dijous, de maig 20, 2010

Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?…

Nou Article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=2006

cataloccitania2Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions  per tren no eren tan  íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.
Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar...) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.
Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’actio_soc_tronc_de_Nadaltual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.
Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.
En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols,  ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia era la poca delimitació d’ambdues  identificacions: la catalana i l’occitana.
caocAquest amic em deia  que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més  perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” ...com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!
Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s'evidencia i es consolida després, quan viatgem  i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.
Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña  nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).
1812De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions... (ho comenta l'Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen  entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant  d’una mena de “cosinatge vital”.
Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l'estil: "catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans...", la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.phlang-rossp?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil  en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”
El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de  “los cosins occitans e catalans”.  Per què?
cataloccitania1Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües  similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que  molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.
També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i  també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.
Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat  per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?
panoccitanismeEl panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit  acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar  la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .
Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no,  tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.
Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política,  però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble,  penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.
Si els nostres polítics diuen que els europeus no som un sol poble (com si que ho son els americans malgrat la seva diversitat de cultures i origens) PERÒ QUE PODRÍEM ARRIBAR A SER-HO, com s’entendria que no poguéssim especular el mateix nosaltres que en som una subdivisió?  Potser ara ja som dues llengües, però qui sap si (dins el protopoble europeu) no podríem, la civilització cataloccitana, arribar a esdevenir un sol poble, degut a l'extrema afinitat, a partir d'una progressiva recuperació de la interrelació, facilitada per la mútua intercomprensió lingüística. Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.
cataloccitania2b
————————————————


23 respostes

  1. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    Quin bàlsam, quina necessitat de llegir quelcom com això m’heu fet eixamplar el pit.
    Només demanar que als castellans no els ascendiu, que no són espanyols, Jordi Bilbeny diu clarament que espanya era l’imperi català, fin a Amèrica, i quan parlem dels francesos amics serà dels occitans,oc? perquè els de més amunt no ho han semblat mai.
    Sí, som occitans, 28 milions d’europeus, més que no castellans hi ha a Europa, fa cent anys ens deiem llemosins o provençals, que és e matix.
  2. Fantassin Manel diu:
    Mira, no és un ascens i té la seva lògica en el pas del temps:
    oi que ja no som al passat i que ha plogut molt des de llavors? oi que ara aquesta etiqueta no val res? oi que ells han confiscat el nom? Oi que està tan devaluat que jo no el vull? Doncs no seré jo que lluitarà per ell, per mi ja se’l poden quedar!
    Ara no recordo quin historiador deia més o menys: “la noblesa germànica de Catalunya eren descendents dels hispani igual que la noblesa castellana, per tant podien haver tingut temptacions de lluitar pel nom d’Espanya, però per una banda aquest ja havia estat CONFISCAT pels reis emperadors castellans i per l’altre ja s’havia donat la barreja racial en l’ascens de rics a llocs de noblesa i de descens de noblesa vinguda a menys fins a situar-se en el poble, és a dir, ja no eren nobles hispani (germànics) i poble, sinó que s’estava creant la consciència nacional catalana, i gelosa de la seva independència davant el veí potencialment enemic.
    A més, fins llavors Espanya encara era el país àrab del sud (va anomenar-se expedició contra Espanya la campanya catalana contra Córdoba).
    En fi, això que et deia, que no seré pas jo que reivindiqui el nom, encara que l’hagin robat ja se’l poden quedar ! perquè la història no passa debades. Ni ganes!!
  3. THONI BABIA-PRIVAT diu:
    Estic absolutament d’acord amb tu. Ser català és la meva manera de ser occità. La meva pàtria arriba dellà dels Alps…
    El català i l’occità potser no són la mateixa llengua des de la perspectiva lingüística dels estats-nació. Però si que són la mateixa llengua des d’una visió confederal de la llengua, amb 8 o 10 estàndards diversos (valencià, balear, catalunyer, franjatí, rossellonès, gascó, llenguadocià, llemosí, auvernià, provençal, alpí, etc…). Oblidem la implantació d’una llengua estat-nació i substituïm-la per la implantació de 10 subllengües confederades però mútuament entenedores…És com jo hi veig…
  4. THONI BABIA-PRIVAT diu:
    volia dir “ho veig”….
