Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.
No hi veig altra explicació, jo que sóc asidu observador, gràcies al satel.lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindrás més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERA POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindrás més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERA POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada