Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:
Patriotisme de Caps de Setmana i Sindicalisme:
-No pot ser! Cagu’m la putaaa!
La raó: un dels seus “empleats” (té el mal costum d’anomenar “empleats” als seus treballadors) s’havia apuntat a la UGT i tot seguit l’havia denunciat per tota una bateria de delictes (no cotitzar a la SS, mobbing, pagar per sota de conveni, negar hores a les quals tenien dret els treballadors i atemptar contra els drets sindicals).
D’entrada m’etziba:
L’èmfasi en la darrera frase l’he fet perquè, en aquells temps, havíem parlat molt de la nostra mútua passió per la poesia de Lorca. De manera conscient, ho he volgut lligar amb el tema de les represàlies contra els delegats sindicals, amb l’objectiu de fer-li una indirecta, en relació al seu paper en aquell conflicte laboral que en Jordi va protagonitzar, i que va acabar als tribunals.
Fan.>-El sindicat és diferent del partit, ha de ser reformista per definició. Hauria de ser únic però al menys massiu, ha de ser reconegut com útil en el dia a dia pels treballadors i, per sobre de tot, no és un servei als treballadors, sinó que són “els treballadors organitzats”. A partir d’aquestes condicions, no són pas més nacionals les petites organitzacions que s’autodefineixen “sindicals, nacionals i independentistes…” sinó que el caràcter nacional i independentista creix en l’organització de masses en la mesura que creix el nombre d’independentistes al seu si, i en la mesura que s’evidencia, al si del sindicat, el compromísi el sacrifici dels sindicalistes que es defineixen obertament independentistes. És donant exemple i sent útil que creix el sobiranisme a tot arreu i transversalment.
Es clar, em veig obligat a criticar-lo per contradictori, atès que, llevat que prefereixi en Rajoy, el seu esment d’en ZP no sembla creïble, i menys recolzant com recolza la Reforma d’en Zapatero. D’altra banda, el tema que ens ocupa no és l’ús o no d’un dret, sinó la batalla, amb totes les armes a l’abast, per impedir una reforma que ens converteix en la riota d’Europa, perquè en comptes d’afavorir l’ocupació, com fan els europeus, aquesta Reforma només afavoreix l’acomiadament (i per postres amb subvencions del fons de garanties salarials), com a premi en vers els constructors i els financers que ens han ficat en la crisi.
És un quart de sis de la tarda, al nostre voltant se senten ja els crits de la gentada, que comença a bellugar-se: “obrer acomiadat, patró penjat!” En Jordi aparenta incomoditat i torna a carregar per la banda de l’argumentació patriòtica i aixecant la veu:
La meva resposta iguala el volum verbal d’en Jordi:
01/10/2010-Patriotisme de Caps de Setmana i Sindicalisme (http://blocgran.cat/?p=3171)
Patriotisme de Caps de Setmana i Sindicalisme
setembre 30, 2010 | 
Fantassin Manel |
-No pot ser! Cagu’m la putaaa!.
Qui s’exclama d’aquesta manera, en Jordi, acaba d’assabentar-se que en Joan Laporta és més patriota –a anys llum!- que no pas ell.
.
El vaig conèixer en les mogudes dels anys vuitanta, en concret al Casal Llibertari de Gràcia, al carrer del Perill, en el context de la Taula Antinuclear i Ecologista. En aquella època posava pegues a mitges a l’independentisme perquè es definia anarquista, però no es perdia cap manifestació del MDT.
.
Després va treballar de comercial de productes de drogueria i fa uns deu anys (me l’he anat trobant els 11 de setembre) em va explicar que tenia una petita empresa, de distribució de productes de neteja, però molts problemes amb els sindicalistes, que “s’havien radicalitzat molt i pretenien fer-li tancar el negoci”.
.
La raó: un dels seus “empleats” (té el mal costum d’anomenar “empleats” als seus treballadors) s’havia apuntat a la UGT i tot seguit l’havia denunciat per tota una bateria de delictes (no cotitzar a la SS, mobbing, pagar per sota de conveni, negar hores a les quals tenien dret els treballadors i atemptar contra els drets sindicals)..
No sé com va acabar l’assumpte a nivell judicial però si que m’havia dit que “pensava acomiadar aquest delegat sindical encara que hagués de perdre diners”. (Estic segur que llegirà aquest article i no descarto aclariments, puntualitzacions, que em posi a parir…)
.
Ara feia tres o quatre anys que no el veia. Ens hem topat quan jo ja estava arribant a la manifestació de la vaga del 29-S. Ell i la seva esposa acabaven de creuar-la, no sé si per curiositat o per casualitat. Quan m’han vist m’han interceptat. Us puc transcriure el diàleg literalment, perquè tinc l’habilitat de recordar mot per mot, ho faig sovint, i trobo que val la pena per tal de copsar-lo de la forma més aproximada.
.
D’entrada m’etziba:.
Jor.>-El teu grupet d’incombustibles són just aquí. Hi ha el Carles Sastre, la Blanca Serra, el Pelegrí, el Quelcom… No arriben a cinquanta entre la marea humana de Comissions. T’ofereixo que us inseriu (sic) en la meva empresa perquè una bona empresa exigeix un bon comitè, especialment si és un comitè independentista.
.
La meva primera resposta és per aclarir-li el meu punt de vista sobre com és de poc útil eltestimonialisme en la lluita sindical:
.
Fan.>-Jo sóc conegut i reconegut com “independentista fins l’extremisme”, per part dels meus companys. Probablement per això, afegit a l’apreciació de la meva tasca sindical de defensa dels drets laborals, fa quinze anys que sóc delegat sindical per la CONC, vigilant que es compleixin els drets laborals dels companys, és a dir, impedint la meva pròpia promoció laboral, però el sacrifici amb orgull s’acosta molt a l’ideal de vida de Federico Garcia Lorca.
.
L’èmfasi en la darrera frase l’he fet perquè, en aquells temps, havíem parlat molt de la nostra mútua passió per la poesia de Lorca. De manera conscient, ho he volgut lligar amb el tema de les represàlies contra els delegats sindicals, amb l’objectiu de fer-li una indirecta, en relació al seu paper en aquell conflicte laboral que en Jordi va protagonitzar, i que va acabar als tribunals..
Em respon:
.
Jor.>-Quina pena, un independentista històric i radical a les ordres d’un sindicat espanyol i passat de moda, com si encara fóssim al maig del 68! Confio que els sindicats independentistes, al ser nous, sabran ser moderns, oferint serveis i col·laborant amb els empresaris per garantir la feina, en comptes de muntar vagues, portar els empresaris al jutjat i provocar molts tancaments d’empreses que s’haurien pogut evitar.
.
Novament em cal ser pedagògic:
.
Fan.>-El sindicat és diferent del partit, ha de ser reformista per definició. Hauria de ser únic però al menys massiu, ha de ser reconegut com útil en el dia a dia pels treballadors i, per sobre de tot, no és un servei als treballadors, sinó que són “els treballadors organitzats”. A partir d’aquestes condicions, no són pas més nacionals les petites organitzacions que s’autodefineixen “sindicals, nacionals i independentistes…” sinó que el caràcter nacional i independentista creix en l’organització de masses en la mesura que creix el nombre d’independentistes al seu si, i en la mesura que s’evidencia, al si del sindicat, el compromísi el sacrifici dels sindicalistes que es defineixen obertament independentistes. És donant exemple i sent útil que creix el sobiranisme a tot arreu i transversalment..
La seva reacció esdevé una diatriba rabiosa, amb proclamacions solemnes sobre el seu dret a no fer vaga, contra l’estupidesa dels “vividors sindicalistes” que estem impedint la recuperació econòmica, argumentant que tal posició és “contraria a l’independentisme” i que allò que cal és que plegui en Zapatero.
.
Es clar, em veig obligat a criticar-lo per contradictori, atès que, llevat que prefereixi en Rajoy, el seu esment d’en ZP no sembla creïble, i menys recolzant com recolza la Reforma d’en Zapatero. D’altra banda, el tema que ens ocupa no és l’ús o no d’un dret, sinó la batalla, amb totes les armes a l’abast, per impedir una reforma que ens converteix en la riota d’Europa, perquè en comptes d’afavorir l’ocupació, com fan els europeus, aquesta Reforma només afavoreix l’acomiadament (i per postres amb subvencions del fons de garanties salarials), com a premi en vers els constructors i els financers que ens han ficat en la crisi..
Fan.>-La prova –li dic- és que en el mes que portem de Reforma no ha hagut més ocupació sinó acomiadaments barats de gent que està fixa i que, un cop a l’atur els pots recontractar amb contractes més barats (cutres). Ara tens permís per fer acomiadaments preventius de manera impune, pots despatxar un treballador fix perquè té la grip, tens dret a despenjar-te del compliment del conveni argumentant que en el futur podries tenir pèrdues, i ja pots esquivar el control judicial perquè les modificacions substancials de les condicions de treball ja no cal que estiguin motivades. Jo no sé a què es dedicaran ara els inspectors de treball però tu gaudiràs d’una impunitat inaudita.
.
És un quart de sis de la tarda, al nostre voltant se senten ja els crits de la gentada, que comença a bellugar-se: “obrer acomiadat, patró penjat!” En Jordi aparenta incomoditat i torna a carregar per la banda de l’argumentació patriòtica i aixecant la veu:.
Jor.>-Jo no recolzo la reforma de ZP, jo recolzo el paper que hauran fet, en el redactat de la Reforma, els empresaris catalans, que saben més que tu sobre com donar feina i aixecar el país. Quin interès tens tu en dificultar la recuperació econòmica de Catalunya?
.
La meva resposta iguala el volum verbal d’en Jordi:.
Fan.>-Jo no crec que els catalans tinguem cap interès en sofrir “la pèrdua de drets més gran des del Franquisme”, drets que hem arrencat amb sofriment, amb sang, amb morts… Quin interès tens tu que Catalunya torni a una situació similar en aquest aspecte al Franquisme? Serà la primera vegada en la història moderna dels catalans que llegarem als nostres fills una situació de drets pitjor que la que ens hem trobat. Avui només hi ha tres tipus de catalans: 1-els patriotes, que ens sacrifiquem perquè no acceptem més robatori i no acceptem transmetre un llegat tan vergonyant a la pròxima generació, 2-els covards que s’aprofitaran dels drets guanyats pels que se sacrifiquen fent vaga, en sou i en lluita, i 3-els partidaris d’una de les pitjors agressions contra els catalans.
.
En Jordi estava fora de si i cridava, entre escopinades involuntàries, davant la cara de circumstàncies de la seva dona:
.
Jor.>-M’estàs dient que no sóc patriota? Els de les CUP sou quatre matats i sempre sereu quatre. Jo sóc de Solidaritat, i nosaltres som gent seriosa, durant la setmana estic treballant i donat feina als meus empleats i contribueixo a aixecar el país i durant els caps de setmana ajudo a estendre el moviment independentista com vosaltres no ho heu fet mai ni sou capaços de fer-ho. Teniu vocació marginal! Nosaltres som els veritables patriotes i no els que crideu a la vaga general.
.
Oh! Jo també estava incòmode, tip… no podia esperar millor regal, que el què m’acabava de fer en Jordi, per rematar l’assumpte:
.
Fan.>-De debó m’estàs dient que no saps que en Laporta ha cridat a la Vaga General?
.
Jor.>-Que dius, imbècil –aquí, com veieu, la cosa ja estava sortida de mare- que no veus que som una organització transversal, el nostre objectiu és només la independència; no ens ficarem a donar suport a aquesta vaga absurda i espanyola! A més de tontos i desesperats no sabeu on pixeu!
.
El següent gest meu (abans d’enviar-lo a pastar fang i d’anar-me’n amb els meus companys a desfilar, en la manifestació contra la Reforma d’Abaratiment de l’Acomiadament, des de Rosselló amb Passeig de Gràcia, on havia quedat), ha estat cercar entre el munt de paperassa que sempre duc a sobre (normalment impressions en paper de notícies digitals) el comunicat de SCI cridant a la Vaga General.
.
Jor.>- No pot ser! Cagu’m la putaaa! –crida en Jordi, davant l’evidència que aquesta és una qüestió de patriotisme, i que en Laporta ho és força més que un empresari sense escrúpols qualsevol.
.
Esperem que la coherència, en la construcció de les noves organitzacions independentistes de centredreta, permeti separar el gra de la palla. De vegades la transversalitat i els punts de trobada no depenen tant d’ideologies com d’honradesa, perquè sovint el patriotisme està precisament en l’honradesa.
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
.
Etiquetes Política catalana | 
8 comentaris »
8 comentaris »
octubre 1, 2010 a les 8:12 am
octubre 1, 2010 a les 8:28 am
octubre 1, 2010 a les 8:39 am
octubre 1, 2010 a les 12:38 pm
la meva tesi era
“visca en Laporta perquè,
PER PATRIOTISME s’OPOSA
(cridant a la vaga)
a una AGRESSIÓ
(amb suport de CiU)
HISTÒRICA
contra els catalans.
.
Però veig que prefereixes parlar de mi. No tinc cap inconvenient, ara aniré confirmant o falsejant les idees que tens de mi.
.
Dius que sóc un comunista d’estat que no em limito als que pensen com jo sinó que ho vull aplicar a la resta de la població.
.
-Doncs si, efectivament, ho has clavat.
.
Dius que “per tant, d’independentista res”.
.
-Al contrari! Per per la mateixa raó del meu tarannà dictatorial, quan aconseguim la independència de Catalunya la vull imposar a tothom que visqui a Catalunya, no solament als independentistes.
.
Sobre el comentari que fas tan florit sobre la repressió contra els que dubten de Marx, en relació a que “l’economia d’estat només funciona amb ma dura”.
.
-Crec que és un comentari passat de moda. No és ni neoliberal. És més aviat de la reacció dels liberals d’inici del segle XX. Avui dia els més capitalistes no solament no neguen parts fonamentals de les anàlisis econòmiques de Marx sinó els Estats més liberals assumeixen sectors econòmics prou Amplis, i no solament els estratègics. L’Estat nord-americà, per exemple, i no solament pel seu sector econòmic d’Estat, sinó fins i tot amb “actuacions marxistes al·lucinants” com els rescats de bancs i les darreres “nacionalitzacions”
.
.
-Com pots suposar no tinc cap intenció de convertir ningú en pobre, el meu objectiu és ocupar-me d’allò que la gent més immoral mai no pensa, que és d’aconseguir que els pobres deixin de ser pobres, I QUE no ho tornin a ser mai més.
És cert que alguns intents històrics d’acabar amb la pobresa han fracassat per causes molt diverses, si, és veritat. També van fracassar intents liberals, i no solament als segles dinou i vint, sinó que alguns continuen fracassant ara.
.
.
-Però alguns no ens conformem
.
…i ja saps, els patriotes, els independentistes (com en Laporta), ens oposem -amb la Vaga General- a la més gran agressió contra els catalans des dels franquisme. Encara que alguns EMPRESARIS CATALUNYESOS amics d’en Zapatero i de la seva llei d’abaratiment dels acomiadaments, quan han de triar entre la Pàtria i llepar “la pela” de les engrunes del que ens expolien els ecspanyols, SEMPRE TRIEN ECSPANYA
.
…o creus que és per CASUALITAT que hem hagut de ser els comunistes els sacrificats durant els darrers quaranta anys en la defensa de l’independentisme català? ??????????????????????????????????
octubre 1, 2010 a les 7:05 pm
I d’aquests en vas trobant. La teva descripció m’ha fet pensar en dos o tres individus que conec, que podrien ser autèntiques fotocòpies.
Ben vist!
octubre 1, 2010 a les 7:12 pm
octubre 2, 2010 a les 8:56 am
octubre 2, 2010 a les 9:51 am
Ja ho dic que el principal problema dels catalans és que la majoria de la gent ha perdut l’habilitat de llegir la lletra petita, només es queden amb els titulars que posa el senyor Godó i els comentaris d’Intereconomia :-(