Nou Article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=2006
Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions per tren no eren tan íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.
http://blocgran.cat/?p=2006
Abans els contactes intensos entre gent de territoris limítrofs requerien “generacions i sabates”, perquè les comunicacions per tren no eren tan íntimes ni massives sinó que tenien més utilitat per a l’intercanvi de mercaderies que d’idees. Moltes d’aquestes limitacions han saltat pels aires gràcies a les ciberxarxes socials, que han anat creant llaços a partir d’un procés espontani d’afinitats.Una de les creixents afinitats que més ha sorprès ha estat la que s’està donant entre catalans (de Salses a Guardamar...) i occitans; encara molt limitada per l’escàs coneixement de l’idioma occità per part dels mateixos occitans (però també afavorida per la facilitat de comprendre el francès que tenen els catalans). També el fet de fer-se per escrit evita els problemes derivats d’haver d’acostumar l’oïda als accents particulars.
Fa pocs dies estava conversant amb un militant aragonesista i filòleg. M’explicava que a l’edat mitjana tot l’ac
tual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.
tual Aragó parlava aragonès, i que l’aragonès era tan semblant al català i a l’occità que, si el Regne d’Aragó hagués sobreviscut, sense cap mena de dubte les tres llengües haurien esdevingut un sol i únic idioma.Fins podria haver hagut, si els atzars de la història ens haguessin afavorit, un extens estat amb una forma prou arrodonida, que hauria pogut abastar la totalitat de les actuals Occitània, Països Catalans i Aragó (si mireu el mapa veureu com es nota que falta aquest darrer territori). Però aquest amic es lamentava que l’aragonès s’ha gairebé extingit, l’occità gairebé també, i el català va pel camí en les comarques més meridionals.
En aquest context l’aragonesista estava molt sorprès per la quantitat de fòrums mixtos catalano-occitans que havia vist. També m’explicava que altres coneguts seus no poden concebre que un català pugui preferir la relació amb gent no espanyola que amb espanyols, ni tampoc la típica opció catalana de que guanyi al futbol un equip no espanyol ( http://www.facebook.com/group.php?gid=52654200425 ). Però m’insistia que no era aquest el seu cas, sinó que allò que a ell el sorprenia era la poca delimitació d’ambdues identificacions: la catalana i l’occitana.
Aquest amic em deia que podia entendre que els independentistes valencians es defineixin “catalans”, atès que el nom de la llengua és el que és, i a més a més perquè el gentilici de “Països Catalans” difícilment pot ser altre que “català”. Però no ho podia entendre en “nacions diferents”. És a dir, que de la mateixa manera que cap aragonès no es presentaria ni com a “català” ni com a “occità”, i si tampoc cap català ni cap occità es definirien com “aragonès” ...com és possible que ell conegués catalans i occitans als quals no els importa ser denominats indistintament amb aquests noms? I menys havent observat a Perpinyà algunes expressions de menyspreu envers els “gavatxos”!Li vaig respondre que, tot i ser jo un ignorant en aquests temes, la meva intuïció em feia pensar que algunes actituds deriven de la política, però que d’altres deuen ser molt més profundes: Perpinyà havia estat fa 350 anys frontera d’Espanya amb França i a les fronteres és normal que es polaritzin els sentiments, però en canvi a la resta del territori l’afinitat occitana és evident, fins i tot a València! Aquesta afinitat s'evidencia i es consolida després, quan viatgem i ens trobem els topònims catalàns repetits per la geografia occitana, i especialment quan retrobem, parlem i intimem amb els nostres germans del nord.
Als espanyols els costa d’entendre aquesta dimensió d’afinitat perquè ells estan més avesats a confondre nació i estat, o a basar-se en les institucions per a definir identificacions. Molt sovint apel·len a la política per a intentar convèncer-nos que som catalanistes “com a conseqüència d’haver estat enganyats” (“¡No tenéis derecho a reclamar la separación porqué Cataluña nunca tuvo título de reino!”). Ja sabem que no hi ha res més pesat que un espanyol fent prèdiques històriques, raó per la qual la majoria de catalans acabem responent-los amb justificacions que prioritzen els arguments democràtics més que els històrics (“se me’n fot que Catalunya no hagi estat mai res de res de res! Com si ens l’acabéssim d’inventar! Ens és ben igual! Si volem la independència no és per cap pretensió de devolució, és simplement PERQUÈ ESTEM FARTS D’ESPANYA!”).
De tota manera, és veritat que en el tema concret d’Occitània també hi ha una part històrica i política: des dels romans a l’Imperi Carolingi, de les dinasties catalanes i els seus vincles occitans fins les grans migracions... (ho comenta l'Enric Garriga-Trullols en aquest article que he recuperat on qualifica Occitània de “la nostra Amèrica”: http://www.scribd.com/doc/31578800 ). Però és en el contacte humà que apareixen aquells altres elements d’afinitat personal que només es donen entre un mateix poble quan aquest parla la mateixa llengua i té el mateix tarannà. El més curiós del cas és que això succeeix fins i tot quan parlem en francès! Per tant, alguns han apuntat que segurament estem parlant d’una mena de “cosinatge vital”.Fixeu-vos que, si de vegades es fan comentaris de l'estil: "catalans i espanyols som veïns, catalans i francesos som cosins, catalans i occitans som germans...", la confusió familiar no és poca! Fins hi ha un grup al Facebook que preconitza la reconciliació entre França i Catalunya en tant que cosins ( http://www.facebook.com/group.ph
p?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”
p?gid=13652117642 ). També ens cal recordar el President Macià quan proclamava a París: “…marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya, i per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya, amb l’objectiu de transformar aquella frontera hipòcritament hostil en una partió que la col·laboració i l’amistat esborrarien aviat…”El tema del “cosinatge” també és recurrent a les tertúlies catalanooccitanes: després de “posar a parir” el terme “catalans i valencians, cosins germans”, percebut com a regionalista i espanyol, també s’ha acabat maleint allò de “los cosins occitans e catalans”. Per què?
Doncs perquè diuen que aquest modisme vol il·lustrar la proximitat entre llengües similars, a l’estil del txec i l’eslovac, o del portuguès i l’espanyol; però molts ciberparlants rebutgen que la similitud de català i occità sigui comparable als parells esmentats, i afirmen que és fins i tot menys diversa que entre gallec i portuguès. Atès que molts qüestionen la divisió en dos del galaicoportuguès, menys encara hauríem d’acceptar nosaltres que occità i català siguin dos idiomes distints.També es critica el paper dels lingüistes que es limiten a aixecar acta notarial de les diferències entre parlars sense tenir el compte la causa i el context d’aquestes diferències, i també s’argumenta que la divergència es produeix a partir d’unes artificiositats anomenades “llengua estàndard”.
Des d’aquest punt de vista, de la mateixa manera que els espanyols i els castellans (o els xinesos i els han, o els iranians i els perses) no són ni cosins ni germans, perquè són la mateixa cosa, també occitans i catalans seríem un mateix poble separat per la història, la política i el temps. A partir d’ara “cataloccitans”?
El panoccitanisme és antic i no solament ha alimentat el catalanisme. Una part de l’anticatalanisme valencianista també s’hi ha nodrit acusant els catalanistes de ser separatistes hispanòfils (en el sentit que una part dels occitans, en concret els barcelonins, han volgut consolidar la frontera entre França i Espanya al separar-se de l’idioma occità comú) i de tenir intencions hegemòniques damunt els occitans meridionals i insulars (valencians i mallorquins) al haver fet que s’escindissin també de l’idioma comú (fent-los adoptar la denominació secessionista catalana de l’occità). D’això en parla una mica “La Il·lusió Occitana”, d’August Rafanell, hi teniu referències a http://webs.racocatala.cat/eltalp/rafanell.htm .Tanmateix, el temps no passa debades i, ens agradi o no, tant polítics com lingüistes han fixat ja dos estàndards: el denominat “català” i el denominat “occità”. I a més, el darrer està en situació agònica. En tot cas el meu escrit no era per parlar d’idiomes sinó de política i de poble (ja he recalcat que l’afinitat es percep fins parlant en francès); en concret de la reivindicació d’un “poble cataloccità”.
Potser aquest tema “ara no toca” perquè encara no és útil ficar-ho a l’agenda política, però de la mateixa manera que l’independentisme català s’ha organitzat des de les Corberes al Segura i a Maó (malgrat els esculls de proclames, lleis i prohibicions), gràcies al contacte humà damunt l’afinitat inevitable de ser el mateix poble, penso que també cal aprofitar l’afinitat panoccitana (podeu dir “cataloccitana” si ho preferiu) per anar fent contacte humà que generi lluites i organitzacions dintre d’un marc, l’Europeu, que ara ho facilita.
Si els nostres polítics diuen que els europeus no som un sol poble (com si que ho son els americans malgrat la seva diversitat de cultures i origens) PERÒ QUE PODRÍEM ARRIBAR A SER-HO, com s’entendria que no poguéssim especular el mateix nosaltres que en som una subdivisió? Potser ara ja som dues llengües, però qui sap si (dins el protopoble europeu) no podríem, la civilització cataloccitana, arribar a esdevenir un sol poble, degut a l'extrema afinitat, a partir d'una progressiva recuperació de la interrelació, facilitada per la mútua intercomprensió lingüística. Per afavorir aquesta relació no solament ens cal normalitzar el català i recuperar l’occità (http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815 ) sinó fins i tot conèixer els idiomes oficials a ambdós territoris (aquí em criticareu!) perquè ara toca trencar fronteres de debò i començar a bellugar-nos, com dins de casa, per tot l’espai que va de Bordèu a Niça i de Montluçon a Alacant.
————————————————
maig 20, 2010 a les 10:49 pm Edita
maig 21, 2010 a les 12:13 am Edita
maig 21, 2010 a les 1:08 am Edita
maig 21, 2010 a les 1:09 am Edita
maig 21, 2010 a les 6:41 am Edita
Vull recordar que dintre del territori català tenim un trosset d’Occitània: La Vall d’Aran. I determinats “freakieindepes” com la Pilar Rahola han negat públicament els seus drets històrics (TV3).
Nosaltres, més que ningú, hem de respectar la voluntat dels ciutadans de les nacions germanes, i que decideixin lliurement si és volen confederar amb Catalunya o esdevenir un Estat propi. I ho hem de respectar.
M’agrada molt la Constitució de Catalunya que portarà Reagrupament al Parlament, perque reconeix la oficialitat de la llengua Occitana a la Vall d’Aran.
maig 21, 2010 a les 9:34 am Edita
També voldria dir que, si no recordo malament, va sortir un article a l’Avui, ja ha de fer quatre o cinc anys, de Duran i Lleida, que es titulava “Occitània, país germà”, i que el vaig guardar perquè –amb independència de coincidir o no amb Duran– si que parlava d’Occitània amb una enorme emoció i em va recordar moltíssim totes les meves passejades per allà.
maig 21, 2010 a les 10:32 am Edita
maig 21, 2010 a les 11:49 am Edita
maig 21, 2010 a les 12:55 pm Edita
maig 21, 2010 a les 2:41 pm Edita
·
SI NO SABEM LLEGIR és que sóm més RUCS del que semblem! Fixeu-vos que m’he LIMITAT a:
·
1-narrar hipòtesis medievals que m’hacomentat un conegut del xat sobre “allò que hauria pogut ser”,
.
2-comentar la sorpresa d’aquest per la fluïdesa de les relacions personals cataloccitanes,
·
3-comentar exclamacions, que han sortit a les converses entre catalans i occitans, sobre la comparació de les nostres parles amb casos similars com el gallec i el portuguès,
·
4-constatar que a occitània ens sentim com a casa i en família tot i que ens expressem en francès,
·
5-posar a debat la utilitat o no d’anar pensant en una estratègia política consistent en proposar l’existència “d’un poble” i que, en base a això (a l’afinitat obvia que tenim), ens impliquem politicament, uns i altres, en ambdues bandes de la frontera (que de fet ja ho estem fent a nivell d’Euroregió, però ens interessa fer-ho a nivell de poble, d’organitzacions de base, d’independentisme).
Collons! però si són comptats els convergents que critiquen l’existència jurídica d’un “poble espanyol” (que parla un mínim de quatre idiomes), per què cony no podria arribar a haver un “poble cataloccità”????
·
6-i en el cas de Rafanell, dic que en un link (on se’l critica!) hi podeu llegir alguna referència “sobre algunes argumentacions panoccitanistes de l’anticatalanisme valencianista”. On és l’apologia del Rafanell????
·
I on critico POMPEU FABRA???? Ho diuen perquè s’ho han llegit en diagonal (tots quatre!!!) i creuen que estic defensant un sol idioma, però a l’avant-penúltim paràgraf dic molt clarament:
·
En fi! Suposo que si tenim el símbol d’un ruc deu ser per alguna cosa :-(
.
Si algun altre lletraferit d’aquests que llegeixen en diagonal m’envia una crítica de l’estil, i més després d’aquestes explicacions, L’ENVIARAI DIRÈCTAMENT A CAGAR A L’ÒRT !!!!
maig 21, 2010 a les 5:37 pm Edita
maig 21, 2010 a les 5:41 pm Edita
maig 21, 2010 a les 8:19 pm Edita
·
Està registrat que més de la meitat de la població de Sant Boi de Llobregat era població immigrada d’occitania.
·
A partir de la documentació d’aquest 50% s’especula que entre el XV i el XVII ho van ser més del 40% de la població del Baix Llobregat, el Penedés, l’Anoia i el Bages.
·
Em sembla fins i tot que és més fàcil trobar els cognoms Pujol i Maragall per Occitània que no pas per Catalunya.
·
Un conegut occità em deia que la primera reconquesta, els primers comtats catalans, foren creats amb gent lenguadociana, que quan la frontera amb Al Andalus estava a l’Anoia i el Penedés les terres foren poblades amb gent de la zona de Tolosa i Albi, i que tot i que la repoblació de Lleida i Tortosa fou feta ja amb molta gent portava segles a Catalunya, encara també va fer falta una gran massa provinent de la Provença.
·
Jo crec que si hi afegeixes les migracions que esmentes dels segles XV a XVII, més els refugiats de les guerres de religió, etc, veuràs que tenim el nostre origen majoritàriament més enllà de les Corberes.
maig 21, 2010 a les 8:38 pm Edita
http://monoccitania.50webs.com/
ESTÀ CENSURADA AL FACEBOOK.
SIGUEU SOLIDARIS AMB ELLA
I VISITEU-LA
maig 22, 2010 a les 7:47 am Edita
maig 22, 2010 a les 6:42 pm Edita
maig 26, 2010 a les 8:51 am Edita
Pero la realidad es que, cuando vas a Alicante, Valencia o las zonas más sureñas de Castellón, lo de Paises Catalanes sólo produce risa y en algún caso comentarios como el hecho en algún comentario de este mismo post sobre lo del “burro catalán”.
Y si vas a Francia, desde Sete hasta Bayonne y pasando por Pau e incluyendo Touluse, de catalanes nada de nada. Pero nada de nada.
La sensación en el pecho que algunos habéis sentido, sólo responde a una ilusión nacida de una mezcla de historia tergiversada y de ignorancia total.
Te puedes sentir tan en casa en esas zonas como en Italia, Suiza o Portugal.
Pero no os preocupéis. Todo el problema se cura viajando.
maig 26, 2010 a les 10:21 pm Edita
maig 27, 2010 a les 6:04 pm Edita
juny 4, 2010 a les 8:34 am Edita
juny 10, 2010 a les 11:20 pm Edita
juny 18, 2010 a les 1:21 am Edita
setembre 29, 2010 a les 9:37 pm Edita