Per a que ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un status de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...

A battle is only lost... when one gives up !

A battle is only lost... when one gives up ! Ahir me'n va passar una que em va recordar l'article linkat, però a la inversa. Un italià amb qui estava conversant molt animadament de sobte em va saltar amb quelcom semblant a aquella paròdia de "mi habla very gut espanyol", em va dir textualment: "no hace falta que conversemos en italiano porque yo hablo muy bien tu idioma". Jo li vaig respondre: "de debó que parles català?". Ell, confós i dissimulant còm estava de tallat, em respon lentament: "...no, ...no, en realidad no hablo catalán...". A la qual cosa vaig retornar-li: "alhora, se tu non parli la mia lingua ed io posso parlare la tua lingua, sarebbe assurdo che parlavamo una lingua diversa, non è vero?".
I així vam continuar.

Donant exemple (Lucrecia a TRES D o com el catala es mes dificil que el xines)

Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.

No hi veig altra explicació, jo que sóc asidu observador, gràcies al satel.lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindrás més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERA POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.

Del QUEBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol

Del QUÉBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol


M'ha frapat el comentari d'aquest turista, perquè en comptes de crear-me vergonya aliena, m'ha creat vergonya pròpia del propi país. Jo també parlo francès i italià, i també m'he trobat amb aborigens d'aquelles terres comentant com els català els semblava una barreja d'aquells dos idiomes, i que el veien en canvi molt allunyat de l'espanyol. Però, que es vegi això des de fora i en canvi, des d'aquí, a sobre de no veure-ho, que ens dediquem a parlar als turistes "més fort" en espanyol, a veure si així ens entenen, no només va més enllà de la ignorància, la diglòsia i l'autoodi, sinó que és simplement fer el ridícul, i no crec que el nivell educatiu sigui excusa.

Xiringuitus Neolerouxistes Mediàtics

Un article en el fòrum digital catalonia-europa amb el títol "Neorelouxistes. Manifest en Rojigualda" que comentava l'article amb aquest títol que havia escrit la Pilar Rahola al Periodico el 6 d'octubre, acabava dient:

"Per tant al final no és més que un discurs que a Catalunya pot sonar a xinès però que agrada a Madrid. Es un producte per a ser venut a la premsa i als mitjans de comunicació madrilenys amb l'objectiu d'obtenir a canvi més prebendes, més gratificacions, més programes de radio i televisió, etc"

No cal donar-li més voltes, quan al darrera hi ha més voluntat de guanyar dines que de confrontar idees. Tot i això, no cal perdre de vista que sovint són les nostres turpituds les que donen munició als viatjants de fantasies carpetovetòniques. Es com quan l'Antonio Gala va compensar el poc interès que hi havia a Catalunya per la seva obra, amb aparicions victimistes a la premsa, alegant que aquí perseguim el teiatru en espanyol.

En aquest sentit no em va sorprendre que la setmana passada en Jiménez-LosSantos, a la COPE, deia que desitjava poder fitxar per al seu programa al Boadella "...sempre que la feina l'hi permeti, perquè el servei a la pàtria és el primer, a la pàtria bona s'entén..." De ben segur que el Boadella no tindrà dificultats per a ser fitxat per al programa a canvi d'un bon sou, perquè estic convençut que és això realment el que vol i el que guia tota la seva paranoia.

El mateix penso de la querella que avui interposen contra el diari Avui. Si la nostra torpitud els dóna oxigen és normal que piquin palmes, però si no hagués estat per un article hauria estat per qualsevol altra cosa, perquè l'únic interessant és "sortir als papers". Aquest matí aquell mateix individu que diu que Espanya està dirigida per un partit terrorista i que els terroristes manen a Catalunya, es felicitiva del recurs als tribunals contra l'Avui. Doncs mira, això de recòrrer als tribunals ho reivindicava fa uns dies en Carod-Rovira i jo hi estic d'acord. Ja és hora de treure la merda dels papers i de les ones i de dur-la als tribunals. Però si els uns ho fan per a guanyar curriculum per a posteriors bolos tertulians, els catalans ho hauríem de fer amb menys soroll, amb efectivitat i sense por, perque al final tanta por i tanta prudència sí que ens fa traidors.

Pares/Mares que no saben posar límits.

En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s’esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un intermig entre els que muntarien un cristo i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?

Quina por! Com serà el monument als catalans víctimes dels nazis?

VilaWeb - Diari Electrònic Independent - EuropaPress
Diu que la Generalitat ha aprovat avui construir a Barcelona un monument en homenatge als catalans deportats a camps de concentració nazis, pel qual acordarà amb l'ajuntament la ubicació i la selecció de l'obra i del seu autor.
Sempre és el mateix, il.lusió quan rebem la notícia de que per fi perdem la por i ens decidim a retre homenatge a una figura històrica "de les nostres". I després frustració en veure el resultat.
I no protestis perquè diran de tu que tens una "estètica rústica", com quan ens queixàvem de les places dures plenes de boles i reivindicàvem una mica de verd.
O quan vam veure acabat el monument a Macià a la Plaça de Catalunya. Com si es tractés del conte de l'emperador nu (aquell en què dos estafadors fan creure a un rei presumit que li fan un vestit que només poden veure els purs de cor) callàvem covardament pensant que "potser sí que era bonic, i... en tot cas, més val no dir res no sigui que et diguin que tens estètica carca". Fins que venia algú de fora, pur de cor i de complexos, el duies a passejar i et deia "què és això tan lleig que teniu plantat en plena Plaça de Catalunya?".
En fi, toquem fusta...!

Els amos de la Franja "como el perro del hortelano".

Recordo amb emoció aquella jota dels enyorats "La Bullonera" que, si no recordo malament, deia:

"Son los amos de mi tierra

como el perro del hortelano

son los amos de mi tierra

ni se atreven a salvarla

ni nos dejan defenderla".

.

I m'ha vingut a la memòria després de llegir un escrit de Guillem Chacón des de Mequinensa que tira aigua freda damunt totes les esperances de la gent de la Franja dipositades en un president d'Aragó catalanoparlant i fill de la Franja. Això demostra, entre altres moltes coses, que quan hi ha amos hi ha amos, i que ún pot ser president i estar subordinat als interessos de sempre en contra dels de sempre (ja sabem que el colonialisme només tendeix al maquillatge). En tot cas està clar que els veritables amos de la Franja viuen fora de la Franja.

Aquí us reprodueixo la seva carta apareguda a l'Avui del passat diumenge:

.

Del català a l'annexió de territoris

Diuen els mitjans que el president del govern d'Aragó, Marcel·lí Iglésias, es va molestar per la proposta d'ERC de preveure en el nou Estatut que Catalunya vetlli per la seua llengua a la Franja de Ponent. L'absurditat arriba als límits en situacions com aquesta.

Un govern, el d'Aragó, que a banda de deixar-la morir no fa res per una de les llengües del seu territori, tampoc no vol que el país d'aquesta llengua vetlli pel seu valuós patrimoni. Un patrimoni compartit que hauria d'enorgullir l'Aragó, però no: prefereix soterrar-lo i negar-lo fins i tot en l'educació escolar dels xiquets. Espanya, per exemple, pot impulsar el castellà a Mèxic, però Aragó no vol que el país veí i germà servi allò que és seu. La llengua i la cultura: una riquesa mútua que va més enllà de ridícules ratlletes administratives.

Els aragonesos poden gaudir dels mitjans sanitaris, acadèmics i laborals que ofereix Catalunya, però els catalans molesten quan tan sols miren de no perdre la seua cultura.

El senyor Marcel·lí no hauria d'atrevir-se ni a opinar sobre una llengua i cultura que ell, fins ara, ens nega als franjolins. No hi té cap dret. Ser president de la comunitat autònoma d'Aragó no és prou rang per interferir en una llengua que ell no honora i a la qual renuncia cada volta que calciga la Franja de Ponent.

Això sí: l'Estatut d'Aragó en el seu article 10 diu directament "Podrán incorporarse a la Comunidad Autónoma de Aragón otros territorios o municipios, limítrofes o enclavados". Us adoneu? No volen que Catalunya pugui ni intentar garantir la vida del català allà on es parla, però altres van més enllà i fins i tot preveuen annexionar-se terres.

Que quedi clar. Tots els partits polítics catalans, del PP a ERC, si són catalans, estan obligats a intentar defensar el català allà on sigui natural, allà on es parli. I pel que fa al territori, el nou Estatut hauria de ser com a mínim igual d'ambiciós que el d'Aragó. Com a mínim.

· Guillem Chacón

· Mequinensa

Les Guerres d'Extermini no són invents del segle XX - Parlen els generals de Felip V

DIARI AVUI - Cultura i espectacles

Parlen els generals de Felip V - Ignasi Aragay-Diari Avui-Barcelona

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits que converteixen el 1714 en "guerra d'extermini"

Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis inèdits dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.

Todos los catalinos seis amigos de los moros

Ja sé que tots els taxistes són unes bellíssimes persones, però a tot hi ha excepcions i ja fa unes dies que n’ensopego unes quantes d'interessants. Avui n’he abordat un que estava llegint el Mundo. De sobte a mig viatge m’explica que “el gobierno está pagando la construccion de todas las mezquitas y seguro que no darían un duro para una iglesia cristiana”.
Li explico que he llegit que, més que el govern, podria ser que fos el rei d’Aràbia qui ajuda en part a la construcció d’alguna mesquita, i de pas li pregunto com sap ell que jo no sóc també àrab.
Diu que m’ho ha notat en l’accent, i a continuació continua carregant contra el govern perquè “ha dado órdenes de que los extranjeros sean los primeros en el médico, en subvencionarles los trabajos, en todo...”.
Li explico que ningú no fa res a canvi de res i a continuació li pregunto que què guanyaria el govern fent això. Ell em respon que “los votos”. No ho entenc, si fos veritat el govern no guanyaria vots sinó que els perdria.
Ell amb aire de gran coneixement de la qüestió m’explica que “está previsto que todos los extranjeros puedan votar en poco tiempo”.
Tot i així, li dic, el govern perdria potser trenta milions de vots a canvi de guanyar un milió de vots estrangers. A més, avui dia els únics estrangers són els marcians –de moment-, de la mateixa manera que ja ningú considera forasters als nostres avantpassats que van arribar d’Andalusia o d’altres llocs fa anys.
-Ya me imaginaba yo. Usted és otro catalanufo. Todos los catalinos (es refereix als que parlen català) sois amigos de los moros. Siempre, siempre, siempre el que acaba comparando los españoles con los moros es alguien que habla catalán. Pues sepa que los españoles tenemos todo el derecho en Cataluña, más que muchos catalanes...
Li responc explicant-li que jo parlo espanyol, de la mateixa manera que estic segur que ell parla també català.
-Pues no, yo no se hablar catalán. Y uno que habla catalán es que es de familia catalana, y esos son los amigos de los moros porque sus pensáis que a los moros los podréis dominar ya que no habéis podido dominar a los castellanos...!
Pitjor per a ell, sempre deixo propina i la que li hauria tocat a ell l’hi vaig donar a un punky que feia malabarismes.
En fi, això no és res, un dia em vaig trobar amb un que, tot excitat, va estar explicant-me que l’havia deixat la dona, i m’ho explicava girat cap a mi, sense mirar al davant mentre conduïa.
Quina por!!!

Kingdom of Heaven

El Regne dels Cels a la ciutat 3 vegades santa !!!
Sempre agraeixo poder veure pel forat del pany una visió prou aproximada a la realitat del passat, i intueixo que fins es pot haver quedat curta en sang i fetge, molt lluny de les pelis antigues, que l'idealitzaven com si fós una extensió de la Califòrnia dels anys 60, amb disfresses d'època i on com a màxim sortien un nyanyo i un ull inflat. Esta genial en Jeremy Irons, i no m'ha agradat l'aire ensucrat que els guionistes han donat a l'Orlando Bloom.
En tot cas ha estat bé el missatge escèptic del director, usant el marc d'una època on l'estupidesa religiosa era una de les principals causes de mort, per a fer apologia de la defensa de les persones com a millor motiu per a morir en la guerra. Ara sóm un xic més llestos, però no tant, perquè al costat dels que encara moren i maten per una idea sobre el més-enllà, hi ha també els milers que maten i estan disposats a morir per a major riquesa dels negocis del més-aquí dels empresaris del seu país. En fi, es poden dir moltíssimes coses de la pel·li, però ho deixo pels crítics, jo només volia fer aquesta reflexió.

Bogeria: seguir fent el mateix i esperar resultats diferents. (A. Einstein)

Citacions - encatala.org

Aquesta és una frase fonamental. Te el mèrit de que no podem negar que és de boigs fer-ho, i alhora de definir una característica tan humana com allò altre d'ensopegar amb la mateixa pedra.

El sorral infantil d’escombraries del Mercat de la Sagrada Família i altres constatacions de que això no és Suïssa i a prou feines Europa.

Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc vallat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.
En vista de l’èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.
Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.

La Interpret de l’ONU i els Serveis Secrets Catalans

Ara arribo del cinema després de més de mig any sense poder anar-hi. He anat a veure “La Interpret de l’ONU”. Estan mangnífics la Kidman i el Sean Penn, aquest darrer no el feia tan versàtil i m’ha agradat molt en el seu paper d’Agent Secret. Poc abans en les parades de llibres estava fullejant un llibre sobre els serveis secrets de Felipe II, i ahir em mirava el documental “L’apropiació del descobriment d’Amèrica una conspiració d’estat”. I ara, amb tot plegat, estava pensant que tot Poder que es preui de ser-ho deu tenir serveis secrets estructurats. Però estructurats en secret, donat que són secrets. Suposo que allí on és evident que hi són, és a dir, en els governs estatals, hi haurà una part d’informació que serà de domini públic. Però on no cal, no hi haurà informació. Per això em pregunto quina quantitat de gent del nostre entorn deu formar part de serveis d’informació al marge del domini públic. Es més, té la Generalitat de Catalunya, o fins alguns ajuntaments importants, serveis secrets pagats amb partides de material d’oficina? Quí són? ...si és que hi són. A què es dediquen? Espien als governs que tenen per sota o per sobre? Espien a les entitats cíviques, socials, empressarials amb qui se les heuen després en reunió formal? En tot cas, si són secrets sempre hi ha el dubte de que hi poden ser, i diuen que tot allò que pot ser ningú es reprimeix de fer-ho efectiu. Quí són, què fan i per a quí ho fan?

Com passa el temps!

Com passa el temps! Aquesta nit he sortit de festa amb al gent de la feina. En aquests sopars, fa 10 anys parlàvem de coses molt existencials, fa 5 anys de criatures, i ara de dietes per aprimar i de pares que es fan grans.

I avui, dia de Sant Jordi, toca regalar llibres bons i en català, és evident. ...Però quan es tracta dels llibres que ens regala la parella o d’aquells que ens ve de gust comprar-nos, no sempre l’encertem o l’encerten. Aquest any me l’han encertat, m’han regalat allò que em venia més de gust: “Mortadelo de la Mancha”. Aquí també es nota el pas del temps, de molt de temps empassant-me rotlles que no m’interessaven en absolut. Els darrers llibres que he llegit a gust han estat en els darrers anys: “Ara si que toca” de Francesc Marc Alvaro, “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre, les “Mentides Fonamentals de l’Església Catòlica” de Pepe Rodríguez, “Viaje al Desierto de Javier Nart, “El Codi Davinci” de Dan Brown i el "Diccionari del Codi" d’Iker Jiménez. Entre mig he començat algunes novel·les inqüestionablement bones, però de seguida me n’he atipat. De veritat que molt sovint ún no té ganes d’embolicar-se en històries tràgiques o en rucades intrascendents encara que inqüestionablement bén escrites. M’ho he passat millor amb el llibre pitjor escrit que he vist en ma vida, el d’en Nart, que no pas en afalagades joies de la literatura moderna. En canvi, com feia de xic, amb en Mortadelo he rigut amb ganes i m’ha quedat un boníssim rotllet tota la resta del dia, i cada vegada que me’n recordo (el passat i el futur són dins el present vaig sentir en una pel·li).