http://blocgran.cat/?p=5022
Independentisme i Intel·ligència Emocional
març 10, 2011 | 
Fantassin Manel |
Aquesta és la versió estesa d’un apunt que vaig fer la setmana passada al meu bloc i a una nota de FB:.
Fa deu dies vam trobar-nos una dotzena d’amics que no ens vèiem des d’abans de les eleccions autonòmiques. Va ser curiós saber que, dels vuit que tenien previst votar Reagrupament, cinc van acabar votant Solidaritat i els altres tres s’havien abstingut. Segons deien, la causa fou la percepció que la imatge electoral de Laporta feia preveure una concentració de vots i, per tant, la sensació que Reagrupament només faria nosa. Per tant, en el vot hi va haver no sols percepcions d’utilitat, sinó també de càstig contra aquells que, de forma previsible, només contribuirien a dividir el vot independentista de forma estèril. En canvi, el meu cas era distint, perquè jo ho vaig decidir a darrera hora, seguint la proposta del meu antic partit, el PSAN, el criteri del qual, en tant que puntual, m’havia semblat bé atès que les CUP encara no ens presentàvem.
.
La conversa va derivar en temes psicològics, tot i que expressats des de la perspectiva profana dels qui no tenim coneixements psicològics però si sensacions que alguna cosa no rutlla a nivell nacional en l’aspecte emocional: com pot ser que tres partits que ocupen el mateix espai acabin en actituds de fanatisme focalitzades envers els seus líders? Quina manca de maduresa! Seria diferent si això succeís entre ideologies diferents, però aquí la única diferència està entre els que des del govern estan obligats a jugar a la Realpolitik (ERC) i aquells altres que, com que són nous (RCAT i SCI) i a més apareixen en un moment d’indignació amb Espanya, poden jugar la carta propagandística de ”la independència immediata” sense el descrèdit (derivat del soroll de les lluites de poder internes) que pateixen els republicans.
.
Està bé que l’electorat castigui allò que veu tèrbol. Ja és això! Però resulta que no foren solament Rcat i ERC els perjudicats, sinó que va ser tot l’independentisme. Els vots dels sectors més conscients es refugiaren allí on era previsible algun resultat (en Laporta facilitava la penetració mediàtica) de manera que Solidaritat Catalana per la Independència es va convertir només en una pastera on salvar quatre diputats. Tanmateix, la sensació era que la unitat de tots hauria capitalitzat moltíssims dels sufragis que han anat a parar als nous amics convergents de Zapatero.
.
Per a mi, el tema no passava de l’interès intel·lectual, atès que m’ho miro des de fora, però tot i això els vaig explicar el meu punt de vista sistèmic de sempre: que totes aquestes contradiccions són pals de cec en un doble camí, vers la correcció dels errors d’ERC, i en la clarificació del centre-dreta independentista. Això darrer és lògic, perquè la gran anomalia del Subsistema Independentista del Sistema Català de Partits és que CiU encara no es declara sobiranista. Però ara, per fi, ja hi ha gent de centre dreta que pot iniciar el canvi, gent que està usant la típica crida a la unitat (que als països normals pren la forma d’un front patriòtic dels partits en el moment decisiu de la presa del poder) per a fer propaganda electoral, i en concret de la mateixa manera que ho fa CiU (“som nacionalistes i prou”), quan tothom sap que, a l’hora de la veritat, només sortiran elegits uns quants diputats i regidors, els quals hauran de gestionar les engrunes del nostre espoli fiscal bregant amb temes socials, temes com la política penitenciaria, les adopcions, les subvencions a les escoles concertades, els matrimonis gays, l’avortament, les polítiques actives d’ocupació, els casals d’avis…
.
Un altre company va introduir un altre punt de vista: 1-és comprensible la dificultat de democratitzar ERC i també de convertir CiU en un partit independentista, 2-però no s’entén que això impliqui obsessionar-se en animalades com que Laporta o Carretero són traïdors infames o que Portavella hagi de ser vetat en tant que republicà, 3-com tampoc s’entén la ceguesa dels nous independentistes de presentar-se a eleccions que tothom preveu que perdran (tot dividint el vot i sent, també per això, castigats electoralment). Aquest company afirmava que es tractava d’un problema d’Intel·ligència Emocional a escala nacional o potser limitada als independentistes..
He de dir que jo no tinc ni idea sobre aquest tema, però sembla ser que ell havia algun llibre que en parla. Segons aquest amic la Intel·ligència Emocional aplicada a les relacions polítiques implica un feedback, una relació amb l’electorat basat en la percepció que tenen de tu, sempre en comparació amb els que fan tot el contrari d’allò que tu fas. Si fins ara els electors recompensaven la política del “peix al cove”, després és percebut com “més intel·ligent” el nou independentisme ”pragmàtic però clarament independentista”, fins que t’auto-perjudiques en lluites caïnites i llavors ets castigat, i també quan presentes candidatura en llocs on tothom veu que no tens res a fer, llevat de fer nosa, també et castiguen. Aquest seria possiblement el cas de Solidaritat a les pròximes municipals de Barcelona.
