http://blocgran.cat/?p=6574
11 SETEMBRE: RES A CELEBRAR !!!!
Dilluns cinc de setembre 10:30 AM, al bar del desdejuni, envoltat de jubilats ociosos que comenten el diari: “…los catalanes celebramos las derrotas, por eso somos tan especiales”. El receptor del missatge no diu res però imagino que ens veu com una colla d’imbècils. No puc evitar ficar-m’hi, facilitada la intromissió gràcies al fet que conec qui ha dit aquesta bajanada (durant les passades eleccions m’havia estat lloant Laporta, tot i que a l’últim moment es va decantar per CiU). Després que jo hagi rebatut la ximpleria de les “derrotes gustoses” el debat esdevé generalitzat, en forma de guirigall típic.
EL MEU ARGUMENT: Això de la “celebració” de la Diada és una collonada espanyola (a la qual s’hi han apuntat també els convergents) en el seu intent d’assimilar-nos. La Diada mai ha estat altra cosa que una manera (la nostra manera) de recordar-nos que estem com estem degut a una derrota militar, amb la invasió, l’ocupació i el domini que se’n deriva. Així doncs, la commemoració del 11 de Setembre no té altre sentit que el de renovar al nostre compromís per l’alliberament que tenim pendent.
LA RESPOSTA DE LA PARRÒQUIA: Mil i un intents que jo reconegui una mínima dimensió festiva de la Diada (entenc que la incertesa estressa aquests jubilats). També arguments sobre la necessitat de conformar-nos amb el statu quo catanyol. Justificacions del caràcter festiu de la commemoració basades en les formes institucionals imposades per CiU des dels inicis. Exemples folklòrics curiosos on sembla ser que ambdós bàndols celebren les derrotes escenificant-les disfressats (sembla ser que als USA). Finalment reflexions sobre la poca idoneïtat festiva d’aquesta Diada, i la proposta de passar-la a Sant Jordi.
LA MEVA RÈPLICA: És clar, aquesta referència al 23 d’abril també m’he vist obligat a replicar-la explicant que per SANT JORDI tampoc tenim RES A CELEBRAR, atès que hem adoptat una data de culte solar coincident amb la del nostre sant patró (en lluita iconogràfica contra un enemic monstruós) i la de diverses anècdotes literàries internacionals, per convertir el dia del Llibre i la Rosa (a tocar del 25, inici de la invasió espanyola al nostres país per Almansa) en una “Jornada de Lluita per la Llengua Catalana”, espina dorsal, com sabem, de la consciència nacional del nostre poble.
LES CONCLUSIONS: Expressions de cabreig per part d’alguns, en el sentit que potser aquella altra data, que semblava més venial, tampoc lligaria amb una celebració constitucional. Atreviment d’algunes veus –per fi !!!!!- a proclamar que “això és el que hi ha: fins que no siguem independents no hi ha celebració que valgui !”. Reflexió meva en el sentit que “cal parlar clar, tants anys de confusió terminològica convergent (allò més clar que he escoltat fins ara és la frase “dret a decidir” i no hi ha ningú al bar que entengui què vol dir) no fan altra cosa que impedir la clarificació independentista i alliberadora dels catalans”. Que ningú parli mai més de “la celebració de la Diada”, l’ 11 de setembre no tenim res a celebrar!
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada