Nou article al Bloc Gran del Sobiranisme:
http://blocgran.cat/?p=6321
Quant valem com a persones?
agost 4, 2011 | 
Fantassin Manel |
Arran d’inaugurar el nou fòrum virtual “AUTOCRÍTICA CATALANA” (http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/) han estat moltes les discussions, en allò que anomenen “privats”, referides a les possibilitats reals del grup d’aconseguir els seus propòsits (l’anàlisi autocrítica dels nostres errors com a poble). Una bona colla d’amics m’han transmès el seu escepticisme al respecte, per considerar-ho “quelcom aliè a la natura humana” (al menys en la seva versió explícita perquè, poc o molt, tots funcionem pel sistema d’assaig/error, que no implica cap “mea culpa” públic).
.
Per què costa tant? Suposo que el poder, polític i econòmic, encara és percebut, en part, com d’origen diví. És clar que critiquem el nostre cap a la feina i els polítics, i fins i tot el Papa! Però si aquestes crítiques estan mancades d’acceptació de la culpa, per part de la persona criticada, llavors sempre queda el dubte de la presumpció, atès que el convenciment que tenim de l’error d’aquella persona queda compensat per la “Fe” que en ella tenen els seus partidaris. Quants polítics o alts directius perdrien el càrrec després de reconèixer un error?
.
No creieu que seria “molt més millor” l’Honorable Consellera de Justícia de la Generalitat de Dalt -amb més raó estant al “Govern dels Millors”-, ara que la Justícia li ha donat la raó en el seu recurs contra el suport municipa a la Consulta Sobiranista d’Arenys, SI RECONEGUÉS explícitament que va cometre un greu ERROR per haver-se oposat a quelcom que ha fet història, en comptes de justificar-se?
.
“Molt més millor?” Un amic, en ple debat, s’adona que acabo d’introduir un element gruixut: “que l’AUTOCRÍTICA explícita no son sols seria una tècnica, sinó un forma de quantificar/qualificar el valor de les persones”. Diu que NO hi està d’acord perquè creu que “seria injust valorar solament la gent important atès que els nivells de responsabilitat són massa variats i això obligaria a un fraccionament conceptual de les valoracions impossible de gestionar …llevat que fos una exigència universal”. Doncs a mi no em sembla pas malament !!!! De fet, la raó de la creació del fòrum “AUTOCRÍTICA CATALANA” (http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/) parteix precisament de l’assumpció de la responsabilitat col·lectiva, no sols per les accions/inaccions dels nostres dirigents, sinó també PER LA NOSTRA PRÒPIA APATIA. Via Fora els Adormits!
.
Així doncs, per poder demostrar la meva tesi, s’imposa que jo faci autocrítica, i que ho faci EN EL NIVELL MÉS BÀSIC DE LA QUOTIDIANITAT, per tal d’analitzar si és factible i si pot influir en l’avenç del nostre poble vers el seu –nostre- alliberament. A veure …pensem …què he fet avui? He anat a la platja, i de seguida em venen al cap dos errors que caldrà narrar en dos episodis: el primer a l’autobús i l’altre quan he arribat al Somorrostro.
.
1-AUTOBÚS. En anys de vaques grasses, al càmping de la Costa Brava, estàvem acostumats als rètols bilingües català/anglès. Suposo que deu haver estat l’enyorament de les vacances habituals allò que m’ha fet adonar dels rètols bilingües català/espanyol de l’autobús, perquè instintivament he pensat: “què provincià, hi manca l’anglès, en Trias hauria d’estar més al lloro!” Pitjor encara, aquell que diu “martillo para rotura de cristal en caso de emergencia” només està en espanyol! Si fóssim als anys vuitanta, un o altre dels viatgers portaria un retolador negre gruixut i hi expressaria la seva opinió al respecte de tal absurditat …però ara sembla ser que tal reacció ja no és cívica. Ara se suposa que allò que cal fer és adreçar-se a una oficina de l’entitat del transport a demanar un imprès d’instància i fer un redactat que cal tramitar. En paral·lel (atès que no som il·lusos) cal denunciar-ho als mitjans de comunicació, aportant-hi fotos, i esperar que algun diputat amb poca feina s’hi interessi personalment. Tot plegat, al final ningú fa res més que justificar-se (et diuen que ja es compleix les lleis vigents), i tot continua igual.
