Nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme:
17/09/2010-SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)(http://blocgran.cat/?p=3007)
SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)
setembre 16, 2010 | 
Fantassin Manel |
Les que segueixen són reflexions en veu alta. No pretenen ser dogmàtiques, sols analitzar tendències front les quals potser cal reaccionar..
SOBIRANISME TRANQUIL I CASTRACIÓ (o l’esquerra independentista com a garantia d’unitat nacional)
.
Segons alguns, el poder tendeix a adormir els esperits llibertaris. En conseqüència, l’exercici del poder seria el principal enemic del nostre alliberament nacional. Tot el contrari del que pensen els membres sobiranistes de CiU i els líders d’ERC. Ambdues forces coincideixen a afirmar que les independències s’aconsegueixen des del poder i no pas des de l’oposició, i que governar bé és el màxim factor favorable per ampliar la majoria social sobiranista, en comptes dels assalts als palaus d’hivern i les guerrilles de sierra maestra, ja demodées.
.
Diuen que, als hàbils estrategs dels partits principals, ja no els preocupa que la “desafecció” s’instal·li al centre polític perquè estan convençuts que la immensa majoria de l’electorat en té prou de sentir respectada la seva catalanitat sempre que sigui sense gaire soroll. Per tant, la rauxa del “català enfadat” no pot afectar més enllà d’un 15% de la població. Però també és cert que l’independentisme s’ha estès significativament arrel de la indignació reactiva als insults espanyols amb la negociació del nou Estatut i la sentència del Constrictorcional.
.
En conseqüència, no deu ser tan encertat això de l’al·lèrgia al soroll. Podria ser que, per lògica, el discurs tingués més acceptació en la mesura d’evitar radicalitats. Però, si us fixeu en cals veïns, l’augment de la dreta es va aconseguir amb crispació. Jo sóc dels que creu que les persones no som tan diferents, no crec pas que els espanyols siguin més addictes a la radicalitat que altres pobles europeus en igualtat de desenvolupament.
.
La consideració de la Diada del 11 de Setembre com a Jornada de Lluita, per una banda, o com a celebració per la qual ens haguem de felicitar, per l’altra, va ser, la setmana passada, un dels temes de conversa amb amics i coneguts. Els adscrits a la dreta sociològica coincidien en acceptar el caràcter de celebració, malgrat l’obvietat que no ho és. En tal data com aquella vam perdre una guerra i ara ens serveix com a recordatori anual de l’alliberament que tenim pendent.
.
Aquest diumenge l’Alfred Bosch, des del seu article a l’Avui, ha caigut sense adonar-se’n en aquest cofoisme festívol, tot especulant sobre com celebrarem l’onze de setembre quan siguem independents. Dic jo: per què collons hauríem de celebrar una de tantes batalles perdudes un cop ja ens n’haguéssim revenjat? Jo estic convençut que no la commemorarem mai més i que passarem els actes institucionals al dia de la nostra festa nacional (no a la regional del 23 d’abril, sinó a la nacional de 24 de juny).
.
Per què el centre i la dreta volen celebració, en comptes de commemoració amb pulsions revengistes, en la data de la nostra derrota malgrat ser una contradicció òbvia? Per desig de seguretat alhora que es dissimula la violència que s’amaga sota la realitat? Probablement! A més, l’alegria és una necessitat vital, “borroka bai, jaia ere bai!”. En el bressol d’extrema esquerra de l’independentisme modern, en concret durant l’escissió que donà lloc als Nacionalistes d’Esquerra, ja expressàvem el desig d’estendre l’independentisme vers el centre i la dreta a nivell massiu en un context de festa, diversió, estabilitat, seguretat…
.
Però jo crec que els centristes i dretans que ara acaben d’arribar a l’independentisme i que ja s’apresten a donar certificats de bon independentista, com fa el Cercle Català de Negocis,es limiten a recollir el fruit dels sacrificis d’anteriors radicalismes i de la violència de l’enemic. No seria, doncs, veritat que avancem en el seny sinó en la indignació! En tot cas, si és veritat i jo m’equivoco, CiU i PSC tindrien raó i continuarien In Secula Seculorum mantenint la població en els catanyolisme mentre els independentistes romandríem en aquest 15% arrauxat..
Però jo, després de molt discutir, continuo en el dubte sobre aquesta qüestió. Aquests dies s’estàn gastant molta tinta i molts pixels teoritzant sobre l’interès per la tranquilitat com a principal esquer per estendre l’independentisme. S’ha dit que, en conseqüència, la inestabilitat consubstancial a qualsevol secessió allunyaria la majoria de l’electorat; però també recordem com el centre-dreta ha crescut tant a Espanya com a França i a Itàlia amb tàctiques populistes.
.
De tota manera, l’esquerra es caracteritza (ens caracteritzem), des de Marx i abans, en descobrir allò que s’amaga sota el vernís de la “normalitat”. Aquests dies he sentit alguns dels “nous independentistes catalans de dreta”, d’aquells que sempre apel·len al liberalisme i a la tolerància, desinhibint-se acusant-nos (als treballadors d’esquerres) de ser “progres filomusulmans”.
.
Però, a més d’aquests tics contradictoris típics i tòpics de la dreta, el problema és que sota la façana no hi ha sacrifici. Recordo bascs de dretes, que recolzaven l’esquerra abertzale, justificant-se dient que ho feien perquè l’esquerra és més patriòtica. Recordo un empresari valencià justificant la seva militància en un partit marxista-leninista independentista “en tant que el més patriota”. I això és perquè el sacrifici és més habitual en els que no tenim gaire res a perdre, i la gent honrada així ho reconeix!
.
Si no, per què creieu que l’extensió de l’independentisme vers la dreta ha coincidit amb el discurs que justifica la castració nacional de les nostres comarques meridionals i insulars? Amb l’argument que la regió espanyola anomenada Catalunya ha “d’anar a la seva” i que la resta de la nació ja s’apanyarà (“ja ens confederarem quan s’alliberin” –si s’alliberen-), aquests nous líders de “l’independentisme alegre i en positiu” estan preconitzant una renúncia territorial inèdita en la història dels alliberaments nacionals.
.
En Vicent Partal va especular fa uns anys sobre la possibilitat que Espanya condicionés la secessió a la pèrdua de la província de Tarragona. No ens hauria d’estranyar la pretensió de contrapartides territorials per part de l’enemic, això ja va passar a Irlanda. Però allí, la dreta arriscava i, tot i recollir també els fruits del sacrifici dels altres, al menys no va renunciar a cap territori sense abans lluitar. Aquí, en canvi, la renúncia és d’antuvi, perquè les barricades són cosa de les esquerres i ells són una dreta civilitzada, liberal, tolerant (tot i que antimusulmana quan toca fer populisme i no estem captant vots dels nous catalans), respectuosa amb els peperos valencians i partidària de l’independentisme festívol.
.
La defensa de la nació (de tota la nostra nació) sense amputacions, la lluita per estendre l’independentisme a la frontera, la lluita per tenir la “pota de pernil” (sense la qual –en paraules de Josep Guia- Catalunya sempre ha perdut), s’està convertint en “responsabilitat exclusiva de l’esquerra”, igual com ho ha estat la resistència independentista durant els anys més durs.
.
.
Que tingueu un bon jorn de satisfaccions i de lluita en el camí de l’alliberament!
.
Fantassin Manel
.
Etiquetes Política catalana | 
18 comentaris »
18 comentaris »
setembre 17, 2010 a les 10:47 am
setembre 17, 2010 a les 11:42 am
.
Hi ha massa llegenda urbana al respecte, massa rigidesa esquemàtica. Fins al punt que un dia un espanyol em qüestionava el meu independentisme
(òbviament d’esquerres, com tots: com ETA, com BNG, com l’IRA, com occitans i bretons…)
fent la comparació de broma: català/”polaco”,
dient-me que Marx era contrari a la independència de Polònia. :-D
Al molt burro li vaig fer empassar-se el fet històric que Marx va ser un fervent partidari de l’alliberament nacional de Polònia.
.
Si realment vols carregar-te de rigor quan tractis el tema, et proposo aquesta lectura:
http://www.scribd.com/doc/26900603/Nacionalisme-Josep-Guia-1983-04MB
.
Malauradament l’estatalisme no és prerrogativa de l’esquerra. I l’internacionalisme tampoc! Tu ho saps prou bé per poc que hagis llegit.
.
O creus que és per casualitat que tots els moviments d’alliberament nacional sorgits als anys seixanta han estat d’esquerres? Quan la gent no-d’esquerres catalana estava cantant el cara al sol, qui eren els independentistes?
.
T’ho poso més fàcil encara, els independentistes catalans des de 1968 fins 2008 (40 anys!) han estat d’esquerres o han estat de “centre”?
.
Bé, ara ja pots tornar a la propaganda i no solament confondre la gent amb ortodòxies esquemàtiques. Si ho repeteixes molt fins i tot t’ho pots arribar a creure tu mateix.
.
Una abraçada,
Manel
setembre 17, 2010 a les 2:27 pm
setembre 17, 2010 a les 2:36 pm
Si el País Valenccià, les Illes i la Franja i fins i tot la Catalunya Nord dessitgessin ser independents amb el mateix percentatge de gent que ho vol de les que som al Principat, i realment volguessin un Països Catalans potser les coses anirien millor, però no és així, si més no, ara per ara.
I pel que fa al socialisme, bé, ara per ara, cap règim socialista ha funcionat i com em diguis igual que fa la canalleta jove o els sectaris de torn que no són socialistes, potser caldria que ens ho fessim nirar.
Per a que el socialisme funcionés primer hauries de canviar el gènere humà i eliminar del nostre codi genètic la necessitat de l’alfa del grup.
setembre 17, 2010 a les 3:20 pm
ETA, PSAN, EMGANN i la versió dels setanta de l’IRA i del Sinn Feinn pot ser que siguin fruit de la guerra freda però no per això deixen de ser l’expressió d’esquerres de l’independentisme en un moment on l’expressió de centre i de dretes era marginal o no existia.
.
maria benitez:
potser cap règim socialista ha funcionat, i no em posaré a discutir si són o no, ni tampoc filosofaré sobre com hauríem de canviar perquè funcionés en un espai tan limitat com aquest.
.
En tot cas l’exaltació de tòpic dels “països catalans lliures i socialistes” respon a un sector fins ara hegemònic de l’independentisme català. Potser a partir d’ara quedarà tan reduït com ho és de reduït el sector d’Iniciativa dins del sistema espanyol de partits a catalunya. Però tot i reduït és digne, legítim i necessari.
.
Però a més cal valorar-lo també per ser un sector històricament important atès que fins fa poc era l’únic.
.
En concret és el sector que ha aconseguit traslladar la idea independentista dels dels quaranta o cinquanta individus que ens reuníem als darrers anys setantes, passant als quaranta-mil en què aconseguim multiplicar-nos durant els anys vuitantes (en bona part per efecte de la repercussió mediàtica de la banda sonora) i que a partir de mitjans dels norantes trasllada el concepte de “socialisme” des de l’esquerra radical fins al centre-esquerra, al desembarcar dins ERC.
.
Aquest socialisme socialdemòcrata similar al dels altres socialdemòcrates europeus no desqualifica el concepte, només el contextualitza en els significats de “control del mercat i de protecció social” stardards a Europa.
.
T’hauràs adonat que Europa no és com els USA, Europa ha incorporat elements socialistes que manquen a Amèrica. Això ho pots llegir a qualsevol llibre d’història.
.
I pel que fa al primer paràgraf, dius:
“…Si el País Valenccià, les Illes i la Franja i fins i tot la Catalunya Nord dessitgessin ser independents amb el mateix percentatge de gent que ho vol de les que som al Principat, i realment volguessin un Països Catalans potser les coses anirien millor, però no és així, si més no, ara per ara…”
.
Doncs si, tens raó, tant de bo!
El mateix deia jo a finals dels anys setanta, deia:
“…si Catalunya desitgés ser independent en un percentatge significatiu!…” Era desesperant! Saps quants independentistes hi havia al meu poble de deu mil habitants? Jo sol, únic i reconegut. Saps quants n’hi ha trenta anys més tard? Un 12% del cens. Multiplicat per 12 en trenta anys és un gran èxit!
Ja m’hauria agrada tenir el 15 % de sufragis independentistes que tenim actualment a tot catalunya segons les enquestes convergents, perquè llavors érem 40 individus i ens coneixíem tots.
.
De fet, en aquella època ja ens deien els convergents: “els independentistes esteu bojos i la vostra actuació és contraproduent per Catalunya perquè espanta la gent del nacionalisme”.
.
Però en aquella època NO VAM DEIXAR DE REIVINDICAR la independència en la qual NOMÉS HI CRÈIEM 40, la mateixa independència que anés DE LES CORBERES AL SEGURA I DE FRAGA FINS A MAÓ,
…IGUAL COM CONTINUEM FENT ARA !!!!
setembre 17, 2010 a les 5:18 pm
Pel que fa a l’afer nacionalitari, la meva opinió s’inspira en aquella idea de Benedict Anderson de la nació com a “comunitat imaginada” per un col·lectiu de persones. Si no hi ha col·lectiu que la imagini (que la vulgui, somïi, desitgi) mo hi ha nació que valgui, o si més no que tingui oportunitat o possibilitat real d’estructurar-se al darrera d’un Estat. Òbviament sol haber-hi factors objectius que d’alguna manera ajuden a què un col·lectiu imagini les coses d’una manera o altra, però al meu entendre allò primordial és el factor subjectiu, el pensament de la gent, fins al punt que en un moment determinat és capaç de crear una nació del no-res (els països americans, posem per cas) o per una pura segregació ideològica dels Estats (França, posem per cas, o bona part dels actuals estats africans). Una altra qüestió, per bé que molt relacionada, és el respecte que els estats o el poder en general tinguin vers aquesta opinió identitària de la gent. Per sort vivim avui en un context geopolític en què l’opinió de la gent compta, i del respecte a la mateixa se’n diu democràcia. Aquest és el marc, entenc, en què cal atendre els debats nacionalitaris. La nació serà (és) Catalunya en la mesura en què un important nombre de persones la sentin com a pròpia, la imaginin; la nació serà (és, o són) els Països Catalans en la mesura en què es donin aquestes mateixes circumstàncies. O la nació serà (és) Espanya si els que tenim consciència de catalanitat passem de ser molts a esdevenir veritable minoria. Tots aquests projectes o imaginacions són legítims, en la mesura en què siguin democràtics. No té sentit barallar-nos (discutir probablement sí) sobre quina és o ha de ser la nostra nació. En tot cas, donem arguments i sí, que cadascú defensi el seu projecte. Jo de moment ho deixo aquí.
setembre 17, 2010 a les 6:19 pm
setembre 17, 2010 a les 6:40 pm
En Guia també es basava en Fuster quan usava el mapa de les formigues per justificar l’abast de la població que es reivindicaria potencialment nacional, i la història ens demostra com en un període d’anys els percentatges canvien a favor o en contra. Per tant, tens raó en quant als criteris poblacionals objectius i també a com són de legítims els projectes partidaris en favor d’un mapa o d’un altre.
Els projectes nacionals són legítims, tu ho has dit. Ningú negarà que l’independentime català té una història en la qual han intervingut no solament Joan Fuster, Josep Guia, Toni Villaescusa… raó per la qual el mapa de’n Ballester surt per la tele cada dia des de fa una mar d’anys. No tinc necessitat, doncs, de posar-me a discutir sobre l’abast de la nació, perquè de moment ningú la nega!
Es precisament per això que la meva crítica no va adreça a gent que tingui un concepte diferent. La meva crítica l’adreço a gent que, tenint el mateix concepte d’abast territorial, en fa una renúncia prèvia. Renúncia que atempta fins i tot contra l’antic art del regateig i que segueix l’argumentació que l’actual demarcació de nom Catalunya (coincident amb la regió ecspanyola del mateix nom) ha “d’anar a la seva” i que la resta de la nació ja s’apanyarà (“ja ens confederarem quan s’alliberin” –si s’alliberen-).
Per tant no discrepo sobre l’abast de la nació. Difícilment, donat que aquests nous polítics que comencen renunciant beuen de la tradició de l’independentisme de Salses a Guardamar i porten anys veient el mapa del temps de tv3. Del que discrepo és del seu seny i la seva valentia.
Atès que la diferència entre cedir i no cedir està en el signe (dretes o esquerres) el que estic aventurant és que la dreta catalans és poc patriota i que allò normal arreu de no cedir d’antuvi queda en mans de les esquerres. Per què? Per inexperiència? Per covardia? Per manca de patriotisme? Perquè mai no han sortit del Principat? Per poc contacte amb la resta del país?
setembre 17, 2010 a les 6:56 pm
Que el motor de L’Historia és la lluita de classes sigui un mite o no pot esdevenir un debat bizantí. Sigui com sigui jo sóc d’esquerres com un altre por ser carlí i jo put ridiculitzar que sigui carlí o puc repectar-lo.
Aquest col·lectiu d’esquerres tan legítim com ho pot ser el col·lectiu carlí o el col·lectiu democristià té dues característiques: 1-ha lluitat en la trinxera independentista durant els anys més durs aconseguint que es multipliqués i s’extengués cap al centre
(malauradament encara no ha arribat significativament a la dreta més dretana però tot arribarà i llavors serem més normals)
2-constitueix actualment un col·lectiu sistèmicament necessari (a tots els sistemes de partits de tots els països i ha un extrem esquerre necessàriament minoritari que exerceix de consciència essèncialista del centre-esquerra majoritari) amb un nombre de gent reduït però que mereix tant respecte com qualsevol.
.
Tu ets partidari del paradigma cultural identitari i jo no solament te’l respecto sinó que ja saps que afirmo que en el teu cas, és una percepció alienada d’una hubicació en el centre-dreta del sistema formal i universal de partits de tots els països normals.
En tot cas tu i jo som conscients que mai ens posarem d’acord al respecte.
.
En tot cas no dic que l’esquerra aspiri a fer de pal de paller de la Nació, sols constato que s’està quedant sola reivindicant el límit a Guardamar i que els altres (potser essencialistes però curiosament fins la Sènia) s’estan quedant amb el mateix mapa de Cataluña que usen els escolars de Caceres.
En la meva època l’essència anava de Salses a Guardamar, ja és curiós que només s’ho creguin els marxistes això de Salses, i que els suposadament culturetoessencialistes passsin.
.
Jo crec que el Liberalisme existeix, és clar que si. Faig meva la definció que trobis a la viquipèdia, simplement hi afegiré coses.
setembre 17, 2010 a les 8:48 pm
El vostre model és una imatge especular del model determinista del rusc, idealista i platònic, és a dir alienador.
setembre 17, 2010 a les 8:50 pm
setembre 17, 2010 a les 9:31 pm
setembre 17, 2010 a les 11:23 pm
Andreu
setembre 18, 2010 a les 9:12 am
No entenc pas a què et refereixes? Excloent qui o què?
.
No és pas fer exclusió denunciar que la dreta estigui renunciant a la unitat nacional i que la defensa dels països catalans estigui quedant limitada a l’esquerra.
.
Tampoc és fer exclusió reivindicar el paper d’aquesta esquerra durant els anys més durs. Només faltaria que, en base de criteris sectaris sobre si és més o menys utòpica, haguéssim d’oblidar els sacrificis que dut a terme des de 1968 !
.
De debò la crítica a la renuncia nacional dels nous independentistes l’has interpretat com si fos una comparació entre psan i pau casals? No caiguem en les dèries d’en Vallfosca! Jo sóc el primer que reconeix la necessitat sistèmica de tots, el primer que reivindica la necessitat d’un centre (dreta i esquerra) majoritari que governi, i unes esquerres radicals que, com arreu del mon, exerceixin el seu paper de consciència social des de posicions inevitablement minoritàries.
.
El que si que t’agrairia és que, en comptes -o a més a més- de crítiques a l’exclusió i d’apel·lacions generals a la transversalitat les quals no solament puc subscriure sinó que també les puc redactar jo,
et mullessis en relació al que denuncio: “La Renúncia que fan de la Unitat Nacional” els nous independentistes de centre-dreta deixant la defensa dels països catalans en mans de l’esquerra”
setembre 18, 2010 a les 10:56 am
setembre 18, 2010 a les 11:20 am
setembre 19, 2010 a les 1:00 am
No vaig copçar en cap moment, i repeteixo, ho lamento, que et volguessis referir a la Soli i a Rcat, els dos nounats aspirants a entrar al Parlament. Vaig creure que era una afirmació genèrica per a totes les forces polítiques significatives, electoralment parlant.
Dels “ja nats”, home, coses n’han fet, bones o no tant bones. A part de les teories polítiques, discutibles, com tot, i dels graus diferents de “realisme” implementats, el cert es que, culturalment, s’han mantingut relacions preferents amb els altres països de llengua catalana, des d’alguns partits (ERC, CDC, sobre tot) quan han pogut influir des d’institucions. Els suports a Accio Cultural del PV, la difussió de TV3 i CatRadio a les Illes i al PV, a la Franja i a la Catalunya Nord; la validació dels títols per a l’ensenyament, per als nivells de català, etc. I politicament bé la relació de cooperació preferent (cas de CDC amb el nacionalisme més similar del PV i amb dos partits de les Illes, o un, segons els moments, o a la Catalunya Nord, després de mantenir un esquema de cooperacio similar, la sorprenent nova via, al sí de CDC, de la Convergència de la Catalunya Nord; i en el cas d’ERC, la seva implantació directa i participació electoral tant al PV com a les Illes…). No dono la meva personal opinió al respecte, però que han fet coses i ho han intentat tant des de ERC com des de CDC crec que cal reconeixer-ho.
Fins la propera, Manel.
Cordialment,
Andreu
setembre 19, 2010 a les 11:05 pm
Es veritat Joan que la darrera imatge podria haver estat més afortunada, tot i que m’ha semblat prou realista al referenciar una estètica prou estesa entre el jovent que participa en aquestes que estan quedant com darreres organitzacions estructurades realment a nivell nacional (de les Corberes al Segura).
Però és veritat que seria injust representar amb l’emmascarat tot aquest sector política en aquestes organitzacions d’esquerra i juvenils hi ha molta altra gent que no combrega amb aquesta estètica i pot induir a la confusió que pogués tractar-se d’organitzacions anti-sistema, quan no és realment així, atès que la mateixa ERC està organitzada a aquest nivell.
No és pas el cas de CiU de Perpinyà perquè en l’experiment del Jordi Vera en realitat ha ha massa ombres i massa incògnites encara.