dijous, de maig 27, 2010

De l’independentisme electoral a la nació independentista

Llegiu la nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:







 maig 27, 2010 |  Fantassin Manel |

En Manel Bargalló ens feia abans d’ahir una sèrie de reflexions,  la majoria de les quals segurament jo les  podria signar  (http://www.deumil.cat/bloc/2010/05/25/manel/d%E2%80%99estupids-i-il%C2%B7lusos-a-patriotes/ )  llevat de la frase “…La nació catalana mortviu uns moments d’emergència nacional que posa en perill el seu futur proper , qui digui que no és així  és estúpid  o menteix. Però dels qui ho tenen clar que estem davant d’un repte que pot fer desaparèixer la nostra identitat com a poble …”.
·
Sóc conscient que, en qüestionar-la, em poso dins l’etiqueta de “estúpid o de mentider”,  però el que passa és que AQUESTA IDEA DE QUE ESTEM AL PUNT LIMINAL ENTRE EL TRIOMF I L’ADÉU COM A POBLE ja l’he sentida abans d’ara al menys tres vegades, abans d’altres tantes convocatòries d’eleccions,  en boca de companys que venien de les lluites de carrer dels anys vuitanta i que  també estaven posant  totes les esperances en uns comicis electorals, després d’haver desmuntat les organitzacions de base que precisament havien fet créixer l’independentisme.
·
Doncs parlant dels “ADÉU COM A POBLE”, ens deia no fa pas gaire (al menys des de la meva perspectiva) l’enyorat  Pierrot Rapsat, que quan els catalans diuen adéu, en realitat volen dir “a reveure” o “fins d’aquí a una estona” (jo crec que això deu ser contaminació de l’espanyol, perquè tant francesos com italians usen el “a reveure”). Al cap de poc d’aquest concert ( http://fantassin.blogspot.com/2006/07/escoltant-pierrot-rapsat-adu-cadaqus.html )  en Rapsat ens deia “adéu rapsatper sempre”, demostrant que la mort física no genera cap mena de dubtesen quan al significat de la paraula.
·
El que vull dir amb això és que, o sempre estem en el moment d’urgència o no estem en un moment tant d’urgència. Compte! Tampoc no vol dir que haguem de deixem perdre les oportunitats, però no cal dir adéu a res que no sigui Espanya. En canvi si que és cert que ens trobem en un moment interessant de consciència nacional,  i és degut gràcies en part, a l’exacerbació espanyola anticatalana derivada del nou Estatut regional d’Autonomia.
·
Per què acollonir-se? Si ja estem a fregar de la majoria social ! Fixeu-vos que, per una banda Reagrupament serà la tercera força parlamentària, segons ens anunciava ahir la seva web, “…si l’independentisme va unit”.  Què trist voler guanyar, declarar la independència i dissoldre’s…  i ara haver d’alegrar-se de ser (“si treagrupamentot l’independentisme va unit”) els tercers per tal d’haver-se de dedicar a temes menors, com els drets dels homosexuals, l’avortament, els impostos..! Per cert, que tampoc  no sabem si arribarem a saber la postura dels diputats de Reagrupament en aquests temes concrets (o fins i tot si no serà contrària als nostres interessos en tant que persones interessades en l’avortament, els drets dels homosexuals,  els impostos…!).
·
I a més amb la famosa enquesta de La Vanguardia, que eleva al 37% el vot independentista (http://www.racocatala.cat/forums/fil/123457/37-dindependentistes-segons-vanguardia? )  tot i que a les consultes sobiranistes aquest vot sols ha rondat el 15%. Ara, això si, amb la característica curiosa de que tota aquesta munió d’independentistes diuen que no pensen votar partits independentistes.
·
No dic que això darrer em sorprengui perquè ja no em sorprèn res. De fet, recordo als primers anys norantes del segle passat que vaig conèixer una  bona colla d’ex-votants espanyolistes de tota la vida, amb consciència nacional catalana igual a zero,  votant ERC, en el primer èxit parlamentari d’aquest partit. Quan jo els preguntava el per què del seu vot em responien  estranyats que “què tenia a veure aquell vot amb sentir-se més o menys espanyol?” Es tractava sols d’una forma de vot de càstig, o antisistema, o com li vulgueu dir, similar al que ha estat una part del vot que ha rebut Ciutadans.
·
defensarlaterraAra us pot semblar estrafolari que votar ERC pogués ser percebut com antisistema per aquella gent, però en aquella època hi havia encara una imatge pseudoterrorista del “català independentista”. Posteriorment la imatge de govern d’ERC ha ajudat a centrar aquest arquetipus i a estendre’l pel centre sociològic. Tanmateix,l’independentisme d’aquella època s’havia multiplicat de forma increïble durant els quinze anys precedents de lluita i de repressió, i encara hi havia una xarxa organitzativa important, tot i que insuficient, entorn a activitats d’agitació en molts camps reivindicatius.
·
Però en el cas actual un 37 % s’hauria de poder visualitzar millor; hihauria d’haver una xarxa cívica independentista, però jo no veig més enllà del 15% dels SI a les consultes.
·
Per tant decideixo aconseguir algun element més d’anàlisi preguntant el meu entorn més immediat (24 persones), encara que ja sé que el resultat serà exageradament diferent de l’estudi de la Vanguardia, però tampoc no busco números sinó opinions.
·
vanguardiaTal com esperava, el vot independentista que he recollit ha estat del 80 % (és clar, no ens situem en la gran àrea industrial catalana sinó en un lloc molt reduït i qualificat culturalment). L’interessant de les respostes ha estat el següent:
-els que m’han dit que no volen la independència són 3 convergents, 2 sociates i 1 d’ICV.
-tots els no-europeus (2 magrebins, un sud-americà i 1 asiàtic) votarien SI (perquè “em sento català”, perquè “per ser català n’hi ha prou parlant català i en canvi per a ser espanyol no n’hi ha prou parlant espanyol”, perquè “no em cauen bé els espanyols” i perquè “els espanyols ens roben”).
-dels 14 restants que votarien SI a la independència només n’hi ha 3 que abans votaven independentista. N’hi ha 2 que abans votaven CiU, 3 que votaven ICV i 6 que votaven PSC.
-únicament 3 (2 dels 3 que abans votaven ERC i 1 dels no-europeus) estan organitzats al mon associatiu.
-quan els pregunto el per què de la seva opció les respostes són  majoritàriament inconcretes però les més recurrents no són d’afirmació sinó reactives: “pel Tribunal Constitucional” i “perquè ens roben” i “perquè ens insulten”.
-i la gran pregunta: a qui votareu???? Els 3 que abans votaven ERC diuen que votaran ERC, els 2 que votaven CiU diuen que votaran CiU, els 3 que votaven ICV diuen que votaran ICV i els 6 que votaven PSC diuen que tornaran a votar PSC.
-Per què no votes independentista? –pregunto  a tots i cada un. Excepte els 3 que ja voten ERC tots ho han rebutjat en torn de la idea de que: “el problema és la crisi i no pas ser o no ser espanyol”.
·
No us sembla això molt semblant al vot de càstig o antisistema del anys 90? Aquest cop en comptes d’un vot ha estat una opinió reflectida en una enquesta però sense modificació de l’opció electoral.
·pujol

I per postres veig que la seva percepció del procés sobiranista és molt simplista, relacionant l’opció independentista amb uns símbols i uns costums que no són els seus (en concret em diuen que el terme “nacionalisme” el relacionen amb la imatge d’una mena de Pujol barretinaire i el terme “independentisme” el relacionen amb la paròdia del Carod de Polònia) ni els motivenperquè em diuen que no els troben atractius.
·
De tota manera trobo més interessant l’enquadrament associatiu dels 3 votants d’ERC que el rampell dels altres, perquè el seu independentisme és nacional, en tant que cívic i social, i el dels altres és foc d’encenalls.
·
Suposo que el problema rau en que el sistema electoral ha substituït la clàssica revolta d’alliberament nacional reduint-la a una simple opció electoral pcongresodemonosublicitada durant uns dies cada quatre anys i adreçada a un grup compartimentat de població que s’identifica amb un clixé o que s’autoidentifica amb una colors i uns símbols.
·
La història social de la humanitat ha tendit a lacompartimentació com a mecanisme per a gestionar “la generalitat” de les persones. La dialèctica de la història, basada en aquesta compartimentació, ha configurat el sistema que coneixem, d’equilibris entre grups i d’administració d’aquests grups per part dels subgrups que els formen (a partir de la lluita /competència entre ells).
·
Els humans hem conformat aquest sistema, o sigui, que probablement respon a les necessitats humanes que deuen estar connectades a la nostra psique: ens causa angoixa no poder etiquetar grups i persones amb una reducció d’aquelles de les seves característiques que més ens crida l’atenció.
·
judeocristianomusulmansSon compatibles totes aquestes autolimitacions, aquest reduccionisme administratiu, amb l’actual procés independentista de Catalunya?
·
Els prossel·litistes de la transversalitat sobiranista ens diuen que no i, en coherència, són els primers en proposar la moratòria partidista, fins que haguem aconseguit la independència. És lògic, no costa adonar-se que la independència no és una simple ideologia, sinó un procés d’agrupació, d’unitat nacional.
·
Tot i això, encara no som prou madurs (com a nació) per abastar tota la nació. Fixeu-vos que  sols ens plantegem l’agrupació dels independentistes amb aquells autonomistes espanyols de partits que no tenen referent estatals (CiU).
·
És útil o és estèril plantejar el procés sobiranista transversal excloent tanta gent? És coherent parlar d’unitat nacional al mateix temps que posem tants límits a la nostra definició com a subjecte del procés independentista?
·
españoldelañoEls convergents diuen que no, que és per això que ells renuncien al reduccionisme independentista, perquè la nació la forma tothom, els independentistes i els no-independentistes. Però, és clar, això és trampa i ara no toca, ara estem precisament en un moment en què el nacionalisme – ni tan sols el catalanisme- no és compatible amb el manteniment de la unió amb Espanya.
·
Som contradictoris per natura i sovint fins el més optimistes dels sobiranistes (aquells que creuen que ja tenim el 90% dels vots assegurats) compaginen les crides a la unitat amb el rebuig del 60 % de la parròquia.  Uns quants d’aquests també creuen que ens trobem en un moment d’emergència en què o guanyem o es acomiadem.
·
parelleslinguistiquesPitjor encara, molts d’aquests mateixos bipolars són els primers a preconitzar que cal començar per renunciar a les nostres comarques del Sud (entre la Sènia i el Segura) en una espècie d’hara-kiri  justificat amb la frase “si ells volen i fan el seu propi procés ja ens trobarem en el futur.
·
Bé, ja he comentat que, com deia  Pierre Rapsat, els catalans tenim una manera molt rara de dir “adéu” i que, en tot cas, “no és un adéu per sempre” i que, a risc de semblar jo  “estúpid o mentider”, no crec en la emergència que diu en Manel Bargalló, però si que crec que cal aprofitar el moment creant nacióLa nació no és crea unint mig parlament, sinó que es crea unint tothom. Només els països desestructurats són plurinacionals (compostos per ètnies compartimentades, i en aquest sentit l’aposta de Carod-Rovira de la simultaneïtat d’identitats nacionals com alternativa al model jacobí no és vàlida).
·
La unió es crea en la societat civil. Una societat on la catalanitat és molt reduccionista tindrà una expressió parlamentària reduïda i guanyaran els espanyols, en canvi una societat nacional  catalana serà realment transversal si parteix de la realitat del carrer. Nosaltres necessitem, si volem guanyar la independència, un Parlament que emani d’una societat nacional, i nacional és tothom que no sigui espanyol: des de punks fins a pikhos; des de descendents d’occitans fins als espanyols i els xinesos nouvinguts; des d’animistes, passant per judeocristianomusulmans, seguint per budistes i acabant pels atheoagnòstics…salvem
·
Conclusió: crec que als anys seixantes i setantes del segle passat, i degut a la manca de participació política, hi havia més nació en la mesura que hi havia més organització civil. Ara és l’hora de tornar a construir nació (aquest cop en uns perspectiva independentista i europea) però des del carrer. No és l’hora dels adéus però tampoc de l’eufòria, perquè tot i que hi ha més independentistes que mai, també estem sofrint la manca d’expressió electoral d’aquest fenomen, segurament degut a que estem intentant construir la casa per la teulada, i si la història és un pèndul, el resultat de no fer-ho bé (posant totes les esperances en una votació i descuidant la lluita al carrer)  pot ser la frustració i nous i innecessaris endarreriments.
·
·

