Pares/Mares que no saben posar límits.

En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s’esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un intermig entre els que muntarien un cristo i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?