http://diarigran.cat/?p=6846
FANTASSIN MANEL. La megafonia feia omnipresent la veu de Lluís Llach cantant l’Estaca damunt la gernació. Pau Claris era una marea humana… però la manifestació no era a Pau Claris sinó al Passeig de Gràcia, on no hi cabia ni una agulla. Quanta gent ben atapeïda hi cap? No ho sé, però després he baixat fins la Gran Via amb el Passeig de Sant Joan i m’he dedicat a comptar un espai de mil persones. A continuació he anat desfent el camí, comptant espais més o menys del mateix gruix, fins tornar a la Diagonal amb el Passeig de Gràcia. El resultat: 1162 espais d’unes mil persones (a ull). M’abstindré d’assegurar que érem un milió cent seixanta-dues mil persones perquè la Guàrdia Urbana ja n’ha comptat 80.000 i els sindicats 800.000, i se suposa que en saben més que jo. 
En tot cas avui Catalunya era al carrer, i farà malament el govern català si no reconeix el caràcter nacional d’aquesta manifestació perquè gairebé tots els convergents que conec hi eren. Això sí, argumentant i deixant ben clar que és contra la Reforma Laboral del PP. Dels convergents que conec que estan afiliats a un sindicat (en concret a l’UGT) cap d’ells –òbviament- és empresari, per tant el seu posicionament de sumar-se a la vaga és coherent. En qüestions laborals no hi ha ideologia, solament interessos. Per tant, si ets treballador, per molt que votis CiU no és gens probable que t’interessi que t’acomiadin per estar malalt, o de forma barata sense necessitat d’excusa, ni ser recontractat en precari, ni que t’allarguin la jornada i t’abaixin el sou argumentant pèrdues, sense necessitat de negociar i sense que puguis emparar-te en el conveni del sector.
De tota manera allò més interessant ha estat la presència independentista. Però no em refereixo a l’admirable activisme de l’Assemblea Nacional Catalana, ni als misèrrims blocs polítics independentistes (és clar que també són minsos els altres partits, el mateix grup del PSC era similar en nombre al grup ERC seguit de SI), ni als sindicats independentistes, sinó a la gran quantitat d’estelades per tot el llarg de la manifestació. D’entrada et podien semblar gent isolada… fins que veies que els senyalers estelats anaven també plens d’enganxines de CCOO, CGT o UGT.El problema de l’adscripció política dels sindicats és un tema vell que arrosseguem de fa trenta anys, quan només ens reuníem els quaranta de sempre sota l’estàtua de Layret. La realitat de Catalunya és que els sindicats majoritaris entre els catalans són més creïbles entre la majoria dels independentistes. Això és perquè el sindicalisme no és essencialista sinó reformista per definició, de manera que als treballadors només ens convenç allò que percebem útil.
Això no treu que no cregui important el paper del sindicalisme més radicalment independentista. De la mateixa manera veig fonamental l’existència de grups polítics radicals, en els quals m’hi incloc, i també que hi hagi un centre dreta que PER FI s’adscriu explícitament al sobiranisme, perquè, com sabeu, en la meva visió sistèmica allò importat és el conjunt.En tot cas allò més interessant de la Vaga serà veure qui en traurà més rendiment polític. Aquests dies hem vist autèntics analfabets funcionals dels propis drets prendre consciència de l’agressió que per a ells suposa al Reforma Laboral. Alguns prenien consciència que ja se’ls aplicava la Reforma en ser amenaçats amb insinuacions si secundaven la vaga. A Catalunya aquesta massa de noves consciències s’indignen, voten i militen… o poden fer-ho.
La majoria dels catalans no som pas empresaris, que som treballadors. Malament rai si per manca de liderat sobiranista tota aquesta gernació troba millor aixopluc en l’espanyolisme. La majoria dels independentistes que estan sindicats són a CCOO, a la CGT, a UGT. Els més activistes ho estan als sindicats explícitament independentistes. Uns pocs milers conformen la militància dels partits polítics sobiranistes. La resta són la majoria sociològica que revelen les enquestes, que sofreixen actualment una salvatge –i alhora inútil- retallada de drets. Des d’un punt de vista patriòtic haurien de ser els partits sobiranistes (fins la mateixa CiU), no pas els espanyolistes, els que lideressin la Defensa de la Terra, entesa com la defensa dels drets socials, laborals i sindicals que se’ls –se’ns- pretén arrabassar. Fer el contrari implica facilitar que l’espanyolisme torni a guanyar terreny electoral, la qual cosa no ens podem permetre.
En aquestes coses els catalans podem fer com sempre tancant els ulls a la realitat i fer el mateix de sempre (o tan poc com sempre) justificant-nos amb entelèquies, o podem agafar el toro per les banyes.
Això em fa sospitar, que els que feu això, en realitat esteu per a la “revolució social”, i, que l’afer de La Nació us la sua bastant. Hi teniu dret, però actueu amb cinisme.
No m’hi trobareu.
En aquest sentit, tant SI com ANC l’han ben CAGAT en prendre una actitud ideològic proactiva.
Això, tot això, reforça en moltíssim el vot a CiU.
Us dieu “independentistes” però esperoneu l’eix “ideològic”.
No sou més rucs ni entrenant-vos, que hi farem.
a) NO heu entès de que es tracte aquesta crisi. Només fa falta veure els “axiomes” que encapçalen les pancartes “Volen acabar amb TOT”. La crisi no te res a veure amb cap conspiració, i menys de classe.
b) Estar en contra del sistema no és ésser crític, per què no teniu cap alternativa d’actuació, cap de seriosa.
c) La qüestió dels “drets”, vull dir la seva manipulació, ja fa pudor. Que tingui dret a l’habitatge o al treball no vol dir que l’Estat m’hagi de garantir una feina o un habitatge, el que em garanteix és el lliure accés. També tinc dret a la família i l’Estat no em busca novia, i menys encara em garanteix el matrimoni de per vida. Ja n’hi ha prou.
La ignorància supina amb que teniu sotmès al ramat impedeix que, en general, que la gent no pugui entendre que per a un cert nivell de benestar, cal, és necessari un nivell d’eficiència.
Us recomano molt, que llegiu http://www.deumil.cat/bloc/2011/01/17/xgpujol/una-politica-llastimosa-i-obsoleta-2/
a) La oposició “ideològica” a les polítiques de contenció i reducció del deute no te cap proposta a fer, cap, zero. La qual cosa ens deixa a les palpentes, kaos, ineptitud, fracàs.
b) La imatge internacional és desastrosa, absolutament. Per a la majoria d’europeus aquesta Catalunya se’n pot anar al carall marí per a no tornar mai més. Aquesta vaga és l’èxit més gran que ha obtingut el nacionalisme espanyol amb 35 anys.
El benestar que “gaudim”, ara per ara, és INSOSTENIBLE, i és absolutament indiferent qui ho meni o qui ho digui.
Aquesta “batalla” està PERDUDA, fracassada, i amb ella els seus adlàters, independentistes inclosos, si s’hi entossudeixen.
-Cal fer reformes, fins aquí també és correcte.
-De pas que fem reformes i que la població n’està conscienciada aprofitem també per prendre mesures que no tenen res a veure amb l’economia productiva (com ho demostra el sistema sindical alemany) sinó amb interessos partidaris empresarials financers…) Això ja no és correcte.
-Com que ens hem empassat com babaus que la política del PP és correcta permetem l’atac contra els drets dels CATALANS (i a més ho fem pensant que la defensa dels drets dels catalans és “Barrejar xurres amb merines afavoreix al NACIONALISME ESANYOL.”) Això no solament tampoc no és correcte sinó que és tràgic.
Tràgic però per sobre de tot és “més del mateix”: és una prova més de com els espanyols ens han ensarronat durant segles impedint que ens adonéssim de com respira el carrer. Un i un altre cop ens hem perdut en entelèquies (basades en la inexistència de les motivacions socials i apostant per un eix només nacional que segle rera segle no s’acava de consolidar perquè massa sovint obvia el sofriment de la gent del carrer).
Qui ho ha fet bé ha estat el Salmond des d’Escòcia des d’un posicionament de centreesquerra i apelant al nacionalisme des del punt de vista de la butxaca dels ciutadans), i a casa nostra també ho estan fent prou bé tant SI com l’ANC que es miren la nació des del carrer en comptes de des de la filosofia…