.
2-PLATJA. Al meu costat tinc una parella de turistes russos. Al davant hi ha sis homes sols que s’expressen en un holandès molt gutural que em fa pensar que poden ser flamencs. Al darrere hi ha una mar d’adolescents que parlen anglès. A l’altre costat una altra família catalana (i catalanista, perquè estan llegint El Punt Avui). De sobte sona la megafonia: “leh comunicamoh que ha sido izada la bandera amarilla por posible modificación de la calidad del agua”. La majoria dels veïns s’han quedat intranquils i jo els ho explico en anglès, alhora que exclamo “menys mal que no és una alerta de tsunami o un avís de taurons” i la veïna catalanaem respon que “anem a pitjor, ara ja ni en català!”.
.
Conclusió: Fins el debat sobre la gestació del Fòrum d’AUTOCRÍTICA CATALANA (i la discussió sobre la necessitat conceptual que aquesta autocrítica sigui UNIVERSAL i QUOTIDIANA, en comptes de limitada als polítics) no he estat conscient de la transcendència –a nivell de poble català- de la meva inacció en aquests dos episodis, provincians i colonials, que han caracteritzat un senzill dia de platja a Barcelona. Un poble actiu ho és en la mesura que ho són les persones que el componen, per tant, aquestes situacions lingüístiques anòmales romandran perquè no he reaccionat (queixant-me o prenent mesures correctores d’algun tipus). Us imagineu com avançaríem si tots fóssim coherentment proactius en la defensa dels nostres interessos com a poble? És per això que estic convençut que el nostre valor com a persones té a veure amb la nostra responsabilitat en tant que components del poble; en conseqüència, el nostre “valor com a persones-ciutadans” el considero directament proporcional a la nostra capacitat de reconèixer, públicament, els propis errors. Que serveixin aquestes anècdotes de platja –aparentment insignificants- com exemple d’AUTOCRÍTICA, absolutament necessària si volem alliberar-nos més d’hora que tard!
.
.
.
Per què costa tant? Suposo que el poder, polític i econòmic, encara és percebut, en part, com d’origen diví. És clar que critiquem el nostre cap a la feina i els polítics, i fins i tot el Papa! Però si aquestes crítiques estan mancades d’acceptació de la culpa, per part de la persona criticada, llavors sempre queda el dubte de la presumpció, atès que el convenciment que tenim de l’error d’aquella persona queda compensat per la “Fe” que en ella tenen els seus partidaris. Quants polítics o alts directius perdrien el càrrec després de reconèixer un error?
.
No creieu que seria “molt més millor” l’Honorable Consellera de Justícia de la Generalitat de Dalt -amb més raó estant al “Govern dels Millors”-, ara que la Justícia li ha donat la raó en el seu recurs contra el suport municipa a la Consulta Sobiranista d’Arenys, SI RECONEGUÉS explícitament que va cometre un greu ERROR per haver-se oposat a quelcom que ha fet història, en comptes de justificar-se?.
“Molt més millor?” Un amic, en ple debat, s’adona que acabo d’introduir un element gruixut: “que l’AUTOCRÍTICA explícita no son sols seria una tècnica, sinó un forma de quantificar/qualificar el valor de les persones”. Diu que NO hi està d’acord perquè creu que “seria injust valorar solament la gent important atès que els nivells de responsabilitat són massa variats i això obligaria a un fraccionament conceptual de les valoracions impossible de gestionar …llevat que fos una exigència universal”. Doncs a mi no em sembla pas malament !!!! De fet, la raó de la creació del fòrum “AUTOCRÍTICA CATALANA” (http://www.facebook.com/groups/autocritica.catalana/) parteix precisament de l’assumpció de la responsabilitat col·lectiva, no sols per les accions/inaccions dels nostres dirigents, sinó també PER LA NOSTRA PRÒPIA APATIA. Via Fora els Adormits!
.
Així doncs, per poder demostrar la meva tesi, s’imposa que jo faci autocrítica, i que ho faci EN EL NIVELL MÉS BÀSIC DE LA QUOTIDIANITAT, per tal d’analitzar si és factible i si pot influir en l’avenç del nostre poble vers el seu –nostre- alliberament. A veure …pensem …què he fet avui? He anat a la platja, i de seguida em venen al cap dos errors que caldrà narrar en dos episodis: el primer a l’autobús i l’altre quan he arribat al Somorrostro..
1-AUTOBÚS. En anys de vaques grasses, al càmping de la Costa Brava, estàvem acostumats als rètols bilingües català/anglès. Suposo que deu haver estat l’enyorament de les vacances habituals allò que m’ha fet adonar dels rètols bilingües català/espanyol de l’autobús, perquè instintivament he pensat: “què provincià, hi manca l’anglès, en Trias hauria d’estar més al lloro!” Pitjor encara, aquell que diu “martillo para rotura de cristal en caso de emergencia” només està en espanyol! Si fóssim als anys vuitanta, un o altre dels viatgers portaria un retolador negre gruixut i hi expressaria la seva opinió al respecte de tal absurditat …però ara sembla ser que tal reacció ja no és cívica. Ara se suposa que allò que cal fer és adreçar-se a una oficina de l’entitat del transport a demanar un imprès d’instància i fer un redactat que cal tramitar. En paral·lel (atès que no som il·lusos) cal denunciar-ho als mitjans de comunicació, aportant-hi fotos, i esperar que algun diputat amb poca feina s’hi interessi personalment. Tot plegat, al final ningú fa res més que justificar-se (et diuen que ja es compleix les lleis vigents), i tot continua igual.
.
2-PLATJA. Al meu costat tinc una parella de turistes russos. Al davant hi ha sis homes sols que s’expressen en un holandès molt gutural que em fa pensar que poden ser flamencs. Al darrere hi ha una mar d’adolescents que parlen anglès. A l’altre costat una altra família catalana (i catalanista, perquè estan llegint El Punt Avui). De sobte sona la megafonia: “leh comunicamoh que ha sido izada la bandera amarilla por posible modificación de la calidad del agua”. La majoria dels veïns s’han quedat intranquils i jo els ho explico en anglès, alhora que exclamo “menys mal que no és una alerta de tsunami o un avís de taurons” i la veïna catalanaem respon que “anem a pitjor, ara ja ni en català!”.
.
Conclusió: Fins el debat sobre la gestació del Fòrum d’AUTOCRÍTICA CATALANA (i la discussió sobre la necessitat conceptual que aquesta autocrítica sigui UNIVERSAL i QUOTIDIANA, en comptes de limitada als polítics) no he estat conscient de la transcendència –a nivell de poble català- de la meva inacció en aquests dos episodis, provincians i colonials, que han caracteritzat un senzill dia de platja a Barcelona. Un poble actiu ho és en la mesura que ho són les persones que el componen, per tant, aquestes situacions lingüístiques anòmales romandran perquè no he reaccionat (queixant-me o prenent mesures correctores d’algun tipus). Us imagineu com avançaríem si tots fóssim coherentment proactius en la defensa dels nostres interessos com a poble? És per això que estic convençut que el nostre valor com a persones té a veure amb la nostra responsabilitat en tant que components del poble; en conseqüència, el nostre “valor com a persones-ciutadans” el considero directament proporcional a la nostra capacitat de reconèixer, públicament, els propis errors. Que serveixin aquestes anècdotes de platja –aparentment insignificants- com exemple d’AUTOCRÍTICA, absolutament necessària si volem alliberar-nos més d’hora que tard!.
.
.
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada