Perpinyà només és a una hora i mitja en cotxe de Barcelona però el Rovellet de l’Ou d’Elx és quatre vegades més lluny, i a més cal sumar els descansos necessaris. Però la longitud no ha de ser excusa per justificar que la capital catalana no sempre està a l’alçada del seu paper motor. És veritat que les xarxes socials han escurçat distàncies però les comunitats de parlants no poden ser virtuals (com sovint les occitanòfones) sinó que necessiten molta vida de carrer i de contacte físic. Per açò he decidit no perdre l’oportunitat de fer de “Barceloní conscient” anant a l’IEC a retre el reconeixement que mereix en Joan-Carles Martí i Casanova, en la presentació del seu llibre, dins la programació de l’Any de la Paraula Viva.
.
En la presentació, tant en Jordi Solé Comardons com Isidor Marí i Vicent Pitarch (tots ells perifèrics) han coincidit a usar reguitzells de qualificatius elogiosos per la tasca de Joan-Carles, i el conjunt de tots aquests mots, en la meua percepció, ha sintetitzat un significat de “heroïsme”. Vicent Pitarch potser ho ha fet més en el sentit de cercar-ne l’explicació en la història familiar de l’elxà, i ha cregut trobar-la. Segons la seva hipòtesi tot deriva de la necessitat de retrobar les arrels i a partir d’ací s’imposa una militància que en qualsevol altre país de mon mundial hauria estat reconeguda i premiada institucionalment. Mentre l’escolte estic pensant en les condicions tan dures d’aquella frontera, ofegada per una allau humana d’origen espanyol que ha quintuplicat la població; en aquell entorn ideològic de dreta espanyolista, malgrat les simpaties per Barcelona (a diferència del nord alacantí), haurien hagut de poder comptar més amb la capital catalana, i no ha estat aquest el cas !
.
Potser parle més dels presentadors que del protagonista, però el Vila-realenc ha fet una altra referència que també em fa pensar, i és la percepció que l’obra de Joan-Carles Martí és una autobiografia, no volguda, en la qual “l’autor cerca contínuament el Nord geogràfic, tant en la història, com entre els cognoms i els llinatges”; diu que tots ho fem, ho fem a Castelló, ho fem a Barcelona, ho fem a Girona i -diu: “…supose que a Perpinyà s’acaba la recerca del Nord”. Doncs jo no n’estic tant segur d’aquest límit, crec que ens sentim –potser no conscientment- fills d’una civilització occitanocatalana (establerta en una part del continum lingüístic romànic que ha generat dos idiomes extremadament pròxims), raó per la qual la nostra cerca del Nord tendeix molt sovint a traspassar les Corberes.
.
En el cas de Joan-Carles, la seua dimensió occitana ho és per naixement (com el rei en Jaume, si em perdoneu l’aparent petulància comparativa) i la seua obra també ho reflecteix. De la mateixa manera que reflecteix la malícia de les argumentacions “blavencianistes” sobre el diasistema occitano-romà, així com el cinisme normatiu de l’AVL, com l’absoluta lleialtat de l’autor a l’IEC, i també la seua percepció moderna de la llengua, amb la defensa desinhibida d’un estàndard català central fort. Els idiomes que no tenen una gran ciutat mundial sempre ho tindran molt més difícil que nosaltres, diu ell, i jo afegeixo que entre els objectius de l’enemic sempré estarà l’intent de deslligar-ne les fronteres extremes .
.
Què més puc dir sinó donar les gràcies a Joan-Carles Martí per la seua obra. No em referisc sols al conjunt heterogeni que compon el llibre “Des del Rovellet de l’Ou d’Elx” sinó a la seua funció (insuficientment reconeguda des del Cap i Casal) en la nostra frontera amb les eines intel·lectuals i el coratge propis dels millors entre els defensors de la terra. Al llarg de la nostra història mai hem estat mancats de lluitadors ni en els moments més difícils, des dels occitans que combatiren al Puig i a València en 1238, passant pels 400 valencians que descansen al Fossar de les Moreres des de fa 297 anys, fins a herois com Sanchis i Guarner, Enric Valor, Joan Fuster i tants d’altres dels nostre temps. Les obres de tots ells esdevenen eines per la reconstrucció nacional, des de Barcelona i des de la frontera en mans de tots aquells activistes. Els podem reconèixer fàcilment per l’optimisme i la il·lusió incombustible, i en aquests trets podem reconèixer Joan-Carles què és alhora generador d’aquestes eines i activista: el reconeixement, doncs, també ha de ser doble.
Grans mercès! Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
Fantassin Manel
(Gothalonia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada