dijous, de març 03, 2011

FRONTERES MENTALS

Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:


http://blocgran.cat/?p=4927

FRONTERES MENTALS

 març 3, 2011 |  Fantassin Manel |

Aquest dissabte a la nit, aprofitant que no ens posàvem d’acord sobre quina pel·lícula anar a veure -com si hagessin pocs cinemes a Barcelona!- hem tingut l’habitual rampell d’apropar-nos a dormir a Perpinyà. Tot plegat és una hora i mitja d’autopista (trigo gairebé més travessant la ciutat per anar a Igualada). L’endemà al matí ens acostem en un quart d’hora a Cotlliure a desdejunar, i cap al migdia, i en no més de vint minuts, anem a dinar a Ceret. Les nostres comarques del nord són un espai molt petit però també un gran refugi emocional, de manera que, quan després tornem al cap-i-casal, ens sentim desintoxicats d’aquest catanyolisme barcelocanyí tan asfixiant.
.
Aquestes escapades són un costum que a casa practiquem des de fa trenta anys. De fet, durant el Cop d’Estat dels 23F jo tenia 19 anys però ja m’havia apamat unes quantes vegades el camí de fugida a través de l’Albera. Al final les instruccions que vaig rebre del Partit foren de no precipitar-nos; però sempre he conservat d’aquelles contrades la sensació de refugi que puc assolir en un “cop de cotxe”.
.
Però pocs amics ho entenen, és clar que és una incomprensió mútua: ahir em deia una coneguda, que ha viscut i treballat quatre anys a La Jonquera, que mai ha travessat la frontera  ”…perquè no m’agraden els francesos…”, diu. Qualsevol que conegui el terreny podria dir-li que les diferències entre els Catalans d’una banda i de l’altra són zero, tot comprenent les dificultats derivades de l’idioma …si no fos perquè aquesta amiga parla francès correctament! Tot i això, no s’està pas de criticar-me perquè sovint m’expresso en francès per aquelles comarques. És que no és el mateix! Aquí la identificació Catalana cada vegada es contraposa més a l’Espanyola, i allí no, allí és quelcom menys polític i més vital. De la mateixa manera, aquí et trobes amb gent que parla català i que és profundament espanyolista (la qual cosa escandalitzava un amic meu basc que em deia que això és impensable a Euskadi).
.
Potser per tot plegat la meva amiga, que sembla tan catalana, no té tantes fronteres mentals quan tot sovint es belluga per Sudamèrica! Allí se sent com a casa. Aquests són, precisament, els trets que m’asfixien del catanyolisme barcelocanyí i que m’obliguen a desintoxicar-me de tant en tant. Els mateixos trets que encarna en Duran i Lleida quan la setmana passada demanava que, per respecte el poble valencià, “cal que deixem de parlar de Països Catalans“. Ja ho veieu: d’una banda idiomes distints i zero diferències, d’una altra banda el mateix idioma i fronteres mentals “made in Spain”! Ja no podem refiar-nos de la gent que sembla Catalana, perquè sovint són els mateixos que ens volen fer veure diferències on no n’hi ha! Fixeu-vos sinó com estan de contents els marroquins aquests dies! La premsa Alauita d’aquesta setmana passada s’ha fet un tip de parlar de Catalunya, en concret del nostre Molt Honorable President Artur Mas (le président catalan “a salué avec beaucoup d’intérêt” la proposition d’autonomie marocaine pour les provinces du Sud) i de les declaracions de la Molt Honorable  Presidenta del Parlament Català, Núria de Gispert, dient que “L’initiative d’autonomie présentée par le Maroc constitue une base pour parvenir à une solution à la question du Sahara, dans le cadre des Nations unies“.
.
Atès que tals afirmacions no han estat desmentides pel nostre Govern, han esdevingut munició pel règim Marroquí contra els Saharauís, i es carreguen tots els procediments descolonitzadors de les Nacions Unides al proposar per aquest poble una autonomia com la que sofrim els catalans. Un gran capital simbòlic que deriva del fet que una nació independentista, com la nostra, doni el vist-i-plau a la fagocitació, per part del Marroc, dels seus veïns! Indignat, truco un conegut convergent per queixar-me. Aquest ja m’havia criticat molt quan ens dedicàvem a donar suport a les pretensions independentistes de Lituània, i sempre em deia que els catalanistes ens havíem de limitar a la nostra nació, perquè sempre que fem aliances amb forasters acabem escaldats. Així doncs, li pregunto què fa el seu amic Duran Lleida estrangeritzant una part del poble català i què fa el seu amic Artur Mas putejant els Saharauís, i més precisament quan el mon àrab s’està revoltant en contra dels seus sàtrapes carnissers aliats d’Europa i d’Amèrica.
.
Sabeu quina ha estat la seva resposta? Després de dir-me que hauriem de preocupar-nos dels catalans en comptes dels valencians i dels moros, em salta amb que “res no fa preveure que aquests (els Saharauís) es revoltin”! Increïble! Després del ridícul europeu per no preveure les revoltes àrabs s’ha imposat la prudència a Europa. A tota Europa? No! Hi ha un petit llogarret a la costa nord-est de la Península Ibèrica que fins i tot quan no toca fa el ridícul. Som la Catalunya de Sísif, vivim en un mite grec, condemnats a no aprendre dels nostres errors i a repetir-los una i una altra vegada. Limitats en ambicions i en valentia, també ens posem límits en la percepció de la realitat, i situem dins de casa nostra aquelles fronteres mentals que no tenim, a nivell ètic, quan tractem amb espanyols o amb marroquins. Es el catanyolisme barcelocanyí tan asfixiant, que m’enpeny de tant en tant 150 km al nord per refer-me …i tornar a la càrrega, perquè a Catalunya no tots som alienats ni botiflers, i al final guanyarem!
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana |  4 comentaris »

4 respostes

  1. Rigor Mortis diu:
    març 3, 2011 a les 8:36 am
    Quansevol que hagi viscut una temporada a València sap que excepte els pancatalanistes extrems, alienats fins hi tot, a la resta de la gent, fins hi tot catalanistes moderats, els desagrada moltíssim el terme Països Catalans aplicat en sentit polític.
    Així, amb el rebuig del 99% dels valencians, cada declaració política de Països Catalans des de Catalunya és una declaració de nacionalisme expansionista i agressiu, el mateix nacionalisme dels règims totalitaris que posen la nació per davant de les persones, i provoca el naixement a València de dos nous nacionalistes espanyols.
    Que el nacionalisme espanyol fa i desfà a València?, d’acord. Si hom veu a algú robar impunement, no és excusa per a robar nosaltres també. Es denuncia el robatori, però no s’actua igual.
    Una altra cosa és el sentit cultural dels Països Catalans, que semblava arrelat, però que se’n va en orris amb aquesta onada ultranacionalista. Per sort, Catalunya no te exèrcit, perque en mans d’aquests abrandats defensors dels Països Catalans, encara esdevindríem uns Gadafis europeus.
    Item més, la estratègia que semblava enterrada de reivindicar els Països catalans en el seu conjunt, és tant obtusa que sembla dissenyada pels serveis de inteligència espanyols per a fer fracassar qualsevol intent d’alliberament.
  2. Fantassin Manel diu:
    març 3, 2011 a les 9:56 am
    Jo no sé amb qui et relacionaves a València però espero que sàpigues com varien les opinions en funció del barri on et bellugues, l’entorn professional, la ciutat, la comarca… potser jo sóc un d’aquests abrandats que esmentes però les meves coneixences a València són moderades i el desagrat és zero. En canvi si opines que a Catalunya tot és clar i diàfan, et parlaria d’un poble a només 70 km de BCN en direcció ponent on tothom que jo coneixia em deien “aquí no nos gustan los catalufos”.
    .
    Els desagrada moltíssim el terme Països Catalans aplicat en sentit politic però creus que estava arrelat el sentit cultural de Països Catalans? No crec que hi hagi tal arrelament, no l’accepten tampoc en absolut en sentit cultural.
    .
    En un context on allò que guanya no és pas el valencianisme,
    ni tan sols el valencianisme regionalista, ni tan sol sols el valencianisme anticatalà, sinó directament l’espanyolisme indiferenciat del PP, i per majoria absoluta, una majoria absouta tan ample,
    més ens val no confondre l’escusa (les excusses són intercanviables i mai s’acaben, quan ja t’han despullat de tot allò que ets llavors et reclament un ull o els ronyons) amb l’essència, i l’essència és l’espanyolisme dretà,
    no pas la percepció d’un terme “Països Catalans”, creat i impulsat per valencians.
    .
    Compte que no em refereixo a Joan Fuster, ni tan sols a Pep Guia: el terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller.
    Fou després que el terme va ser principalment popularitzat pels assaigs “Nosaltres, els valencians” i “Qüestió de noms”, de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster, definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya (va suposar que la pluralitat del terme podria refrenar els impulsos particularistes d’algunes regions). Per tant, com a conseqüència d’aquesta premissa, l’assagista valencià considerava que les comarques castellanoparlants eren no només prescindibles, sinó també un entrebanc per a l’èxit d’aquest projecte nacional (això explicaria, entre altres causes, que el concepte dels Països Catalans no haja sigut gaire assumit en aquests territoris històricament castellanòfons).
    .
    Com seria d’arrauxat i independentista aquest nom que fou ampliament usat pel Partit Socialista del País Valencià i fins i tot després d’esdevenir formalment PSOE, l’us del terme sols es va anar deixant d’usar molt lentament, com a conseqüència de les pressions dels estrategues electorals de Madrid de forma reactiva a la creixent egemonia del PP.
    .
    Com et deia, és normal que els egemònics intoxiquin egemònicament el poble amb els seus mitjans de comunicació egemònics, en un context on també són egemònics socialment, però ja no és una qüestió de conflicte nominal entre Barcelonins i Valencians, sinó que és la batalla
    damunt la frontera meridional entre espanyols i catalans. Si no fos el nom serien els gens i sinó seria alguna evident conxorxa del Mas amb els terroristes d’ETA…
    .
    En aquests temes, per tant, no és bo intentar caure simpàtic a l’enemic (seria com fer-se racista a França per guanyar-se les simpaties de l’electorat de Lepen, no és una estratègia de rebut). Per tant, allò correcte és fer el correcte, i el correcte és allò que diuen la majoria dels líders polítics i culturals del país valencià que no són del PP.
    .
    Désprés el profit que en treurà el PP no és tant cultural com sociològic i això són gangues del procés, un procés que vé de lluny i que encara té molt per recòrrer. Mira sinó com precisament els pobles àrabs s’ha despertat ara i no pas fa vint anys, ni quinze, ni deu, ni un…
    .
    L’únic que cal és que els politics d’aquí tampoc se n’aprofint …no pas en en profit català sinó pels seus interessos particulars habitualment covards…
  3. David Morgades i Clopés diu:
    març 3, 2011 a les 11:13 am
    Nou article a “L’hora Vallfosca”: http://blocgran.cat/?page_id=4957
  4. Rigor Mortis diu:
    març 3, 2011 a les 11:39 am
    Gràcies pels comentaris, que trobo molt enriquidors. Dir-te que he viscut quasi 20 anys a València, i he conegut tota classe de gent i ambients, ço parlo amb coneixement de causa quan dic que una cosa és la afinitat cultural i una altra el sentiment quan des de Catalunya es parla de Països catalans amb sentit polític. Encara més, molta gent que sent afinitat cultural, la retira tant aviat des de fora el País Valencià la inclouen en projectes polítics en que ells no han tingut veu ni vot.
    No és una qüestió de caure simpàtic o no, sinó que no deixa de ser el mateix que quan des de Madrid s’omplen la boca identificant Catalunya amb la seva Espanya. En definitiva és parlar per altri. No ho puc acceptar quan ho fan de nosaltres, i els valencians no ho accepten quan nosaltres parlem d’ells, en una tutela que no han demanat.
    Que si el PSPV deia o deixava de dir. No és una referència edificant. Amb el vist-i-plau d’en Gerra i el PSOE, en Lerma i els seus successors van desballestar allò que hi hagués de valencianista en el PSPV, ço fa moltes dècades que no és referència de res. I no ha sigut culpa del PP, t’ho puc ben assegurar, el PP només ha recollit el que el PSOE havia sembrat anteriorment.
    Si fem la nostra via respectuosament, predicant amb l’exemple, el nostre alliberament i, confiem, progrés, farà molta més feina que 30 anys de pancatalanisme, sovint (jo mateix ho he vist en més d’una ocasió) tronat, a vegades vergonyant, i en ocasions agressiu.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)