http://blocgran.cat/?p=4791
DELINQÜENTS ESTRANGERS
febrer 17, 2011 | 
Fantassin Manel |
…o “Aquí i ara com més xenòfobs més espanyols!”.
“Com pot ser que parlis Italià, francès i occità si ets un vulgar currante i no has estudiat mai aquests idiomes?” Això m’ho preguntava un conegut de les mogudes independentistes dels anys vuitanta, que va llegir el meu article de fa tres setmanes, on us convidava a participar als tres fòrums de facebook que he creat per difondre internacionalment el cas català. Li vaig respondre que “he après parlant amb delinqüents”. Sorprès pel meu comentari va voler fer una broma fàcil precisant que els delinqüents són els pobrets que parlen urdú però els mafiosos italians cal tractar-los de “cavaliere”. Li vaig aclarir que qui parla urdú és l’amo de la botiga con ell compra els aliments però que els italians que li dic que vaig conèixer no eren com Els Soprano ni com Berlusconi, sinó en concret la colla de toxicòmans que hi havia dormint al portal de La Caixa del nostre barri.
.
Malauradament el meu amic té una hipoteca i està en atur, amb escassa qualificació laboral, poca família extensa, tres fills, un pare mig-invàlid, i mig segle a les espatlles. Està cobrant la Renda Mínima, no albira –jo tampoc li albiro- cap futur positiu a la seva situació …i el molt pobre s’ha empassat la cruel llegenda urbana sobre els immigrants i els recursos socials. A més a més és cristià, la qual cosa el fa perdre molta objectivitat. Tot plegat l’està afectant mentalment més que ideològica. L’ansietat fa que necessiti un discurs molt estructurat amb el qual identificar, de forma simple, els culpables damunt els quals hauria de descarregar la seva frustració. Per això, amb tot el cúmul de contradiccions que arrossega, no en té prou fotent-li les culpes a l’espoli fiscal, i em torna a insistir en la teoria dels pakistanesos, però ara ho barreja amb els italians toxicòmans i delinqüents, fins que acaba perdonant els italians i atribuint a l’honrat botiguer (més honrat que alguns democristians que conec) un clixé que no té res a veure amb la realitat. Al final acaba fent un discurs absolutament espanyolista i cristianocèntric. Qui et veu i qui et va veure en èpoques més revolucionàries!.
En aquest punt de la conversa el meu record viatja en el temps però passa de llarg de les barricades dels vuitanta i va molt més enrere, a l’escola primària: d’un dia per l’altre la classe s’havia quadruplicat, tots els nouvinguts eren andalusos. No va ser un daltabaix social però és obvi que hi hagueren tensions: els denominats “catalans” (fills de la immigració murciana, andalusa, espanyola, arribada anys abans, entre l’Exposició Universal i la Postguerra) acusaven els autodenominats “emigrantes” de tenir costums molt sorolloses i de treballar per quatre duros. Però la veritat és que hi havia feina per a tothom i la màxima xenofòbia que es va produir fou als sectors marginals, de la societat d’origen, que competien amb els nouvinguts per les feines que poca gent volia: fer la neteja a les cases dels altres, peonatge agrícola …i delinqüència..
Ja us vaig explicar la percepció sobre nosaltres d’uns alemanys que havien conegut catalans empresonats al seu país; la manca d’arrelament és un factor universal que afavoreix les actituds il·lícites. Atès que els immigrants són sovint enviats pel clan i triats d’entre els més resistents i treballadors, aquells que delinqueixen són l’excepció. També ho són els autòctons, i en vaig conèixer un que a prou feines si sabia parlar espanyol, però li podia la cleptomania! Quan va sortir de la presó explicava com, durant els dos anys que hi va estar, no havia conegut cap altre català a la Model, “tothom era andalús, tothom era emigrant!” Pels qui l’escoltàvem, tots fills de la primera immigració del primer terç de segle, tal afirmació era una obvietat que no ens va sorprendre en absolut, tots coneixíem un munt de conductes antisocials i agressives entre els eslabons més febles dels forasters espanyols. Aquest veí que ens narrava la seva aventura carcerària era tan rar “entre els catalans” que gairebé causava admiració. En canvi, qui ho vivia pitjor era un andalús de classe alta en origen, que sempre deia, amb un llenguatge fi (molt diferent de les formes pagesívoles dels altres), com li sabia de greu sentir-nos usar el mot “andalús” per referir-nos als nostres convilatans: “andaluz lo soy yo –deia, mentre endolcia encara més l’accent per a triar adjectius desqualificadors dels trets culturals dels seus compatriotes més rústics i menys polits.
.
Avui, com llavors i com sempre, el rol d’aquells catalans delinqüents a Alemanya i dels andalusos delinqüents a la Catalunya dels anys setanta correspon a un percentatge similar, en el conjunt dels nous immigrants, així com a unes característiques personals i familiars molt semblants. L’efecte xenòfob també afecta aquells elements de la societat d’acollida (immigrants anteriors i els seus fills) més febles, que competeixen amb els nouvinguts en el repartiment dels treballs menys qualificats, però especialment de les feines marginals i dels subsidis socials. En aquest darrer aspecte hi ha tota una bateria de llegendes urbanes que atribueixen als “no-espanyols” un favoritisme en al concessió de prestacions socials (molt per damunt de les prestacions que reben els espanyols que resideixen a Catalunya). Es tracta d’una llegenda urbana cruel, atesa la manca de drets per rebre tals ajuts, derivada de la manca de papers, però és útil per facilitar la identificació entre la identitat “nosaltres” en el sentit de “legalment espanyols”, com a subjecte de tots els drets, i contraposada a “no-espanyol” equivalent a “els altres, els que no som nosaltres”. També va genial per distreure la població de temes més fonamentals, com l’espoli fiscal dels catalans..
En tot això sóc fatalista perquè estic convençut del caràcter determinista de les condicions socials, afegides a un context migratori, en la generació del duet: delinqüència i xenofòbia. Fins que puguem remuntar –tot i l’espoli fiscal-, molts de nosaltres, condicionats per l’angoixa i la frustració de les expectatives personals i familiars, hi caurem. Les polítiques de cohesió que han seguit tots els governs catalans, des d’en Pujol, posen l’èmfasi en les condicions materials, en polítiques penitenciàries, en educació… però no n’hi ha prou, perquè la manipulació periodística de la delinqüència estrangera, en un context sensible, és molt rentable electoralment, i permet multiplicar fàcilment la xenofòbia. A Catalunya la xenofòbia afavoreix l’espanyolisme. L’independentisme s’hauria de dotar de declaracions de principis ben clares, que donin respostes correctes a tots els problemes de la societat, sense ambigüitats, facilitant el rearmament ideològic del poble, això és donant-los seguretat i que no hagin de menester manlleus ideològics xenòfobs, o d’altres tipus, aliens i per tant contradictoris amb nostre procés d’alliberament..
.
Sobre temes relacionats podeu llegir:
-COLONIALISME-IMMIGRACIÓ-COLONIALISME
-Qui és estranger? (una prova del cotó independentista sobre la pobresa i la immigració)
.
.
.
(Gotholonia)
Etiquetes Política catalana | 
6 comentaris »
6 comentaris »
febrer 17, 2011 a les 2:48 am
febrer 17, 2011 a les 3:00 am
febrer 17, 2011 a les 8:05 am
febrer 17, 2011 a les 10:36 pm
En Montilla és català i en Jakie Txang tibetà, i, a veure si apreneu a dir Gotholonia collons!, perquè tot i que aquests no passaven del 5% de la població eren aris, “jente importante” que només es casaven entre ells, que varen vèncer i dominar als seus cosins aris romans els quals havien donat pel sac als ibers laietans, ausonencs, ilergets, untikesks, aranesos, ilercavons etc.
Au, visca la revolució de “classe” , Catalunya obrera i res de identitats que les carrega el diable, o el mercat que encara és pitjor.
febrer 17, 2011 a les 10:38 pm
febrer 18, 2011 a les 4:17 pm