  5. Santi Gual diu:
    Les nacions catalana i Occitana sempre hauriem de ser nacions germanes, ens uneix la història i la cultura. Pero ens hem de respectar mutuament.
    Vull recordar que dintre del territori català tenim un trosset d’Occitània: La Vall d’Aran. I determinats “freakieindepes” com la Pilar Rahola han negat públicament els seus drets històrics (TV3).
    Nosaltres, més que ningú, hem de respectar la voluntat dels ciutadans de les nacions germanes, i que decideixin lliurement si és volen confederar amb Catalunya o esdevenir un Estat propi. I ho hem de respectar.
    M’agrada molt la Constitució de Catalunya que portarà Reagrupament al Parlament, perque reconeix la oficialitat de la llengua Occitana a la Vall d’Aran.
  6. joan diu:
    Coincideixo que és un escrit que eixampla el cor i que val la pena llegir. També em sorprèn constatar allò que havia intuït i que ara entenc de manera conscient després de llegir-lo, i és que, a Occitània, la sensació de ser a casa i entre família es percep fins i tot parlant en francès. Sorprenent, oi?
    També voldria dir que, si no recordo malament, va sortir un article a l’Avui, ja ha de fer quatre o cinc anys, de Duran i Lleida, que es titulava “Occitània, país germà”, i que el vaig guardar perquè –amb independència de coincidir o no amb Duran– si que parlava d’Occitània amb una enorme emoció i em va recordar moltíssim totes les meves passejades per allà.
    Gràcies pels posts.
    Joan
  7. Fantassin Manel diu:
    La Batalha de Murèth se debanèt lo 13 de setembre de 1213 a Murèth a 15 km al sud de Tolosa. Es un episòdi màger de la Crosada dels Albigeses. S’i afrontèron las fòrças catoccintanas menadas pel rei Pèire als crosats franceses. Lo rei i moriguèt.
    Tornem al tema: la implicació catalana arreu del nostre espai natural, que pot començar en commemoracions. Aquesta data que esmento, 13 de setembre té prou significació per l’organització d’actes de commemoració (per part d’entitats occitanistes o de caràcter oficial, tant és) assegurant la presència de delegacions oficials i civils de totes les terres catalanes fins que acabi commemorant-se també a la totalitat del territori de la mateixa manera que la Diada, és a dir, en forma de record d’una derrota que encara tenim pendent revertir i que no ens aturarem fins revertir-la per molts segles que passin !!!!
  8. Durruti fai Companys cnt amb psuc. diu:
    Lleigu a “Descolonitzar l’istòria occitana”, de J Larzac.
    Un occitan es pas un francés.
    “Tot aiçò per dire las resisténcias de l’esperit francés a acceptar una analisi que met en question lo dògma fondamental de l’unitat francesa. Resisténcias que trapam pas solament en cò dels francimands, mas dels occitants alienats e mai (molts) d’occitanistas.”
    Igual que amb els castellan però accentuat. França no és el notre amic, mai ho ha estat, cal ser tonto per a creure-ho.
    quan diem que ens trobem tan bé a França ens referim a que ens trobem tan bé a l’Occitània. Doncs diguem que els occitans espanyols sóm a casa a tota la resta d’Occitània, també a la Gàl·lia, país destruït pels bàrbars francs.
    Com a nucli dur de la llatinitat romana, som ales Gàl·lies i a Ispània, allà on els llatins no hem estat bandejats per bàrbars del nord o del sud.
  9. Fantassin diu:
    Espanhòls? Pas! Europèus? Se! Catalans? Segur! Occitans? TANBEN! Cataloccitans?…
    Abans los contactes intenses entre gents de territòris limítrofs requerissián “de generacions e de sabatas”, perque las comunicacions per tren èran pas tan intimas ni massivas mas qu’avián mai utilitat per l’escambi de merças que d’inventes. Fòrça d’aquelas limitacions an sautat pels aires mercés a las ciberxarxes socialas, que son anats en creant de laces a partir d’un procès espontanèu d’afinitats.
    Una de las creissentas afinitats qu’a estonat mai es estat la que s’dona entre catalans (de Salsas a Guardamar…) e occitans; encara fòrça limitada per l’escassa coneissença de l’idiòma occitan de la part dels meteisses occitans (mas tanben favorida pel facilitat de comprene lo francés qu’an los catalans). Tanben lo fach de se far per escrit evita los problèmas derivats d’aver d’acostumar l’audida als accents particulars.
    Fa de paucs jorns conversava amb un militant aragonesista e filològ. M’explicava qu’a l’edat mejana tot l’actio_soc_tronc_de_Nadaltual Aragon parlava aragonés, e que l’aragonesa èra tan semblabla al catalan e a l’occitana que, se lo Reialme d’Aragon aguès subreviscut, sens cap de sòrta de dobte las tres lengas serián vengudas un sol e unic idiòma.
    Fins poiriá aver agut, se los azards de l’istòria nos aguèsson favorit, un vast estat amb una forma pro arrodonida, qu’auriá pogut abastar la totalitat de las actualas Occitània, Païses Catalans e Aragon (se gardatz la mapa veiretz coma se nòta que manca aquel darrièr territòri). Mas aquel amic se lamentava que l’aragonesa s’a gaireben extinguit, l’occitana gaireben tanben, e lo catalan va pel camin dins las comarcas mai meridionalas.
    En aquel contèxt l’aragonesista èra fòrça estonat per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans qu’aviá vist. Tanben m’explicava que d’autras coneguts sieus pòdon pas concebre qu’un catalan pòsca preferir la relacion amb gents pas espanhòlas qu’amb espanhòls, ni tanpauc la tipica opcion catalana de que ganhe al fotbòl una equipa pas espanhòla ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Mas m’insistissiá qu’èra pas aquel lo sieu cas, mas qu’aquò qu’a el l’estonava èra la pauca delimitacion d’ambedoas identificacions: la catalana e l’occitana.
    Aquel amic me disiá que podiá comprene que los independentistas valencians se definiscan “de catalans”, recebut que lo nom de la lenga es çò qu’es, e de mai de mai perque lo gentilici de “Païses Catalans” pòt dificilament èsser d’autre que “catalan”. Mas o podiá pas comprene en “nacions desparièras”. Es a dire, que de la meteissa manièra que cap de aragonés se presentariá pas ni coma “catalan” ni coma “occitan”, e se tanpauc cap de catalan ni cap de occitan se definirián coma “aragonés” …cossí es possible qu’el coneguèsse de catalans e occitans que los li impòrta a el pas èsser nomenats indistintament amb aqueles noms? E en avent mens observat a Perpinhan qualques expressions de mensprètz envèrs los “gavatxos”!
    Li respondèri que, malgrat èsser ieu un en ignorant en aqueles tèmas, la miá intuicion me fasiá a pensar que qualques actituds derivan de la politica, mas que d’autra devon èsser fòrça mai prigondas: Perpinhan èra estat fa 350 ans frontièra d’Espanha amb França e dins las frontièras es normala que se polaritzin los sentiments, mas per contra a la rèsta del territòri l’afinitat occitana es evidenta, quitament a Valéncia! Aquela afinitat s’fa evident e se consolida après, quand viatjam e nos trobam los toponims catalàns repetits per la geografia occitana, e mai que mai quand retrobam, parlam e intimem amb los nòstres fraires del nòrd.
    Als espanhòls los còsta d’comprene aquela dimension d’afinitat perque eles son mai abituats a confondre nacion e estat, o a se basar en las institucions per definir d’identificacions. Fòrça apèlan sovent a la politica per ensajar nos convéncer que sèm catalanistas “coma consequéncia d’èsser estat enganats” (“Pas tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña nunca tuvo título de reino!”). Sabèm ja que i a pas res mai pesat qu’un espanhòl en fasent prèdiques istoricas, rason que la majoritat de catalans acabam per el en los respondent amb justificacions que priorizan los arguments democratics mai que los istorics (“se me’n fot que Catalonha siá pas estat jamai res de res de res! Cossí se nos l’acabèssem d’inventar! Nos es plan parièr! Se volèm l’independéncia es pas per cap de pretension de devolucion, es simplament PERQUE SÈM FARTA D’ESPANHA!”).