.
Ens vam acomiadar sense saber que l’endemà aquest independentisme, suposadament pragmàtic, tornaria a ser desacreditat davant la població: el Partit Democràcia Catalana anunciava el dia 3 el seu desacord amb la decisió de la Coalició S.C.I. d’anar sola a les eleccions municipals de la capital. En Laporta comentava públicament que no tenia sentit que S.C.I. fes a BCN la mateixa tonteria que hauria fet RCAT a les municipals. Tot seguit, els seus ex-socis el posaven a ell a parir, tractant-lo poc menys que de traïdor. Des de llavors el facebook treu fum, alguns dels amics que estaven amb mi en aquella trobada s’han mig-enemistat entre sí per discrepàncies a favor o en contra del Tena o de l’Uriel o del Laporta, i un altre em diu que “si fins ara era impossible el triomf electoral d’algú amb tan poc atractiu com en Trias, ara ja no ho veu tan estrany degut a l’estupidesa de tots els altres”.
.
Un conegut alemany em diu que això al seu país no passaria perquè allí els acords entre partits estan molt elabor
ats i se signen com un contracte, de manera que, com no pot haver dubtes legals, no és possible tractar ningú de traïdor, simplement: o tens dret a canviar de socis o no en tens i acabes davant d’un jutge; i posteriorment ja seran els electors els encarregats de valorar la idoneïtat de la decisió. No sé! La veritat és que comprenc els nervis i el malestar d’uns i altres, i em sap molt greu pels efectes de frustració en gent que estimo, però jo m’ho continuo mirant des de fora. En tot cas em reconec encuriosit i li vaig donant voltes al tema de la Intel·ligència Emocional (d’entrada m’he fet amb tres llibres d’un tal Daniel Golemanque en parlen; ja us ho explicaré, quan els llegeixi, si veig que poden ser útil per aclarir alguna cosa), però us avanço que no sóc gaire optimista en aquest tema; més aviat crec que aquests embolics són inevitables, perquè formen part de la clarificació necessària en el context d’un procés per omplir un espai institucional vacant i necessari de l’independentisme. Vaja, que segurament s’aniran succeint les crisis, fins que es normalitzi el sistema català de partits, és a dir, fins que tinguem un centre-dreta explícitament independentista. Només espero que aprenguem a fer-ho amb discreció, perquè el ridícul ens afecta electoralment a tots.
ats i se signen com un contracte, de manera que, com no pot haver dubtes legals, no és possible tractar ningú de traïdor, simplement: o tens dret a canviar de socis o no en tens i acabes davant d’un jutge; i posteriorment ja seran els electors els encarregats de valorar la idoneïtat de la decisió. No sé! La veritat és que comprenc els nervis i el malestar d’uns i altres, i em sap molt greu pels efectes de frustració en gent que estimo, però jo m’ho continuo mirant des de fora. En tot cas em reconec encuriosit i li vaig donant voltes al tema de la Intel·ligència Emocional (d’entrada m’he fet amb tres llibres d’un tal Daniel Golemanque en parlen; ja us ho explicaré, quan els llegeixi, si veig que poden ser útil per aclarir alguna cosa), però us avanço que no sóc gaire optimista en aquest tema; més aviat crec que aquests embolics són inevitables, perquè formen part de la clarificació necessària en el context d’un procés per omplir un espai institucional vacant i necessari de l’independentisme. Vaja, que segurament s’aniran succeint les crisis, fins que es normalitzi el sistema català de partits, és a dir, fins que tinguem un centre-dreta explícitament independentista. Només espero que aprenguem a fer-ho amb discreció, perquè el ridícul ens afecta electoralment a tots..
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 
7 comentaris »
7 comentaris »
març 10, 2011 a les 2:04 am
Andreu
març 10, 2011 a les 2:10 am
http://www.eduardpunset.es/178/general
març 10, 2011 a les 8:36 am
març 10, 2011 a les 12:13 pm
març 10, 2011 a les 3:19 pm
(quin percentatge de diputats independentistes explícits té CiU? I quin percentatge de votants independentistes?)
per part de l’aparell de CiU, dels seus estatuts i del seu programa polític.
març 10, 2011 a les 3:56 pm
Això de la missa diaria ho dic per a que es creguin que sou del partit i no infiltrats, no pas per altra raó.
març 10, 2011 a les 5:15 pm
què opines que pot ser més lògic,
que un partit s’adapti ideològicament a la majoria dels seus electors i dels seus diputats
o que els electors i els diputats s’adaptin a la ideologia del partit?
D’entrada sembla que hagi de ser la segona opció, però també és contradictòri que no sigui independentista un partit amb una majoria de diputats que se’n declaren, votats per una majoria d’electors que també.
Dels 62 diputats que té Convergència i Unió, 43 declaren que votarien que Sí en un referèndum per la independència de Catalunya.