Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc vallat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.
En vista de l’èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.
Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.
En vista de l’èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.
Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada