ERC dona una lliço de democracia a ICV, EUA i CiU

On són els contraris a l'estatut d'ICV, EUA i CiU? Probablement emmordassats.

Van perdre la por en la mani i durant el darrer mes molts s'han atrevit a dir públicament allò què pensaven. Avui han emmudit i estic segur que a partir de demà callaran i negaran haver-s'hi oposat mai.

Sembla que en Partal m'ha trepitjat el comentari però tampoc no ha estat original perquè aquesta ha estat justament la reflexió generalitzada (al menys de tothom que he sentit comentar la decisió de les bases republicanes capgirant la decisió prèvia de la direcció del partit).

En més d'un (en concret gent propera a EUA) he notat que darrera les divagacions sobre "...el centralisme democràtic i el complex sistema representatiu entre assemblees, el paper del comitè central i de l'executiu..." hi havia simple i planament enveja, vergonya i cabreig d'haver rebut una lliçó de democràcia per part d'un partit de centre esquerra com ERC.

Sant Jordi, el Drac, la ma i la família Brunetti

Sempre és interessant el dia de St. Jordi perquè permet carregar una mica les bateries pel miratge que provoca mirar-se el melic; gaudeixes del fet que sembla, per una hores, talment que siguem una societat que consumeix llibres. A més, som notícia; com deia Joan Oliver a l’Avui “Catalunya és un producte complicat de vendre al món, no pas perquè sigui massa semblant a d'altres, sinó perquè és massa diferent. Costa molt d'explicar al món que Catalunya és una nació sense Estat, costa d'explicar que la nostra identitat és de base lingüístico-cultural, costa d'explicar que la defensa de la identitat no ha estat mai un element d'exclusió sinó d'integració, un element de progrés i obertura i no pas d'immobilisme i tancament. Tot això és difícil d'explicar i encara és més difícil aconseguir que Catalunya destaqui al mig de les prestatgeries on hi ha totes les nacions itotes les cultures del món mundial. Una de les millors eines que tenim per explicar al món que Catalunya existeix i per explicar-los què és Catalunya és el dia de Sant Jordi.” I també és bonic perquè les roses li donen color i un regust romàntic, i fins renaixentista.
+
També és un dia interessant per a sentir xafarderies d’uns i altres. Començo el matí prenent nota del punt de vista d’algunes emissores cavernàries, perquè jo soc uns dels milers de catalans que les escolten. Ho faig una mica per curiositat, una mica per diversió, i molt per a evitar que acabi com molts altres, pensant que, si la majoria de gent que coneixo és assenyada i pensa com pensa, per la mateixa raó la majoria de la gent de cals veïns deuen ser assenyats i deuen pensar igual. Es bo adonar-se de que no és així i estar sempre conscient, com diuen els autors del llibre que m’ha regalat avui, que l’anticatalanisme és la base de l’espanyolisme. Escoltar i la llegir la seva premsa no és sols antropologia i "morbo", també és divertiment, com reconeixen Salvador Cot i Lluís Montserrat al llibre que estrenen en aquesta diada: “Teoria i pràctica del bon tertulià espanyolista. El circ de la família Brunetti”. Precisament l’he volgut arrel de que el posen a parir en “El Confidencial Digital”: (“...redactado bajo la guía del sectarismo y la parcialidad...” “... se ceban sobre los tertulianos de la COPE o de Onda Cero, y los colaboradores de los diarios La Razón y El Mundo. Según ellos, estas personas dicen cosas tremendas y que son mentira, que no se le pueden ocurrir a una mente sana, aunque lo que realmente llama más la atención es que la gente que los escucha se los cree...” “...Guindilla al enésimo intento de responder al fanatismo con dos tazas de cerrazón....”). Com sempre he dit, els nostres millors propagandistes són els nostres enemics, nosaltres no sabem publicitar-nos. És evident que no seria el mateix ERC sense el "suport" dels seus rivals que gratuïtament els converteixen en clau de les declaracions mediàtiques.
+
Una altra curiositat de la diada és que els xinesos venien les roses més barates (fins a 50 cèntims en algunes parades) que els gitanos i els pakistanesos. Aquesta és una dada que capgira la dinàmica establerta fins el moment i que els estudiosos podran valorar. Parlant de minories ètniques, a l’espai central de la plaça de Catalunya, en l’acte 'En català, trenquem murs i obrim fronteres' que organitzava La Plataforma per la Llengua i una vintena d'associacions d'immigrants (entre els quals els amazigh, que sembla que comencen a perdre la por –o vergonya- d’expressar-se en públic), s’intentava demostrar que, a diferències d’altres països, aquí per a esdevenir català (de "raza catalana" dirien segurament a la radio cavernària madrilenya) n’hi ha prou aprenent a parlar en català, i la senyora que plorava d’emoció sentint cantar les cançons de “Desglaç” a Miguel Poveda m’ha deixat amb el dubte i la ràbia de no haver-li preguntat el motiu de les seves llàgrimes, si eren per la convicció catalana dels seu cant o pel to flamenc de l’accent del cantaor. En tot cas el símbol de la ma que presidia l’acte s’emparentava amb aquell altre de França i Bèlgica de vint-i-cinc anys enrere que deien “touche pas mon pote”. En essència és la mateixa ma de la rotllana que t’integra en igualtat al so de la cobla, en el nostre cas amb el coneixement de la llengua com a element de cohesió.
+
El principal problema de la diada a Barcelona haurà estat la gentada. L’ajuntament hauria de fer alguna cosa per a extendre més lluny del centre la fira de llibres i roses, perquè he sentit moltes veus absolutament agobiades jurant no tornar-hi més després de veure’s perillosament apretats enmig d’una gernació compacta.

La singularitat d’Euskadi

Fa un any que vaig iniciar aquesta bitàcola de reflexions personals. Interessant aniversari que coincideix amb dues notícies sonades: l'afaitat estatutari i l'alto el foc permanent d'ETA.

.

Ahir va aprovar-se en Comissió el text definitiu del nou estatut del Principat i avui ETA anuncia un “alto el foc”. Això podria contradir l’article que vaig escriure al meu blog el desembre passat referit a que retallar l’estatut, que va aprovar el nostre Parlament, suposaria donar ales al terrorisme, perquè demostraria que la voluntat democràtica de catalans o bascs no serveix per a res sense els beneplàcit dels veïns que exerceixen d’ocupants.
.
De tota manera dubto que la coincidència en tal contradicció pugui sorprendre ningú. Ja en temps d’Hipercor se sentien, entre les files de l’independentisme català, comentaris sobre si les accions d’ETA al nostre país no estarien més pensades per aturar l’estratègia catalana, que no pas en clau del conflicte basco-espanyol. I també em ve al record un comentari de Carod-Rovira, de fa pocs dies, referit a la possibilitat de que els bascos aconsegueixin més reconeixement que nosaltres.
.
Es mentida que l’Estat de les Autonomies sigui un “cafè per a tots”, perquè Euskadi gaudeix de privilegis que semblen quasi confederals, i a ningú se li escapa que el terrorisme hi devia influir en el seu moment. Vaja, que potser la manera de cedir al xantatge de les armes consisteix en mantenir la singularitat basca. Euskadi fins podria independitzar-se sense afectar gaire els comptes d’Espanya, però Catalunya no, perquè Euskadi és molt petita, i podria passar per una minoria ètnica limítrof, però en canvi nosaltres som la segona part d’allò que en realitat és un binomi, som el gran territori de l’est del qual s’extreu importants recursos, que permeten mantenir el tren de vida -de govern i d’oligarquia de gran estat- dels que manen a Madrid.
.
En conclusió, que la manera de cedir front Euskadi és, en primer lloc, assegurar-se que Catalunya no ho té, assegurar-se que es manté, durant al menys mig segle més, la singularitat en drets dels bascos. Per tant, les concessions a Euskadi només podrien venir un cop assegurades, a la baixa, les restriccions jurídiques identitàries catalanes, així com les restriccions del nostre marge de maniobra econòmic.
.
A banda del tema etarra, i centrant-nos en la retallada estatutària, veig confirmada la meva apreciació, plasmada en vàries entrades anteriors al meu blog, de que potser el nou estatut ens deixarà respirar (perquè en el temps que ens ha tocat viure, quan més "apretats" estem, menys ens mobilitzem) però que, en tot cas, la qüestió ja fa temps que està posada en clau electoral. I en clau electoral ERC podria haver-la cagat, però, no sabem si, més per fina estratègia que per atzar o a l’inrevés, la qüestió és que “ho ha brodat”. A partir d’aquí la situació, si es continua jugant correctament, pot traduir-se en una pujada substancial de vots dels republicans, una baixada de convergents i iniciatius i, no sabria dir què passarà amb els socialistes catalans, perquè en el seu cas depèn molt de l’abstencionisme del seu electorat tradicional.
.
I finalment, a nivell estratègic, la nova situació marca l’inici d’un nova etapa, amb l’horitzó a cinquanta anys vista marcat per l’assoliment de l’objectiu independentista (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=1798280). El gran enemic de la consciència autodeterminista és la invisibilitat de l’opressió, i el discurs dels “assenyats” segons el qual “tot és possible en democràcia” i que "només caldria una majoria suficient de votants per a ser allò que decidim”. El procés del debat estatutari haurà servit per a despertar consciències, per a evidenciar que l’anticatalanisme és consubstancial a Espanya i que l’elecció democràtica dels catalans te menys pes que el comitè executiu del partit que mana a Madrid i que els interessos econòmics d'aquells dels nostres conciutadans que són més fidels a la butxaca que no pas a la pàtria.

Trista condició la de qui viu sense saber

Francament, no entenc per què les persones que no estan d'acord amb l'anterior esquema no es limiten a publicar el comentari en el mateix article en comptes d'enviar-me missatges particulars. En tot cas entenc perfectament les 2 argumentacions principals:

·

1-rebuig a acceptar que l'independentisme revolucionari està fora de l'espai central de l'electorat. Què voleu que hi faci? És així, i les coses són com són. Es més fàcil que la gent voti ERC que no pas Maulets, i com he dit, l'espai revolucionari és imprescindible com a consciència social, però difícilment gestionarà el poder.

·

2-rebuig a acceptar que ICV o PSC pertanyen al projecte nacional espanyol. El més graciós és que quan els demano que rebutgin tal definició tampoc no s'atreveixen i em venen amb allò de la "nasion de nasiones"! I quan s'adonen que fan el ridícul acaben sortint amb allò de "siudadano del mundo"!

·

Dic que ho entenc perquè soc conscient de no estaríem on estem si el grau d'alienació no fós tan alt. Podríem completar aquell famós aforisme de Josep Guia amb una dedicatòria als suposats ciutadans del mon:

·

"Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!" "(...i pitjor qui s’escuda amb alusions "al món sencer" perquè vol dir que a més pateix de mala consciència)"

·

I caldria veure quan és alienació i quan plena consciència. Molts saben bé allò que són però s'ho callen perquè dir-ho potser no és prou rendible electoralment. Sort que la memòria maleïda dels aforismes polítics és més llarga del què voldrien:

·

"Nosaltres no hem mai qüestionat la unitat d'Espanya;nosaltres també som espanyols" (L'exhonorabilíssim Jordi Pujol).

.

En tot cas les opinions personals són futils (en època de Josep Pallach vaig conéixer companys de PSC profundament independentistes, i després he conegut alguna persona espanyolista -d'un espanyolisme camuflat entre la fraseologia leninista- dins l'esquerra independentista); allò realment important és la funció que tens dins del sistema.

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema.

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

M'han demanat tantes explicacions i m'han plogut tantes crítiques sobre el meu escrit de si "cal repensar l'estratègia rupturista" de resposta a Josep Sort, que, ja posats, us ho envio en esquema. De fet no és pas res nou ni novedós, és l'esquema típic, sinó que el problema rau en que molta gent està conveçuda de que ara mateix és igual de possible establir un règim revolucionari com en temps de la Unió Soviètica, i em temo que no és tan així, que les coses han canviat força.

 

 

LINKS PARTITS POLÍTICS	projecte nacional català (unitaristes i confederals)	projecte nacional espanyol (unitaristes i confederals)
ext. Dret.	Varis	Varis
centr. Dret.	CDC, UDC, BC,  BNV, UM	PP
centr. Esqu.	ERC -illes -erpv -nord, PSM-Entesa,	PSC, CpC, PSIB,  PSPV, CdeC
ext. Esqu.	Endavant, PSAN, CUP, Maulets	IC-V, EUiA, LI, POR, PCPC, UCE

- En tot país sotmès imperialment pel país veí coexisteixen dos projectes nacionals que competeixen entre sí per l'hegemonia. - Dins de cada projecte nacional els espais de centre-dreta i centre-esquerra competeixen entre sí per l'hegemonia. - Els extrems són imprescindibles com a consciència crítica dels seus centres respectius, però els centres acaben gestionant el poder  (excepte en contextos de guerra).

 

REFUGEES el 8 de Març o amb la rao pero sense la força no es venç

REFUGEES el "8 de Març", o “amb la raó però sense la força no es venç"

Aquest matí, quan he recollit a la bústia les dues revistes (en anglès i francès) de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i he començat a fullejar-les, llegit aquest text:

(...)Dès l’aube, armés jusqu’aux dents, montés sur des chevaux ou des chameaux, juchés sur des véhicules militaires déglingués, parfois accompagnés d’avions ou d’hélicoptères, ils font irruption dans des villages sans défense. Et le cauchemar commence. “Ils ont tué mon mari sous mes yeux, raconte une rescapée. Puis ils m’ont jetée à terre et violée. Ils ont enlevé l’un de mes fils et je ne l’ai jamais revu. Puis, avant de partir, ils ont mis le feu aux maisons et massacré tous mes voisins.”(...)

M’ha agafat el mal rotlle de sensació d’haver estat llegint salvatjades d’aquest tipus des de sempre, com si no passés el temps. A veure... porto rebent aquesta revista trimestralment des de 1990, és a dir, setze anys! Pel camí a la feina sento per la ràdio del mp3 una locutora tota satisfeta comentant la Diada de la Dona Treballadora, remarcant com se sent de contenta de ser cristiana, perquè allí on ha arribat aquesta religió diu que les dones són respectades. S’ha de ser ruca i cega amb tant reduccionisme! Com he dit, recordo relats com l’anterior o més esgarrifosos, si cap, de lloc cristianíssims com Guatemala o El Salvador.

La realitat és que la guerra és sempre un parèntesi en la civilització; només cal una situació d’excepció, en les estructures socials, i tots treiem el salvatge psicòpata que tenim dins, carregant contra els més indefensos amb total impunitat. Ja s’ha vist en la guerra d’Iraq que la clau de volta no està en la condició de “dones i nens” de les víctimes (que són habitualment els febles arreu), sinó en la condició conjuntural de “indefens”. Es el cas de la senyora Lynndie England, que exercia de salvatge a l’Iraq, perquè en el seu context ella era la forta i els indefensos eren homes.

“La solució és esdevenir fortes” va dir una teòrica dels drets civils. O potser va dir “...deixar de ser indefensos”? no ho recordo bé, era quelcom semblant...! En tot cas va derivar en una corrent que propugnava l’aprenentatge intensiu d’arts marcials per part de les dones. En tot cas no és res diferent del que es fa generalment en la societat i en la política, perquè allò que costa acceptar a nivell filosòfic és el pa de cada dia en el mon real. De fet les lleis i les institucions no són més que formes d'enfortir allò que és feble dins l’ordre formal. El problema és quan la civilització entra entre parèntesi. Si no, que ens ho diguin als catalans, que a la mínima que sonen sabres som els primers a dansar.

Deixem-nos de mites i reconeguem-nos els defectes

Mal dia, el d’ahir, pels mites. Il Corriere della Sera ens revelava un estudi segons el qual les rosses, tan reivindicades des de sempre, ja siga pel III Reich, ja sigui per Hollywood, no són més que la pervivència d’un defecte genètic, conegut en totes les races, però que va perdurar degut a les condicions casuals de l’època glacial i gràcies al morbo dels caçadors que, quan tornaven delmats al poblat, havien de triar entre les vint esposes que tocaven per cap.

A més ahir sentia al ràdio, tot fent zapping, algú que deia sentir-se malament degut a que, com a cristià sempre havia usat la paraula “fariseu” com a insult, però ara acabava de descobrir que Jesucrist era seguidor de la corrent de pensament farisea. El presentador li va preguntar quin mite havia caigut per a ell, si Jesucrist o els fariseus, i va respondre que els segons, doncs ja no eren els dolents que ell creia (realment hi ha gent per a tot!). En tot cas demostra que som capaços de viure ben alienats i amb la nostra vida mediatitzada per absurditats; aquells que sempre has concebut com els dolents passen a ser els bons, i els innocents d'ahir avui els veus com a pèrfids.

També ahir, en saber-se el referèndum d’autodeterminació de Montenegro, quèien fets miques els mites amb què sempre hem volgut explicar (o justificar) per què, els catalans, sempre som els últims a recuperar la dignitat. He estat en vàries tertúlies (a finals del segle passat) en què es comentava comparativament el paper que havia de tenir Catalunya entre els estats de l’Europa del XXI. En elles sempre es feia referència a un procés que, havent començat a Noruega, ara estava a punt de tocar-li a Catalunya. I també aquí començaven les explicacions de consolació:

En el cas concret de la independència de Noruega l’any 1905 la resposta típica era que “els suecs són demòcrates, a diferència dels espanyols, com és ben sabut”. I quan es comentava la independència d’Irlanda, amb la que Catalunya es va emmirallar l’any 1921, el comentari era sobre “el sentit comú dels anglesos”. Als nous estats de l'est -Lituània, Letònia (que els espanyols havien posat com exemple d’impossible independència degut a l'alta concentració de ciutadans russos, fent paral·lelisme amb l’alt nombre d’espanyols que hi ha a Catalunya), Croàcia o Eslovènia- l’excusa era que aquests països “tenien amics”, en referència a alemanys i finesos. En el cas d’Eslovàquia l’explicació era altre cop el tarannà demòcrata dels descendents de la Primavera de Praga.

Doncs ara, amb Montenegro convocant un referèndum d'autodeterminació, que els catalans no tenim dret a fer (ni ningú ho ha exigit, en més de 20 anys de col·laboracionisme, com a contraprestació), l’excusa no pot ser allò mateix que dèiem de Suecs i Anglesos referit als Servis. Jo crec que la raó única de la diferència amb Catalunya rau en la voluntat de la classe política d’aquests països de posar la seva dignitat per damunt dels interessos petits i mesquins, i per la voluntat del poble de lligar curt els seus polítics.

Ja és hora de reconèixer els defectes propis i de deixar-nos de tant mite que usem per a justificar prudències que ratllen la traïdoria.

Cal repensar l'estrategia rupturista ???

En Josep Sort planteja al seu bloc un canvi d’actitud de l’esquerra revolucionària (la pertanyent al projecte nacional català) en relació al centre-esquerre (el pertanyent al projecte nacional català). En concret planteja que s’acabin les baralles entre els grups l’extrema esquerra independentista i el cada cop més ampli centre-esquerre sobiranista. Des de la meva condició de profà provaré a donar el meu punt de vista. Que quedi clar que en Josep és el professional i d’aquestes coses és ell qui en sap, però la meva intuïció va per això altre que segueix:

Les revolucions no sorgeixen tant d’estratègies revolucionàries com de “condicions” revolucionàries que gaudeixen de les estratègies adequades. Es semblant a aquella frase de “quan pitjor millor”. En aquest racó d’Europa s’ha desenvolupat un ampli ventall de classes benestants, i per tant amb poca consciència social, anomenades “classes mitges”. Difícilment fins que no canviïn molt les coses, ens trobarem en condicions com les que al 68 van fer néixer organitzacions revolucionàries com ETA o PSAN, em refereixo als models vietnamita, algerià o cubà.

En el context actual d’Europa toca jugar a les eleccions i, per tant, toca creure’s aquell vell esquema consistent en organitzacions de centre hegemòniques (centre-esquerre i centre-dreta) i en extrems minúsculs que, llevat que arribessin condicions bèl·liques, no poden somniar a gestionar mai el poder (recordeu que fins i tot en les condicions de la Irlanda independentista fou l’IRA qui va fer la feina però en canvi el Fianna Fail que va acabar gestionant el poder). Als extrems de l’esquema sols els queda el paper d’exercir de consciència social dels centres. Jo que, a més, ho interpreto des d’un punt de vista sistèmic, entenc que els extrems són absolutament indispensables i que, la seva principal tasca ha de ser criticar les forces de centre corresponents, acusant-les de traïdores, venudes i del que calgui, per tal d’evitar una excessiva deriva cap als interessos socials o patriòtics de l’enemic.

En el cas de Catalunya hem patit els darrers anys les conseqüències derivades de la derrota i de l’allau immigratori, que s’ha materialitzat en una organització política de partits incompleta i contradictòria. Hi havia dos projectes nacionals però la manca de consciència feia que sectors catalans poc conscients i sectors espanyolistes confluïssin en els mateixos partits d’esquerra, i que sectors de treballadors conscients de la pròpia identitat nacional catalana reconeguessin l’hegemonia patriòtica de partits de dreta. Es a dir, l’arc dels partits que maldaven per un projecte nacional català estava coix per l’esquerra.

Als anys 80 encara hi havia la Unió Soviètica i el model que volíem era el típic de moviment popular o aliança de classes mitges dirigida per un partit comunista que es reconegut per aquestes classes com a dirigent en base a ser percebut com més patriòtic. Es un sistema que havia funcionat a Cuba, que feia veure que era així a Polònia, a la RDA o a Txecoslovàquia i, sobre tot, que s’usava a Euskadi. La Unitat Popular o Herri Batasuna adoptava l’esquema clàssic, havent derivat sols lleugerament en la forma (el partit comunista dirigent Hasi havia donat lloc a la coordinadora dirigent KAS i aquesta al partit comunista militar ETA). Per tant, des de la direcció política comunista dels moviments radicals independentistes catalans, la comparació era inevitable. Però, per sobre de tot, hi havia la necessitat: estava desenvolupant-se el sector que faltava en el sistema de partits de projecte nacional català. L’independentisme feia forat entre àmplies capes del centre-esquerre.

Per tant, teníem l’extrema dreta independentista (un grupúscul residual però que ja complia simbòlicament), teníem l’ampli centre-dreta, que ja detemptava el poder i es demostrava tan prudent que ratllava la traïdoria, i teníem la possibilitat d’ocupar l’ampli centre-esquerre imitant el model basc, és a dir, a partir d’un moviment popular patriòtic dirigit per un partit comunista a l’estil d’Euskadi. I en l’horitzó teníem encara la utopia del socialisme real.

Ara a Euskadi això continua igual, també hi ha dos projectes nacionals i en el projecte sobiranista l’ampli centre esquerre està format per gent ben poc revolucionària però que accepta la direcció política d’un partit comunista reconegut en el seu paper patriòtic. Però a Catalunya l’intent de crear una HB catalana va fracassar per un conjunt complex de motius i això va donar la possibilitat a ERC de copar el centre esquerra del projecte nacional català. Per tant es jugaria al joc de la democràcia burgesa, i els perdedors quedaven comminats a l’extrem.

Només el centre acabarà gestionant el poder, i a les organitzacions de l’independentisme revolucionari (l’esquerra radical catalana per contraposició al partits d’extrema esquerra del projecte nacional-federal espanyol) solament els queda el seu paper dinamitzador. Compte, és un paper fonamental, són imprescindibles! Però es limitaran a l’agitació, no gestionaran poder (llevat de en els àmbits més propers, fonamentalment municipals, en base al reconeixement del seu liderat en l’activisme relatiu a les lluites ciutadanes), faran de consciència crítica social (i patriòtica fins que no ens alliberem d’Espanya) del centre esquerre, és a dir, de ERC. I la única manera de fer-ho és criticant ERC, criticant les seves –inevitables- contradiccions (inherents al poder), criticant-los quan es venen, quan traeixen, quan no estan a l’alçada, quan s’aburgesen...

Però no ens enganyem, som vasos comunicants, de joves estarem a Maulets i possiblement de grans votarem ERC, ni que sigui de vegades i com a vot útil, com fa l'extrema esquerra espanyola de tant en tant en relació al centre-esquerre espanyol (quí no coneix algún votant d'EUA que algún cop no ha votat PSOE?). Es un punt de vista sistèmic?

La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir!]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.

De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.

Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.

Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de presbicitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.

Les mentides d'Artur Mas en mp3

Està corrent per la xarxa aquest mp3 de Les mentides d'Artur Mas que, quan l'escoltes, et provoca més vergonya que ràbia. El pitjor del cas és que tals reaccions són curiosament selectives; en una bona part de la població (suposo que a la gent més fidel) els provoca autisme. De fet ja m'he discutit amb uns quants que ho conceptualitzen totalment a l'inrevés, com un gran acte de COHERENCIA! Es increïble, em recorda les tertúlies de la cope on les interpretacions poden arribar a ser absolutament surrealistes tot i expressades amb una infinita seriositat!

Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?

Expulsar ERC del govern

El que segueix no és sols meu, està amenit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

Probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escassa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.