"... Què li queda doncs al PSC després de renunciar a l’electorat més catalanista?Només poden esperar la fidelitat dels espanyols de fermes conviccions, però és gent tradicionalment abstencionista a les eleccions autonòmiques. A costa de què? Quin serà el cost que hauran de pagar per aquesta estratègia desesperada? Doncs de fer-nos un altre regal, el de consolidar la nostra imatge mediàtica en termes de possibilitat real i propera, la qual cosa implica insuflar novament optimisme i coratge a la joventut catalana. ..."
24/09/2010-El seu lladruc demostra que cavalquem (http://blocgran.cat/?p=3092)
El seu lladruc demostra que cavalquem
setembre 23, 2010 | 
Fantassin Manel |
Fa 30 anys em ve a buscar el “cabo” de la policia municipal, del poble de deu mil habitants on vivia, arran d’unes pintades. No havia estat jo, tampoc cap altre convilatà, sinó algú de la capital que també havia pintat la resta dels pobles per on havia passat. Però la sospita del policia –i de la resta dels veïns- era lògica, qui altre podria haver estat sinó l’únic independentista conegut i reconegut del poble? Cinc anys més tard l’independentisme havia crescut exponencialment. Joves molt joves molt joves, sense cap contacte organitzatiu ni vinculació familiar o relacional nacionalista, m’explicaven com havien pres partit per aquesta opció arran de sensacions d’optimisme i coratge, derivades del sobredimensionat ressò mediàtic de petites explosions de càmping gas; i també de les exageracions periodístiques sobre l’entorn independentista associat, que fins llavors havíem estat quatre gats..
De vegades la realitat xoca amb l’ortodòxia i de vegades fallen ambdues; estàs en el Govern que ha fet més lleis (i teòricament la premsa difon les teves notícies) però ets percebut com tot el contrari, fins el punt que els teus electors et castiguen massivament i injusta. Però, també de vegades, els mateixos que controlen la premsa s’equivoquen. Fixeu-vos com el soroll mediàtic, gràcies també a prohibicions governamentals i judicials, va contribuir –sense voler-ho- a encendre la metxa d’una de les més efectives eines de conscienciació: les consultes sobiranistes, …i com premsa, jutges i polítics van callar de cop en adonar-se’n! Però ja era tard, l’independentisme baixava de la utopia a les urnes i al debat ciutadà..
Durant anys ha hagut una divisió estratègica al si del sobiranisme: per una banda els independentistes, partidaris de la clarificació (que creiem que qui es reconeix nacional català ja no li ve d’aquí rebutjar l’espanyolitat i tirar pel dret), i per l’altra, els denominats “nacionalistes catalans” (temorosos que, forçant la clarificació, una part important de votants nacionalistes puguin decantar-se per ser espanyols i acabin oposant-se frontalment a la independència, amb conseqüències desnacionalitzadores). Aquests darrers,els nacionalistes, mai han volgut soroll, sinó que han estat partidaris que se’n parli poc i bé (“…catalanes laboriosos, el motor de España…”) més que no pas molt i malament..
Ara és el PSC que s’apunta a la clarificació. Pels socialistes el cost de governar ha esta contribuir a fer evident la necessitat de la independència. La secessió ha deixat de ser una utopia per al seu electorat catanyol, i fins i tot en alguns militants ha esdevingut una necessitat, sentida i formulada en termes pràctics i des de posicions de centre esquerra, que és un punt de vista molt allunyat de la imatge difusa (mig xirucaire i mig guerrillera) que tenien dels republicans..
Què li queda doncs al PSC després de renunciar a l’electorat més catalanista? Només poden esperar la fidelitat dels espanyols de fermes conviccions, però és gent tradicionalment abstencionista a les eleccions autonòmiques. A costa de què? Quin serà el cost que hauran de pagar per aquesta estratègia desesperada? Doncs de fer-nos un altre regal, el de consolidar la imatge mediàtica de l’independentisme en termes de possibilitat real i propera, la qual cosa implica insuflar novament optimisme i coratge a la joventut catalana.
.
No hem de compartir les pors convergents, que només porten a contradiccions (com la d’ahir, quan CiU va impedir que Sant Cugat del Vallès s’incorporés als Municipis Moralment Exclosos de la Constitució Espanyola), la por és el camí vers el costat fosc. Però la claror premia aquells que sumem, sense complexos, ”la necessitat d’una majoria social” amb la consigna d’una “immediata declaració unilateral d’independència”, perquè el nostre jovent torna a engrescar-se en la mesura que nosaltres som coherents i que els nostres opositors verbalitzen que som una alternativa real. ”Els seus estridents lladrucs només demostren que cavalquem“, deia Goethe al seu poema Kläffer (“…seines Bellens lauter Schall Beweist nur, daß wir reiten”). Si en Montilla es ven a si mateix, sense estalviar megafonia, com el vot útil per frenar l’independentisme a Catalunya, quina conclusió poden extreure, els catalans, d’un montillisme devaluat? Doncs que l’independentisme és clarament l’alternativa amb més bon pronòstic !!!!.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
Etiquetes Política catalana | 
4 comentaris »
4 comentaris »
setembre 24, 2010 a les 7:16 am
setembre 24, 2010 a les 8:06 am
.
Tampoc faig de lingüista.
Em limito a parlar de dos grups polítics.
Es clar, he d’anomenar-los pel nom com és fan dir cadascú d’ells.
Els que fins ara s’han dedicat al regionalisme espanyol afegint-hi algunes proclames grandieloqüents -sempre ambigües- que no per això deixaven de ser honorats com “el español del año”, es feien dir a si mateixos “nacionalistes”.
Els altres ens hem autodenominat “independentistes”.
Suposo que és com als USA, els nom del partit Demòcrata i el Republicà no impliquen pas que el darrer no ho sigui també de demòcrata.
De tota manera als llarg de la història hi ha mots que queden cremats perquè malgrat el seu significat no es pot evitar que la gent els associï a altres qüestions. Llavors cal substituir-los. A Europa, per exemple, ningú pot evitar relacionar qualsevol que es reclami “nacionalista” amb els que gasejaven jueus. I a Espanya “nacionalista” s’associa sovint a aquell espanyol no vol deixar de ser espanyol però que demana més privilegis que els altres espanyols.
L’honorable Carod deia “jo no sóc nacionalista, sóc independentista”.
.
Pel que fa al meu quadriculament, t’estic agraït, ho prefereixo a cap de bola, tot i que els caps rodons eren els puritans anglesos d’Oliver Cromwell. Gràcies també per no parlar-me de l’iberisme
Pel que fa al meu escrit, sempre he reconegut dues coses: 1-que mai no he suportat els intel·lectuals, i els que em cauen fatal fatal fatal de cagar són els intel·lectuals articulistes.
2-que no tinc ni formació ni ganes d’escriure més enllà de la necessitat de maquinar amb els meus compatriotes carbonaris sobre les tàctiques per alliberar-nos
En aquest article l’objectiu ha estat compartir la meva creença que ens és “més útil que l’enemic parli molt i malament de nosaltres, més que no pas poc i bé”.
.
.
Salutacions al teu encorsetament cultural identitari de part de les meves necessitats salarials i de justícia social,
.
Manel
setembre 24, 2010 a les 8:58 am
setembre 24, 2010 a les 9:12 am