http://blocgran.cat/?p=1970
14/05/2010-Atur i Espoli entre Transversals i Carismàtics ( http://blocgran.cat/?p=1970 )
maig 14, 2010 | 
Fantassin Manel |
Estic en una terrassa d’un bar comentant amb dos amics com, de seguida que van maldades, els causants de la crisi corren a proposar “la solució” que invariablement passa per abaratir l’acomiadament i reduir encara més el nostre salari de mil euros (sense tocar el seu, al meu parer excessiu per la seva feina de paràsits de luxe).Un dels meus companys proclama la solució dient que, si la crisi la paguen els pobres, a nivell de territori la paga Catalunya, que és la pitjor finançada. Cal la independència! Tothom a votar una única (i coneguda) candidatura transversal! Després, en la discussió, en demanar-li propostes de rescabalament dels treballadors, ens respon dient que no és moment d’apel·lar a posicions d’esquerra sinó al sentiment patriòtic.
-En quin mon vius? –li diem. Tothom dels nostre voltant (coneixem la gent del barri) són gent coneguda, podem dividir-los entre socialistes i convergents, i de tots ells no n’hi ha cap que es defineixi independentista, però en sabem d’alguns que ho farien si això els alleugerís de l’angoixa de no poder arribar a final de mes. Fins al punt que el nostre altre company de taula, el tercer de la tertúlia, es diu Mohammed, és nascut al Marroc i, junt amb nosaltres dos, sumem els tres únics votants independentistes habituals que hi ha en l’entorn.
Tanmateix, arrel d’això, ens submergim novament en la disjuntiva intel·lectual de si guanyar la independència estenent la indignació social del poble, o de confiar que ja en tindrem prou amb convergents penedits, sumats a la rauxa d’aquells filòlegs militants que s’han autocastrat per l’esquerra (per tal d’assajar un nou pla d’alliberament ràpid consistent en desembarcar del facebook a l’assalt del poder).
Durant anys i panys l’oasi, el conformisme català, derivava de la manca d’agressions. Si nosaltres no colpejàvem els espanyols no ens reprimíem. És d’aquesta manera que els governs regionals catalans del postfranquisme podien oferir un miratge de pseudonormalitat al poble català a canvi que continuéssim espoliats.
Per això jo crec que ha estat bona idea fer propostes reformistes, com l’Estatut, i crec que els sectors empresarials pujolistes no ho volien, i crec que no ho volien precisament per evitar la inevitable reacció espanyola que trencaria en conformisme català, perquè l’agitació no és bona pel negoci.
Els catalans de l’actualitat som fonamentalment reactius, però tenim la circumstància (la sort?, ho hauríem de debatre!) que la potència colonial que ens domina és massa depenent dels nostres diners. No pot permetre’s gaires trets de normalitat democràtica. En conseqüència, l’independentisme català ha crescut i s’ha estès com mai (com mai des del seu renaixement en l’extrema esquerra dels anys seixanta). Però encara és un independentisme feble, perquè no ha resolt la gran anomalia que suposa que CiU encara s’hi resisteixi. Tot i així, és innegable el forat que ha fet, en les files convergents, tota la ignomínia que ens han llançat els veïns i també l’espoli que s’ha destapat en el context de la reacció espanyola contra l’Estatut.
Malauradament encara som febles. Som febles perquè a les comarques perifèriques (de la Sénia al Segura, a la Franja, a les illes, al nord…) domina l’enemic. Som febles perquè a les comarques centrals fins els més arrauxats pequen de regionalistes a l’hora de reivindicar tota la nació. Som febles perquè ERC encara no domina el centre-esquerre català i perquè la majoria de l’independentisme continua sent d’esquerres tot i haver un centre-dreta regionalista potent però poruc. És en aquest context que han començat a sorgir iniciatives tendents a acabar d’estendre l’independentisme cap a la dreta. No és estrany, és realment una urgència nacional !
Tanmateix, una nova variable entra en joc: la crisi. Com modificarà aquest factor el taulell d’escacs?
Sempre li poso la cara d’en José Sazatornil a aquell comercial català que m’imagino intentant vendre els productes de la indústria catalana per les Espanyes de mitjans del segle passat. Imagino com el client es consideraria insultat per part d’aquell homenet amb accent estranger que no acceptava la paraula d’honor d’un espanyol sinó que li exigia una paga i senyal (“son unos peseteros estos catalanes!”) i compromisos per escrit. Tranquils, que la sang no arribaria al riu! Un i altre esdevenien una parella sistèmica: els homes de negocis catalans potser no tindrien poder polític, i a més haurien de pagar-se ells les autopistes, els trens i d’altres infrastructures, però podrien salvar uns guanys suficients de la botigueta. A més, el poble català tindria uns mínims raonables per viure i fins per importar ma d’obra estrangera. Amb les “subvencions” que rebria Espanya per part d’una Catalunya conformada, s’impedirien trasbalsos socials que podrien posar en perill la caixa. I després de Franco, en accedir aquests grups socials a les institucions autonòmiques, la feina tampoc no seria gaire diferent, perquè consistiria en continuar venent-se el país a canvi de mantenir privilegis i bons sous.
Però ara toca que molta d’aquesta gent, que és un sector social fonamental, faci el pas al sobiranisme des del centre-dreta regionalista. De quin país? D’un país amb gran consciència ètnica? No. D’un país que ha integrat gent d’arreu i on molts dels que es creuen de cognoms catalans resulta que els tenen occitans i que són tan descendent d’immigrants com tothom. D’un país on diuen que el català no és llengua d’acollida sinó d’ascens socials, la qual cosa vol dir que el triomf electoral sobiranista està molt vinculat a aquest ascens social.
L’ascens social ja era difícil per manca de polítiques socials degut a la situació d’espoli i d’escanyament de l’economia productiva, però ara serà més difícil, atès el consens (consens també de la burgesia catalana) de que Catalunya ha de col·laborar a reduir el dèficit. També consens (no reconegut però que podem percebre) entre el poder de Madrid i la burgesia catalana que cal evitar la contestació dels afectats i que cal aprofitar la crisi per: precaritzar més el treball, estigmatitzar la immigració amb l’objectiu d’usar-la com a cap de turc per a distreure el personal, convèncer els treballadors que treballin més per menys diners, facilitar els acomiadaments i reduir les prestacions d’atur (perquè diuen que sinó la gent s’hi acomoda i perd motivació per cercar feina).
Sense poder refiar-nos d’un centre-dreta que es resisteix a les aventures sobiranistes, en un moment que aquest mateix sector es veu erosionat per la indignació popular catalana reactiva a l’agressió hispànica, ara ens submergim en la incertesa de si ens veurem a l’atur, si els nostres fills no podran estudiar i si no podrem pagar la hipoteca i perdrem la casa. Què faran aquests sectors autodenominats “nacionalistes”? Aliar-se com sempre amb Madrid a canvi de la pau social d’un poble català moderadament extorsionat? O tirar pel dret cap a la independència? I que farà la resta del poble, un cop retallades les polítiques socials de cohesió i amb grups dedicats a l’estigmatització dels que han arribat una mica més tard?
Us deia al final del vuitè paràgraf que “és en aquest context que han començat a sorgir iniciatives tendents a acabar d’estendre l’independentisme cap a la dreta. No és estrany, és realment una urgència nacional“. Doncs si. Però es tracta d’iniciatives transversals que no plantegen la unió tàctica, en fronts patriòtics, on dreta i esquerra no es mosseguen la llengua però fan ostentació de complicitat en raó de la urgència nacional. Són formacions que allò que fan és retallar el discurs social precisament per l’esquerra.
En conseqüència, el poble real, que potser té tots els membres adults en atur i veu amb angoixa que potser no arribarà a final de més, no veu cap sortida patriòtica a la seva situació. Pitjor encara, pot sentir inseguretat social per uns líder nacionals que s’omplen la boca d’una transversalitat en la qual no s’hi veuen en absolut reflectits. La lògica resultant de la desconfiança és la creació d’organitzacions de classe (i no per això menys patriòtiques, sinó tot el contrari) i la multiplicació de l’oferta electoral. Quantes formacions independentistes es presenten a les properes eleccions regionals?
Per una banda la “desitjada” majoria social “nacionalista” que no vol ser independentista. Per l’altra ERC que ha estat vista com massa tova, que no ha sabut fer visualitzar ni la seva estratègia ni els seus èxits de govern, ni tan sols entre la seva gent, i que tampoc no ha aconseguit fagocitar gaire electorat del PSC. Després els altres que apel·len al patriotisme oblidant-se de les polítiques socials en situació de crisi …i que a més es veuen ja guanyadors. Finalment, en la Catalunya real des treballadors que no arribem a final de mes, la competència per veure qui lidera la defensa de les condicions socials del poble, amb iniciatives electorals des de l’esquerra radical independentista.
I com alternativa a tot això la candidatura d’en Laporta. S’integrarà en algun dels xiringos existents o esdevindrà una opció carismàtica? Serà una solució que salvarà l’independentisme en un moment tant estúpidament difícil com aquest, en què som més colla que mai i estem més dividits que mai? O ens acabarà de rematar?
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
————————————————
14 comentaris »
maig 14, 2010 a les 10:04 am
A veure si hi entrem en això.
maig 14, 2010 a les 11:02 am
maig 14, 2010 a les 11:55 am
Les esquerres esteu disposats a anar a la independència del braç dels independentistes conservadors?. Ja t’ho vaig preguntar l’altre dia i no m¡has respost.
Per cert, a Espanya i Catalunya ha crescut el PIB a compte del deute, deute que ha anat a parar en gran part en despesa de subsidi i en les administracions polítiques que el gestionen, esquerres ….
El Poble , el “real” i “l’irreal”, avui és feudatari de l’establishment polític, que ha esdevingut una “classe”, entre els que s’hi compten “les esquerres” ….
maig 14, 2010 a les 12:23 pm
maig 14, 2010 a les 12:27 pm
La catalanitat no em molesta, em molesta que no n’hi hagi prou amb aquest 1% que m’envolta, que conec personalment, que són sentimentalment i folklòrica catalans i que diuen ser políticament espanyols.
Em molesta que per aconseguir la independència calgui gent d’origen immigrant com jo, però encara em molesta més que no n’hi hagi encara prou, que calgui molta més gent. Ara bé allò que més em fot és que en un context on els únics independentistes som tres (un dels quals marroquí) hi hagi gent que creu que ja som majoria electoral. Què no tenen ulls a la cara? Que no veuen que cal convèncer molta més gent?
maig 14, 2010 a les 12:33 pm
maig 14, 2010 a les 12:42 pm
Aquestes propostes espontànies virtuals:
http://www.facebook.com/group.php?gid=207163078722
http://www.facebook.com/group.php?gid=9622285815
…
cal convertir-les en programes polítics.
maig 15, 2010 a les 8:11 am
Respecte als “garrepes” -hi això només és un anecdotari- imagino que ve de la negativa a pagar elsou dels terços, o sigui, no saben ni perquè ho diuen!. Sóc mig castellana (que no espanyola)i Tinc molta familia als madriles. Al darrer casament què van convidar ma mare, que és, per aquest ordre: castellana, española y catalana, es va proposar anar a fer un vermutillu, que després tots s’escaquejaven de pagar. Al final, la castellana es va cabrejar tant què elsva espetar: Como aquí nadie quiere soltar un duro, lo pago yo, “la CATALANA”. En aquest cas: visca la mama, què collons!
maig 15, 2010 a les 10:18 am
Els d’esquerres sou lladregots, de on ho treus que el 99% d’independentistes som d’esquerres? … potser ens vols engalipar?, combregar amb pedres de molí? … els 350.000 vots que varen votar a ERC l’any 2.003, no son catalans d’esquerres, son catalans amb algunes coincidències amb les esquerres, les dretes i sobre tot, crec jo, amb el liberalisme.
Un altre arrogació mangurrina que fas, ningú vol un sol partit, el que esdevindrà serà potser i amb “sort”, una COALICIÓ , o Candidatura Única.
Ah! de moment i amb el teu permís, perdoneu-me la gosaria “amo”, soc Català, i el meu opressor és l’Estat Ecspanyolo & Friends, i tots aquells catalans que van en contra la Unitat de resposta per a l’assumpció de L’Estat Català.
Encara, recordo fa dos anys, per a la Diada, com els “acòlits d’esquerres” varen agredir en una terrassa al carrer, als independentistes de “dretes”. Així és que no em vinguis amb collonades dels collons, ara per ara, no esteu disposats a Sumar, i per tan aneu en contra Catalunya.
Per cert, els de dretes son uns cabrons, hi estic d’acord, però és ben curiós que l’esquerre NOMÉS comet errors, perquè suo bons de collons …home bonico … “ a un altre gos amb aquest os”.
maig 15, 2010 a les 8:31 pm
·
M’he tornat a mirar la composició del Parlament de Catalunya:
·
http://www.parlament.cat/web/composicio/grups-parlamentaris
·
i he fet l’esforç de tornar-los a comptar.
En primer lloc he comptat el nombre de partits independentistes de dretes i després el nombre de partits independentistes d’esquerres.
·
El resultat -llevat que m’hagi descomptat- ha estat que el 100% dels partits independentistes que hi ha al Parlament es defineixen “d’esquerra”.
·
Llevat que un diputat de dretes s’hagi presentat per un partit d’esquerres (la qual cosa implicaria com a mínim una estafa als electors) trobem que el 100% dels vots independentistes han anat a partits d’esquerra.
·
És clar, això implica que el 100% dels votants independentistes voten esquerra, i votar esquerra imagino que vol dir ser d’esquerra (perquè ser de dretes i votar esquerres tampoc no és un gaire bon indicador de salut mental).
·
Per tant, per molt que et repeteixis, jo t’insisteixo que: “SI QUE ESTEM DISPOSATS A SUMAR amb els independentistes de dretes”.
·
Però el problema és que JA EM DIRÀS ON SÓN AQUESTS. A nivell percentual no en conec d’independentistes de dreta, en conec de regionalistes(convergents que no fan fàstics a definir-se com “espanyols”), i conec alguns independentistes de dreta (cinc o sis, però això en nombre és massa marginal, no suma, com a molt es pot fagocitar).
·
Tot i això ja et dic que el gran problema de Catalunya és precisament la manca d’un independentisme de dreta.
·
Espero que n’hi hagi aviat perquè és una urgència nacional, és la gran anomalia que dificulta el procés independentista.
·
Tot i així suposo que aquesta mancança és deguda a que la dreta té més interessos a l’Espanya de la seguretat i l’espoli moderat que no pas en un procés independentista d’efectes econòmics incerts. La incertesa no és bona pels negocis!
·
En fi, segons tu els votants del partit d’esquerres ERC no ho són necessàriament. Així ens va!
·
I pel que dius de les agressions, no m’estranya, és tan possible que hagi passat això com tot el contrari, però ara no estem parlant d’anècdotes.
maig 17, 2010 a les 11:42 pm
maig 27, 2010 a les 10:32 pm
juny 3, 2010 a les 11:11 pm
juny 18, 2010 a les 12:03 am