    De tot biais, es vertat qu’en lo tèma concrèt d’Occitània i a tanben una part istorica e politica: dempuèi los romans a l’Empèri Carolingi, de las dinastias catalanas e los sieus ligams occitans fins las grandas migracions… (o comenta l’Enric Garriga-Trullols en aquel article qu’ai recuperat ont qualifica Occitània de “la nòstra America”:http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Mas es en lo contacte uman qu’apareisson aqueles autres elements d’afinitat personala que se donan solament entre un meteis pòble quand aquel parla la meteissa lenga e a lo meteis tarannà. Çò de mès de coriós del cas es qu’aiçò succedís quitament quand parlam en francés! Doncas, qualqu’uns an apuntat que parlam segurament d’una sòrta de “cosinatge vitala”.
    Fixatz-vos que, se se fan de còps de comentaris de’l estil: “de catalans e espanhòls sèm vesins, catalans e franceses sèm de cosins, catalans e occitans sèm de fraires…”, la confusion familiala es pas pauca! Fins i a un grop al Facebook que preconiza la reconciliacion entre França e Catalonha en tant que cosins (http://www.facebook.com/group.phlang-rossP?gid=13652117642 ). Nos cal tanben remembrar lo President Macià quand proclamava a París: “…partissiam cap a combatre un enemic istoric de França: Espanha, e per desliurar un pòbli amic de lo vòstre país: Catalonha, amb l’objectiu de transformar aquela frontièra hipòcritament ostila en una partió que la collaboracion e l’amistat esborrarián lèu…”
    Lo tèma del “cosinatge” es tanben recurrent a las reünions catalanooccitanes: après “metre a parir” lo tèrme “catalan e valencian, cosins fraires”, percebut coma regionalista e espanhòl, tanben s’a acabat en maudisent aquò de “los cosins occitans e catalans”. Perqué?
    Doncas perque dison que aquel modisme vòl illustrar la proximitat entre lengas similaras, a l’estil del chèc e l’eslovac, o del portugués e l’espanhòla; mas fòrça ciberparlants refusan que la similitud de catalan e occitan siá comparable als parelhs mencionats, e afirman qu’es quitament mens divèrsa qu’entre galhèc e portugués. Recebut que fòrça questionan la division en dos del galaicoportuguès, mens encara auriam d’acceptar nosautras qu’occitan e catalans siatz dos idiòmas distints.
    Se critica tanben lo papièr dels lingüistas que se limitan a levar acta notarial de las diferéncias entre parlars sens aver lo compte la causa e lo contèxt d’aquelas diferéncias, e tanben s’argumenta que la divergéncia se produsís a partir d’unas artificiositats nomenada “lenga estandard”.
    Dempuèi d’aquel punt d’enguarda, de la meteissa manièra que los espanhòls e los castelhans (o los chineses e los an, o los iranianes e los perses) son pas ni de cosins ni de fraires, perque son la meteissa causa, tanben occitans e de catalans seriam un meteis pòble separat per l’istòria, la politica e lo temps. A partir d’ara “cataloccitans”?
    Lo panoccitanisme es ancian e a alimentat non sonque lo catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista tanben s’i a nodrit en acusant los catalanistas d’èsser separatistes hispanòfils (en lo sens qu’una part dels occitans, en concrèt los barceloneses, an volgut consolidar la frontièra entre França e Espanha en se separant de l’idiòma occitan comun) e d’aver d’intencions egemonicas suls occitans meridionales e insulars (valencians e malhorquines) en avent fach que s’escindissin tanben de l’idiòma comun (en los fasent adoptar la denominacion secessionista catalana de l’occitana). D’aiçò en parlar un pauc “L’Illusion Occitana”, d’Augusta Rafanell, i avètz de referéncias a http://de webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .
    Totun, lo temps passa pas debades e, nos agrade o pas, tant politics coma lingüistas an ja fixat dos estandards: lo nomenat “catalan” e lo nomenat “occitan”. E de mai, lo darrièr es en situacion agònica. En tot cas lo mieu escrit èra pas per parlar d’idiòmas mas de politica e de pòble (ai ja remarcat que l’afinitat se percep fins parlanta en francés); en concrèt de la reivindicacion d’un “pòble cataloccità”.
    Benlèu aquel tèma “ara pas tòca” perque es pas encara util o ficar a l’agenda politica, mas de la meteissa manièra que l’independentisme catalan s’a organizat dempuèi las Corberes al Segura e a Maó (malgrat los escuelhes de proclamas, de leis e de proïbicions), mercés al contacte uman sus l’afinitat inevitabla d’èsser lo meteis pòble, pensi que cal tanben aprofechar l’afinitat panoccitana (podètz dire “cataloccitana” s’o preferissètz) per far contacte uman que genère de luchas e d’organizacions dins d’un marc, l’Europèa, qu’o facilita ara.
    Per favorir aquela relacion nos cal non sonque normalizar lo catalan e recuperar l’occitana (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) mas quitament conéisser los idiòmas oficiales a ambedós territòris (me criticaretz aicí!) Perque tòca ara trincar de frontièras de vertat e començar a nos bolegar, coma dins d’ostal, per tota l’espaci que va de Bordèu a Niça e de Montluçon a Alacant.
  10. Fantassin Manel diu:
    He rebut QUATRE e-mails privats, tots de lletraferits barcelonins, ACUSANT-ME DE REACCIONARI i anticientífic per defensar un espanyolista com Rafanell i per anar EN CONTRA de Pompeu Fabra “!”
    ·
    SI NO SABEM LLEGIR és que sóm més RUCS del que semblem! Fixeu-vos que m’he LIMITAT a:
    ·
    1-narrar hipòtesis medievals que m’hacomentat un conegut del xat sobre “allò que hauria pogut ser”,
    .
    2-comentar la sorpresa d’aquest per la fluïdesa de les relacions personals cataloccitanes,
    ·
    3-comentar exclamacions, que han sortit a les converses entre catalans i occitans, sobre la comparació de les nostres parles amb casos similars com el gallec i el portuguès,
    ·
    4-constatar que a occitània ens sentim com a casa i en família tot i que ens expressem en francès,
    ·
    5-posar a debat la utilitat o no d’anar pensant en una estratègia política consistent en proposar l’existència “d’un poble” i que, en base a això (a l’afinitat obvia que tenim), ens impliquem politicament, uns i altres, en ambdues bandes de la frontera (que de fet ja ho estem fent a nivell d’Euroregió, però ens interessa fer-ho a nivell de poble, d’organitzacions de base, d’independentisme).
    Collons! però si són comptats els convergents que critiquen l’existència jurídica d’un “poble espanyol” (que parla un mínim de quatre idiomes), per què cony no podria arribar a haver un “poble cataloccità”????
    ·
    6-i en el cas de Rafanell, dic que en un link (on se’l critica!) hi podeu llegir alguna referència “sobre algunes argumentacions panoccitanistes de l’anticatalanisme valencianista”. On és l’apologia del Rafanell????
    ·
    I on critico POMPEU FABRA???? Ho diuen perquè s’ho han llegit en diagonal (tots quatre!!!) i creuen que estic defensant un sol idioma, però a l’avant-penúltim paràgraf dic molt clarament:
    “Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no, tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.”
    ·
    En fi! Suposo que si tenim el símbol d’un ruc deu ser per alguna cosa :-(
    .
    Si algun altre lletraferit d’aquests que llegeixen en diagonal m’envia una crítica de l’estil, i més després d’aquestes explicacions, L’ENVIARAI DIRÈCTAMENT A CAGAR A L’ÒRT !!!!
  11. Susanna Casellas Parra diu:
    Conec força bé era val d’Aran, i sempre, malgrat el poc occità que s’hi sent i els esforços del Consel Generau, sempre m’hi he sentit “a casa”, igual què a la Franja, on s’hi parla el català. Per altra banda, fent la ruta dels càtars, des-del més proper (ara no em surt el nom) fins al Montsegur, igual. I el Pais Valencia no el conec, però no oblidem que els darrers “bons homes” es van anar a refugiar a les cases franques de Peñíscola….et alors?
  12. Josep-Empordà diu:
    Alguns empordanesos…molts, som descendents d’occitans emigrats a Catalunya el S-XV.
    En tinc constància escrita.
  13. Fantassin Manel diu:
    Alguns empordanesos?
    ·
    Està registrat que més de la meitat de la població de Sant Boi de Llobregat era població immigrada d’occitania.
    ·
    A partir de la documentació d’aquest 50% s’especula que entre el XV i el XVII ho van ser més del 40% de la població del Baix Llobregat, el Penedés, l’Anoia i el Bages.
    ·
    Em sembla fins i tot que és més fàcil trobar els cognoms Pujol i Maragall per Occitània que no pas per Catalunya.
    ·
    Un conegut occità em deia que la primera reconquesta, els primers comtats catalans, foren creats amb gent lenguadociana, que quan la frontera amb Al Andalus estava a l’Anoia i el Penedés les terres foren poblades amb gent de la zona de Tolosa i Albi, i que tot i que la repoblació de Lleida i Tortosa fou feta ja amb molta gent portava segles a Catalunya, encara també va fer falta una gran massa provinent de la Provença.
    ·
    Jo crec que si hi afegeixes les migracions que esmentes dels segles XV a XVII, més els refugiats de les guerres de religió, etc, veuràs que tenim el nostre origen majoritàriament més enllà de les Corberes.
  14. Fantassin Manel diu:
    AQUESTA PAGINA:
    http://monoccitania.50webs.com/
    ESTÀ CENSURADA AL FACEBOOK.
    SIGUEU SOLIDARIS AMB ELLA
    I VISITEU-LA
  15. Josep-Empordà diu:
    Vajam Fantassin,
    No dubto…és més, n’estic convençut del que dius, però jo em refereixo al cas personal meu.
    La meua familia prové d’Occitània, i va arribar A ON SOC ARA a finals del S-XV…més concretament l’any que en Colom va arribar a Amèrica.
  16. Festival Sèm e serem diu:
    Un altre acte de fraternitat és el festival occitano-català que es celebrarà entre el 26 de maig i el 12 de juny de 2010 a Tolosa: Sèm e serem! No hi falteu :)
  17. andriu diu:
    Que romántico todo….
    Pero la realidad es que, cuando vas a Alicante, Valencia o las zonas más sureñas de Castellón, lo de Paises Catalanes sólo produce risa y en algún caso comentarios como el hecho en algún comentario de este mismo post sobre lo del “burro catalán”.
    Y si vas a Francia, desde Sete hasta Bayonne y pasando por Pau e incluyendo Touluse, de catalanes nada de nada. Pero nada de nada.
    La sensación en el pecho que algunos habéis sentido, sólo responde a una ilusión nacida de una mezcla de historia tergiversada y de ignorancia total.
    Te puedes sentir tan en casa en esas zonas como en Italia, Suiza o Portugal.
    Pero no os preocupéis. Todo el problema se cura viajando.
  18. pere diu:
    RESPOSTA Andriu: Aqui el unico que nos produce risa eres TU, que culpa tenemos los que somos de aqui que TU no tengas ni idea de la historia de nuestro PAIS. El UNICO que responde a una ilusion eres TU, que no tienes ni IDEA de donde estas, el UNICO IGNORANTE ERES TU. Que corto ERES, que LASTIMA ME DAS. Anda, Anda, vete a tu tierra que por supuesto no es ESTA.Y SIGUE VIAJANDO, SIGUE…..JAJAJAJA.
  19. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » De l’independentisme electoral a la nació independentista diu:
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
  20. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
  21. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Visca el Tribunal Constitucional !!!! diu:
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
  22. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
    [...] -Espanyols? No! Europeus? Si! Catalans? És clar! Occitans? TAMBÉ! Cataloccitans?… ( http://blocgran.cat/?p=2006 ) [...]
  23. anonim diu:
    Llemosins..Passat de catalunya