http://blocgran.cat/?p=4846
Què esperem?
febrer 24, 2011 | Fantassin Manel |
Què esperem per mostrar-nos amb prou dignitat? Ens adonem del poc que ens valorem quan ens crida l’atenció el mequinensà Raúl Agné protagonitzant un comportament individual que percebem distint del majoritari entre la població …i entre els nostres polítics, com avui, avergonyits davant el telenotícies, escoltant el discurs provincià -en tant que en espanyol- del nostre Molt Honorable President Artur Mas davant el cos consular acreditat a Barcelona, al qual havia convidat a dinar. Això seria inimaginable en llocs més normals que el nostre (en paràmetres d’amor propi), com Flandes, per exemple.
.
Ja fa gairebé un quart de segle deia en Til Stegman que el més greu defecte dels dels catalans és que en comptes d’haver estat tan alerta com preconitza el nostre himne nacional, ens hem dedicat a pactar amb l’enemic quan aquests pactes són més periollosos que una posició ferma. Aquest pacifisme català és una qualitat molt simpàtica i molt còmoda …precisament per a l’enemic. Segons en Til Stegman, necessitem una hormona especial, que ell anomena “cum” (Consciencia’n Un Més, o Convenç Un Més o Crea Un Multiplicador…) la manca de la qual es ha impedit lluitar fins aconseguir la llibertat. També deia que vist des de fora es fa estrany aquest defecte nostre, atès que tenim un idioma extremadament unitari que, a més, és un idioma central en la romanística, això vol dir que és molt fàcil -juntament amb l’occità- d’aprendre des dels altres derivats del llatí.
.
Tanmateix, també vist des dels països normals, o fins i tot d’altres encara sotmesos, com Quebec o Flandes, es fa estrany la poca agressivitat que demostrem en la defensa del nostre idioma i de la nostra història. Fins i tot sembla que deixem la feina, que en Til Stegman anomena “cumitzar” (conscienciar), en mans de les inèrcies de cada moment, en comptes d’armar-nos, tots i cadascun dels catalans, amb la “missió de l’esforç”, que és la mateixa que els pobles lliures apliquen en la defensa d’allò que ja tenen, o aquella què s’espera dels pobles que no han perdut la dignitat en la lluita per l’alliberament.
.
Però no és això, i ho podem observar amb absurds com el de ser la principal destinació de milions de turistes europeus els quals, quan retornen a llurs països, s’emporten la imatge dels catalans del flamenco i toros. Fixeu-vos que no dic pas que no se’n portin cap imatge, cosa perfectament possible si passem tant de tot, sinó que sí que ho fan. En concret absorbeixen de forma activa tot de continguts culturals emesos des de Catalunya, continguts que no tenen res a veure amb nosaltres sinó amb els trets de l’enemic. Per no parlar del Cos Consular a Barcelona després que el Molt Honorable President els parlés en la llengua de Carmen Sevilla, al menys si hem de jutjar pel que ens ha transmès TV3.
.
Caurem en un error si no assumim el problema com nostre, i entenc que també aquesta és la percepció d’en Til Stegman des de la seva llibertat com alemany i de tants amics d’arreu, de països molt diversos, alguns de lliures i d’altres encara no, que no poden entendre que tinguem la dignitat tan distreta, tant la població catalana en general, com tots i cadascun de nosaltres en tant que activistes, com els nostres líders principals.
.
.
.
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 7 comentaris »
febrer 24, 2011 a les 4:00 am
febrer 24, 2011 a les 4:10 pm
-Colom era català.
-Espanya era Catalunya i castella una província catalana.
-el segle d¡’or espanyople , en conseqüència era Català, el Quixot, Sta Teresa, Sant Ignasi, Cortès, El bosc, el grec….
la flota i els exèrcits imperials eren catalans.
Itàlia era catalana, i Lleonard i Rafael catalans d’Itàlia.
Carles I vivia a Barcelona i no era pas a Yuaste sino a la Murta de Barcelona.
Joana la boja no era a Tordesillas sinó a la torre de Silla (València)
etc…..
febrer 24, 2011 a les 4:38 pm
…però dissenteixo en la conclusió final,
perquè els trets originals no romanen sempre com un tret d’identitat.
Per exemple, potser els nostres avantpassats eren molt peluts i d’aspecte més simiesc que el nostre actual,
per tant jo puc reivindicar aquests trets sense problema quan reivindico les arrels,
però no en puc fer bandera de la meva identitat actual.
És a dir:
els toros eren catalans? Si. Igual com tots els personatges històrics que esmentes, igual com el nom del flamenc.
Ho són ara?
No, ara han esdevingut un tret identitari de l’enemic que, per causes molt diverses
(casualment, o per evolució humanista, o per ganes de diferenciar-nos…),
ja no compartim
o que cada vegada compartim a menys zones de la nostra nació.
Ni toros ni flamenc …ni discursos en espanyol del President Mas al Cos Consular acreditat a BCN.
febrer 24, 2011 a les 6:43 pm
febrer 24, 2011 a les 7:39 pm
Així no ens autoafirmarem mai.
No vull que es diguin espanyols, no vull que usin la nostra bandera, ni s’apropiïn els nostres símbols i gestes.
febrer 24, 2011 a les 9:03 pm
en el context de l’ascens de les burgeses indígenes a la semi-noblesa i del descens dels nobles d’origen got vinguts a menys, cap a posicions burgeses…
és a dir, en el context que s’anava forjant un sentiment nacional,
tot i que els nostres reis no el sentien tant (perquè el seu era un sentiment patrimonialista, però tampoc no eren idiotes i sabien que la seva força depenia de l’adhesió del seu poble)
van renunciar al títol de “reis d’hispania”, el gentilici “espanyols” se’l podien confitar els seus cosins (germanovisigots) que regnaven Castella!
febrer 25, 2011 a les 8:35 am