi, nosaltres potser no posem tant d’èmfasi en les banderes i les declaracions d’orgull patriòtic, com es fa sovint a Perpinyà (per exemple), però anem decidits a la conquesta del poder, és a dir, d’un Estat propi.
Estic content perquè després de quatre hores d’arguments (en francès)  sobre la necessitat de ser un Estat de la Unió Europea (entre altres raons per a no tallar l’espai de civilització cataloccitana) al final he vist que m’han comprès. La única cosa que no he aconseguit fer-los entendre és la necessitat de l’idioma propi, perquè per a ells n’hi hauria prou amb el sentiment de pertànyer al mon cèltic (en el cas bretó), o usant folklòricament l’occità i l’arpità. Però aquests amics meus tampoc no són pas dirigents polítics sinó solament gent del carrer, és a dir, la clientela necessària dels futurs moviments d’alliberament nacional als seus països.
Però m’ha frustrat la part del comiat, perquè abans de deixar Barcelona volien veure els monuments als grans herois històrics que jo els havia explicat amb tanta passió.  He pogut percebre la decepció als seus rostres. Potser no tant a la flama del Fossar, però sí a la plaça del General Moragues,  davant del monument a Macià i especialment de l’estàtua de Pau Claris. Per postres al darrere d’aquesta hi havia un paio lluint una bandera espanyola al braç. El comentari dels meus amics s’ha referit primer a aquest, en relació als seu aspecte relaxat (“…se’l veu content, no sembla que tingui cap por de lluir pel carrer la vostra bandera opressora…”), i després a l’estàtua (“…als catalans us sembla prou digna per a un personatge del seu pes històric i patriòtic…?”). Els he respost que faria pública la pregunta, en relació a tots els monuments nacionals que tenim a la nostra Capital, en un escrit del Diari Gran del Sobiranisme. Ara ho estic fent, ja em direu què en penseu!
Comments
2 Responses to “Què hauríem de fer amb els nostres monuments?”
  1. vallfosca escrigué:
    Manel.
    En general el desconeixement de la Història, i especialment de la nostra, és un fet punyent i objectiu. Per a posar-te un exemple. Quan es creu i es diu “els bretons senten la seva pertinença (com els gal·lecs) al món cèltic” és una enorme, colossal, perversió de la realitat, és a dir de la Història.
    Els gal·lecs, com els bretons, eren on son avui, molts segles abans de l’arribada del keltois. Els primers eren ibers de pagès i el keltois eren aris, de règim oligàrquic tribal, nòmades itinerants.
    Va estar en Renfrew, historiador ari, qui va confegir la mentida representada en la postal on s’hi veu “un celta tocant un arpa al costat d’un megàlit”.
    En aquestes circumstàncies les “estàtues” només serveixen per a retre veneració cega a la ignorància.
    Cordialment
  2. Ramon escrigué:
    fa uns anys, al voltants del 1985, em varen obligar a fer la mili a Càdis. Vaig tenir sort i vaig estar en un cuartel molt petit i tots erem força ben avinguts. Però una cosa em va enlluernar d’aquells andalusos que vaig conèixer a l’altra banda de la península: el sentiment patriòtic andalús. De quina manera se sentien andalusos i orgullosos de ser-ho! En aquells moments vaig quedar desconcertat, ja que creia que se sentirien espanyols per sobre de tot. Però no, se sentien andalusos!
    Jo sempre he pensat: si els catalns tinguessin un sentiment de catalanitat tan fort com els andalusos vers el seu territori, ja seriem independents.
    Per cert, els monuments, només són això: monuments, un record del passat. I, no per tenir-los més grans o importants, el país actual és més gran o important.