·
————————————————
·
En capítols anteriors:

··
·
.

8 respostes

  1. Jaume diu:
    L’independentisme català està mancat d’autocrítica. quan fem un repàs a les raons que un català pot tenir per ser independentista, ens adonem que n’hi ha un munt. En canvi, a hores d’ara, tots sabem que Catalunya, majoritàriament, no ho és pas, d’independentista.
    Aleshores, amb tants arguments a favor, com sembla que n’hi ha. què s’està fent malament per a sumar més i més ràpid?
    Jo crec que l’independentisme català sempre ha pecat, al menys, de dos defectes.
    El primer la seva endogàmia social: fa poc, escoltava en un acte relacionat amb la consulta popular de Valls a una de les convidades parlar dels catalans “autèntics”, referint-se als que ho són de soca-rel (jo mateix em vaig sentir menyspreat!). Per l’amor de Déu, d’aquests, dels “autèntics”, quants n’hi ha, realment? Per aqiò l’independentisme resulta tan antipàtic a molta gent.
    Jo fa temps que vaig renunciar a fer pedagogia fora de Catalunya. Però renoi, aquí és que no hi ha més remei que fer-la. Cal sortir del forat i apostar per l’heterogeneïtat de la nostra societat.
    O el projecte passa per una nació plural i a l’hora compacta, o aquí no hi ha res a fer.
    I, el segon problema, l’atomització en partits i grups diversos, dispars i alguns, fins i tot, un pèl friquis.
  2. Albert diu:
    Per a mi, té el mateix valor l’independentista “rempellut” que l’associat. Evidentment, el segon segur que serà més productiu en el sentit que segutament s’implicarà més en totes els accions per a fomentar l’independentisme. Ara bé, quan es celebri el referèndum, tots els vots valdran igual. En aquest sentit, em sembla especialment incoherent l’argument que ara el més important és la crisi. Justament, aquí ens és molt fàcil argumentar que, sent Estat propi, disposaríem d’unes eines i recursos molt més potents per a sortir-ne. I és la nostra feina, dels que desitgem aquesta candidatura transversal que agrupi el màxim d’independentistes, donar-ho a conèixer i convèncer.
  3. Fantassin Manel diu:
    El problema del “rampellut” és que potser a l’hora del referèndum encara té pensat votar això …o potser en aquell moment decideix votar tot el contrari !
    Aquells altres que esmento, que vaig conèixer fent vot protesta o antisistema als primers anys noranta, ara voten PSC i ICV.
  4. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Abans d’anar a missa cal escorcollar Déu per esbrinar què amaga i què pretén! diu:
    [...] -De l’independentisme electoral a la nació independentista (http://blocgran.cat/?p=2113) [...]
  5. Miquel Estruch Traité diu:
    Excel·lent article, Manel. M’ha agradat molt.
    Deixa’m donar-te un altre element de reflexió que lliga amb això que tu dius en quant a que, malgrat la tendència independentista dels teus consultats, tots tornaran a votar allò que votaven, encara que no siguin opcions independentistes.
    Doncs bé, recents estudis han demostrat que la gent, passi el què passi, vota gairebé sempre amb el cor, no amb el cap. Això fa que, els que tenen el cor calent, poden reaccionar votant “a la contra” en un moment determinat, i fins i tot per “despit” no votar allò que creuen. Cosa que explica determinats resultats en moments concrets que, altrament, no s’acaben d’entendre. També explica alguns odis entre germans que poden arribar al canibalisme.
    Per tant, trobo que tens força raó quan dius que la nació s’ha de construir (jo diria que permanentment) des de la societat civil. El dirigisme dels partits és, en aquest sentit, inútil i potser contraproduent i tot. T’ho diu un que és president local d’un partit i que arrossega vint anys de militància intermitent, però que ha estat activista social de forma ininterrompuda des dels 18 anys fins als actuals 55.
    Per què ho dic? Doncs per que la cohesió social sobre la que s’ha de bastir qualsevol projecte nacional ha de néixer i créixer des de baix, de de la relació entre les persones i des de la complexitat de la xarxa d’estructures socials que bastim. Les organitzacions polítiques no són més que uns altres components, entre tants, d’aquesta xarxa.
  6. Fantassin Manel diu:
    Doncs m’havia quedat encuriosit per l’enquesta al meu entorn més proper i he volgut preguntar a altres coneguts més diversos. El resultat ha estat semblant: votaran independència i continuaran votant PSC.
    També altres reflexions sobre el canvi de parella o d’equip de futbol.
    Ho pots llegir a: http://blocgran.cat/?p=2246
  7. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » Visca el Tribunal Constitucional !!!! diu:
    [...] del sondeig que vaig fer fa un parell de setmanes ( http://blocgran.cat/?p=2113 ) en el meu entorn més proper, sobre la relació entre el sufragi sobiranista i l’electoral, [...]
  8. El Bloc Gran Del Sobiranisme » Blog Archive » No perdeu el temps en ximpleries catalanistes ! diu:
    [...] -De l’independentisme electoral a la nació independentista (http://blocgran.cat/?p=2113) [...]